L’oca de «La Muntanya de les Tres Coves»

Hem sabut de la mort de l’autor suec Per Olov Enquist. Tenia 85 anys.

Un dels seus llibres ens ha fet viure aventures emotives: La Muntanya de les Tres Coves.
Es tracta d’una història protagonitzada per un avi i els seus quatre néts que fan una excursió aparentment tranquil·la a una muntanya anomenada “de les Tres Coves”.
La pujada al cim està farcida d’anècdotes i algun misteri, però tot es precipita quan gairebé són a punt d’arribar a la zona coneguda com «Les Tres Coves». Llavors comencen els problemes i els perills: una cama trencada, els óssos, els caçadors furtius, els llops, la por.
Els nois han de prendre decisions, demostrar la seva valentia i han de ser prou llestos per salvar-se a ells mateixos. Hauran de buscar ajuda, resistir i confiar.
Passaran molta por però se’n sortiran i aprendran que són més valents del que es pensaven.
Pel que es pot llegir a la dedicatòria, la novel·la està basada en fets reals.
Amb aquesta obra Per Olov va guanyar el premi alemany “Luchs” a la millor novel·la juvenil.

Una activitat que es pot fer per jugar amb el llibre és un joc de l’oca que vagi seguint l’ascensió a la muntanya.

La proposta que us presento la vam idear amb l’Andrea Pozo, uns mesos abans de la seva partida a Califòrnia.

Preparem el taulell
Primer cal dibuixar les 63 caselles del joc de l’oca. Ho podeu fer seguint la tradicional espiral o inventant-vos una altre itinerari.
A cada casella heu d’anar dibuixant els personatges o accions que passen al llarg de la novel·la. Us pot anar bé recordar que el llibre té set capítols i això us pot donar la pista de fer nou dibuixos per capítol.
No us oblideu de numerar els quadres.

Si us és més fàcil, us passo un model de joc de l’oca.

LES NORMES DEL JOC

Anoteu en un full a part els números de les caselles que tenen alguna mena de parany (positiu o negatiu). Per exemple, a la casella on l’avi cau i es fa mal a la cama podeu establir tres torns sense tirar, si caieu a la casella del caçadors s’ha de tornar a començar, si es cau a la casella Mischa podeu saltar fins a la següent Mischa (en cas que hagueu triat aquesta gosseta com si fos l’oca del joc tradicional)
També podeu fer que alguna casella obligui a agafar el llibre per llegir un fragment determinat.

Quan tingueu tot el material preparat, ja podeu fer la partida. El joc us permetrà recordar l’excursió que van fer els personatges fins a arribar a la tercera de les coves, final de la novel·la i del joc.
Potser us sembla fàcil però, sense adonar-vos, esteu recordant els capítols de la novel·la i treballant la vostra memòria, mitjançant un joc, que és una bona manera d’aprendre, no?

El joc es juga com una oca tradicional però amb algunes variables.

Hi ha unes caselles que tenen marcat “LLEGEIX I AVANÇA”. Si caieu en alguna d’elles heu d’agafar el llibre i llegir en veu alta, un fragment concret, que és el que us anotem tot seguit:
CASELLA 7 (pàg. 11): des de “El cas és que un cocodril…” fins a “… se li acostaven amb ganes de cama”.
CASELLA 14 (pàg. 31): des de “L’avi va respirar fondo…” fins a “… No tindrà por de res”.
CASELLA 20 (pàg. 48): des de “S’havia endut de casa…” fins a “… dos paquets de salsitxes Frankfurt i un pot de mostassa”.
CASELLA 25 (pàg. 59): des de “Van fer el llarg camí de tornada…” fins a “…també estava contenta de veure’ls ”.
CASELLA 29 (pàg. 69): des de “La Mischa assenyalava amb el musell…” fins a “…s’havia mort dins aquella escletxa”.
CASELLA 34 (pàg. 85): des de “Van sortir al porxo i de seguida…” fins a “…va arribar al costat de la mare”.
CASELLA 38 (pàg. 93): des de “El camp base tenia el mateix aspecte…” fins a “…finalment es van reunir tots dins la cova”.
CASELLA 41 (pàg. 101): des de “Ara el camí era més costerut…” fins a “…s’havien endinsat en un núvol”.
CASELLA 45 (pàg. 105): des de “Potser era perquè havia plogut…” fins a “…amb un cop sord i feixuc”.
CASELLA 48 (pàg. 109): des de “l’avi, per fi, s’havia desempallegat…” fins a “…ens morirem congelats”.
CASELLA 52 (pàg. 120): des de “La Mina va estar-se molta estona ajaguda…” fins a “…una cosa suau i càlida”.
CASELLA 55 (pàg. 131): des de “Es va aixecar d’una revolada…” fins a “…Qui era aquell sonat?”.
CASELLA 58 (pàg. 143): des de “L’helicòpter va fer una volta…” fins a “…La colla tornava a estar unida”.
Com que ho fareu molt bé, el premi és avançar tantes caselles com us ha marcat el dau a la darrera tirada.
Si voleu, podeu preparar els fragments abans de començar la partida. Feu fotocòpies dels fragments, numereu-los i tingueu-los a mà.

ALTRES CASELLES A TENIR EN COMPTE:
CASELLA 10: la Mina truca a l’avi. Avança fins a la casella 15.
CASELLA 18: l’Elsa es fa caca. S’aturen al restaurant. Un torn sense tirar.
CASELLA 21: Comencen a pujar la Muntanya. A la propera tirada avanceu la meitat del que marqui el dau. Les pujades fan que anem més a poc a poc.
CASELLA 23: la visió de l’ós fa que us quedeu aturats un torn sense tirar.
CASELLA 27. La lloba morta fa que us atureu una bona estona. Dos torns sense tirar.
CASELLA 32: La llobatona troba la seva mare. Ha tingut sort, com vosaltres que avanceu fins a l’altra casella on hi ha la llobatona, al número 46.
CASELLA 35. Heu arribat camps base. Tot ha anat rodat. A la propera tirada multipliqueu per dos el que marqui el dau.
CASELLA 40. Ja esteu sobre el núvol però la pujada és feixuga i esteu tan cansats que us atureu un torn sense tirar.

Activitat per a infants a partir de nou anys.

LES DADES:
TÍTOL: La Muntanya de les Tres Coves
Autor: Per Olov Enquist
Illustradora: Stina Wirsén
Ed. Cruïlla (collecció el Vaixell de Vapor sèrie taronja núm.155)
Barcelona: 2007

 

La crònica de l’Iu Eskar, una metàfora animal

La darrera novel·la d’en David Nel·lo per a infants es diu «La crònica de l’Iu Eskar» i ens mostra un capítol de la vida d’un grup d’escarabats.

L’Iu Eskar és un escarabat jove que ens explica en primera persona la seva peripècia des del dia en que ha de fugir de la casa on viuen perquè la dona que hi vivia s’ha mort i abans que arribi la nova propietària fumigaran tot l’edifici.

L’escarabat i tota la seva nombrosa família preparen la diàspora camí al desconegut i emprenen un camí incert i perillós. Travessen clavegueres, es troben amb rates que els obliguen a pagar una quota (en vides) per poder passar, i finalment troben un lloc on instal·lar-se. Es tracta d’un hotel força pollós, brut i rònec, ideal per quedar-s’hi a viure.

El que no comptem és que a l’hotel Apol·lo —així es diu— hi viu, de fa temps, una altra colònia d’escarabats, d’aspecte més blanc, que els margina i els marca unes condicions força rígides, si es volen quedar a viure.

L’Iu té un esperit curiós i aventurer i en una de les seves escapades coneixerà a un altre escarabat de la tribu dels més blancs amb qui mantindrà una amistat secreta fins que nous perills els amenacin i hàgin de tornar a fugir.

El relat narra les peripècies i aventures d’aquest grup d’insectes. Entre línies, de forma metafòrica, podem entendre actituds molt humanes i actuals que ens remeten als refugiats sirians que han de fugir del seu país o la xenofòbia envers els diferents, contraposades als valors positius com l’empatia, la solidaritat o l’amistat.

Tenia ganes de llegir aquesta obra guanyadora del Premi Edebé de literatura infantil i vaig comprar el primer exemplar que vaig trobar, en castellà. El volia llegir en versió original catalana. Si podeu, aneu sempre a l’original.

Als nois i nois de cicle superior els farà passar una bona estona i els farà pensar.

LES DADES:
Títol: La crònica de l’Iu Eskar
Autor: David Nel·lo
Il·lustradora: Beatriz Castro
Editorial Edebé
Barcelona 2020

«Poca broma amb l’escola!», una nova aventura de la Judit i en Johan

Dos anys després del «Poca broma amb les vacances!», segon títol de la sèrie “Els embolics de la Judit i el Johan”, l’autora ens presenta «Poca broma amb l’escola!» amb noves aventures encara més esbojarrades i divertides que els dos anteriors llibres.

En aquesta ocasió, els dos amics van a la mateixa classe i estan confiats que tindran un bon curs però l’atzar el situa al grup d’un mestre que té fama de poc divertit: El senyor Amela. D’ell es diu que es tan avorrit que s’adorm a si mateix i que li agrada posar càstigs, entre altres animalades.

Durant el primer trimestre de curs, la Judit i en Johan, ho embolicaran tot però al final les coses sempre s’arreglaran i tot allò que podria esdevenir un desastre mundial acaba essent un bé de Déu per a tothom, des del conductor de l’autocar que els porta d’excursió fins al mateix senyor Amela que es convertirà en l’autèntic heroi de tots els seus alumnes.

L’estil de l’Ester Farran és directe, amb molts diàlegs i idees que, de tant ben explicades, semblen reals, viscudes per ella o per algun conegut, ves a saber!

La nena protagonista, aquesta Judit positiva, amb idees brillants o inversemblants, ens farà riure amb les seva mirada neta i els seus comentaris aguts. És ella qui ens narra el que està passant, en primera persona.

Els capítols tenen una mida justa —unes vint pàgines— i a cadascun d’ells es planteja una situació que s’acaba resolent amb l’enginy de la Judit i d’en Johan. Es parla, per exemple, del dia que arriben els polls a classe i de com cal eliminar-los, o del dia que toca fer el típic simulacre que acabarà amb una inundació descomunal al gimnàs de l’escola.

En aquest blog ja vam ressenyar l’anterior «Poca broma…»

Recordo que vam comentar amb l’il·lustrador, en Jordi Sales, que les dues primeres portades tenien un nexe. Veig que amb la tercera entrega continua jugant amb nosaltres. Si teniu els tres exemplars i els poseu un al costat de l’altre, ho entendreu.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Poca broma amb l’escola!
Autora: Ester Farran
Il·lustrador: Jordi Sales
Editorial: Edicions del Pirata
ISBN: 978-84-417207-29-8
Pàgines: 244
Barcelona, 2020

 

«La noia ocell», volar amb les paraules.

Hi ha llibres que deixen petja i quan els acabes de llegir el deses a la prestatgeria dels especialment recomanats perquè saps que tindran un llarg recorregut i que estaran entre els tres millors de l’any. Un dels que segur en sentireu a parlar els propers mesos és «La noia ocell». L’he conegut a través d’una llibretera del grup de treball. Ens va enviar un correu on ens avisava que podria anar bé per a la recerca que estem fent enguany sobre «els ocells». Com que de les llibreteres te’n pots refiar perquè sempre l’encerten, el vaig comprar i vaig començar a llegir, a llegir sense parar, atrapat per la història. No sé d’on ens ve la fascinació que ens desperten els ocells. Potser és el simbolisme que genera el fet de volar, d’obrir les ales i deixar-se endur pel vent, planar, fer tirabuixons, picats i contrapicats, i notar l’oratge a la cara; o potser és que associem volar amb llibertat. Em va passar amb «Kulanjango» i ara m’ha tornar a passar amb «La noia ocell».

He notat la mateixa emoció que quan vaig llegir «l’arbre dels desigs» i he pensat que té la mateixa estructura: Són històries adreçades als nois i noies de cicle superior i que tenen un transfons, no explicitat, molt potent. Enganxen per l’aventura, però al seu darrera hi ha quelcom més que roman dins nostre i ens remou. L’autora és la Sandy Stark-McGinnis i empra una prosa molt poètica per narrar una història plena de temes difícils com la identitat i l’abandonament.

El llibre ens explica una part de la vida d’una nena d’onze anys, de nom December Lee Morgan que té un passat complicat i que va rebotant d’una casa d’acollida a una altra.
A la noia li encanten els ocells i està convençuda que li sortiran unes ales perquè a l’esquena té unes cicatrius i ella pensa que s’obriran i es desplegaran les ales, permetent-li volar i sobreviure pel seu compte, allunyada dels records de la seva vida humana. La noia s’enfila als arbres i salta des de dalt de tot esperant enlairar-se, alarmant els seus pares d’acollida. També menja llavors de gira-sol, llegeix obsessivament un llibre, «Guia completa d’ocells (Volum I)» regal de la seva mare, i escriu un diari de la seva vida, «La història extraordinària de la noia ocell», un diari que no ha llegit ningú.

La December veu amb cert perill apropar-se emocionalment a qualsevol persona, de manera que es manté a distància, sense confiar gaire en ningú. Les coses comencen a canviar quan arriba a una nova casa d’acollida on viu l’Eleanor, una dona amant dels ocells, taxidermista i especialista en rehabilitació d’animals. L’Eleanor li dona llibertat i confiança per ser ella mateixa i també li dona l’oportunitat de cuidar un aligot cua-roig ferit anomenat Henrietta. A mesura que la noia estreny lligams amb l’aligot i amb l’Eleanor, descobreix un nou sentit a la seva vida i experimenta un intens desig de romandre al mateix lloc per primera vegada a la seva vida i anirà descobrint que el camí cap a la curació no és fugir del passat sinó trobar persones que t’estimen, t’accepten i et donen un lloc segur per viure.

Al relat hi ha altres personatges potents com la Cheryllynn, una companya transgènere de qui anirem coneixent algunes coses a mesura que llegim.
«La noia ocell» és un llibre trist, però molt recomanable perquè planteja una història d’esperança, de confiança i d’amistat, una història que ens recorda que cal seguir els nostres desigs i no renunciar a ells.

Ah! I si no sou experts en el tema “ocells” no patiu perquè el llibre us mostrarà aspectes de la ciència del vol, de l’anatomia dels ocells i del seu comportament, que us agradaran.
Especialment recomanat per a cicle superior i primer de l’ESO.

LES DADES:
Títol: La noia ocell
Autora: Sandy Stark-McGinnis
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Blackie Books
Pàgines:184
Barcelona, 2020

«Migrants», un àlbum colpidor i necessari

Acaba de publicar-se un llibre bonic de veres. Tot i que d’entrada veus que és un altre llibre sobre emigrants, diàspores i gent que ha d’abandonar el seu país fugint de la guerra, la fam o la misèria, quan l’obres quedes atrapat per la potència de les imatges.

De què va aquest «Migrants»? De gent que fuig, efectivament. Bé, en realitat són un grup molt nombrós de persones antropomòrfiques que surten d’un bosc d’arbres secs, en plena nit. És una migració sense retorn, on aniran patint tota mena de problemes i sacrificis. D’altra banda, és quelcom al que, malauradament, ens estem acostumant a veure. Segons les dades de l’Organització Internacional de la Migració (OIM) al món hi ha 258 milions d’immigrants (el 4 % del total de la humanitat). Poca broma.

Les il·lustracions són precioses. Veiem els animals caminant, silenciosos, tristos, amb patiments diversos i la constant presència de la mort, d’una mort que recorda molt al llibre de Wolf Elrbruch, «El pato y la muerte»).


Els fulls setinats emfasitzen el fons d’un color negre dramàtic per on transcorre l’aventura. Les il·lustracions d’Issa Watanabe són commovedores i expliquen les escenes que anem veient sovint als diaris o a la televisió.

A la contraportada hi ha aquestes paraules:
Migrants, refugiats, desplaçades, bombardejos, violència, guerra, fam, por, èxode, camps, nens, nenes, orfes, pasteres, rescats, ofegats, fronteres, il·legals, apàtrides, desaparegudes, crisi humanitària, pacte mundial sobre migració, drets humans… Silenci.

Un llibre que permet abordar des de diversos angles el què està passant a la Mediterrània, per exemple.

Recomanat per a cicle superior i l’ESO.

Issa Watanabe, la il·lustradora diu:
«Davant d’aquesta tristesa, què puc fer sinó dibuixar? Una il·lustració em va dur a l’altra, i així, poc a poc i sense tenir-ho previst, vaig acompanyar un camí. Vaig començar a entendre que, al bosc, al mar o al desert no existeix un camí traçat entre els arbres, sobre les onades o a la sorra.»

D’ací uns dies, amb motiu de la Setmana de l’Àlbum Il·lustrat, l’autora ens visitarà i potser tenim oportunitat de conversar amb ella. Crec que valdrà la pena.

Veieu el booktràiler a continuació:

LES DADES:
Títol: Migrants
Autora/il·lustradora: Issa Watanabe
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 38
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web de l’editorial.

Escriure amb intenció

A la revista Guix d’aquest mes de setembre, les companyes Charo Arias i María Bote de l’escola Gras i Soler (Esplugues de Llobregat) ens expliquem una experiència fantàstica relacionada amb l’escriptura creativa.
Diuen que «els infants tenen dins seu un món imaginari i meravellós ple d’imatges sorprenents i aventures divertides, emotives i increïbles. N’hi ha prou en oferir-los la possibilitat d’explicar les seves «aventis» per veure com fabulen viatges, resolen misteris i evoquen secrets inconfessables.» I ho exemplifiquen amb la pràctica «No li he dit mai a ningú que…», una experiència que van realitzar amb els alumnes de sisè i que consistia en inventar uns textos i llegir-los als infants de cicle infantil mitjançant uns xiuxiuejadors.

Algunes de les frases de l’article:

No li he dit mai a ningú que el Ratolí Pérez amaga les dents que recull a la meva habitació. Imagineu-vos com n’està de plena! Estic segur que alguna d’aquestes dents és teva (…)


Així comença un del textos de l’activitat d’escriptura que consisteix en inventar un relat breu i fantàstic partint de la frase: “No li he dit mai a ningú que…”
Albert Einstein deia que la imaginació és més important que el coneixement perquè el coneixement és limitat i la imaginació ho abasta tot.
La proposta s’inicia escoltant cançons i explicant històries de missatges trobats al mar, dins d’ampolles. A mode d’exemple, s’ensenya una ampolla i es llegeix el text que conté en el seu interior.
Els alumnes, individualment, escriuen el seu propi secret (que pot ser real o imaginat). En acabar, llegeixen en veu alta els seus missatges, i la resta de companys hi fa aportacions que poden ser incloses o no, en el text original.
Al pati, es produeix la trobada entre ambdós grups. Els alumnes de sisè fan una presentació en la que expliquen que a la platja han trobat unes ampolles amb missatges secrets, que volen compartir amb ells, només amb ells!
Per parelles, es distribueixen pel pati i s’inicia la lectura i escolta dels secrets, a través dels xiuxiuejadors.


Amb aquesta proposta puntual el que s’aconsegueix és, per una banda, fer que l’escriptura esdevingui funcional i per l’altra, afavorir la relació entre alumnes de diferents cicles o nivells, més o menys com la coneguda activitat “Padrins de lectura”.

L’article complet el podeu llegir a la revista GUIX número 459 (setembre 2019) i a la revista AULA, en castellà.

 

Una altra lectura (o relectura) per a l’inici del curs

Seguint amb l’entrada anterior, recordo un personatge mític dins la literatura escolar: El petit Nicolas.
El petit Nicolas és un nen com els altres però les seves aventures no deixen de sorprendre’ns pel nombre de ximpleries que ell i la seva petita banda d’amics desencadenen de manera permanent i pel desordre constant i divertit que sembren arreu.
Escrit en primera persona, recorda les aventures d’en Manolito Gafotas que també es una bona lectura relacionada amb el món escolar.
L’autor, en René Goscinny, també va ser el creador de sèries de còmics conegudes com la d’Astèrix o en Lucky Luke. Malauradament, va morir jove, amb 51 anys, d’una aturada cardíaca.
Les primers aventures d’El Petit Nicolas van aparèixer com a tires de tebeo al setmanari belga “Le Moustique”, entre el 1956 i el 1958 i després ja van passar a format llibre. Les signava amb el pseudònim “Agostini”.

Les aventures d’en Nicolas transcorren al voltant dels anys 60 i ens ofereixen una visió de la societat de l’època i són una mena de caricatura de la vida d’un nen divertit, malgrat els seus enuigs, que va descobrint la vida i les seves complexitats, els problemes dels pares, dels veïns, dels amics. També de la mestra (la seva classe és “mogudeta”, diu) perquè la vida d’en Nicolas passa entre l’escola i la família.


Els amics d’en Nicolas són personatges curiosos, cadascú amb les seva singularitat: L’Alceste és el millor amic d’en Nicolas i menja molt sovint, així que sempre té les mans greixoses de mantega, en Clotaire és l’últim de la classe perquè s’adorm fàcilment i s’asseu a la darrera fila, en Rufus és fill d’un policia i es pren molt seriosament la feina del seu pare, l’Eudes és el més fort i el seu mètode de resolució de conflictes és a cops, en Geoffroy té moltes joguines perquè el seu pare té molts calés i sovint porta disfresses, en Maixent té les cames més llargues i aconsegueix córrer molt més que els altres, en Joachim, l’Agnan i la Marie-Edwitge són uns altre companys de classe.

Una lectura recomanada per als infants a partir de nou anys.

El web oficial: http://www.petitnicolas.com/

El tràiler de la pel·lícula en castellà:
https://www.youtube.com/watch?v=wLX7y1-kfOc

LES DADES:
Títol: El petit Nicolas
Autor: René Goscinny
Il·lustrador: Jean-Jacques Sempé
Traductors: Núria Vilà i Enric Larreula
Editorial: La Galera
Col·lecció: Grumets, 39
148 pàgines
Barcelona, 1994

Arquitectes de relats

A l’escola, ajudem els infants a crear bastides literàries que els empenyin a escriure amb seguretat, convençuts que ho poden fer i que el resultat serà formidable però escriure és una activitat complexa i difícil. Implica més operacions mentals i físiques que la lectura i requereix un esforç d’atenció i memòria on entren en joc diversos coneixements:

  • Primer cal codificar o identificar els fonemes que componen les paraules i seleccionar les lletres que les transcriuen.
  • Després s’ha d’estructurar la frase: Recordar com s’escriuen les paraules i quines irregularitats presenten (concordances, variacions segons el context, sufix, etc.)
  • També ajuda força dominar la grafia perquè si s’ha practicat prou i l’infant ha adquirit velocitat i fluïdesa, els automatismes faciliten la concentració i s’alliberen recursos de memòria i d’atenció que es concentren en la redacció. A més, escriure a mà permet una millor memorització que amb el teclat.
  • El més complicat és construir el relat que es fabrica de manera similar com els arquitectes dissenyen i construeixen edificis, però substituint els maons per paraules. Els contes que sentim i els escrits que llegim se sostenen en una estructura que es perd en la nit dels temps i que sempre és la mateixa, sortosament.

Al número d’abril —454— de la revista GUIX expliquem una activitat anomenada «Encontres insòlits» per ajudar els infants a trobar inspiració mitjançant cartes aleatòries, unes targetes de paraules fàcils d’elaborar i un recurs força útil.

Només cal trobar paraules, anotar-les i classificar-les per temes o com sembli millor (noms propis, adjectius, proverbis, frases poètiques, objectes d’un determinat color, paraules curioses o estranyes, llocs, etc.)

Es col·loquen en capsetes de cartró, en sobres, dins d’un barret, a la prestatgeria de l’aula o en una maleta. Vindrà a ser com el frigorífic, rebost o fons d’armari on trobar la inspiració que ens empeny envers l’escriptura. A l’article expliquem una de les capses més senzilles d’elaborar, la de “Personatges” i els passos a seguir per construir un relat partint de les cartes.

L’article complet el trobareu a la secció «viure l’escriptura» de la revista AULA (castellà) i GUIX (català)

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019

Quin embolic! Un recull de textos humorístics

Hi va haver una època (finals del segle XIX-inicis del XX) en la qual persones erudites van recollir i difondre la saviesa popular. Anaven pels pobles i ciutats, llibreta en mà, anotant els textos dels contes, cançons, cantarelles, llegendes, embarbussaments i tot el que feia referència als costums i creences que regien la vida de les persones. Valeri Serra i Boldú, Pau Bertran i Bros, Joan Amades, Jacint Verdaguer i d’altres esforçats folkloristes ens va deixar uns escrits que podem trobar en biblioteques especialitzades. Són textos que ens acosten a una vida que romania més o menys inalterable durant anys i panys, fins que es va iniciar el que es va denominar «desarrollisme» i que va suposar l’inici de canvis econòmics, socials i les migracions del camp a la ciutat.
De tant en tant, alguna editorial aposta per seguir oferint-nos llibres que mantenen l’esperit de recuperació d’uns contes que s’han anat transmeten de pares a fills des de fa segles. Una d’aquestes editorials és EUMO, adscrita a la Universitat de Vic.
El dissabte 9 de març, es va presentar el segon volum d’una sèrie que va en aquesta línia de recuperació del saber popular, mesclat amb textos d’autors actuals. El llibre en qüestió és «QUIN EMBOLIC!» i porta un subtítol explícit que hi diu «Poemes, contes i altres textos per llegir rient» on s’anuncia què hi trobarem.

Les compiladores són la Vanesa Amat, la Maica Bernal i la Isabel Muntañá i han aplegat més de cent textos agrupats en temes variats: Animals, gent, oficis, vida quotidiana, natura, univers, aliments, escola, jocs, etc. És una classificació curiosa que s’ajuda d’unes il·lustracions d’en Morad Abselam, en diverses games cromàtiques per a cada tema.
La presentació es va fer la llibreria «Pebre negre» del barri del Clot (Barcelona) i va ser prou divertida (com no podia ser d’altra manera). Les autores van llegir, recitar, dramatitzar i contar un bon nombre d’històries que ens van fer riure i ens van mostrar maneres de presentar-los a l’escola, als nostres alumnes.

Al web d’EUMO podem llegir que “la manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc. Contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments… ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afina l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai.
A cada llengua hi ha textos literaris que, dits en veu alta o llegits, ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem «embolicar» i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular.
Quin embolic! és una invitació a llegir rient, a gaudir del joc que ens ofereix la literatura.”

Podeu fer un tastet clicant AQUÍ

Títol: Quin embolic!
Poemes, contes i altres textos per llegir rient
Autores: Vanesa Amat, M Carme Bernal i Isabel Muntañá
Il·lustrador: Morad Abselam
Editorial: EUMO
ISBN: 978-84-9766-651-0
Pàgines: 96
Mides: 16,5 x 23 cm
Vic, febrer del 2019