natura

by

«La meravellosa granja d’en McBroom» a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam començar la desena temporada de l’Ofici d’Educar a Catalunya ràdio. Estic content perquè serà la vuitena temporada en que podrem presentar alguns bons títols de literatura infantil i juvenil. Com que és la desena, ja podeu imaginar que farem alguna festa per celebrar-ho. Us avisarem en el seu moment.

Per començar la temporada vam presentar “la meravellosa granja d’en McBroom” un llibre reeditat per Blackie Books que havíem llegit en castellà a l’escola fa molts anys, en la publicació d’Alfaguara.

La novel·la, té quatre capítols i és una bona manera d’iniciar en la lectura d’aventures a l’alumnat a partir de quart de primària.

En McBroom explica en primera persona com després d’abandonar la residència a Connecticut s’han instal·lat a la nova finca d’Iowa, però abans de començar a gaudir-ne amb tranquil·litat es troben amb un incòmode problema, un veí, el senyor Jones, intenta recuperar el terreny que els va vendre per compensar els escassos rendiments de les seves males terres. No serà l’únic inconvenient a què s’enfrontin. Els vendavals propis de la zona, que provoquen insòlites situacions, els atacs que les llagostes atretes per l’olor de les panotxes i, fins i tot, la presència de fantasmes són altres assumptes amb que es trobaran.

Com que era una lectura que havíem fet amb la meva néta, la vam convidar a compartir la gravació i conèixer els estudis de Cat Ràdio. Per això la veieu a la fotografia aguantant una albergínia i l’exemplar d’Alfaguara.

Com sempre, vam fer una pregunta relacionada amb el contingut de la novel·la per participar al concurs i, si teniu sort, endur-vos l’exemplar, regal de l’editorial.

La pregunta sobre el llibre “La meravellosa granja d’en McBroom” és:

Quants fills té en McBroom?

I també vam anunciar el guanyador del darrer llibre de la passada temporada «Te de maduixa la cau del teixó»: En Julen Domínguez. L’enhorabona!

Podeu tornat a escoltar la secció clicant al podcast següent:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-meravellosa-granja-den-mcbroom-de-sid-flesihman/audio/1181221/

……………………………………………..

Al mateix programa es va parlar sobre lectura i perquè un de cada set infants finalitza la primària a Catalunya amb un baix nivell de comprensió lectora i amb risc de patir fracàs escolar

Hi van participar la Marta López, directora del programa Lecxit de la Fundació Bofill, la Mar Esteve Ràfols, doctora en Pedagogia i autora de “L’escola, casa de lectura” i l’Héctor Ruiz, investigador i divulgador científic, autor de “Com aprenem?”

Us apunto resumides les deu idees que van desenvolupar. Però podeu llegir l’article ampliat que ha escrit l’Elisabet Pedrosa al web de Catalunya ràdio, clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/deu-estrategies-per-combatre-la-baixa-comprensio-lectora/noticia/3248555/

1a. Fomentar l’aprenentatge tècnic de la comprensió lectora
La comprensió lectora depèn bàsicament de la capacitat de descodificar de manera fluida el llenguatge escrit i convertir-ho en el seu equivalent oral. I depèn també de la capacitat d’entendre el missatge, la comprensió lingüística, que depèn dels propis coneixements i que l’escola ajuda a compensar, argumenta Héctor Ruiz.
Per aconseguir-ho, s’han d’entrenar una sèrie d’habilitats prelectores: comprendre que la llengua oral està formada per un nombre finit de sons, separar-los, manipular-los i casar-los amb els símbols: la consciència fonològica per a alguns infants és òbvia, però per a d’altres no ho és, apunta l’investigador.

2a. Que ningú es quedi enrere
Calen recursos més individualitzats per als infants i centres que ho necessiten. Hi ha una bretxa en la comprensió lectora de 50 punts, fet que suposa un curs de diferència, entre els centres de màxima complexitat i els que no ho són, explica Marta López.

3a. Millorar la transferència entre la comunitat científica i la comunitat educativa
La majoria de nens aprenen a llegir i escriure, fem el que fem, mentre que un terç dels alumnes es queda enrere si no optem per mètodes realment eficaços, explica Héctor Ruiz.

4a. Potenciar l’oralitat en tot el procés educatiu
A educació infantil ha de ser molt rellevant el llenguatge oral, perquè és la base de tota l’educació posterior, puntualitza la pedagoga Mar Esteve. Als infants nouvinguts se’ls posa a llegir quan la part del llenguatge oral encara no està assolida ni segura, lamenta la pedagoga.

5a. Testimoniar amb la lectura
Una manera de començar a llegir és que algú davant teu llegeixi, sigui un model, per entendre què vol dir llegir, apunta Mar Esteve. Hi ha infants que dominen la descodificació i no tenen l’hàbit lector.

6a. Crear vincle. Programa Lecxit
Al programa Lecxit els arriben infants que viuen la lectura com un espai de judici en què, si s’equivoquen, seran penalitzats, reconeix Marta López, directora del projecte.

7a. L’escola, casa de lectura
Que l’escola sigui una invitació constant a la lectura: temps i espai per llegir a l’escola i construir un sentit de la lectura, demana la pedagoga Mar Esteve. Unes biblioteques escolars ben dotades i amb unes bibliotecàries que facin una bona prescripció lectora, demana el professor Gerard Furest, que alerta que en els últims cursos s’han tancat biblioteques escolars.

8a. Millorar la formació docent
Mestres i professors motivats que, al seu torn, hagin estat ben formats en comprensió lectora, demana el professor i filòleg Gerard Furest. L’objectiu és ensenyar a llegir de la manera més efectiva i adaptada a cada infant, ens recorda Héctor Ruiz.

9a. Aprendre a llegir sense tecnologia
La tecnologia no és el mitjà més adequat per aprendre a llegir, i només quan es domina la competència lectora, es pot treballar una competència digital sana.

10a. La comprensió lectora, una responsabilitat de tots
La comprensió lectora és responsabilitat de tots, conclouen els experts: l’escola, els mitjans, la societat, les famílies i sobretot de l’administració al capdavant.

by

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

by

“La cacera del tió” a LHdigital

LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!

by

«La carta de l’avi», una història optimista

Hi ha autors que són com els nostres cantants preferits i dels quals en som fans incondicionals. Això és el que em passa amb Michael Morpugo, des que vaig llegir “El regne de Kensuke”.

Ara acaba de publicar-se “La carta de l’avi” i pel que veiem a la coberta podem pensar que es tracta d’un conte de Nadal. I ho és en part, només en part…

S’acompanya d’unes imatges espectaculars d’en Jim Field. Crec que són les més boniques de les que he vist d’ell.

Comença la història amb una dona, la Mia, que ens explica un ritual que fan a casa seva, cada Nadal. S’apleguen al voltant de l’arbre a llegir una carta que li va escriure el seu avi :

“… aquest Nadal, en comptes d’una postal de Nadal, en tindràs un munt, i en comptes d’un regal, també en tindràs molts, t’envio una carta…”

La carta és el record de la infantesa de la Mia i també està ple de desitjos que van adreçats a tots nosaltres. Són pensaments sobre el nostre món i sobre com l’hem de cuidar. És un discurs càlid, emotiu, escrit amb passió i amb advertències dels perills que ens amenacen. Tot plegat ens sona molt, especialment aquests dies que hem assistit a l’espectacle trist de les infructuoses conferències celebrades a Egipte amb motiu de la cimera climàtica COP27.

I si he dit que en part, només en part, és un conte de Nadal, és perquè es pot llegir en qualsevol estació. Hi ha moltes imatges que fan referència a l’estiu, per exemple. De fet, el Nadal només apareix a l’inici i al final.Si el llegiu a l’escola o a casa, segur que us pot oferir molts motius de conversa sobre la natura, sobre els arbres, els animals, la contaminació dels mars, el desglaç dels casquets polars, etc.

Lectura recomanada per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: La carta de l’avi
Autor: Michael Morpugo
Il·lustrador: Jim Field
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 48
Picassent (Valencia), 2022

by

«Uugh! Un relat del Plistocè» o el naixement del primer conte

«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.

La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.

És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern.
Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.

Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.

Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.

Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!

Lectura molt recomanable.

Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.

https://issuu.com/ekare/docs/ugh-issuu

LES DADES:
Títol: Uugh! Un relat del Plistocè
Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng
Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pagines: 64
Barcelona, 2022

by

«Juguem a amagar-nos», un àlbum per mirar i jugar

«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»

Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.

«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia.
Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.

És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.

Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.

Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats)
LES DADES:
Títol: Juguem a amagar-nos
Autora: Verónica Fabregat
Il·lustradora: Verónica Fabregat
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akimira, 1
Pàgines: 36
Barcelona, 2022

Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books

by

«Un ou és silenciós», un bon llibre per als petits naturalistes

«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.

Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.

Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.

És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.

Què aprendran els infants amb aquest llibre?

Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.

Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou.
De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.

El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.

En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.

Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys

LES DADES:
Títol: Un ou és sorollós
Autora: Dianna Hutts
Il·lustradora: Sylvia Long
Traductora: Susana Tornero
Editorial: EntreDos
Pàgines: 40
Blanes, 2022

by

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

by

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…
Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.
Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

by

«Si vens a la terra» a L’Ofici d’educar

Ahir a «Llibres per somiar» del programa «L’ofici d’educar» (Catalunya ràdio) vam parlar de Si vens a la terra, un àlbum de mides generoses que ens explica en 80 pàgines com és el nostre planeta. Ho fa de la mà d’un infant, que escriu una carta a uns imaginaris extraterrestres. Comença així:

Estimats visitants de l’espai exterior: Si veniu a la Terra, us caldrà saber unes quantes coses….
Vivim en tota mena de cases
Amb tota mena de famílies
Tots tenim un cos però cada cos és diferent

A la portada veiem el noi escrivint una carta que sembla no tenir final. Aquest mateix full anirà apareixent en diferents moments fins a l’acabament del relat.

És molt interessant l’explicació que en fa l’autora a la darrera pàgina on explica el com i el perquè d’aquest llibre. Comenta on va trobar la inspiració i ens parla dels milers d’infants que ha conegut en els seus viatges arreu del mon, en suport a l’UNICEF i a Save the Childrens.

Vam acabar amb el concurs. Si voleu participar, podreu guanyar un exemplar del llibre “Si vens a la terra” contestant la pregunta: Com és diu el nen que apareix a la portada del llibre?

Per concursar heu d’enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat
Teniu temps fins al proper diumenge dia 27 de juny.

Vam dir també qui eren les persones que han guanyat un exemplar del darrer concurs sobre el llibre Clara Campoamor: en Dani i la seva filla Emma. Enhorabona!

El podcast de la secció, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/si-vens-a-la-terra-de-sophie-blackall/audio/1104577/

Al mateix programa es va parlar dels avantatges d’aprendre a la natura i l’aire lliure.

Aquest estiu, més que mai necessitem natura: colònies, casals i escoles de bosc són una bona manera de conèixer i experimentar l’entorn natural i, alhora, protegir-lo, entenent que som naturalesa. Un entorn com el bosc millora les defenses, desperta els sentits, ajuda a regular les emocions i relaxa, fomenta la creativitat, el joc, l’autonomia i la llibertat, i desenvolupa la creativitat, la motricitat i la resiliència d’infants i joves.

L’Elisabert Pedrosa va parlar amb Gloudina Greenacre, directora de Wild me; Katia Hueso, biòloga, autora d'”Educar en la naturaleza”; Anna Borràs, de l’Escola de bosc El Sauc, projecte educatiu a la natura; Júlia Garcia, cap d’Educació Ambiental de Fundesplai, i Pere Vives, cap d’Educació Ambiental i Colònies de la Fundació Pere Tarrés. De tot plegat en va fer un article que podeu llegir clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/els-avantatges-daprendre-a-la-natura-i-laire-lliure/noticia/3104926/