El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.
Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).
Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).
El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).
De què va «Unas personas»?
Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”
A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.
I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.
Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.
Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.
Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019
La invitació a la lectura 
wow! m’ha flipat el llibre i la idea, el buscaré. A vegades a casa fem aquest joc amb els nens, mirem als edificis i ens imaginem històries. No es per fisgonejar a la vida dels demés, es la imaginació al poder.
Sergio, gràcies pel comentari. I felicitats per les fotografies que ens regales per les xarxes socials i ens alegren el dia.
I sí, la imaginació és allò tan poderós que ens permet imaginar una vida millor, més feminista, més ecològica, més humana. “La imaginació al poder” es llegia als graftitis que hi havia a les parets de París durant la revolució del maig del 68. I tenien raó. Ens cal més imaginació per canviar el món.
Sé que vius allunyat del barri però t’imagino feliç i això em fa content. Recordo amb molt de carinyo aquells tres cursos de la EGB… Els vam xalar com salvatges. Sé ben poc de vosaltres però de tant en tant m’arriben notícies i sempre són boniques.
Una abraçada gran, artista!
Gracies a tu, Jaume! sense els mestres en general i els de Sant Josep el Pi en concret, crec que no jo no seria el mateix que soc ara.
una abraçada!
ens llegim!
Gràcies per les teves generoses paraules. Cuida’t i segueix compartint fotografies. Són molt xules.
Endavant, sempre endavant!
Jaume