Poesia i tardor

He estat llegint la revista “In-fan-ci-a” núm. 248 del passat setembre i m’ha agradat comprovar la presència d’un parell d’articles sobre poesia. Un és d’en Ramon Besora i ens diu que “La poesia és el llenguatge de comunicació essencial per als infants: convida a la cançó, al ritme, al joc, desvetlla nous estímuls, causa plaer i potencia la capacitat de meravellar-se.”

L’altre és de la Roser Ros, l’Elisenda Llansana i l‘Equip Tantàgora que canvien la secció dedicada als contes per la poesia. Diuen que “Posem la mel a la boca, com a incentiu perquè la poesia ressoni per les escoles, aprofitant que els infants ja l’han tastada, que en porten molta de casa, en forma de cançons de bressol, moixaines, jocs de falda…”

Les editorials també han entès que la poesia és una bona eina de comunicació i publiquen llibres únics o en col·leccions que abasten totes les edats lectores. Us en presento quatre que han aparegut en els darrers mesos i que tenen com a eix temàtic la tardor.

Temps de haikus. Un poemari que, com el seu títol indica, ens presenta haikus, poemes breus, de només tres versos curts.

Vents de tardor.
Tots els camins van plens
de fulles mortes.

Es tracta d’un llibre ben editat per Akiara books, en format vertical, paper bo i amb la curiositat que el llom va amb fil vist. Serà l’inici d’una col·lecció que tindrà força recorregut.

Les il·lustracions d’en Luciano Lozano són boniques i molt ben casades amb els poemes d’en J. N. Santaeulàlia.

Les veus del bosc. Tot el que trobem aquests dies si vagareu pels boscos ho podeu reconèixer en aquests versos que expliquen el viatge que fa la Martina cada matí a la recerca dels secrets i les veus que s’amaguen a prop de la clariana on ella s’estira damunt l’herba, abans d’anar a escola, i escolta, veu, olora, sent tot el que l’envolta.

Són poemes que relacionen animals amb arbres i aporten molts coneixements naturalistes.

L’autora és la María José Domènech, companya mestra que participa enguany, també, de l’activitat “autors a les aules”. El llibre, de mida gran, està il·lustrat per la Isabel Fabregat. Editat per Lletra Impresa Edicions.

Versos de calendario. Poemes sobre el pas del temps a través de les estacions, la memòria, els llibres i la literatura. L’editorial Kalandraka ja fa uns quants anys que va començar una col·lecció sobre poesia que val molt la pena. Hi ha alguns en català i altres en castellà. A

quest poemari, escrit pèr Juan Carlos Martín, està il·lustrat per la Teresa Novoa. Val molt la pena.

Poemes de vent i fulles. Editat per El cep i la Nansa. Són sis poemes de la Núria Albertí i il·lustrats per la Mercè Galí que fan un recorregut per les sensacions que ens envolten aquests dies de tardor. En format de pàgines de cartró i cantons arrodonits.

«Juguem a amagar-nos», un àlbum per mirar i jugar

«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»

Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.

«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia.
Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.

És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.

Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.

Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats)
LES DADES:
Títol: Juguem a amagar-nos
Autora: Verónica Fabregat
Il·lustradora: Verónica Fabregat
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akimira, 1
Pàgines: 36
Barcelona, 2022

Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books

Tancho, guardià de les grues

Agafo el llibre «Tancho». És el primer, el que està al damunt de la petita pila de llibres que esperen torn per ser disfrutats. No puc evitar repassar els títols de les properes lectures i descobreixo que molts estan basats en fets reals. És una idea que em volta pel cap de fa temps. M’agraden els relats que tenen una part que ha passat de debò. Bé, potser també és temporal. A la nostra vida tenim èpoques amb inquietuds diverses. Recordo quan devorava novel·les de misteri i policíaques, sobretot dels USA (Hammett, Chandler, Ellroy, etc), o quan em vaig aficionar als autors sud-americans (Puig, Amado, Serrano, etc), els humanistes europeus (Goethe, Rilke, Sweig, etc) i altres moments de lectures variades, eclèctiques. Ara estic amb les basades en fets reals. Ves! quines coses…

L’àbum «Tancho» té un format bonic, amb una portada sense plastificar que fa de bon tocar, on es veu la carona d’un nen —després sabrem que es diu Yoshitaka, però li diuen Tancho que és el nom que li donen a les grues per la taca vermella que tenen al cap— i la seva mirada cap al cel i un mig somriure als llavis, un dia d’hivern nevat. Va ben abrigat amb gorra de llana i bufanda.

El relat explica la vida d’aquest nen i la seva relació amb les grues que cada hivern, amb les primeres neus, arribaven a l’illa de Hokkaido. El noi queda fascinant amb el ball que fan les grues i cada any espera la seva arribada, però se n’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho, s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions estan molt bé. Els vestits, les mirades de les persones, el paisatge, tot plegat recorda, i molt, la cultura japonesa.

Una bona lectura per a infants a partir de quatre anys, amb un missatge ecologista potent al darrera.

LES DADES:
Títol: Tancho
Autor: Luciano Lozano
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Elena Valls
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akialbum, 18
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2021

El booktrailer:
https://vimeo.com/526631961

Quan sigui gran vull ser inútil

«La platja dels inútils» és un dels llibres més potents que he llegit aquest curs. I ho és, sobretot, per la temàtica. Es tracta d’una història que ens interpel·la com a adults i ens qüestiona com a pares.
Està escrit en primera persona per una nena d’onze anys, la Sofia, que un dia a classe quan la mestra pregunta que voldrien ser de grans i la majoria de companys diuen que futbolistes, metges, astronautes, etc. ella afirma que vol ser… inútil.
La mestra, primer s’enfada perquè pensa que se’n riu d’ella o vol fer la gracieta però després deriva l’assumpte a la directora que convoca una entrevista amb els pares de la noia. Preveient que li pot caure una bona esbroncada, la Sofía decideix deixar per escrit els motius que la porten a pensar que ser inútil és una bona opció de futur, entenent per inútil tot allò del que renega el seu pare i que a ella tant li agrada, com tocar la guitarra, pintar o col·leccionar petxines de la platja.
I aquest és el quid de la qüestió. Què volem que siguin els nostres fills? O dit amb paraules de la novel·la: Com volem que es guanyin la vida?

L’Alex Nogués ha bastit un bon relat, amè, amb moments emotius que ens fan pensar en el Frederick d’en Lionni, aquell ratolí poeta, en l’ocell de la Catherrine Zarcate que acompanyava el búfal que llaurava els camps d’arròs i, naturalment, en la formidable novel·la de Nuccio Ordine.

Al web de l’editorial podem llegir:
«Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

La platja dels inútils és el primer llibre de la nova col·lecció d’Akiara books adreçada a infants a partir de nou anys i es llegeix prou bé perquè té poc més de vuitanta pàgines. El segon també fa bona pinta. Es diu «Mariner de terra endins».

No solem comentar gaire l’aspecte físic del llibre però aquest mereix que ho ressenyem perquè està molt cuidat tot: El disseny, el tipus de lletra, el paper, les il·lustracions, el format. Un objecte bell.
Anoteu aquesta lectura per al cicle mitjà. Val molt la pena.

LES DADES:
Títol: La platja dels inútils
Autor: Alex Nogués
Il·lustradora: Bea Enríquez
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Akiara books
Format: 12 x 20 cm
Pàgines: 88
Col·lecció: Akinarra, 1
Barcelona, 2019