Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.

El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.

 

Va com va!, l’última novel·la de Joaquim Carbó

DSC03703Un dels meus autors preferits és en Joaquim Carbó. I ho és per com aconsegueix enganxar els infants amb la seva prosa fluïda i ben escrita i, especialment, per les històries que explica, les “aventis” que sovint porten als seus protagonistes a viure situacions més o menys inversemblants. Les sèries d’en Pere Vidal o d’en Felip Marlot, per citar-ne dues de les més conegudes, en són un clar exemple.

Però en Carbó te una altra faceta, com a escriptor (com diu ell mateix, un “Mister Hide”) que té a veure amb la literatura per a adults.

va com vaHe acabat de llegir la seva darrera obra, intitulada “Va com va!” i he disfrutat. Les nou primeres pàgines em van despistar perquè és un llarg monòleg que et va portant cap allà on vol l’autor, que no és altra idea que la de fer-te  comprendre com està escrita la novel·la. No hi ha capítols explícits i els diàlegs són mínims. La gràcia rau en que el narrador és el protagoniste (anònim, per cert) i els seus pensaments que es van teixint i entrecreuant-se, en un fil conductor que és el seu pensament immediat però farcit de flashbacks i d’anècdotes de la vida quotidiana. El protagonista és una mena de Colombo, aquell detectiu de sèrie homònima que no duia pistola i que la seva arma era el llapis i una minúscula llibreteta on anava apuntant tot el que veia. A “Va com va!” passa quelcom similar, perquè el “prota-narrador” té una capacitat inusual per fixar-s’hi en petits detalls que ens passen  pels morros i no els veiem, des del senyal lluminós del metro que anuncia l’entrada d’un nou comboi, fins al que passa als boxes del servei d’urgències d’un hospital o en una botiga de roba.

El llenguatge que usa està carregat de frases fetes i d’expressions populars, algunes de poc utilitzades i que ens fan somriure.DSC03698

A la contraportada del llibre es pot llegir que és una “tragicomèdia indignada” i això fa referència a la trama perquè en Carbó despulla totes les misèries del món actual i no deixa de criticar allò que considera que ens degrada com a éssers humans.

No explico res de l’argument però si teniu ganes de passar una bona estona, aquets és un bon llibre que no us deixarà indiferents. Algú deia que una lectura t’ha de colpejar el cap, ha de ser una batzegada que et remogui per dins. Aquesta novel·la ho fa.

Un agraïment final per a l’editorial Males Herbes i els dos intrèpids editors, en Ricard Planas i en Ramon Mas per la seva aposta per “una altra mena de literatura en català”.

Us deixo amb unes fotos del dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona.

I tornant a la faceta més coneguda d’en Joaquim, la d’autor de literatura infantil, s’acaben de publicar dues novetats. Una per als infants de cicle mitjà (Paraules per menjar i beure) i l’altra per als de cicle infantil (Ha passat el circ)

107164_Ha-passat-el-circ_M6portada-e1437723631162paraules