misteris

by

«La invisible nave de la noche»: un relat fantàstic, homenatge als contacontes

Els infants i joves que han tingut la sort de rebre la visita de l’autor Joan Manuel Gisbert al seu centre, segurament recordaran aquell dia com si haguessin anat al Liceu a veure Aida (per dir alguna cosa ampul·losa) i a la seva retina quedaran els seus gestos màgics, la seva veu pausada i les paraules misterioses que sempre acompanyen els seus escrits.

En Joan Manuel Gisbert és un dels autors de literatura infantil (i juvenil) que més agraden als infants. Les seves obres aguanten perfectament el pas del temps i es llegeixen amb avidesa. El misterio de la isla de Tökland, per exemple, va ver publicada fa quaranta anys, el 1981.

Ara acaba de veure la llum la seva darrera publicació que porta com a títol «La invisible nave de la noche» i és com un compendi de contes o relats breus. Se centra en la relació d’una narradora de contes, la Berna, amb la seva neboda i els relats que li explica.

El llibre conté alguns relats realment inquietants, com el que es titula «La misteriosa posada de las tres habitaciones», la aventura del jove Valerio que intenta esbrinar un cas ben curiós:

«A la entrada de un bosque, cerca de un camino que atravesaba la comarca, había una antigua y solitaria posada que tenía tan solo tres habitaciones. Se encargaba del establecimiento una mujer anciana, de aspecto triste, que enseñaba las habitaciones a los viajeros para que escogieran en cuál de las tres querían pasar la noche…»

M’ha agradat “El teatro de magia más pequeño del mundo”. M’ha recordat les obres de Gisbert ambientades en el món de la màgia i m’ha vingut al cap “El misterio de la mujer autómata”. També m’ha emocionat “Anabella y el mendigo prodigioso“. I la resta, esclar!

La novel·la és un homenatge als narradors que mantenen la tradició d’explicar històries a les places dels pobles, als teatres, i allà on els criden. Són els “tale singer” anglesos, els contadors de “romances de ciego”, els contacontes que embadaleixen als nens a les sessions de les biblioteques.

Lectura recomanada per als nois i noies de cicle superior.

Recordo que fa vuit anys vam compartir amb els infants de 5è un matí extraordinari amb en Gisbert. Va ser a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet amb motiu de la seva obra «Las maletas encantadas». Aquests dies he recuperat les fotografies i m’ha emocionat veure a l’Andrea Pozo i en Jesús Chivite, companys de l’escola Sant Josep – El Pi, que ens van acompanyar. Ai, quantes emocions!

LES DADES:
Títol: La invisible nave de la noche
Autor: Joan Manuel Gisbert
Il·lustrador: Dani Padrón
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 228
Pàgines: 152
Madrid, 2021

Les primeres pàgines AQUÍ

by

«L’udol del bosc», a la recerca de la llegenda del Nonell

«L’udol del bosc» és el primer títol de la sèrie «Cercadors de llegendes» que l’Alberto Casamayor acaba de publicar. La novel·la està situada al Pirineu, al poble de Montellà del Cadí, a tocar de Martinet, entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

El relat s’inicia quan arriba al poble una família provinent de Barcelona. La mare, treballadora social, ha trobat una feina a Puigcerdà i el fill, l’Arnau, un noi de deu anys, no està gaire convençut que aquell poblet perdut a les muntanyes pugui ser un bon lloc per viure. A sobre, mentre estan arribant, senten un udol terrible i topen amb un munt d’animals que fugen esporuguits i, de ben poc, no els provoquen un accident.

Al poble, hi ha la Júlia, una noia amb els cabells de color lila, que viu a la casa del costat.

Aquest parell, la Júlia i l’Arnau, es veuran immersos en una aventura molt emocionant a la recerca de l’autor dels udols que provenen de la muntanya.

El relat, molt ben escrit, s’endinsa en el gènere de por i poua en una llegenda poc coneguda del Pirineu: El Nonell o Nonell de la neu, una mena de home de les neus, un Ieti bo i protector que és perseguit pels caçadors furtius.

He llegit amb interès el relat i sobretot m’ha interessat saber si el personatge del monstre té una base llegendària. He anat a cercar els documents d’en Joan Amades i d’altres folkloristes i he trobat unes referències ben curioses d’aquest Nonell, aquest ésser que apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

El Nonell s’assembla molt a d’altres éssers llegendaris com el Ieti, el gegant de Baffin, la Dona de Neu del Japó, l’Ymir i d’altres.

Una molt bona feina de l’Alberto Casamayor que ha sabut incorporar i millorar aspectes del llegendari pirinenc (les remeieres, per exemple), la problemàtica dels furtius i la vida al poble amb misteris fantasmagòrics que ens remeten a Poe o Lovecraft, autors dels quals segurament n’és un bon lector.

El format és bonic, amb tapa dura. Les il·lustracions són d’en Dani Gómez, que ha col·laborat amb Salòria edicions en altres publicacions. El seu llibre de coneixements “Ocells” és molt bo.

Lectura recomanada especialment per a nois i noies de quart de primària, a partir de nou anys.

Primeres frases de “L’udol del bosc”

Amb ganes de llegir els propers episodis de la Júlia i l’Arnau, els «Cercadors de llegendes». La segona, ja està anunciada a la darrera línia:
—Arnau —li diu amb veu grinyolant—heu de fugir, heu de fugir de la lluna plena!

Estic content perquè una companya del grup de treball, l’Andrea Moreno, s’ha incorporat a l’equip editorial de Salòria. Encara no saben el gran fitxatge que acaben de fer.

LES DADES:
Títol: L’udol del bosc
Autor: Alberto Casamayor
Il·lustrador: Dani Gómez
Editorial: Salòria
Pàgines: 114
La Seu d’Urgell, 2020

 

by

L’Anna i el Pep, ratolins detectius

Els infants de la República txeca han crescut amb les aventures d’un parell de ratolins (Anca i Pepik) que són unes historietes en forma de còmic clàssic.
Ara, Reservoir kids n’ha presentat la traducció al català (l’Anna i el Pep) i els podem disfrutar perquè, tot i tenir trenta anys (les primeres històries van aparèixer el 1989) encara conserven la seva frescor.
Les seves aventures estan plenes de misteris i tenen en comú alguns personatges dels contes clàssics que les fa atractius.
L’Anna i el Pep són dos ratolins, veïns, que es passen la vida resolent misteris de tota mena, amb enginy i la col·laboració del lector que ha de fer un esforç per relacionar, anticipar i, finalment, gaudir, de com es solucionen els casos. Com en els contes populars, tot acaba bé.
Les històries són curtes i en aquest cuidat primer volum n’hi ha nou casos amb tota mena de malfactors. L’humor també hi és present.
La part gràfica és força curiosa. Atemporal, diríem.
Un bon còmic per a cicle mitjà.

LES DADES
Títol: L’Anna i en Pep
Autora: Lucie Lomová
Il·lustradora: Lucie Lomová
Traductora: Núria Mirabet
Editorial: Penguin Random House
Col·lecció: Reservoir Kids. Núm. 1
108 pàgines
ISBN: 9788417511173
17X25 cm

Us enllaço un capítol de les pel·lícules originals en txec:

by

La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

by

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.