Aquesta setmana comença el Carnaval, una festa que reuneix característiques de moltes altres celebracions: Hi ha teatre, hi ha dansa, hi ha crítica de la societat, hi ha diversió individual i col·lectiva. Es una festa oberta, una festa de carrer que també se celebra a les escoles.
A la meva infantesa, el carnaval ens era prohibit i no el vaig viure com tocava però l’he pogut gaudir com a mestre amb els nois i noies de l’escola. Segons la documentació que he trobat, abans del 1937, any es que es va prohibir, a l’Hospitalet hi havia constància de la seva celebració. Alguns documents de la societat “La Nueva Harmonia” en parlen i esmenten els balls de màscares que se celebraven al Casino, per exemple.
Bé, també hi havia detractors, persones o entitats que consideraven el Carnaval com una activitat impura, indecent i demoníaca. Això és el que es pot llegir en un full parroquial de l’església de Santa Eulàlia del 1923. Deia:
Carnaval!
Dies de corrupció, de follia, de passions immundes! Festes diabòliques, abominables al Senyor!
Ell ha dit: Res m’està amagat: la fosca de la nit és com la llum del dia. Déu veu tots els pecats! Déu judica els pobles! Déu castiga amb fam, amb guerra,… amb foc etern! Fugiu! Fugiu del Carnaval impur!
Però les coses van canviar a partir de l’any 1980. Des d’aquell moment, i amb el suport i l’impuls engrescador d’algunes escoles i de les Associacions de veïns, anàrem aprenent què era allò del Carnaval. Anàrem perdent la vergonya i començarem a passar-nos-ho bé, d’allò més bé, programant la festa, escrivint amb els grans de vuitè el pregó, confeccionant disfresses tronades amb papers de colors que sovint no aguantaven ni la passejada pel barri, gaudint.
Vam anar recuperant una festa que es perd en el temps, que ens arriba des del Neolític, i que ha anat variant i evolucionant malgrat els canvis socials i culturals, una festa que se celebra a França, a la Xina, a Tailàndia, a tot arreu.
M’agrada el Carnaval i, a part de la faràndula, també trobem contes que ens serveixen per explicar històries divertides o esbojarrades que tenen a veure amb les disfresses. N’hi ha de conegudes com la «Ventafocs» —«La Pell de ruc» a casa nostra—, «El vestit nou de l’Emperador», les facècies o contes humorístics com «els Destarifos», les Mataronades o altres aventures recollides a la Rondallística d‘en Joan Amades o Jordi d’es Racó.
Un dels contes que més bones estones m’ha fet passar amb els infants de cicle infantil i inicial és el que va escriure Antoniorrobles dins el volum «Cuentos de las cosas que hablan» editat per Espasa-Calpe, a col·lecció Austral Juvenil núm 12, l’any 1981. Es titula “L’endevinador de màscares” i el Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet ens va fer la traducció al català.
Us el passo tot seguit per si és del vostre interès.
En Rodari també té algun conte que va molt bé aquests dies. Recomanen« El planeta de la veritat» que trobareu als ”Contes per telèfon”. Podeu sentir-lo al Jclic “Etern Rodari” amb veu de l’Adriana Beltran del Rio:
I «l’Olivia i les princeses» de l’Ian Falconer o “Sirenas” de la Jessica Love, també us poden inspirar i animar-vos a explicar històries relacionades amb el Carnaval.
Bona festa!