La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.