avis

by

«La carta de l’avi», una història optimista

Hi ha autors que són com els nostres cantants preferits i dels quals en som fans incondicionals. Això és el que em passa amb Michael Morpugo, des que vaig llegir “El regne de Kensuke”.

Ara acaba de publicar-se “La carta de l’avi” i pel que veiem a la coberta podem pensar que es tracta d’un conte de Nadal. I ho és en part, només en part…

S’acompanya d’unes imatges espectaculars d’en Jim Field. Crec que són les més boniques de les que he vist d’ell.

Comença la història amb una dona, la Mia, que ens explica un ritual que fan a casa seva, cada Nadal. S’apleguen al voltant de l’arbre a llegir una carta que li va escriure el seu avi :

“… aquest Nadal, en comptes d’una postal de Nadal, en tindràs un munt, i en comptes d’un regal, també en tindràs molts, t’envio una carta…”

La carta és el record de la infantesa de la Mia i també està ple de desitjos que van adreçats a tots nosaltres. Són pensaments sobre el nostre món i sobre com l’hem de cuidar. És un discurs càlid, emotiu, escrit amb passió i amb advertències dels perills que ens amenacen. Tot plegat ens sona molt, especialment aquests dies que hem assistit a l’espectacle trist de les infructuoses conferències celebrades a Egipte amb motiu de la cimera climàtica COP27.

I si he dit que en part, només en part, és un conte de Nadal, és perquè es pot llegir en qualsevol estació. Hi ha moltes imatges que fan referència a l’estiu, per exemple. De fet, el Nadal només apareix a l’inici i al final.Si el llegiu a l’escola o a casa, segur que us pot oferir molts motius de conversa sobre la natura, sobre els arbres, els animals, la contaminació dels mars, el desglaç dels casquets polars, etc.

Lectura recomanada per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: La carta de l’avi
Autor: Michael Morpugo
Il·lustrador: Jim Field
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 48
Picassent (Valencia), 2022

by

Va de “uelos”!

Un llibre que ens recorda temps passats, costums, frases fetes i expressions de les persones que van viure el segle XX, als pobles, abans de la migració a les grans ciutats i que tenien una manera de fer i de pensar particular. A «Jo de major vullc ser uleo», l’autora ens explica imatges i records que té de la seva infantesa amb els seus avis i àvies, a València.
M’ha agradat llegir-lo perquè, de petit, jo també estiuejava a un poblet de Castelló, on vivien els meus avis, tiets i cosins i el record que tinc és meravellós. Allà també vaig aprendre dites, jocs i el nom de molts estris de camp que desconeixia.
La tècnica de les imatges és curiosa. Està dibuixat sobre paper, després escanejat i vectoritzat amb el programa Indesing.

Les dades:
Títol: Jo de major vullc ser uelo
Autora: Virgínia Mínguez
Editorial: Reclam
València, 2017

Aquests darrers dies de juliol, parlo amb d’altres “uelos” que durant el juliol han estat fent de cangurs, anant amunt i avall pels parcs i piscines, empenyent la bicicleta, jugant, però sobretot gaudint d’una relació especial i inexplicable!

by

La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ