La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.

Visites d’autors, una experiència notable

Una de les trobades amb autors més reeixides que he pogut seguir darrerament és la que presenten les companyes de l’escola Gras i Soler i que ara podeu llegir a la revista GUIX núm. 446 de juliol-agost on presenten la seva experiència. Diuen, entre altres coses:

La visita d’un escriptor a l’escola per conversar sobre alguna de les seves obres és un esdeveniment inoblidable per als infants. Per tal que la trobada sigui reeixida i tothom surti enriquit cal tenir clars quins són els objectius:

  • Que els nostres alumnes llegeixin més?
  • Conèixer la persona que hi ha al darrera dels llibres?
  • Parlar dels temes que planteja la lectura?

L’estratègia per preparar la visita pot ser diversa:
Pot ser una visita sorpresa anunciada el dia abans. És possible que alguns alumnes coneguin les obres de l’autor, però la majoria descobriran un nou món i potser tot seguit aniran a la biblioteca a buscar els seus llibres.
També es dona el cas que la visita s’anunciï una setmana abans i, a corre cuita, es faci una cerca a la biblioteca i/o per internet per conèixer la vida i la bibliografia de l’autor. En aquest cas, l’encontre tindrà una connexió més sòlida i les preguntes i comentaris seran més rellevants.

El més freqüent, no obstant, és planificar la visita amb mesos d’antelació. És el que fem a l’escola Gras i Soler perquè hi hagi temps de llegir els llibres, enviar-li un correu electrònic a l’autor, gaudir amb l’espera anunciada, preparar alguna activitat relacionada, consensuar les preguntes, anunciar-ho a la revista i al web de l’escola, informar els pares i les mares, preparar el comitè de benvinguda, elaborar el detall d’agraïment, etc.
Amb aquestes trobades situem la lectura i els llibres al centre del debat perquè l’objectiu —sobretot si ens esmercem en la preparació— és que l’experiència arribi al cor d’una nois i noies que quedaran marcats per la màgia de la visita. Per a ells serà una ocasió en que podran conversar amb algú que els ha conduit pels viaranys desconeguts de les paraules.

Es un article que val la pena llegir perquè aquesta pràctica sol ser freqüent en els centre educatius i no sempre s’aconsegueix treure un bon aprofitament i un impuls efectiu de la lectura.
En castellà, el podeu llegir a la revista AULA.

Una corona va caure del cel

Acaba de sortir la revista GUIX  del mes d’abril on podem llegir una pràctica força interessant que ha escrit la companya Leonor Ruiz que compagina la seva feina a la Universitat de Murcia amb la docència en una escola pública de la zona. La Leonor és autora de la tesi doctoral: La construcción de ciudadanía en Educación Primaria a partir de lo literario. Un estudio sobre las aplicaciones didácticas del álbum ilustrado desde un enfoque interdisciplinar.
Al número 444 de la revista GUIX ens presenta «Una corona va caure del cel» una experiència sobre el poder i els excessos que practica, enemics de la llibertat a partir de l’àlbum il·lustrat Feliu, rei de les ovelles.

Algunes de les reflexions que podem trobar són aquestes:

  • Què significa tenir poder? reflexionar sobre aquesta qüestió pot ser més senzill si es convida a fer-ho per mitjà de la lectura compartida d’un àlbum il·lustrat. Si s’empeny suaument a confrontar punts de vista o a analitzar les diverses maneres com els sistemes de govern afecten la vida de la ciutadania, les idees de llibertat o de justícia brollen fàcilment quan es dóna l’oportunitat de dialogar a l’aula.
  • L’educació del criteri és fonamental perquè aquest pugui ser desenvolupat amb llibertat i plenitud a la vida social, i el nostre alumnat no n’està al marge.
  • No és possible parlar de l’assoliment de competències socials i cíviques si els nostres nens i nenes estan privats de la promoció d’una mirada crítica sobre el món. Els hem d’ensenyar a conèixer en profunditat la realitat que els envolta, indagant en els discursos, en les intencions, en els perquès del que passa.
  • Capacitar l’alumnat per qüestionar el poder i les seves formes és també un objectiu de la literatura.

A la segona part, explica, fil per randa com va treballar amb els alumnes de cicle superior al voltant del paper dels reis i les reines. Van convidar els nens i nenes a llegir l’àlbum Feliu, rei de les ovelles, d‘Olivier Tallec, on l’atribució d’aquest poder és arbitrària, i la seva gestió antidemocràtica. Després, la conversa i la redacció dels seus propis textos mostren com només necessiten que se’ls doni oportunitat i veu a l’aula.

Per reflexionar. El podeu trobar també en castellà a AULA.

El sembrador d’estrelles, una novel·la necessària

Mosaics és una editorial independent relativament jove. Va néixer el 2014 i té la seu a Barcelona. Com altres editorials menudes té poca visiblitat a les llibreries i cal accedir al seu catàleg a través d’internet (http://www.mosaicsllibres.com/) o gràcies a la bona feina de les llibreteres que et fan notar ons’amaguen els tresors.
Això m’ha passat amb «El sembrador d’estrelles» d’en Rodolfo del Hoyo. L’he llegit d’una tirada i el recomano, molt.
De què va? Si llegim el que hi diu a la contraportada ens podem fer una idea. Diu:
Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d’alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Doncs, a en Tià li passa això. En Tià és un nen que deixa de parlar arran de la mort del seu pare, emmalalteix i sembla que el pou de tristesa en el què ha caigut no tingui fi. Fins que un dia una merla li deixa una llavor a la mà perquè la planti: quan la llavor floreixi, el desig que demani es farà realitat. L’amor, l’amistat i l’acte d’escriure és el que ajuda en Tià a madurar, superar el dol i continuar endavant. El sembrador d’estrelles és un cant a la vida, a l’esperança i a la superació individual i col·lectiva.
Tot i que l’argument plana pels mesos posteriors a la mort del pare d’en Sebastià i va seguint les passes del procés de dol (negació, ràbia, agressivitat, plors, etc.) crec que la novel·la té molts altres incentius afegits.
Per exemple, el ritme de les paraules i les frases curtes que l i confereixen frescor i recorden en alguns moments l’estil preciosista d’Alessandro Baricco. Vegeu les primeres línies:
«Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. He tancat els ulls perquè si els obro l’habitació es mou. Amb els ulls tancats tinc poders. Em gronxo al parc. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Tot el que puja, baixa.
Veig el pare somrient amb un regal a les mans el dia que faig deu anys. Els avis i la mama aplaudeixen.
Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. A través de les parpelles tancades noto una claror.
Sento la veu de la mare com una abraçada. Obro els ulls i veig un somriure gran. El somriure em fa un petó i jo sento molta pau. L’habitació ja no es mou.
—T’ha baixat la febre, Tià.
A fora plou lentament i suau.»
Si ho tornes a llegir en veu alta notaràs com tu també t’estàs gronxant. Bonic. Escrit en primera persona i intercalant alguns diàlegs, l’obra avança suaument.
Unes altres referències que m’han agradat molt són les picades d’ullet a grans obres de la literatura infantil —ja les podem anomenar clàssiques?— com Ronja la filla del bandoler d’Astrid Lindgren, Momo de Michael Ende, La casa sota la sorra de l’admirat Joaquim Carbó— o a grups de titelles com els Babi i la seva mítica Balena Elena.
I també hi ha referències a problemàtiques socials actuals (hipoteques, desnonaments, deslocalització d’empreses, cooperativisme, etc) Un ventall de temes que poden ser la porta d’entrada a converses interessants amb els alumnes o els fills.
D’entre tots els personatges n’hi ha un que destaca: Un home enigmàtic, un auxiliar misteriós, un amic invisible o no, que ajudarà molt al Tià, el calmarà i li donarà bons consells com que escrigui un diari.
Però allò que m’ha «tocat» és la referència a l’escultura El sembrador d’estrelles que hi ha a Kaunas (Lituània). Si podeu investigar la història us alegrarà molt el dia i la nit… però convé que ho descobriu vosaltres mateixos.
Les il·lustracions de la Laura Borràs són un bon complement i transpiren un punt alegre que s’agraeix.
Lectura recomanada per a cicle superior.

LES DADES:
Títol: El sembrador d’estrelles
Autor: Rodolfo del Hoyo
Il·lustradora: Laura Borràs
Editorial: Mosaics
128 pàgines
Barcelona 2017

Trobada amb l’escriptor Francesc Puigpelat

La vida a l’Àfrica ja no és com abans. Els poblets han canviat molt i comencen a assemblar-se als pobles de qualsevol altre indret del món. Per exemple: on creieu que vaig veure per primera vegada un lleó? Penseu que em vaig creuar amb un lleó tornant del riu? O passejant per la sabana? O caçant amb llances i fletxes? No: el vaig veure per primera vegada a la tele, com qualsevol nena normal i corrent…

A la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet hem viscut una jornada força educativa amb un dels autors dels llibres que formen part de “la lliga dels llibres“ d’enguany.

En Francesc Puigpelat, l’home que guanya tots els premis literaris, és l’autor de La nena que es va convertir en mòbil i ens ha explicat algunes anècdotes relacionades amb la gestació i procés d’aquest obra. Ha estat interessant perquè després s’ha sotmès a les preguntes força encertades dels alumnes de les escoles Pau Sans, Ernest Lluch i Ramon Muntaner que li han demanat si havia estat als països on passa l’acció, el perquè de la portada i del títol, si era bon lector de petit, quin va ser el primer llibre que va escriure, i altres preguntes interessants que ha anat contestant encertadament.

És una bona experiència per a l’autor però també per als infants perquè no sempre hi ha l’oportunitat de conversar amb la persona que ha posat negre sobre blanc els seus pensament i idees. En Francesc ens ha fet viure les aventures imaginades fins al punt de sentir-les ben reals.

El llibre explica un any en la vida d’una nena, la Mukele, que viu en un poblat a l’Àfrica, a prop del Kilimanjaro, amb la seva nombrosa família. A aquest poblat hi arriben turistes i cooperants que provenen d’altres cultures i d’altres països. Un dia, la Mukele es troba un mòbil perdut. Aquest mòbil serà el culpable que el bruixot de la tribu li faci un malefici i la tanqui dins d’ell.
El llibre segueix el recorregut que fa el mòbil des del poblat africà fins a Nova York i totes les seves peripècies amb diferents personatges, uns nens del món civilitzat amb els quals la Mukele es comunica mitjançant els SMS i les alarmes del mòbil amb un únic propòsit: que la tornin al poblat, que li desfacin l’encanteri i que pugui tornar a ser una nena de carn i ossos.
La novel·la combina les tradicions dels habitants dels pobles africans amb la modernitat dels qui viuen al primer món. El contrast reflecteix ben bé la realitat actual.
Els quatre infants protagonistes estan ben trobats i tenen valors positius. El bruixot dolent és poderós i llest i això dóna més valor als esforços dels nois per alliberar la Mukele i fer-la sortir del mòbil.

Una història rodona que va ser mereixedora del Premi Josep M. Folch i Torres 2015.

Les fotos d’aquest entrada corresponen a la trobada amb en Francesc Puigpelat.

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018