«La invisible nave de la noche»: un relat fantàstic, homenatge als contacontes

Els infants i joves que han tingut la sort de rebre la visita de l’autor Joan Manuel Gisbert al seu centre, segurament recordaran aquell dia com si haguessin anat al Liceu a veure Aida (per dir alguna cosa ampul·losa) i a la seva retina quedaran els seus gestos màgics, la seva veu pausada i les paraules misterioses que sempre acompanyen els seus escrits.

En Joan Manuel Gisbert és un dels autors de literatura infantil (i juvenil) que més agraden als infants. Les seves obres aguanten perfectament el pas del temps i es llegeixen amb avidesa. El misterio de la isla de Tökland, per exemple, va ver publicada fa quaranta anys, el 1981.

Ara acaba de veure la llum la seva darrera publicació que porta com a títol «La invisible nave de la noche» i és com un compendi de contes o relats breus. Se centra en la relació d’una narradora de contes, la Berna, amb la seva neboda i els relats que li explica.

El llibre conté alguns relats realment inquietants, com el que es titula «La misteriosa posada de las tres habitaciones», la aventura del jove Valerio que intenta esbrinar un cas ben curiós:

«A la entrada de un bosque, cerca de un camino que atravesaba la comarca, había una antigua y solitaria posada que tenía tan solo tres habitaciones. Se encargaba del establecimiento una mujer anciana, de aspecto triste, que enseñaba las habitaciones a los viajeros para que escogieran en cuál de las tres querían pasar la noche…»

M’ha agradat “El teatro de magia más pequeño del mundo”. M’ha recordat les obres de Gisbert ambientades en el món de la màgia i m’ha vingut al cap “El misterio de la mujer autómata”. També m’ha emocionat “Anabella y el mendigo prodigioso“. I la resta, esclar!

La novel·la és un homenatge als narradors que mantenen la tradició d’explicar històries a les places dels pobles, als teatres, i allà on els criden. Són els “tale singer” anglesos, els contadors de “romances de ciego”, els contacontes que embadaleixen als nens a les sessions de les biblioteques.

Lectura recomanada per als nois i noies de cicle superior.

Recordo que fa vuit anys vam compartir amb els infants de 5è un matí extraordinari amb en Gisbert. Va ser a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet amb motiu de la seva obra «Las maletas encantadas». Aquests dies he recuperat les fotografies i m’ha emocionat veure a l’Andrea Pozo i en Jesús Chivite, companys de l’escola Sant Josep – El Pi, que ens van acompanyar. Ai, quantes emocions!

LES DADES:
Títol: La invisible nave de la noche
Autor: Joan Manuel Gisbert
Il·lustrador: Dani Padrón
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 228
Pàgines: 152
Madrid, 2021

Les primeres pàgines AQUÍ

“Mi tío y el misterio de la caracola”, un relat a favor de la inclusió

He llegit amb interès el darrer llibre d’en Carles Cano. L’ha titulat “Mi tío y el misterio de la caracola” i m’ha semblat una bona lectura per als infants de segon de primària. Tracta d’un nen sord i de com el seu oncle l’ajuda a sentir el so que s’amaga dins d’un cargol de mar.
No recordo haver tingut mai cap alumne sord a l’aula i no he necessitat aprendre el llenguatge dels signes. Els pocs gestos que sé me’ls va ensenyar la mare. M’explicava com ella es comunicava amb una cosina seva; crec recordar que malgrat no eren els signes convencionals, resultaven efectius.

La narració ens explica la relació d’en Gabriel, un infant que és a punt de fer nou anys i el seu oncle Miquel que cada any li porta un regal especial, un objecte misteriós i sorprenent, relacionat amb el mar.


Una vegada li va regalar una brúixola que els dies sense lluna, a certa hora, el podria portar a unes illes meravelloses, l’any següent li va portar un mapa amb el que es podien localitzar vaixells naufragats. En una altra ocasió va aparèixer amb un telescopi i assegurava que va pertànyer a un capità pirata, etc.
Aquest any, li regalarà un cargol de mar, amb el que es poden escoltar històries sobre dofins, peixos manta i combats de peixos espasa.

La narració, escrita en primera persona pel nen, es llegeix força bé i és com si estiguéssim escoltant un conte. D’això, d’explicar contes, en Carles és un mestre i es nota el seu mestratge perquè és capaç de trobar-li aquell punt humorístic i màgic a qualsevol relat per complicat que sigui.
Crec que, a més, aquest llibre ajuda a visibilitzar un col·lectiu poc conegut, ara que tant es parla d’escoles inclusives. Bé, aquest és un altre tema i no sé si aquest qualificatiu d’inclusiu s’addiu amb la realitat que es viu als centres educatius.

Lectura en castellà. Estaria bé que els d’Anaya el traduïssin al català o valencià.

Us deixo amb una entrevista que li van fer al Carles a TVE, a propòsit d’aquest llibre.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/en-lengua-de-signos/libro-infantil-protagonista-nino-sordo/5388466/

Les primeres pàgines AQUÍ

LES DADES
Títol: Mi tío y el misterio de la caracola
Autor: Carles Cano
Il·lustrador: Miguel Ángel Díaz
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 218
Madrid, 2019

Iela Mari, la il·lustradora del mes (octubre 2016)

En alguna ocasió m’han preguntat pel millor àlbum il·lustrat que conec i sempre he contestat el mateix: El petit globus vermell. És el que més vegades he regalat i el que m’enduria a l’illa deserta.globus_vermell

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense text en el que a partir d’anar enllaçant unes formes amb d’altres de similars ens anem preguntant què vindrà després. És com un joc i resulta curiós com, en les nombroses ocasions en què l’he explicat a diferents grups d’alumnes les possibilitats s’han anat multiplicant i no he trobat respostes coincidents. Vol dir que el llibre, a més a més d’estimular la imaginació i la percepció del món que ens envolta, també ens ensenya a mirar amb nous ulls. Bé, això ja ens ha passat amb altres àlbums il·lustrats, com per exemple els d’en Bruno Munari.
xicletEl globus vermell també permet copsar la força dels primers plans. Amb una simple línia negra i una taca vermella aconsegueix, de manera audaç, generar una història meravellosa. No necessita ni plans americans ni plans generals ni text que ho especifiqui. Un primer pla i llestos!
En tota l’obra de na Iela Mari es nota un acostament al minimalisme i al pop art (pels colors i per la claredat expressiva del missatge).
A més, a El petit globus vermell no li sobra res: Fins i tot les guardes, elles mateixes, formen part del conte. El color verd (mescla de groc i blau) en contraposició del vermell, ambdós colors plans, sense degradats, juntament amb el blanc de les pàgines i el negre de les línies… tot el llibre és com un poema visual, una successió de formes que deriven envers unes altres en una metamorfosi que es tanca amb la mà que recull el globus en forma de paraigües.
També és interessant el tractament del temps narratiu que només es trenca cap al final amb el pla zenital per allunyar-nos de la metàfora onírica i endinsar-nos en el món real de nen.

paraigues
En aquest mateix bloc ja vam explicar l’any 2014 (Iela Mari, sense paraules) que lamentàvem que cap diari ni revista especialitzada es fes ressò de la mort d’aquesta dona que va obrir un món de noves oportunitats als àlbums il·lustrats. La Iela Mari va ser una artista italiana (nom de soltera Gabriela Ferrano) que va néixer el 1931 a Milà on va morir el 2014. Va estudiar Belles Arts però sempre deia que era autodidacta. Alguns dels seus llibres els va fer juntament amb el seu marit l’Enzo Mari. Va exercir de professora a l’Escola de Disseny de Milà.

Aquest  preciós muntatge l’ha crear en Guillermo Vázquez.

Amb el llibre “el petit globus vermell” sovint he fet una activitat amb els alumnes consistent en imaginar quines altres coses poden ser un cercle vermell. Amb totes les idees hem fet uns magnífics llibres col·lectius.

Altres llibres seus, tots recomanat per a infants a partir de tres anys, són:

historias-sin-finHistorias sin fin (Storie senza fine, 1969-1980)
Conté dos relats que són il·lustracions successives que van mostrant el cicle de l’alimentació i el cicle de l’ou i la gallina.
Editat per Anaya.

La manzana y la mariposa (La Mela i la Farfalla, 1969)
En col·laboració amb l’Enzo Mari.
Editat per Kalandraka.mela-i-farfalla
A partir de les tres primeres il·lustracions, en què es veu un tall transversal d’una poma dins de la qual un ou es transforma en cuc i abandona la fruita, se segueix tot el procés de la seva evolució fins a esdevenir una papallona que torna a deixar un altre ouet.

Las estaciones (L’albero, 1973)
Kalandraka
La mateixa escena en totes les dobles pàgines. A la primera, un arbre sense fulles en un paisatge nevat. Després, el mateix arbre amb diferent colors segons el transcurs de les estacions. Un esquirol hiverna, treu el cap, puja a l’arbre i al final torna al seu cau. Uns ocells vénen, s’instal·len en l’arbre i després se’n van amb les seves cries. Al voltant, l’herba i els arbustos creixen primer i després minven.

erizoEl erizo de mar (Il Riccio di mare, 1983)
Anaya
La forma circular i punxeguda d’un eriçó de mar es transforma un cop i un altre fins que torna al final a ser la mateixa.

Els àlbums de Iela Mari són històries amb la mateixa estructura circular, en què la il·lustració d’una pàgina condueix a la següent. Són àlbums amb disseny i edició acurades, basats en estudis sobre la percepció visual dels infants petits. Les seqüències són perfectes, amb uns canvis de proporció molt mesurats.
Són llibres de lectura fàcil per als nois als quals van destinats per la seva economia de traços i perquè les figures se solen presentar aïllades sobre fons blancs.

iela-mari

mari