Ahir vam presentar a l’Ofici d’educar aquest és còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. On és el Nuc? intenta donar resposta, d’una manera molt divertida, amb unes imatges espectaculars a un d’aquests assumptes complicats d’explicar. De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa.
El llibre va sobre la mort del gat de la família. A l’inici veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.
Aquí comencen les preguntes del nen que no acaba d’entendre on ha anat. La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.
La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure. Una frase del nen molt emotiva és quan li diu a la mare: Jo penso que el Nuc se n’ha anat al nostre cor. I li explica una historia al seu torn.
La part gràfica és formidable i poden comprendre com les expressions dels ulls, els moviments de mans, els diferents plans del còmic ajuden a explicar el relat. De fet, si no hi hagués text es podria seguir el relat (més o menys) perquè és molt expressiu.
Com a cada programa, formulem una pregunta relacionada amb el relat i normalment són preguntes directes però en aquest cas és oberta i totes les respostes són bones.
On creus que és el Nuc?
Entre les participants sortejarem un exemplar del llibre, gentilesa de l’editorial EntreDos. Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 5 d’abril.
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
El passat divendres 20 de març, quan només feia un parell d’hores que havíem entrat a la primavera, vam celebrar una tertúlia al voltant d’un llibre “La iaia no hi toca” i del seu autor, en José Ignacio Valenzuela, més conegut com “El Chascas”.
Volíem que fes una festa perquè fa deu anys es va publicar aquesta obra que ha tingut i encara té molts lectors aquí, als Estats Units i a tota Llatinoamèrica.
De fet, l’editorial mexicana Alfaguara, ha publicat una edició especial 10è aniversari que inclou un epíleg, una mena de making-of molt interessant i instructiu, on el propi Chascas fa una dissecció minuciosa de com va sorgir la idea i dels fets reals que podem llegir al llarg de la història.
Més que una presentació o anàlisi dels capítols (que també ho vam poder tractar) volíem celebrar que la literatura, la bona literatura infantil i juvenil, tingui aquesta vitalitat i esdevingui font d’inspiració per als joves lectors.
El que vam fer va ser una festa. I quins elements ha de tenir una festa perquè sigui una festa? Penseu en Nadal o Sant Joan, per exemple: cançó, regals, tiberi, riures i sobretot relat.
En la que vam poder viure, vam tenir música en directe perquè ens va acompanyar en Jordi Jardí, un dels músics fundadors de l’AMUC, l’associació de músics que toquen al metro. Els qui viviu a l’àrea metropolitana i aneu amb transport públic els haureu trobar als passadissos o vestíbuls de les estacions. En Jordi acostuma a tocar a la línia 5, la blava, i és l’únic músic que ho canta tot en català.
També vam tenir un moment de joc perquè es tractava d’endevinar tres moments en que la iaia del relat li demana al seu net que descrigui un objecte determinat sense emprar dues paraules. Per exemple “com descriuries un arbre sense dir tronc i branques?” o “Com descriuries papallona sense usar les paraules ales i colors?” El joc que vam plantejar va ser a la inversa. Vam donar la solució i calia endevinar de què es parlava. Dins de les caixetes, la solució.
La presentació va ser molt emotiva perquè ens vam sentir còmodes i el Chascas ens va explicar un munt de anècdotes personals i familiars, vam llegir un fragment del mític capítol setè, vam recordar el cartell publicitari de “Nitratos de Chile”, les cançons de Quilapayún, les obres d’escriptors xilens com Marcela Serrano o Alejandro Zambra, etc.
De què va “La iaia no hi toca”? Doncs es tracta de la relació d’una àvia excèntrica i el seu net. La poesia és el nexe i especialment l’amor per les paraules.
Els pares del Vicens, un nen de 10 anys, l’han de deixar algunes tardes, després de l’escola, a casa de la seva àvia Petúnia, o com diu el nen, la seva àvia boja.
L’àvia és una mica peculiar. Sempre porta un pentinat curiós, i cada matí es pinta una piga a una banda diferent de la comissura de la boca, segons el seu estat d’ànim. Gaudeix de la seva obsessió per escriure poemes i recita versos a ple pulmó quan el seu net, en Vicens baixa de l’autobús escolar, provocant el riure dels nois que van a l’autobús. L’avia és molt somiador i fantasiosa i per això hi ha qui pensa que no hi toca.
Una tarda, l’àvia li demana que descrigui el gran arbre del jardí sense dir les paraules tronc i branques. L’àvia s’emociona amb la resposta del nen i així comença el joc de les metàfores. En Vicens té molta facilitat i l’àvia li etziba que és poeta. A partir d’aquest moment, el nen comença a creure en si mateix, apren a descobrir la bellesa de l’escriptura, a veure el món d’una altra manera (amb els ulls tancats) i a gaudir de la vida des de la imaginació. Gràcies a la seva àvia descobrirà una infinitat de valors que fins ara no coneixia.
Bé, el final no l’expliquem però és molt emotiu, de llagrimeta.
En aquesta tertúlia també vam comptar amb la participació de l’editorial Birabiro. Qui va voler, va poder comprar un exemplar del llibre i el Chascas els el va dedicar.
El darrer quart d’hora li vam preguntar per la seva feina com a guionista de serials de les cadenes HBO i Netflix i ens va explicar com funciona aquest mon del mercat cinematogràfic i televisiu. Va ser molt interessant.
També es fa fer un sorteig del llibre per a la persona que endevinés el nom de la planta que hi havia a la taula (coincidia amb el nom de l’àvia). Vaig pensar que ningú coneixeria la petúnia, però oh! Sorpresa! em vaig equivocar.
Un dels moments més fantàstics de les tertúlies és el “cotorreo” que ve després, mentre prenem una copeta de cava (en aquesta ocasió, gentilesa de la D.O. Cava), parlem i comentem què ens ha semblat, establim connexions que van més enllà de la tertúlia, saludem a persones que fa tems que no vèiem, etc. No tinc més que paraules d’agraïment per als assistents per oferir-nos aquesta estona de felicitat. I un agraïment molt especial a les persones que van col·laborar directament en aquesta trobada. Gràcies Fali, Laura, Maria, Désirée i Ferran.
La propera tertúlia clandestina serà el dijous 7 de maig. Més endavant enviarem més informació però us podem avançar que tractarem dels jocs de taula i com estan entrant en les nostres vides en els darrers anys.
Lisou és còmic que narra la història d’una nena d’11 anys durant els horrors de la Segona Guerra Mundial. És el primer volum d’una sèrie dividia en dues parts. L’autora, la Marion Achard, explica en cadascun dels volums la història de les seves dues ties àvies, la Lisou i la Mylaine, dues germanes.
Els fets se situen a finals del 1943, en un poble a prop de Grenoble. Allà hi viu la família Veil que amb l’arribada dels alemanys a aquella zona va haver de fugir i amagar-se en una masia abandonada que els havien deixat uns amics.
Allà van passar, amagats, tot l’hivern. Però les coses no van anar gaire bé perquè els alemanys, de mica en mica, es van fer amb el control de la zona i van començar a arrestar moltes famílies jueves. A la família Veil també els va tocar rebre. Un dia que els pares eren al poble, un cotxe es va aturar davant la casa i les deus germanes van veure com el futur els canviava. La Mylaine, la germana gran va ser deportada i la petita, la Lisou, va tenir més sort i va fugir, malgrat totes les peripècies que li va tocar viure.
Les deus germanes no es tornarien a veure durant molt de temps.
Aquest còmic explica la història des del punt de vista de Lisou, la germana petita, i ho podem anar seguint de manera curiosa perquè s’alternen les explicacions de la nena d’11 anys i la mateixa nena quan és una dona de 91 anys i recorda els fets i els explica a la seva neboda, la Marion Achard, autora del text.
El relat es llegeix molt bé i les il·lustracions d’en Toni Galmés, càlides i boniques, juntament amb el postfaci i els documents que s’adjunten al final del relat, fan d’aquesta còmic una obra que ens situa perfectament en una època fosca i terrible que convé no oblidar per tal que no es torni a repetir.
Encara no he llegit la segona part però imagino que serà més dura.
Lectura recomanada per a l’alumnat de l’ESO.
LES DADES: Títol: Quan cau la nit. Primer volum (Lisou) Autora: Marion Achard Il·lustrador: Toni Galmés Traductora: Laura Obradors Editorial: Astronave Pàgines: 128 Barcelona, 2025
Al primer capítol d’aquesta magnífica història, la narradora, una noia de dotze anys, ens explica que a la seva família les coneixen com «les Antonietes», perquè les quatre dones es diuen igual:
Antonieta (besàvia), Antonieta (àvia), Antonieta (mare) i Antonieta (filla), que soc jo. A casa, això no suposa cap problema perquè cadascuna es dirigeix a l’altra com a filla, mare, àvia o besàvia —segons el que toqui—, però fora de casa aquesta coincidència ens ha portat molts malentesos.
Viuen a Tossa de Mar i es dediquen a la moda, o més concretament, a sargir forats, eixamplar pantalons i tot allò que es pugui cosir. No sé si a prop de casa vostra hi ha algun local on facin “arreglos” de roba però, des de fa uns pocs anys, comencen a proliferar (no tant com les botigues que es dediquen a les ungles amb rètols en anglès —nails— que fa més modern) i em recorden temps reculats on a les cases els pegats per als genolls dels pantalons i els ous de fusta eren objectes quotidians.
El relat planteja que el dia de l’aniversari de l’Antonia més jove (fa dotze anys) rep com a regal un abric vermell que ha passat per totes les generacions d’Antònies de la família, sense saber quins misteri o quins poders màgics conté aquesta peça de vestir.
Aquest abric vermell la portarà viure situacions de les diferents èpoques que els van tocar viure a les seves familiars. Així, la noia, podrà entendre què va passar a Tossa de Mar quan l’Ava Gardner va estar rodant una pel·lícula, quan, a Barcelona, el jovent es manifestava per intentar aconseguir drets socials, o les preocupacions actuals pel canvi climàtic.
Bé, la història es segueix amb interès i ens porta a reflexions però hi ha un altre aspecte que sobresurt i és la capacitat de l’autora en crear imatges que ens fan riure, sobretot en les comparacions (més dur que la closca d’un pistatxo, per exemple).
Un relat ideal per llegir a l’escola, o en clubs de lectura, que posa en valor les figures femenines, les tradicions, les relacions familiars i les diferents èpoques històriques que mostren els canvis que s’han produït en els darrers anys.
Lectura recomanable per als alumnes de sisè de primària i primer cicle de l’ESO.
Les dades: Títol: Un abric vermell Autora: Alba Dalmau Il·lustrador: Albert Arrayàs Editorial: Bindi Books Pàgines: Barcelona, 2025
Encetem una nova temporada, la desena, amb un llibre que ens parla de les darreres setmanes de vida d’un gos i que recomanem perquè ens dona una lliçó de filosofia, d’amor a les coses que ens passen de manera quotidiana i potser, només potser, hauríem de valorar quan la vida transita sense grans daltabaixos però com la pluja fina del dia a dia: plena de coses extraordinàries dignes de ser recordades i explicades.
És un relat on un gos, anomenat Parrac, explica com ha estat la seva vida amb la família de l’Anna i el Pol, mare i fill. Són El relat està narrat en primera persona pel gos i, entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
En el pla literari, sembla que no passi gran cosa però passa tot. Crec que és una lectura que haurien de llegir els adults, també.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els qui participeu, fem un sorteig i regalem el llibre (gentilesa de l’editorial laGalera, en aquest cas).
La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’extraordinària vida d’un gos a les últimes” és: Quin nom té el gos?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de setembre.
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.
Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.
Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.
La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.
Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.
Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.
Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.
«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.
I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.
Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.
LES DADES: Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado Autor: Lewis Trondheim Il·lustrador: Sergio García Traductora: Xisca Mas Editorial: Astronave Pàgines: 128 Barcelona, 2024
Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.
Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.
Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.
La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.
De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.
Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.
He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.
La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.
La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.
LES DADES: Títol: On és el Nuc? Autora: Émilie Boré Il·lustrador: Vincent Traductora: Maria Luchetti Editorial: EntreDos Pàgines: 56 Girona, 2025
He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.
Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.
Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.
El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.
Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.
Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.
L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.
Bona traducció d’en Marc Donat.
L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:
LES DADES: Títol: Fantasmes Autora: Raina Telgemeier Il·lustradora: Raina Telgemeier Traductor: Marc Donat Editorial: EntreDos Pàgines: 256 Març, 2025
Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.
Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.
Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.
Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.
De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.
La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.
La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.
M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.
Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.
El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.
Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.
LES DADES: Títol: Llops a la neu Autor: Matthew Cordell Il·lustrador: Matthew Cordell Traductora: Maria Ros Editorial: Corimbo Travesía Pàgines: 32 Barcelona, 2024
El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.
El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell. És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.
El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.
A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.
Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?
O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?
Com podem llegir a la contracoberta: Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.
M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut. Lectura recomanada a partir de 9 anys.
LES DADES: Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes Autor: Joan Berlanga Il·lustradora: Karina Cocq Editorial: La Galera Pàgines: 144 Barcelona, 2025
La invitació a la lectura 