«Tancho» a l’Ofici d’educar.

Ahir, diumenge, 30 de gener, a “L’ofici d’educar” vam parlar de l’àlbum «Tancho» escrit i il·lustrat per en Luciano Lozano i editat per Akiara books.

El llibre explica la vida d’un nen que cada hivern queda fascinant amb el ball que fan les grues a l’illa de Hokkaido. Però s’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions són precioses, i és una bona lectura, amb un missatge ecologista potent al darrere. Molt recomanable, amb uns annexos aclaridors per entendre una mica més de la cultura japonesa.

Com a cada programa, regalem el llibre als qui participen contestant una pregunta relacionada amb el que hem comentat. I ho podem fer perquè, molt generosament, les editorials ens fan arribar un exemplar. Els ho agraïm molt sincerament.

I la pregunta del concurs d’aquesta setmana, relacionada amb el llibre “Tancho” és fàcil si heu escoltat el programa:

Què significa Tancho en japonès?

Les respostes han d’anar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat
Teniu temps fins diumenge
.

També vam anunciar la guanyadora del darrer concurs i que s’endurà un exemplar del llibre «El nou»: L’afortunada va ser la Sara Arjona, l’enhorabona!

Podeu sentir el podcast a continuació:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/tancho-de-luciano-lozano/audio/1123403/

En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va entrevista a la psicòloga Alba Alfageme que ha publicat un llibre molt potent i aclaridor “Quan cridem els nostres noms, guia per a l’autoconsciència i resiliència feminista”.
L’Alba va explicar que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència física o sexual i un 30% de les estudiants han tingut una primera experiència sexual forçada. L’antídot, segons explica, és educar nens i nenes en el feminisme: “El feminisme salva vides. A mi me la va salvar, és la millor guia per construir un món millor per a tothom, en el qual es posin la vida i el benestar al centre.

L’entrevista sencera a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/alba-alfageme-el-patriarcat-ens-empetiteix-ens-assassina-ens-agredeix-i-ens-viola/audio/1123402/

Tancho, guardià de les grues

Agafo el llibre «Tancho». És el primer, el que està al damunt de la petita pila de llibres que esperen torn per ser disfrutats. No puc evitar repassar els títols de les properes lectures i descobreixo que molts estan basats en fets reals. És una idea que em volta pel cap de fa temps. M’agraden els relats que tenen una part que ha passat de debò. Bé, potser també és temporal. A la nostra vida tenim èpoques amb inquietuds diverses. Recordo quan devorava novel·les de misteri i policíaques, sobretot dels USA (Hammett, Chandler, Ellroy, etc), o quan em vaig aficionar als autors sud-americans (Puig, Amado, Serrano, etc), els humanistes europeus (Goethe, Rilke, Sweig, etc) i altres moments de lectures variades, eclèctiques. Ara estic amb les basades en fets reals. Ves! quines coses…

L’àbum «Tancho» té un format bonic, amb una portada sense plastificar que fa de bon tocar, on es veu la carona d’un nen —després sabrem que es diu Yoshitaka, però li diuen Tancho que és el nom que li donen a les grues per la taca vermella que tenen al cap— i la seva mirada cap al cel i un mig somriure als llavis, un dia d’hivern nevat. Va ben abrigat amb gorra de llana i bufanda.

El relat explica la vida d’aquest nen i la seva relació amb les grues que cada hivern, amb les primeres neus, arribaven a l’illa de Hokkaido. El noi queda fascinant amb el ball que fan les grues i cada any espera la seva arribada, però se n’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho, s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions estan molt bé. Els vestits, les mirades de les persones, el paisatge, tot plegat recorda, i molt, la cultura japonesa.

Una bona lectura per a infants a partir de quatre anys, amb un missatge ecologista potent al darrera.

LES DADES:
Títol: Tancho
Autor: Luciano Lozano
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Elena Valls
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akialbum, 18
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2021

El booktrailer:
https://vimeo.com/526631961

Els contes clàssics, sense embelliments ni censures

Passejant per La Setmana, vaig topar-me amb moltes novetats. Algunes precioses, d’altres curioses i, sobretot, les que ens fan reflexionar i pensar en l’educació dels nostres infants.

Em va passar amb la nova col·lecció que l’editorial Flamboyant —sempre atenta a l’esdevenir acadèmic— ha llençat aquest mes de setembre. L’han titulada «Clàssics Flamboyant» i té la pretensió d’anar publicant els contes populars, els de sempre, però mantenint, segons podem llegir a la contraportada, «el text original sencer, sense embelliments ni censures». Bravo!

Pot ser que, com que presenten la font original, trobeu que el conte no és com us l’han explicat.  Al primer, «Hänsel i Gretel» que recull la versió dels Germans Grimm, escrita el 1812, a la primera pàgina veureu com la dona que es desempallega dels infants és la mare i no la madrastra, per exemple.

El llibre està pensat per a que l’adult el llegeixi i també inclou unes il·lustracions acompanyades d’un text breu que pot ser llegit pels nois i noies de cicle inicial. A més, hi ha uns desplegables que ens aporten encara un tercer nivell de lectura.

M’ha agradat veure que el primer títol és aquest clàssic que, curiosament, està essent revisat en forma de sèrie a la plataforma Netflix, amb poca gràcia, tot s’ha de dir.

M’ha agradat perquè és oportú recordar com fa uns mesos els que criticaven els contes populars pensaven que si als contes adreçats als infants apareixien ogres, dimonis o bruixes (com és aquest cas) aquests havien de ser bona gent, com al poema de Goytisolo. Oblidaven que al monstre se l’ha de conèixer, sovint perquè viu en el nostre interior i sobretot perquè si se’l coneix, se’l pot vèncer. A «Hänsel i Gretel» la por a la bruixa es manifesta en forma d’angoixa però aquesta angoixa desapareix quan el nen o la nena sap que es pot vèncer a la bruixa cremant-la al forn.

«Hänsel i Gretel» és un conte molt enriquidor i recomano llegir el capítol que li dedica Bruno Bettelheim al seu “Psicoanálisis de los cuentos de hadas”. Aclaridor.

També s’ha publicat el número dos de la col·lecció: El gat amb botes, igualment amb una presentació força curosa. Malgrat que hi ha pàgines desplegables, semblen prou fortes per aguantar molt de temps a la biblioteca escolar o personal.

LES DADES:
Títol: Hänsel i Gretel
Autors: Jacob i Wilhelm Grimm
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Flamboyant
Barcelona, setembre de 2020