LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!