26 Octubre 2022 by jcentell

«Uugh! Un relat del Plistocè» o el naixement del primer conte

«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.

La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.

És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern.
Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.

Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.

Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.

Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!

Lectura molt recomanable.

Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.

https://issuu.com/ekare/docs/ugh-issuu

LES DADES:
Títol: Uugh! Un relat del Plistocè
Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng
Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pagines: 64
Barcelona, 2022

11 Mai 2022 by jcentell

«Unas personas» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació.
Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:

En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.

I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!

El podcast de “llibres per somiar”:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/unas-personas-de-jairo-buitrago/audio/1134003/

En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.

Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.

Podeu sentir el programa clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-passa-quan-infants-i-adolescents-no-encaixen-en-una-societat-tan-sexualitzada/audio/1134004/

11 Març 2022 by jcentell

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.