Trobada amb l’escriptor Francesc Puigpelat

La vida a l’Àfrica ja no és com abans. Els poblets han canviat molt i comencen a assemblar-se als pobles de qualsevol altre indret del món. Per exemple: on creieu que vaig veure per primera vegada un lleó? Penseu que em vaig creuar amb un lleó tornant del riu? O passejant per la sabana? O caçant amb llances i fletxes? No: el vaig veure per primera vegada a la tele, com qualsevol nena normal i corrent…

A la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet hem viscut una jornada força educativa amb un dels autors dels llibres que formen part de “la lliga dels llibres“ d’enguany.

En Francesc Puigpelat, l’home que guanya tots els premis literaris, és l’autor de La nena que es va convertir en mòbil i ens ha explicat algunes anècdotes relacionades amb la gestació i procés d’aquest obra. Ha estat interessant perquè després s’ha sotmès a les preguntes força encertades dels alumnes de les escoles Pau Sans, Ernest Lluch i Ramon Muntaner que li han demanat si havia estat als països on passa l’acció, el perquè de la portada i del títol, si era bon lector de petit, quin va ser el primer llibre que va escriure, i altres preguntes interessants que ha anat contestant encertadament.

És una bona experiència per a l’autor però també per als infants perquè no sempre hi ha l’oportunitat de conversar amb la persona que ha posat negre sobre blanc els seus pensament i idees. En Francesc ens ha fet viure les aventures imaginades fins al punt de sentir-les ben reals.

El llibre explica un any en la vida d’una nena, la Mukele, que viu en un poblat a l’Àfrica, a prop del Kilimanjaro, amb la seva nombrosa família. A aquest poblat hi arriben turistes i cooperants que provenen d’altres cultures i d’altres països. Un dia, la Mukele es troba un mòbil perdut. Aquest mòbil serà el culpable que el bruixot de la tribu li faci un malefici i la tanqui dins d’ell.
El llibre segueix el recorregut que fa el mòbil des del poblat africà fins a Nova York i totes les seves peripècies amb diferents personatges, uns nens del món civilitzat amb els quals la Mukele es comunica mitjançant els SMS i les alarmes del mòbil amb un únic propòsit: que la tornin al poblat, que li desfacin l’encanteri i que pugui tornar a ser una nena de carn i ossos.
La novel·la combina les tradicions dels habitants dels pobles africans amb la modernitat dels qui viuen al primer món. El contrast reflecteix ben bé la realitat actual.
Els quatre infants protagonistes estan ben trobats i tenen valors positius. El bruixot dolent és poderós i llest i això dóna més valor als esforços dels nois per alliberar la Mukele i fer-la sortir del mòbil.

Una història rodona que va ser mereixedora del Premi Josep M. Folch i Torres 2015.

Les fotos d’aquest entrada corresponen a la trobada amb en Francesc Puigpelat.

Anuncis

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018

 

 

Obriu les portes: Diàleg i respecte entre cultures

Sembra Llibres és un segell independent, un projecte cooperatiu arrelat al territori que té la voluntat de publicar en català, des de València. Ara acaben de publicar el seu primer llibre per a infants i ho fan per la porta gran amb un àlbum imprescindible basat en la cançó Obriu les portes de Txarango i les il·lustracions de la Gemma Capdevila. Ho celebrem molt.

Veieu-ne el booktrailer promocional:

Obriu les portes és un àlbum il·lustrat magnífic que explica l’aventura de les persones que han de fugir de casa seva per culpa de les guerres i la fam. La publicació arriba en un moment clau perquè sembla com si estiguéssim oblidant la tragèdia terrible que pateixen milers de persones a la Mediterrània i als campaments de refugiats dels països costaners. El drama ha perdut espai en l’agenda mediàtica, els diaris en parlen poc i la notícia ha desaparegut de les portades.

Quan agafes el llibre entre les mans per primera vegada ja perceps que et marcarà, ja intueixes que el que llegiràs et transformarà, et farà pensar i et remourà per dins. D’això es tracta. A la portada (convé obrir-la per admirar-la juntament amb la contraportada) hi ha una família que camina enmig de la nit envers el desconegut, envoltada d’estrelles, unes lletres que conformen constel·lacions imaginàries però que apunten al que després veurem — algunes d’aquest constel·lacions esdevindran cases acollidores— i el predomini del color blau, un blau mediterrani molt potent. Una gran portada. La Gemma Capdevila ha estat capaç de dotar les il·lustracions d’una càrrega poètica i de símbols que potser els infants no acabaran d’entendre però que hi són.


Al web de Sembra llibres  llegim que aquestes imatges «haurien d’ajudar a espantar els fantasmes de l’odi i sembrar, amb el diàleg entre diferents generacions, les llavors de la tolerància, el respecte i la diversitat»
El text és la cançó de Txarango però les imatges expliquen una altra història amb diferents lectures o capes. M’ha agradat molt com es resolen les darreres pàgines amb el cantant (el personatge de la portada) arribant a un poble petit i convidant la gent a sumar-se al clam «obriu les portes, obriu fronteres!» i fent una cadena humana interminable que arriba a la darrera imatge espectacular on veiem un parell de mans entrellaçades.


Molt recomanable. L’he entrat a cicle superior però no n’estic segur. L’hauré de presentar als alumnes i veure com reaccionen.
Us deixo unes imatges de la Gemma il·lustrant la cançó “La tendència natural” del disc “Nòmades” de Guillem Roma.

LES DADES
Títol: Obriu les portes
Autors: Txarango
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Editorial: Sembra
Pàgines: 56
València, 2017

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017

 

 

El viatge extraordinari de l’Olga

Duomo és una editorial que ha començat a publicar llibres per a infants i joves com el que comento tot seguit. Es titula Olga de papel i el personatge principal és l’Olga Tindal, una nena d’onze anys que pot contar unes històries meravelloses tan vives i detallades que semblen reals.

«Cuando empezaba a contar, quienes estaban cerca aguzaban el oído, las ventanes se entreabrían, en los patios las voces cesaban, rostros de curiosidad asomaban entre la ropa tendida y quienes estaban en casa salían arrastrando consigo una silla.»

Un dia, l’Olga comença a explicar la d’una nena de paper que desitja convertir-se en persona de carn i ossos i per aconseguir-ho comença un llarg viatge, un viatge extraordinari, que l’ha de portar a casa de la maga Auselia, que és qui té la solució.

«El viaje era largo y peligroso. El niño de barro y la niña de vidrio lo habían emprendido años atrás, pero solo uno de ellos había regresado…»

A la novel·la hi ha un relat paral·lel que és la vivència de l’Olga Tindal quan explica les aventures que s’inventa als seus dos millors amics, l’Oruga i la Mima. És fàcil de seguir perquè ambdós relats estan escrits amb diferent tipologia, permetent que sempre sapiguem què està passant i on ens trobem.  A més la narració és lineal, amb la qual cosa no cal fer altra cosa que disfrutar del que es llegeix.

Al conte principal, el que narra el viatge, l’Olga de paper viurà nombroses i inversemblants aventures, farcides d’emocions i sorpreses.

«Es la historia de cuando el oso amaestrado del señor Yubat, al final, me cortó en dos y el hombrecito muelle me pegó con celo. Él siempre lleva encima un rollo de celo, porque de vez en cuando se despega del fondo de la caja y cae fuera. La mujer voladora quería prestarme una de sus tiritas, pero yo opino que, si te cortan en dos, hace falta algo más fuerte para mantenerte junta.»

Olga de Papel té diversos nivells de lectura. Un primer nivell és l’aventura en si i pot anar adreçat a infants a partir de nou anys. Un segon nivell de lectura ens porta a extrapolar els missatges que s’amaguen darrera de les situacions i dels personatges, i ens condueixin al simbolisme de la veritat i de l’amor subjacent.


Vam tenir la sort que ens visités l’autora, l’Elisabetta Gnone, convidada per Duomo Ediciones i vam poder parlar amb ella en una trobada informal a l’Abacus de Balmes. Va explicar els tres anys invertits en la gestació del llibre, el perquè de la tria d’un nom tan rodó com Olga per a un personatge tan fràgil fet de paper (que té por del vent, i la terroritza la possibilitat de mullar-se) i sobretot ens va explicar que a Itàlia fa un any que circula el llibre i té força èxit entre els adolescents, entre les noies especialment. També vam poder parlar de literatura infanti l juvenil en general, de Rodari, d’Innocenti i de Piumini, entre d’altres autors del seu país.
A la Casa del libro (Rambla de Catalunya) hi ha una exposició de les il·lustracions. Com no podia ser d’una manera estan fetes amb papers retallats. Una joia. En el vídeo següent podeu veure el procés que ha seguit la Linda Toigo per a la seva elaboració.

i si hi esteu interessats en treballar la novel·la, també hi ha una guia de lectura. Us l’escannejo i la podeu obrir aquí.

LES DADES:
Títol: Olga de papel
Autora: Elisabetta Gnone
Il·lustradora: Linda Toigo
Traductor: Miguel García
Editorial: Duomo
Barcelona, 2017
Pàgines: 324

 

La lliga dels llibres 2017-18

Ja està en marxa la nova edició de La lliga dels llibres de les escoles de l’Hospitalet, una activitat de dinamització de la lectura que s’ofereix als alumnes de 5è de primària de totes les escoles de la ciutat.
El funcionament és senzill. L’Ajuntament de la ciutat a través del servei de Biblioteques dota a cada grup (enguany són 36 grups classe) amb un lot de 15 llibres de temes i d’estils variats, escrits en català, castellà i anglès, els mateixos llibres per a tots els grups participants.
A partir d’ara i fins al mes de maig, cada grup classe llegeix els llibres proposats. Cada nen pot llegir tants llibres com vulgui però quants més llibres llegeixin més fàcil ho tindran per anar avançant en els eliminatòries.
Com cada any, totes les partides del joc es faran a les biblioteques de la ciutat durant tot el mes de maig. La final serà a la Biblioteca Central Tecla Sala.
Es conclourà l’activitat amb la celebració d’una festa on es reuniran tots els alumnes i mestres participants, als jardins de la Biblioteca Can Sumarro.
Entremig hi ha haurà xerrades per als pares i mares dels alumnes sobre aquesta activitat, a càrrec de la dinamitzadora de la Lliga (dues sessions: dimecres, 15 de novembre, a la Biblioteca Central Tecla Sala, a les 15,30 hores i a les 18 hores).
El primer trimestre de l’any, un autor o autora dels llibres proposats a La lliga dels llibres també participarà d’una trobada amb els infants.
Agraeixo a la gent d e la llibreria Al·lots per la bona tria que han fet. Segur que ho xalaran molt els nois i noies.
Si necessiteu informació, podeu trucar a la Xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet (telèfon 93 403 68 61) o mitjançant el correu electrònic: biblioteques@l-h.cat
Podeu descarregar el dossier informatiu de les lectures clicant AQUÍ

I unes propostes de treball sobre els llibres que han preparat des del CRP de l’Hospitalet clicant aquí

La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ