Arquitectes de relats

A l’escola, ajudem els infants a crear bastides literàries que els empenyin a escriure amb seguretat, convençuts que ho poden fer i que el resultat serà formidable però escriure és una activitat complexa i difícil. Implica més operacions mentals i físiques que la lectura i requereix un esforç d’atenció i memòria on entren en joc diversos coneixements:

  • Primer cal codificar o identificar els fonemes que componen les paraules i seleccionar les lletres que les transcriuen.
  • Després s’ha d’estructurar la frase: Recordar com s’escriuen les paraules i quines irregularitats presenten (concordances, variacions segons el context, sufix, etc.)
  • També ajuda força dominar la grafia perquè si s’ha practicat prou i l’infant ha adquirit velocitat i fluïdesa, els automatismes faciliten la concentració i s’alliberen recursos de memòria i d’atenció que es concentren en la redacció. A més, escriure a mà permet una millor memorització que amb el teclat.
  • El més complicat és construir el relat que es fabrica de manera similar com els arquitectes dissenyen i construeixen edificis, però substituint els maons per paraules. Els contes que sentim i els escrits que llegim se sostenen en una estructura que es perd en la nit dels temps i que sempre és la mateixa, sortosament.

Al número d’abril —454— de la revista GUIX expliquem una activitat anomenada «Encontres insòlits» per ajudar els infants a trobar inspiració mitjançant cartes aleatòries, unes targetes de paraules fàcils d’elaborar i un recurs força útil.

Només cal trobar paraules, anotar-les i classificar-les per temes o com sembli millor (noms propis, adjectius, proverbis, frases poètiques, objectes d’un determinat color, paraules curioses o estranyes, llocs, etc.)

Es col·loquen en capsetes de cartró, en sobres, dins d’un barret, a la prestatgeria de l’aula o en una maleta. Vindrà a ser com el frigorífic, rebost o fons d’armari on trobar la inspiració que ens empeny envers l’escriptura. A l’article expliquem una de les capses més senzilles d’elaborar, la de “Personatges” i els passos a seguir per construir un relat partint de les cartes.

L’article complet el trobareu a la secció «viure l’escriptura» de la revista AULA (castellà) i GUIX (català)

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019

Quin embolic! Un recull de textos humorístics

Hi va haver una època (finals del segle XIX-inicis del XX) en la qual persones erudites van recollir i difondre la saviesa popular. Anaven pels pobles i ciutats, llibreta en mà, anotant els textos dels contes, cançons, cantarelles, llegendes, embarbussaments i tot el que feia referència als costums i creences que regien la vida de les persones. Valeri Serra i Boldú, Pau Bertran i Bros, Joan Amades, Jacint Verdaguer i d’altres esforçats folkloristes ens va deixar uns escrits que podem trobar en biblioteques especialitzades. Són textos que ens acosten a una vida que romania més o menys inalterable durant anys i panys, fins que es va iniciar el que es va denominar «desarrollisme» i que va suposar l’inici de canvis econòmics, socials i les migracions del camp a la ciutat.
De tant en tant, alguna editorial aposta per seguir oferint-nos llibres que mantenen l’esperit de recuperació d’uns contes que s’han anat transmeten de pares a fills des de fa segles. Una d’aquestes editorials és EUMO, adscrita a la Universitat de Vic.
El dissabte 9 de març, es va presentar el segon volum d’una sèrie que va en aquesta línia de recuperació del saber popular, mesclat amb textos d’autors actuals. El llibre en qüestió és «QUIN EMBOLIC!» i porta un subtítol explícit que hi diu «Poemes, contes i altres textos per llegir rient» on s’anuncia què hi trobarem.

Les compiladores són la Vanesa Amat, la Maica Bernal i la Isabel Muntañá i han aplegat més de cent textos agrupats en temes variats: Animals, gent, oficis, vida quotidiana, natura, univers, aliments, escola, jocs, etc. És una classificació curiosa que s’ajuda d’unes il·lustracions d’en Morad Abselam, en diverses games cromàtiques per a cada tema.
La presentació es va fer la llibreria «Pebre negre» del barri del Clot (Barcelona) i va ser prou divertida (com no podia ser d’altra manera). Les autores van llegir, recitar, dramatitzar i contar un bon nombre d’històries que ens van fer riure i ens van mostrar maneres de presentar-los a l’escola, als nostres alumnes.

Al web d’EUMO podem llegir que “la manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc. Contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments… ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afina l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai.
A cada llengua hi ha textos literaris que, dits en veu alta o llegits, ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem «embolicar» i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular.
Quin embolic! és una invitació a llegir rient, a gaudir del joc que ens ofereix la literatura.”

Podeu fer un tastet clicant AQUÍ

Títol: Quin embolic!
Poemes, contes i altres textos per llegir rient
Autores: Vanesa Amat, M Carme Bernal i Isabel Muntañá
Il·lustrador: Morad Abselam
Editorial: EUMO
ISBN: 978-84-9766-651-0
Pàgines: 96
Mides: 16,5 x 23 cm
Vic, febrer del 2019

Com ho fan els ratpenats? La vida amorosa dels animals

A les biblioteques escolars, el racó on hi ha els llibres que parlen de sexe són els més visitats. Allà solem tenir els antics (mítics) —«¿De dónde venimos?» o «¿Qué me está pasando?» — amb les pàgines esgrogueïdes i rebregades de tant fullejar-los, però també els més nous com «Explica-m’ho» o la sèrie «La Mia es fa gran» i «En Bru es fa gran». És un senyal que el tema interessa, i molt, als nois i noies.
Ara acaba de publicar-se un nou llibre de la Katherina von der Gathen que és molt bo perquè ens explica una pila de coses sobre la sexualitat dels animals que desconeixem. Sembla estrany, però és així perquè malgrat l’allau d’informacions que ens arriben a través de la tele, les revistes i les tanques publicitàries, continuem sense saber gaire (poquíssim) sobre la vida amorosa dels animals. Perquè, a veure: Qui sap… Com ho fan les serps?, Quantes vegades fan sexe els pandes? Quants penis té un coala? Com és el part de les granotes de Surinam? No ens ho han explicat, oi?


Ara tenim l’ocasió de saber la resposta a aquestes i altres centenars de preguntes curioses sobre les pràctiques amatòries d’infinitats espècies animals, de totes les mides i formes, perquè el llibre ho explica extraordinàriament bé, i segurament ajudarà als pares i mares a parlar d’aquestes qüestions d’una manera divertida i natural. Penso, sobre tot, en els infants de ciutat, que gairebé no tenen contacte amb els animals —llevat dels gossos, els gats, les gavines, els coloms i alguna que altra bestiola que plana pel carrers i parcs—, i ben poc saben de llebres, aranyes o orenetes, posem pel cas.
I encara gràcies que a Barcelona tenim un zoològic on viuen (o malviuen, això no ho sé) en captivitat algunes espècies que d’altra manera només veuríem en documentals o fotografies.
«La vida amorosa dels animals» m’ha semblat un llibre interesantíssim i que ens atrapa, obrim la pàgina que obrim, i no cal que seguim l’ordre numèric dels capítols. De fet, és un llibre de biologia i és dels que anomenem “valents” perquè el tema encara és força tabú i els adults tenim resistències a parlar amb els infants, ja sigui a l’aula, a la biblioteca o a casa. Vergonyes antigues ens tenallen, diria.Un llibre ple de detalls i imatges enginyoses i boniques fetes per l’Anke Kulh, amb el que aprendrem un munt d’anècdotes fascinants i així sabrem que el sexe és divertit, sorprenent i, de vegades, esgotador, molest o violent.
Llibre per tenir a la biblioteca de l’escola. Ideal per als infants a partir de deu anys.

LES DADES:

Títol: La vida amorosa dels animals
Text: Katharina von der Gathen
Il·lustracions: Anke Kuhl
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Barcelona, 2018

Les primeres pàgines AQUÍ

 

La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.

Visites d’autors, una experiència notable

Una de les trobades amb autors més reeixides que he pogut seguir darrerament és la que presenten les companyes de l’escola Gras i Soler i que ara podeu llegir a la revista GUIX núm. 446 de juliol-agost on presenten la seva experiència. Diuen, entre altres coses:

La visita d’un escriptor a l’escola per conversar sobre alguna de les seves obres és un esdeveniment inoblidable per als infants. Per tal que la trobada sigui reeixida i tothom surti enriquit cal tenir clars quins són els objectius:

  • Que els nostres alumnes llegeixin més?
  • Conèixer la persona que hi ha al darrera dels llibres?
  • Parlar dels temes que planteja la lectura?

L’estratègia per preparar la visita pot ser diversa:
Pot ser una visita sorpresa anunciada el dia abans. És possible que alguns alumnes coneguin les obres de l’autor, però la majoria descobriran un nou món i potser tot seguit aniran a la biblioteca a buscar els seus llibres.
També es dona el cas que la visita s’anunciï una setmana abans i, a corre cuita, es faci una cerca a la biblioteca i/o per internet per conèixer la vida i la bibliografia de l’autor. En aquest cas, l’encontre tindrà una connexió més sòlida i les preguntes i comentaris seran més rellevants.

El més freqüent, no obstant, és planificar la visita amb mesos d’antelació. És el que fem a l’escola Gras i Soler perquè hi hagi temps de llegir els llibres, enviar-li un correu electrònic a l’autor, gaudir amb l’espera anunciada, preparar alguna activitat relacionada, consensuar les preguntes, anunciar-ho a la revista i al web de l’escola, informar els pares i les mares, preparar el comitè de benvinguda, elaborar el detall d’agraïment, etc.
Amb aquestes trobades situem la lectura i els llibres al centre del debat perquè l’objectiu —sobretot si ens esmercem en la preparació— és que l’experiència arribi al cor d’una nois i noies que quedaran marcats per la màgia de la visita. Per a ells serà una ocasió en que podran conversar amb algú que els ha conduit pels viaranys desconeguts de les paraules.

Es un article que val la pena llegir perquè aquesta pràctica sol ser freqüent en els centre educatius i no sempre s’aconsegueix treure un bon aprofitament i un impuls efectiu de la lectura.
En castellà, el podeu llegir a la revista AULA.