La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ

Anuncis

Història de la bicicleta d’un home llargandaix

Portada Bicicleta llangardaix.inddL’autora d’aquest relat, la Fina Casalderrey, escriu a la dedicatòria “…relat amb gust de pastís de xocolata negra i de suc de llimona amb sucre” i és aquest el gust que et queda quan acabes de llegir la història del nen que té un nom molt gran, Mundo, i que viu en un poble de Terol, Albarracín, amb una mare que muny cabres i fa formatges i un pare, pastor d’un ramat de mil cinc-centes ovelles.
La novel·la comença quan el nen té deu anys i molts somnis al cap. En Mundo és eixerit, intel·ligent i bon jan i un dia coneix a en Camilo, un treballador de la companyia de telèfons que passa pel seu poble instal·lant els pals que aguantaran els fils telefònics. Aquest home, amic del pare del nen, es desplaça amb una bicicleta (la que dóna títol al llibre) que tindrà una importància cabdal en els darrers capítols:

img103“…tenia una barra central que anava des del manillar fins al seient i de la barra penjava una maleta negra amb la paraula TELEFONOS en lletres majúscules i un número a sota, 217. Tot escrit en blanc. Darrera del selló, al portaequipatges, hi duia molts cinturons curtets i amples….”

La novel·la se situa en els mesos previs a l’esclat de la Guerra Civil on la misteriosa desaparició del pare del nen, situa un escenari on els silencis, les mirades dels veïns, les denúncies, les traïcions i les complicitats formen una teranyina de situacions molt ben explicades, molt sentides i que ens arriben al cor, sense caure en artificis narratius fàcils o previsibles.
El personatge d’en Camilo, el zelador de telefonia, amic de la família, que ensenya al nen a anar en bicicleta i el fa pujar dalt d’un dels pals de telèfons, esdevé clau perquè les seves anades i vingudes permetran que el nen i la seva mare tinguin coneixement del seu pare mitjançant uns llibres que contenen missatges ocults; uns llibres de poesia que són un homenatge a Miguel Hernández (El rayo que no cesa i Viento del pueblo). També hi ha referències al conte que el poeta va escriure a la presó, sobre paper higiènic, per al seu fill Manolillo (El potro oscuro) sobre paper higiènic.

“El conte acabava dient:
I van anar galopant i galopant i galopant.
Li va semblar una història bonica. La va posar sobre la tauleta amb cura. Aquell paper era fràgil com les ales d’una papallona.”

img104

Una història molt ben escrita, farcida d’imatges poètiques, i que serà una de les lectures comentades en els propers mesos. L’he llegit d’una tirada i crec que és molt recomanable, especialment a partir de cinquè de primària.
El llibre, traducció de l’original gallec historia da bicicleta dun home lagarto, el podeu trobar en català publicat per Nandibú, amb il·ustracions de Dani Soms.
Més informació de l’autora a http://fina.casalderrey.com/

fina_casalderrey_foto_portada_2013