«La mestra és un capità» a l’Ofici d’educar

Ahir vam encetar la sisena temporada de «Llibres per somiar» a Catalunya ràdio i estic content i molt agraït a tot l’equip de l’Ofici d’educar per la confiança envers la meva persona i per l’aposta per difondre la literatura infantil i juvenil.

La idea d’aquesta temporada seguirà sent la mateixa de l’anterior. Presentarem un llibre que ens ha agradat especialment i que transmeti bones sensacions. Molts d’aquests exemplars seran d’editorials que cuiden l’embolcall i el missatge i que, malgrat no ocupin els llocs preferents dels aparadors de les llibreries, creiem que valen molt la pena de fer-los-en difusió.

També, amb la complicitat de les editorials, de cada llibre que comenten, farem un sorteig i qui vulgui participar, d’una banda ens farà contents perquè voldrà dir que ens escolta i segueix, i de l’altra tindrà la possibilitat de guanyar el llibre en qüestió. Animeu-vos! Recordeu que el programa és setmanal però “Llibres per somiar” és quinzenal, alternant amb la magnífica secció de l’Eva Bach i les seves recomanacions per viure millor.

El primer llibre que vam presentar va ser «La mestra és un capità». La protagonista d’aquesta història és mestra a la feina, mestressa de casa a les tardes i les nits, mare les 24 hores, psicòloga durant els conflictes de l’escola, observadora, cridanera i també un sergent a ulls dels infants. Aquest llibre és com una mena de diari d’aquesta tutora que parla de les coses boniques que passen dins i fora de l’aula, i veus que darrere d’una mestra hi ha una persona. És una història tendra, emotiva i curteta. Ideal per llegir-la el primers dies de curs.

Si voleu participar al concurs, la pregunta que us fem és:

De quin curs és tutora la mestra?

Envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 12 de setembre i podeu guanyar un exemplar d’aquest llibre.

Podeu escoltar el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-mestra-es-un-capita-dantonio-ferrara/audio/1108903/

En aquest mateix primer programa d’ahir vam conèixer una realitat que no veiem als mitjans però que ens avergonyeix com a éssers humans: La realitat del poble inuit, o millor, la realitat de 130.000 infants indígenes que van ser separats de les famílies i enviats als internats canadencs per esborrar la seva identitat. És un programa que val molt la pena. Colpidor.

Si entreu a la pàgina de l’Ofici d’educar també podreu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa i escoltar tot el programa.

https://http://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/escoles-per-al-genocidi-al-canada-extirpar-lindigena-de-cada-infant/noticia/3116052/

Filo & Sofia, pensaments filosòfics que resolen casos policíacs

Recordo amb una certa boirina els anys que vaig passar a l’Institut Torras i Bages de Can Serra, a l’Hospitalet. Queden molt lluny. Però tinc presents alguns professors i els seus ensenyaments. Un d’ells, en Jaume Botey, ens va introduir en el coneixement de la filosofia. Eren unes classes amenes i on ens ho qüestionàvem tot. Així vaig entrar en contacte amb les idees de pensadors con Nietzsche, per exemple.

Uns anys més tard, es va publicar una obra que va remoure la literatura juvenil. Jostein Gaarder va escriure “El món de Sofia”, una mena de tractat dels corrents filosòfics de tots els temps en forma novel·lada que va tenir un èxit de vendes extraordinari.

En canvi, els estudis de filosofia a les universitats (no a totes) s’han anat diluint o s’han mesclat amb altres estudis, en una mena d’hibridació curiosa. Imagino que, en el món que vivim, tira més l’economia, la competitivitat, el poder dels diners, que el pensament.

Potser per tot plegat, els dos llibres de la nova col·lecció “Filo & Sofia” m’han atret especialment. No m’han decebut i em fan pensar que tindran bona acceptació entre els nois i joves. Són llibres que ens indueixen a investigar, més enllà de la pròpia trama novel·lesca o detectivesca, sobre qui era René Descartes, David Hume o Hipàtia i quines eren les seves idees o corrents de pensament.

El personatge principal de la primera història (l’assassí dels ossets de peluix) és un noi, en Rinus Descartes, que es queda orfe i va a parar a un orfenat ben particular i curiós, anomenat “l’Acadèmia” en record de l’Escola d’Atenes, una institució científica i pedagògica fundada per Plató, als afores d’Atenes. En aquest orfenat es trobarà a Sofia Hipàtia, una noia que fa de mestra i mare de tots plegats. El nom ja ens avisa que té el caràcter de la filòsofa, astrònoma i matemàtica d’Alexandria.

Els altres nois que hi conviuran amb en Rinus Descartes són en David Hume, en referència al filòsof escocès, el més destacat dels empiristes britànics, en Confuci, en Sócrates Jr., en Freddy Nietzche i en Karlitus Marx (compromés amb la justícia social i protagonista de la segona història “el cas de la fàbrica de la mort”). Els noms ja ens indiquen quina mena de pensaments i actitud vital corresponen a cadascun d’ells.

La novel·la es llegeix en un parell d’hores. Són gairebé dues-centes pàgines amb molt bon ritme, poques descripcions, força diàlegs, i frases curtes que fan que la trama avanci de pressa.

Hi ha diferents capes de lectura. Una primera, ens mostra l’intríngulis de la història. Els nois de l’Acadèmia col·laborant amb la policia per descobrir un assassí que deixa algunes pistes que aniran descobrint gràcies al mètode que usen, basant-se en preguntes i pensaments que segueixen els diferents corrents filosòfics (pensem per tant investiguem).

Una segona, ens convida a esbrinar qui van ser els filòsofs que encarnen cadascuna de les teories.

Encara, una tercera, per als més curiosos, ens porta a saber del perquè del serrell del protagonista o com era la vida de les dones a principis del segle XX (la novel·la ens situa a l’any 1910).

L’autora s’ha ben documentat i ens presenta unes novel·les que fan de bon llegir i que poden obrir múltiples vies de coneixement.

Llibres de tapa tova amb un format senzill, amb un preu per sota dels deu euros, cosa que és d’agrair.

Lectura recomanada per a alumnes de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: L’assassí dels ossets de peluix
Autora: Cuca Canals
Traductora: Martina García
Editorial: Edebé
Pàgines: 196
Barcelona, 2020

«Los distintos»: una guerra, dos germans i una diàspora

Ekaré és una editorial que té en el seu catàleg libres molt potents, amb contingut social i que ens fan reflexionar: «Els capibares», per exemple, és una delícia que ens interpel·la i ens colpeix.

L’últim que he llegit d’Ekaré també m’ha emocionat. Es titula «Los distintos» i d’entrada ja em tenia el cor robat per dos motius: Perquè les il·lustracions són de l’Eva Sánchez (de qui parlaré els propers dies) i perquè la primera part de la narració se situa al País Valencià.

Comença amb el pare de dos nens marxant del país per culpa de la guerra civil, o millor, perquè ell és un «rojo», la guerra ha acabat i està en el bàndol dels que han perdut. Aquesta presentació ja m’ha tocat perquè a la família vam viure quelcom de semblant. Recordo que mon pare m’explicava que va néixer a França perquè els meus avis van sortir del poble sense saber on anaven i allà van trobar acolliment i feina. El meu pare i la seva germana van viure força anys a França fins que van tornar al poble, a la província de Castelló. Podeu imaginar com he entès el relat.

De què va “Los distintos”?
És el relat de dos germans, Paquito i Socorro, que han d’amagar la identitat del pare, malviure com poden en un poblet controlat pels falangistes i patint gana i les mirades de veïns i companys d’escola.

El relat combina capítols amb la veu narrativa del nen i la nena. Venen marcats pel color del títol i la lletra capital. Està basat en uns fets reals, la qual cosa afegeix interès a la història d’aquests dos germans. Les il·lustracions són efectives i complementen i acompanyen la narració de manera fluida.

Hi ha final feliç. Els germans i la mare es retrobaran amb el pare en un altre país, iniciant una nova vida.

Lectura molt recomanable per a cicle superior de primària. Pot obrir un debat força ric i endinsar els infants en un dels episodis més dramàtics del nostre país.

LES DADES:
Títol: Los distintos
Autora: Mónica Montañés
Il·lustradora: Eva Sánchez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 52
Barcelona, 2020

Podeu veure el vídeo de presentació, amb nombroses opinions d’expertes i també de l’autora i l’il·lustradora. És una mica llarg però val la pena. El trobareu a: http://www.ekare.com/ekare/los-distintos/

Lectures recomanades Sant Jordi

Com cada any, us presento algunes novetats aparegudes en els darrers mesos i que m’han semblat bones lectures. Són deu per a cada cicle, quaranta en total. Al final podeu descarregar el tríptic i si us fa servei, estaré content.

D’ací no res serà Sant Jordi, especial com l’any passat. Amb una mica de sort encara podrem fer alguna trobada presencial però si no és possible, ho gaudirem igualment.

Si podeu, aneu a la llibreria més propera i de confiança, feu-vos un bon regal i de passada compreu libres per a les persones que estimeu.

Cicle Infantil

No em diguis cutxi cutxi. Sean Taylor. Baula

El gran petit lleó. Hildegard Müller. Takatuka

Gus. Tyto Alba. Nuevo nueve

La feria de medianoche. Gideon Stere. Edelvives

Sports. Meritxell Martí. Combel

Benvinguda. Marta Comín. A Buen Paso

Qui farà riure a la princesa? Olga Cercós. El cep i la nansa

A la cua de l’arca. Antonis Papatheodoulou. Kalandraka

¡Gracias! Mary Lyn ray & Stephanie Graeguin. Corimbo

Què veus, eriçó? Ramon Besora. Nandibú

Cicle inicial

Si vens a la Terra. Sophie  Blackall. Barcanova

El oficial Correa y Gloria. Peggy Rathmann. Ekaré

Un dia amb en Mus. Claire Lebourg. Blackie Books

Avni (Animal Veritablement No Identificat. Romain Pujol. Astiberri

Els invisibles. Tom Percival. Andana

La filadora de boira. Agnès de Lestrade. Tramuntana

A la recerca de la flor Constel·lis de les profunditats. Benjamin Flouw. Coco Books

La Paula i el colibrí. Muriel Villanueva. Animallibres

Gràcies. Història d’un veïnat. Rocío Bonilla. Animallibres

No sin mis cosas preferidas. Sepideh Sarihi. Lóguez

Cicle Mitjà

El viatge dels veïns. Helene Lasserre. Birabiro

Astronautas (bitácora de un viaje espacial). Chang-Hoon Jung. Ekaré

Como se hace un museo. Ondrej Chrobak. Nórdica

El bolero de Ravel. José Antonio Abad. Kalandraka

Clara Campoamor. Manuela Carmena. Shakelton

Fi? Això no s’acaba així. Noemí Vola. Meraki

Els estels. Jacques Goldstyn. Joventut

El món al revés. Fina Girbés. Andana

Gos Pudent. Milionari! Colas Gutman. Blackie Books

Mi abuelo tenia un hotel. Daniel Nesquens. Anaya

Cicle Superior

Toni o como conseguir las Ronaldo Flash. Philip Waechter. Maeva

Arracades d’avellaner. Montse Homs. Barcanova

El consentimimento. Rachel Brian. Océano

Cool nata. Maria Scrivan. Bruíxola

Robatoris de llegenda. Soledad Romero. Zahorí books

El mètode xof!. Roddy Doyle. Blackie books

L’elefant. Peter Carnavas. Nandibú

La invisible nave de la noche. Joan Manuel Gisbert. Anaya

Les fabuloses aventures de l’Aurora. Douglas Kennedy. Flamboyant

Viatge al país dels arbres. J.M.G. Le Clézio. Animallibres

Si voleu descarregar-vos el tríptic, cliqueu a:

«La invisible nave de la noche»: un relat fantàstic, homenatge als contacontes

Els infants i joves que han tingut la sort de rebre la visita de l’autor Joan Manuel Gisbert al seu centre, segurament recordaran aquell dia com si haguessin anat al Liceu a veure Aida (per dir alguna cosa ampul·losa) i a la seva retina quedaran els seus gestos màgics, la seva veu pausada i les paraules misterioses que sempre acompanyen els seus escrits.

En Joan Manuel Gisbert és un dels autors de literatura infantil (i juvenil) que més agraden als infants. Les seves obres aguanten perfectament el pas del temps i es llegeixen amb avidesa. El misterio de la isla de Tökland, per exemple, va ver publicada fa quaranta anys, el 1981.

Ara acaba de veure la llum la seva darrera publicació que porta com a títol «La invisible nave de la noche» i és com un compendi de contes o relats breus. Se centra en la relació d’una narradora de contes, la Berna, amb la seva neboda i els relats que li explica.

El llibre conté alguns relats realment inquietants, com el que es titula «La misteriosa posada de las tres habitaciones», la aventura del jove Valerio que intenta esbrinar un cas ben curiós:

«A la entrada de un bosque, cerca de un camino que atravesaba la comarca, había una antigua y solitaria posada que tenía tan solo tres habitaciones. Se encargaba del establecimiento una mujer anciana, de aspecto triste, que enseñaba las habitaciones a los viajeros para que escogieran en cuál de las tres querían pasar la noche…»

M’ha agradat “El teatro de magia más pequeño del mundo”. M’ha recordat les obres de Gisbert ambientades en el món de la màgia i m’ha vingut al cap “El misterio de la mujer autómata”. També m’ha emocionat “Anabella y el mendigo prodigioso“. I la resta, esclar!

La novel·la és un homenatge als narradors que mantenen la tradició d’explicar històries a les places dels pobles, als teatres, i allà on els criden. Són els “tale singer” anglesos, els contadors de “romances de ciego”, els contacontes que embadaleixen als nens a les sessions de les biblioteques.

Lectura recomanada per als nois i noies de cicle superior.

Recordo que fa vuit anys vam compartir amb els infants de 5è un matí extraordinari amb en Gisbert. Va ser a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet amb motiu de la seva obra «Las maletas encantadas». Aquests dies he recuperat les fotografies i m’ha emocionat veure a l’Andrea Pozo i en Jesús Chivite, companys de l’escola Sant Josep – El Pi, que ens van acompanyar. Ai, quantes emocions!

LES DADES:
Títol: La invisible nave de la noche
Autor: Joan Manuel Gisbert
Il·lustrador: Dani Padrón
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 228
Pàgines: 152
Madrid, 2021

Les primeres pàgines AQUÍ

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

la Natalie és prou “cool”

Una tendència lectora que estan arrelant entre els preadolescents és la novel·la gràfica. Algunes de les novetats aparegudes són La col·lecció de Barcanova «Llegendes del pati (Campions del mon)» amb textos de El hematocrítico, «Destellos» de la Jen Wang, editat per Sapristi i «El consentimimento (para ninos)» de Rachel Brian editat per Océano, entre d’altres.

Una de les que m’han cridat l’atenció és «Cool Nata» de l’escriptora estatunidenca Maria Scrivan.

El títol original “Nat Enough” juga amb l’expressió “Not enough” (“no hi ha prou”) i és una pràctica habitual de l’autora que en una altra novel·la gràfica ho repeteix amb “Forget me Nat”.

«Cool Nata» és una obra que tracta de les amistats entre joves i de les ruptures d’aquelles amistats que semblaven inamovibles.

La Natalie és una noia que es canvia d’escola i el pas a l’Institut la té il·lusionada perquè continuarà anant amb la seva millor amiga, la Lily. Són amigues des de segon de primària, ho fan tot juntes, són inseparables, com dos pèsols d’una mateixa beina.

El canvi a l’Institut també comporta canvis de relacions i així, la Lily troba que la Natalie no és prou atlètica, ni prou artística ni prou cool i la deixa de banda per anar-se’n amb l’Alex, una altra noia molt popular, molt “estilosa”, la noia ideal, vaja.

Però la Natalie no vol perdre l’amistat de la Lily i farà el possible i l’impossible per recuperar-la, des de comprar-se un barret nou fins a fer-li tota mena de regals.

Pel camí la Natalie trobarà altres companys que l’ajudaran a ser ella mateixa, a veure els seus punts forts, a pujar-li l’autoestima, a convèncer-la que és molt bona dibuixant, etc.

 

Als EUA aquesta novel·la va ser premiada com una de les millors del 2020. El seu humor, un estil com de còmic de tira de diari i uns diàlegs atractius, ajuden a que els lectors sentin empatia amb la Natalie perquè es tracta d’una història que hem vist repetida a la vida real, a les escoles, en nombroses ocasions.

Una lectura que farà passar una bona estona als nois i nies de cicle superior.

LES DADES:
Títol: Cool nata
Autora: Maria Scrivan
Il·lustradora: Maria Scrivan
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Brúixola
Pàgines: 238
Barcelona, 2020

 

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

Pa i lioneses de xocolata

«La fleca del carrer dels diumenges» és una novel·la d’aquelles que, d’entrada, t’atrauen pel seu aspecte bonic, els colors, les tapes dures i, en aquest cas, per la suggestió d’un títol que et fa notar l’olor del paper, talment com la magdalena proustiana. T’atrau també la imatge en tons sèpia de la portada, i quan l’obres i passes ràpidament per les pàgines veus una tipografia elegant i unes il·lustracions molt franceses, molt tomiungereses. I vols tenir-lo, esclar! Perquè a més, saps que els de l’editorial Birabiro fan pocs llibres però ben triats.

El tema principal és l’amor però també es parla de superació, de constància, de creure en els teus somnis, d’anar a poc per la vida i disfrutant dels petits plaers. En aquest sentit, «La fleca del carrer dels diumenges» té certes similituds de fons amb les obres de Charles Dickens, especialment, però amb algun toc de Roald Dalh.

Comença quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es coneixen. Tenen quinze anys i s’enamoren. Ambdós són músics (ella, tuba i ell, flauta travessera) i comencen a practicar “les quatre estacions de Vivaldi” sota l’ombra d’un desmai, cada dissabte.

Els dies, els anys, passen, i no aprenen cap ofici, entestats en estimar-se i practicar Vivaldi, de manera que es troben casats i amb una criatura, més pobres que una rata, vivint en un pis petit i humit i dormint asseguts a una cadira.

Quan el seu fill, en Jack, té sis anys i ja va a l’escola, una nit l’Adèle i en Louis moren plegats i en silenci. Es un moment dramàtic que l’autor (l’Alexis Galmot) i l’il·lustrador (en Till Charlier) ens mostren de manera molt poètica.

De fet, aquí és on comença la novel·la perquè anirem veient com en Jack va creixent i va aprenent a sortir-se’n a la vida. Primer, en un orfenat, després com a aprenent de pastisser i finalment canviant la vida del carrer i del barri on s’instal·la i on, gràcies a la seva traça fent pa no massa cuit i lioneses de xocolata, aconsegueix que tothom el conegui i se l’estimi.

El llibre té tocs surrealistes, diàlegs una mica “marcians” i situacions còmiques i delirants, és fresc i diferent al que estem acostumats.
M’ha agradat perquè defuig la moralina i, senzillament, ens presenta una aventura vital que es fa bé de llegir (sobretot en veu alta) i ens atrau.

Si alguna cosa es podria canviar és el final que queda un xic precipitat i potser es podria haver esplaiat més en la relació amorosa d’en Jack i fer-la més semblant a l’amor amb majúscules dels seus pares.

Lectura per a nois a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: La fleca del carrer dels diumenges
Autor: Alexis Galmot
Il·lustrador: Till Charlier
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 80 pàgines
Barcelona, 2020