Per Carnaval tot s’hi val!

Il·lustració: Marissa Morrón

Aquesta setmana comença el Carnaval, una festa que reuneix característiques de moltes altres celebracions: Hi ha teatre, hi ha dansa, hi ha crítica de la societat, hi ha diversió individual i col·lectiva. Es una festa oberta, una festa de carrer que també se celebra a les escoles.

A la meva infantesa, el carnaval ens era prohibit i no el vaig viure com tocava però l’he pogut gaudir com a mestre amb els nois i noies de l’escola. Segons la documentació que he trobat, abans del 1937, any es que es va prohibir, a l’Hospitalet hi havia constància de la seva celebració. Alguns documents de la societat “La Nueva Harmonia” en parlen i esmenten els balls de màscares que se celebraven al Casino, per exemple.

Bé, també hi havia detractors, persones o entitats que consideraven el Carnaval com una activitat impura, indecent i demoníaca. Això és el que es pot llegir en un full parroquial de l’església de Santa Eulàlia del 1923. Deia:

Carnaval!
Dies de corrupció, de follia, de passions immundes! Festes diabòliques, abominables al Senyor!
Ell ha dit: Res m’està amagat: la fosca de la nit és com la llum del dia. Déu veu tots els pecats! Déu judica els pobles! Déu castiga amb fam, amb guerra,… amb foc etern! Fugiu! Fugiu del Carnaval impur!

Però les coses van canviar a partir de l’any 1980. Des d’aquell moment, i amb el suport i l’impuls engrescador d’algunes escoles i de les Associacions de veïns, anàrem aprenent què era allò del Carnaval. Anàrem perdent la vergonya i començarem a passar-nos-ho bé, d’allò més bé, programant la festa, escrivint amb els grans de vuitè el pregó, confeccionant disfresses tronades amb papers de colors que sovint no aguantaven ni la passejada pel barri, gaudint.

Vam anar recuperant una festa que es perd en el temps, que ens arriba des del Neolític, i que ha anat variant i evolucionant malgrat els canvis socials i culturals, una festa que se celebra a França, a la Xina, a Tailàndia, a tot arreu.

M’agrada el Carnaval i, a part de la faràndula, també trobem contes que ens serveixen per explicar històries divertides o esbojarrades que tenen a veure amb les disfresses. N’hi ha de conegudes com la «Ventafocs» —«La Pell de ruc» a casa nostra—, «El vestit nou de l’Emperador», les facècies o contes humorístics com «els Destarifos», les Mataronades o altres aventures recollides a la Rondallística d‘en Joan Amades o Jordi d’es Racó.

Un dels contes que més bones estones m’ha fet passar amb els infants de cicle infantil i inicial és el que va escriure Antoniorrobles dins el volum «Cuentos de las cosas que hablan» editat per Espasa-Calpe, a col·lecció Austral Juvenil núm 12, l’any 1981. Es titula “L’endevinador de màscares” i el Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet ens va fer la traducció al català.
Us el passo tot seguit per si és del vostre interès.

En Rodari també té algun conte que va molt bé aquests dies. Recomanen« El planeta de la veritat» que trobareu als ”Contes per telèfon”. Podeu sentir-lo al Jclic “Etern Rodari” amb veu de l’Adriana Beltran del Rio:

I «l’Olivia i les princeses» de l’Ian Falconer o “Sirenas” de la Jessica Love, també us poden inspirar i animar-vos a explicar històries relacionades amb el Carnaval.

Bona festa!

El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.