Barcanova

by

«El nou» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’Educar vam presentar un àlbum recomanat per a infants de quatre i cinc anys.

«El nou» és un àlbum escrit i il·lustrat per la parella italiana Vecchini i Sualzo que ens explica precisament què passa a una casa on ha arribat el “nou”.

Explicat des del punt de vista per les joguines, ens narra la seva preocupació per l’arribada d’un nou personatge i la preocupació que els produeix pensar el vailet que fins ara juga amb ells els deixi de banda i només tingui ulls per al “nou”. Mentre anem llegint imaginem que el nou és una joguina moderna, un superheroi, un robot o una mena de Buzz Lightyear que desbancarà als altres.

Les joguines, per la seva banda, s’imaginen que “el nou” serà més suau que el Xaiet, amb més coloraines que el Pop, amb un nas més bonic que el de l’Elefant, que no ha tingut cap accident com el gos Salsitxa amb el seu pedaç, que tindrà una cua més graciosa que la del Porquet, i unes orelles més llargues que la del Conill esgarriat. La seva preocupació creix quan el cavall de peluix els diu que “el Nou és fantàstic!“

Com a cada programa, vam fer una pregunta relacionada i entre els qui participeu a algú us regalarem el llibre, gentilesa de l’editorial Barcanova.

La pregunta del llibre “El nou” és:

Qui és el nou?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 9 d’abril.

També, vam anunciar la guanyadora de l’anterior llibre “Detectiu Samsó”: La Montserrat Ramos i la seva família s’enduen un bon llibre que els farà passar moments divertits.

Al mateix programa es va parlar dels conflictes amb els adolescents i con trobar eines per gestionar-los amb èxit.

Podeu llegir un precís article, escrit per l’Elisabet Pedrosa, que recull les opinions dels convidats: l’Alba Castellví sociòloga, educadora i mediadora de conflictes autora d’“Educar adolescents”, la Sonia López, psicopedagoga i mestra, autora d’“El privilegio de vivir con un adolescente: claves para educar con empatía y optimismo”; en Jordi Royo, psicòleg clínic i autor de “SOS adolescentes” i la Sara Desirée, experta en adolescents, autora de “Te necesita aunque no lo parezca”.

Només cal que cliqueu a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/eines-per-gestionar-amb-exit-el-conflicte-adolescent-i-ser-felicos/noticia/3220881/

Bones vacances! Ens retrobem el 12 d’abril.

by

Quan arriba «El nou»

Ben aviat començarem a veure els contenidors plens de caixes de cartró. Són els embolcalls de les joguines noves que han arribat a les cases dels veïns que tenen criatures.

Inevitablement, també veiem joguines velles i atrotinades mancades de peces, brutes o que pertanyien a infants que s’han fet grans. Fa una mica de pena.

«El nou» és un àlbum escrit i il·lustrat per la parella italiana Vecchini i Sualzo que ens explica precisament què passa a una casa on ha arribat el “nou”.

Les joguines estan amoïnades i tenen por que l’infant que juga amb elles les deixi de banda. No sabem qui és el nou però imaginem una joguina moderna, un superheroi, un robot o una mena de Buzz Lightyear que desbancarà als altres.

Les joguines s’imaginen que “el nou” serà més suau que el Xaiet, amb més coloraines que el Pop, amb un nas més bonic que el de l’Elefant, que no ha tingut cap accident com el gos Salsitxa amb el seu pedaç, que tindrà una cua més graciosa que la del Porquet, i unes orelles més llargues que la del Conill esgarriat. La seva preocupació creix quan el el Tatano els diu que “El Nou és fantàstic!“

És un molt bon llibre per als nois i noies de cicle infantil, amb una tendra història que ens parla de la importància de compartir i de saber acollir els canvis.

Els personatges (les joguines) són divertits i simpàtics i a la darrera pàgina hi ha una sorpresa que ens farà esbossar un somriure.

El relat està ben trenat perquè va pujant de to, en un continu crescendo que ens condueix, amb cert suspens, fins al bonic final.

Podeu escoltar la cançó original interpretada i cantada per Sualzo, l’il·lustrador. En italià:

https://www.youtube.com/watch?v=2cCz_8Qb1O0

LES DADES:
Titol: El Nou
Autora: Silvia Vecchini
Il·lustrador: Sualzo
Traductor: Pau Vila
Editorial: Barcanova
Pàgines:32
Barcelona, 2022

by

El Chinki Plonki, la joguina de moda al pati de l’escola

Fa un parell anys van aparèixer el dos primers números de la col·lecció «Llegendes del patí». El primer es titula «La mitja hora dels herois».

El segon, «Campions del món», és el més divertit al meu parer perquè ens explica que els nens protagonistes de la sèrie juguen a «Fet i amagar» al pati de l’escola i apareix un personatge que fa més de trenta anys que està amagat i ho capgira tot.

A aquella història delirant —fa riure molt—, la va seguir la tercera «Viatge pels patis infinits» i també la quarta que és la que vull comentar, «Conspiració a l’ombra».

Aquesta conspiració comença un dia, a la mitja hora del pati, quan la Martina veu que tots els companys de classe tenen un Chinki Plonki, la joguina de moda.

Als patis de les escoles és una imatge recurrent i cíclica. Hi ha èpoques de jugar a la baldufa, a cromos, a la corda, etc. Sempre són petits artugis que hi caben a les butxaques, lluny de la mirada de la mestra. De fet, els Chinki Plonkis són uns estris estranys que tenen als infants força enganxats.

És així, sempre ha estat així. No fa gaire parlava amb una nena que col·leccionava cromos de Pokemon i no sabia com s’hi jugava, però com que tots els amics en tenien, doncs ella també…

La Martina, com que no té Chinki Plonkis se’n va a jugar tota sola als gronxadors i descobreix un personatge estrany que volta per allà. El segueix i descobreix una societat secreta, que pertany a la industria farmacèutica i que són els responsables —això ja ho sabem, perquè és una llegenda urbana— dels polls que cíclicament apareix al cap dels infants, dels refredats i altre accidents que succeeixen habitualment als patis. Són els qui “mouen els fils a l’ombra per obtenir tot el benefici que puguin dels nens i nenes del món!”.

«Llegendes del patí» és una sèrie de còmics força divertida i ben il·lustrada.

Per als infants de cicle inicial i mitjà.

Crec que aquests mesos, es faran algunes presentacions amb l’autor i, potser, també l’il·lustrador. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: Conspiració a l’ombra
Autor: El Hematocrítico
Il·lustrador: Albert Monteys
Traductora: Mercè Estévez
Editorial: Barcanova
Pàgines:
Barcelona, 2022

by

«Si vens a la Terra», un llibre-regal reconfortant

Aquest àlbum de mides generoses ens explica en 80 pàgines com és el nostre planeta i ho fa de la mà d’un infant, en Quinn, que escriu una carta a uns imaginaris extraterrestres.
En Quinn s’està al seu dormitori, a casa seva, i ens portarà a fer una volta al món. Comença així:

Estimats visitants de l’espai exterior: Si veniu a la Terra, us caldrà saber unes quantes coses….
Vivim en tota mena de cases
Amb tota mena de famílies
Tots tenim un cos però cada cos és diferent

A la portada veiem el noi escrivint una carta que sembla no tenir final. Aquest mateix full anirà apareixent en diferents moments fins a l’acabament del relat.

És molt interessant l’explicació que en fa l’autora a la darrera pàgina on explica el com i el perquè d’aquest llibre. Recomano començar per aquí. Explica on va trobar la inspiració i ens parla dels milers d’infants que ha conegut en els seus viatges arreu del mon, en suport a l’UNICEF i a Save the Childrens.

En Quinn, el noi que narra, fa una crida als lectors a mantenir-nos units, a estimar el nostre bonic planeta, a tenir-ne cura els uns dels altres, a valorar les nostres semblances i les nostres diferències. El missatge filosòfic, ecologista, humanista, que apareix és força evident i s’agraeix perquè el llibre és una mena de compendi de tota mena d’essers vius i de la nostra forma d’habitar el món.
Hi ha unes pàgines centrals que són una meravella plàstica. A doble plana veiem, entre d’altres, aquestes dues:

Les il·lustracions estan fetes amb tinta xinesa i aquarel·la, i l’autora afegeix detalls delicats com els puntets daurats que podem veure repartits pel cel de la portada simulant estrelles brillants. Preciós.
Els diferents tons del color de la pell de les persones està ben aconseguits i acabareu enamorats de les galtes, ah! Quina cosa tan delicada.
M’ha encantat la imatge de gent reunida al voltant de la taula. Com es troba a faltar en temps de covid, oi?

Només de pensar com de divertit port ser llegir aquest llibre amb els nois i noies de cicle inicial i demanar-los després que dibuixin com imaginen els extraterrestres, ja ens fa somriure.

Convé estar alerta als petits detalls, els elements visuals que l’autora ha escampat per les pàgines. Per exemple, si torneu a mirar les il·lustracions segur que trobareu a en Quinn a moltes pàgines. Serà com el conegut joc On és en Wally?

I també hi ha picades d’ullet als adults perquè iniciem converses, com per exemple, a partir de la frase que escriu en Quinn «Vivim en tota mena de llars», però si us hi fixeu a la part inferior de la pàgina hi ha persones que han perdut la llar: «En un foc. En un aiguat. En una guerra».

Només fullejar-lo em van venir al cap dos nom: L’Oliver Jeffers pel seu memorable “On som” i la Rocío Bonilla per l’estil de les il·lustracions. Connexions que cadascú fa, no?
Llibre recomanat per a infants a partir de 6 anys

LES DADES.
TÍTOL: Si vens a la terra
Autora: Sophie Blackall
Il·lustradora: Sophie Blackall
Traductora: Muntsa Fernàndez
Editorial: Barcanova
Pàgines: 80
Barcelona, 2021

Si voleu sentir a la Sophie Blackall explicant els perquès d’aquesta obra, us passo un vídeo curtet però interessant on ho podreu entendre millor:

by

Arrecades d’avellaner, una novel·la exigent

Imagineu l’escena: Un avi i la seva neta juguen a construir la maqueta d’un telefèric. Ho explica una guineu que també hi és per allà.

«Després d’esmorzar, l’avi Pere i la Lisa munten el telefèric. Estan molt concentrats, i jo estic asseguda amb el cap ben alt i les potes del davant ben estirades, a punt d’ajudar, si cal. I quan dono a l’avi el tornavís que ha caigut a terra, em fa dues moixaines com quan al bosc em cauen dues arracades d’avellaner. Els dits de la Lisa, envermellits per la força, aguanten el cable que l’avi passa per la corriola…»

La Ketti és la guineu amiga de la Lisa, la noia que té una vida ordenada i conviu amb el pare, la mare, l’àvia, l’avi i una pila de joguines que li serveixen per construir un món oníric que li serveix per experimentar i l’ajuden a créixer. Tot va bé fins el dia que la mare els comunica que li han ofert una feina lluny, molt lluny, de casa seva. A Hong Kong, precisament. En aquest moment, la vida de la Lisa comença a canviar.

La novel·la que ha bastit la Montse Homs requereix per part del jove lector posar atenció als diferents registres i canvis d’escenaris que van del real a l’imaginari. L’esforç per seguir la història s’ho val perquè ens situa davant d’una aquelles situacions on aparentment no hi passa gran cosa però és un moment iniciàtic (si ho podem descriure així) i de creixement de la noia però també de la resta de la família.

El vocabulari és molt acurat. Les frases són curtes, ben pensada, amb diàlegs quan cal avançar el ritme i també amb descripcions de llocs reals que, si no es coneixen, són un repte per esbrinar on se situa l’acció.

L’obra «Arracades d’avellaner» va ser mereixedora del Premi Guillem Cifre de Colonya 2020.

Lectura recomanada per a cicle superior.

Podeu llegir un capítol clicant aquí

LES DADES:
Títol: Arracades d’avellaner
Autora: Montse Homs
Il·lustradora: Cristina Zafra
Pàgines: 152
Editorial: Barcanova
Barcelona, 2020

Al web de l’editorial Barcanova podem llegir:

Arracades d’avellaner és una novel·la de base realista amb tocs de fantasia protagonitzada per una nena de set anys, la Lisa, i la seva mascota, la Ketti, una guineu domesticada, que té dos anys.
La guineu és, precisament, la narradora dels esdeveniments i, com a les faules, ens apareix gairebé humanitzada. La Lisa viu en una mena de paradís o de bombolla idíl·lica (família, entorn natural i social, joguines…) que de cop trontolla per un fet aparentment insignificant que ho tensa tot. La tendresa i la placidesa que fins en aquell moment ho havien dominat tot esdevenen incertesa i temor, sensacions que afecten la vida familiar, i sobretot la Lisa, que emmalalteix i tot. La Ketti i l’avi Pere seran fonamentals a l’hora de superar-ho i tornar les aigües a port. En tot el relat, les transicions entre el que és real i que és pura fantasia se succeeixen d’una forma tranquil·la i, per al lector, encisadora.
Aquesta obra està adreçada al públic lector a partir de 10 anys i va acompanyada d’unes il·lustracions en blanc i negre de Cristina Zafra, que ha sabut reflectir amb mestria aquest món ple de fantasia que relata Montse Homs.
Fa uns mesos, quan es va comunicar la decisió del jurat, es va destacar “la poeticitat de la llengua, la riquesa de les descripcions, el bon enllaç dels diversos recursos literaris utilitzats, la versemblança dels ambients creats encara que siguin imaginaris i, especialment, la capacitat de l’autora de combinar fantasia i realitat en línia amb la millor literatura infantil universal”. Els que han tingut la sort de llegir ja aquesta obra diuen que “segueix el mestratge dels grans autors de la literatura, aquells que narren una realitat farcida de fantasia i imaginació com Jack London, Lewis Carrol, Antoine Saint-Exupéry o Pere Calders”.

 

by

«Like blau», la dictadura dels like

La primera de les frases que he subratllat en llegir el darrer llibre de la Gemma Pasqual és aquesta. A la pàgina 15 diu:

Els likes atorgaven una puntuació a cadascun dels ciutadans en funció dels seus hàbits cívics, socials i de consum, les seves amistats i el seu compliment dels deures econòmics. Així mateix, la ciutadania també tenia el privilegi d’atorgar o treure likes als seus veïns, un fet que, a la pràctica, només podien fer els benestants, ja que la gent humil els necessitava per subsistir.

I tres línies més avall:
El nombre de likes marcava la posició dels ciutadans en l’escala social…

La novel·la està pensada per a un públic jove, té un ritme narratiu força fluid, amb un vocabulari entenedor i amb alguns apunts que els faran buscar l’origen de determinades frases o idees.

Si sou dels que disfruteu amb la ciència-ficció segurament trobareu elements que us recordaran a novel·les clàssiques d’Asimov, Huxley o Stanislav Lem però també a altres més moderns com els llibres de la Veronica Roth (sèrie «Divergent») i per descomptat a pel·lícules com «Blade Runner», «El show de Truman» i especialment a «In time». Si ho mescleu tot us sortirà «Like Blau»

Si no heu llegit ciència-ficció, potser us costarà entendre les primeres pàgines però de seguida quedareu atrapats en aquesta distòpia.

De què va «Like Blau»? Se centra en un període la vida de la Kas (Kassandra), una jove que viu en un món futur, anomenat de “la Reconstrucció”, sobrevingut després que la Terra passés per diversos cataclismes mediambientals i sanitaris.

Sota el comandament únic d’un tal Magnus, la societat es regeix per una normativa rígida (només hi has dos colors permesos —blau i blanc—, mengen barretes energètiques i batuts, no hi ha música, ni llibres, ni es poden mirar a la cara.) Naturalment els gestos d’afecte (petons i abraçades) no són ben vistos i tothom disposa d’un aparell anomenat rein que és com telèfon mòbil. La Kas, a més, té un robot que li fa d’ajudant, una espècie d’R2D2 d’Star Wars, anomenat Robbie (un robot de la sèrie T-245 descatalogat, en forma d’esfera, ampla i aplatada a la base, amb la superfície abonyegada i ratllada per l’ús. El cobria una fina capa d’un esmalt blau elèctric. Dues pantalles Il·luminades que semblaven els ulls l’humanitzaven. Feia olor d’oli de màquina.)

Un cert dia, es veu embolicada en un assumpte prohibit que la portarà a restar tancada durant tres mesos en un centre de reeducació. Serà aquí on coneixerà a altres persones que també estan recloses i el contacte amb elles farà que la seva vida canviï definitivament. Sabrà què està passant amb la gent gran que és enviada al “Paradís”, coneixerà un moviment anomenat “la Resistència” (com els maquis de la Guerra Civil) i ordirà un pla per despertar consciències.

El final m’ha descol·locat. Potser he vist massa pel·lícules… Si algun dia tinc ocasió de parlar amb la Gemma, tindrem un bon debat, segur.

Novel·la recomanada per a alumnes de segon cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Like Blau
Autora: Gemma Pasqual
Editorial: Barcanova
Pàgines: 192
Barcelona, 2020

 

by

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.

by

El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.

 

by

Va com va!, l’última novel·la de Joaquim Carbó

DSC03703Un dels meus autors preferits és en Joaquim Carbó. I ho és per com aconsegueix enganxar els infants amb la seva prosa fluïda i ben escrita i, especialment, per les històries que explica, les “aventis” que sovint porten als seus protagonistes a viure situacions més o menys inversemblants. Les sèries d’en Pere Vidal o d’en Felip Marlot, per citar-ne dues de les més conegudes, en són un clar exemple.

Però en Carbó te una altra faceta, com a escriptor (com diu ell mateix, un “Mister Hide”) que té a veure amb la literatura per a adults.

va com vaHe acabat de llegir la seva darrera obra, intitulada “Va com va!” i he disfrutat. Les nou primeres pàgines em van despistar perquè és un llarg monòleg que et va portant cap allà on vol l’autor, que no és altra idea que la de fer-te  comprendre com està escrita la novel·la. No hi ha capítols explícits i els diàlegs són mínims. La gràcia rau en que el narrador és el protagoniste (anònim, per cert) i els seus pensaments que es van teixint i entrecreuant-se, en un fil conductor que és el seu pensament immediat però farcit de flashbacks i d’anècdotes de la vida quotidiana. El protagonista és una mena de Colombo, aquell detectiu de sèrie homònima que no duia pistola i que la seva arma era el llapis i una minúscula llibreteta on anava apuntant tot el que veia. A “Va com va!” passa quelcom similar, perquè el “prota-narrador” té una capacitat inusual per fixar-s’hi en petits detalls que ens passen  pels morros i no els veiem, des del senyal lluminós del metro que anuncia l’entrada d’un nou comboi, fins al que passa als boxes del servei d’urgències d’un hospital o en una botiga de roba.

El llenguatge que usa està carregat de frases fetes i d’expressions populars, algunes de poc utilitzades i que ens fan somriure.DSC03698

A la contraportada del llibre es pot llegir que és una “tragicomèdia indignada” i això fa referència a la trama perquè en Carbó despulla totes les misèries del món actual i no deixa de criticar allò que considera que ens degrada com a éssers humans.

No explico res de l’argument però si teniu ganes de passar una bona estona, aquets és un bon llibre que no us deixarà indiferents. Algú deia que una lectura t’ha de colpejar el cap, ha de ser una batzegada que et remogui per dins. Aquesta novel·la ho fa.

Un agraïment final per a l’editorial Males Herbes i els dos intrèpids editors, en Ricard Planas i en Ramon Mas per la seva aposta per “una altra mena de literatura en català”.

Us deixo amb unes fotos del dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona.

I tornant a la faceta més coneguda d’en Joaquim, la d’autor de literatura infantil, s’acaben de publicar dues novetats. Una per als infants de cicle mitjà (Paraules per menjar i beure) i l’altra per als de cicle infantil (Ha passat el circ)

107164_Ha-passat-el-circ_M6portada-e1437723631162paraules