«Quan el cor et va de pressa» i l’ansietat d’una jove de 17 anys

De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».

Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.

El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.

La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.

La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.

Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.

Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.

La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.

Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413035796_L33_23.pdf

LES DADES:
Títol: Quan el cor et va de pressa
Autora: Mette Vedsø
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Jove, 13
Pàgines: 174
Lleida, 2024

«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

«L’Òscar i jo», una història amable

En aquesta novel·la seguim les aventures de l’Ida, de vuit anys, i el seu germà petit, l’Óscar, de cinc anys. Viuen amb els seus pares en un petit poble de Noruega, envoltats de boscos.

Al llarg dels capítols, coneixerem episodis de la seva vida quotidiana. A cada capítol hi ha un petit problema o drama interior que sempre es resol de manera amable. La narradora és l’Ida però el protagonisme està compartit amb el seu germà Òscar, un nen inquiet, que pregunta tot, és agosarat i comprensiu però també es mostra arrogant, trist, enfadat, malhumorat o espantat, de fet, com qualsevol infant d’aquesta edat tan divertida.

M’ha agradat com està escrit perquè és ideal per llegir en veu alta o en parella fent cadascú la seva part del diàleg.

M’ha agradat també com s’anomenen els capítols perquè ens anticipen què ens trobarem i, alhora, poden ser un joc d’imaginar què passarà. Per exemple, el primer “L’armari o: un bon cop de cap amb la bola del món” és prou explícit, com ho són els altres deu. Si llegim el capítol tercer “A casa dels oncles o: adults saltant i caient de cul en un llit elàstic”, o el desè “La baixada o: un garatge robat i el gust que té la neu groga”, l’autora ens està induint a entrar en una situació que pot ser trista en el cas del tercer o esbojarrada en el cas del desè.

Al llarg del diversos capítols es percep que alguns dels fets que es narren han succeït realment perquè són tan versemblants que els estem veient. Plana sobretot un tema que es va repetint i es refereix a la relació de dependència o independència dels germans i és ben bé així com ho viuen els nens ens aquestes edats. Allunyar-se dels pares però alhora tenir un refugi on sentir-se protegits, còmodes i segurs.

Algunes idees d’aquesta parella entranyable donaran pistes als lectors de ciutat perquè es mostren jocs i situacions on la creativitat és present i conviden a seguir l’exemple.

La coberta, obra de la Zuzanna Cejej és molt bonica.

Lectura recomanada a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: L’Òscar i jo
Autora: Maria Parr
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Nòrdica
Pàgines: 216
Madrid, 2024

«La veritable història de la Flora Pomerània» i el seu empoderament

Flora Pomerània és el nom d’una de les protagonistes del relat. És un nom bonic, fàcil de recordar i que ens transporta a una època en la que el nom Fora era habitual. Ara crec que s’ha perdut, com molts altres. Només cal que investigueu al vostre arbre genealògic i trobareu noms curiosos i oblidats. I el cognom Pomerània té la seva gràcia, perquè és el nom d’una regió polonesa i també d’una raça de gos.

Flora Pomerània també és nom de conte. L’autora, L’Anna Vilar, l’ha clavat.

El llibre com a objecte és d’aquells que tenen imant i que en veure la coberta fan ganes de tenir-lo, de llegir-lo i de viatjar amb el tren de vapor que es veu arribant a l’Estació de França de Barcelona. També es veu una jove (la Flora Pomerània) amb una maleta a les mans i mirant-nos de cara, com si estigués a punt d’explicar-nos la seva aventura, el seu viatge increïble que és el que anirem descobrint a mesura que avancem en la història.

El relat és curt, al voltant de les cent pàgines, dividit en catorze capítols i en alguns d’ells les il·lustracions d’en Jordi Vila Delclòs l’embelleixen i ens transporten a una època reculada de principis del segle XX. Mireu, per exemple, a la Flora i en Jordi Fuster, un enginyer amb qui tindrà una relació amorosa, passejant pel carrer de Ferran.

De què va? D’alguns episodis d’una família benestant on totes les dones s’anomenen Flora, començant per la besàvia, la Flora Pomerània, l’àvia Flora Wood, la mare i la besneta Flora una noia potent que s’assembla a la besàvia amb la que comparteix protagonisme.

A la contracoberta llegim:

La Flora explica la vida fascinant de la seva besàvia, la Flora Pomerània. Tot va començar quan en Fèlix, el germà de la Flora, havia de fer un treball sobre la memòria històrica i va triar el personatge de la besàvia, una dona que va trencar motlles i esquemes dins la família i també dins la societat de l’època. La Flora Pomerània havia viatjat i havia estudiat, i fins i tot havia viscut a Berlín… amb l’Albert i l’Elsa Einstein!
A través de cartes, diaris i fotografies, la Flora reconstrueix una vida digna de ser explicada: la veritable història de la Flora Pomerània.

Sí, sí, ho has llegit bé. L’Albert Einstein i la seva dona Elsa tenen la seva influència en el relat.

M’ha agradat com l’Anna Vilar ha estructurat la història com si fos un trencaclosques o una novel·la policíaca on, de mica en mica, anem coneixent retalls i moments de diverses èpoques del segle XX que van encaixant fins a mostrar-nos el retaule complet. Com que la novel·la va adreçada a joves, està bé estirar del fil i ser una mica exigent perquè el magí treballi i vagi fent connexions, inferències i es vagi acostumant a anar més enllà del que està llegint. En algun moment del relat he tingut un flash i he pensat que ve a ser com la lectura multimodal que fan els joves quan llegeixen en pantalla.

Felicitats al tàndem Vilar-Vila!

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://animallibres.cat/tl_files/pdfs/fragments/9788419659996_FR.pdf

Lectura recomanada a partir dels 12 anys

LES DADES:
Títol: La veritable història de la Flora Pomerània
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: L’arca núm. 29
Pàgines: 114
Barcelona, 2024

«La geganta», un relat d’alçada

«Em fa vergonya que la Nina i jo ens agafem de la mà. Ja soc gran —fet i fet soc més gran que ella— i no m’agrada que em vegin com un nen petit. Ella i jo ens hem aturat al semàfor que hi ha davant de l’escola. Em tremolen les cames. La Nina també es deu haver adonat del tremolor, perquè noto que em prem la mà amb més força.»

Així comença aquesta novel·la d’en Jordi de Manuel, professor de ciències de la naturalesa i escriptor. En narra com En Roc s’estima molt la Nina, la seva germana bessona, però reconeix que li fa una mica de vergonya que els vegin junts de camí cap a l’escola perquè, tot i tenir la mateixa edat, ella és molt més alta. Els altres nens els miren i ell es mor de vergonya, al seu costat sembla un nen petit. Però és que ella no és normal: sembla una geganta!

La Nina i el Roc s’han traslladat a viure a un lloc on hi ha un estany meravellós. Van a una nova escola, tenen nous amics i amigues… i viuen en una altra llar. L’escola els agrada, i a la Nina li encanta la Clara, la nova mestra. Des de fa uns mesos, però, la nena creix amb desmesura: sobrepassa tots els infants de la seva edat. Els pares i el Roc estan amoïnats. No saben què li està passant, a la Nina, i decideixen anar al CAP on s’assabenten de la rara anomalia de la seva filla i com es pot guarir.

La novel·la alterna capítols escrits amb la veu d’en Roc, l’infant bessó, amb altres escrits pel narrador omnipresent. D’aquesta manera, l’autor ens fa saber un munt de curiositats de la naturalesa sobre geologia, botànica o fauna dels boscos, a més d’altres coneixements del folklore tradicional.

Les il·lustracions de l’Ignasi Blanch, boniques i a color, són un extra que agrairan els lectors.

Al final hi ha una nota de l’autor on comenta què és l’acromegàlia, la malaltia que pateix la Nina. Interessant.

Lectura recomanada per al cicle superior.

Títol: La geganta
Autor:: Jordi de Manuel
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Editorial: Animallibres
Pàgines: 120
Barcelona, 2024

«Pepín y Olivia» un còmic dinàmic i fresc

Pepín y Olivia són germans. L’Olivia és la germana gran i és entenimentada i raonable que el seu germà petit, en Pepín, entremaliat i bellugadís, amb idees i pensaments que ens fan somriure perquè són autèntics, com els que tenen tots els infants.

El còmic està estructurat en petites històries que ens narren moments de la vida dels dos germans i els seus familiars i amics. Es centra en la festa que estan preparant. Estan planejant una “gran festa de res de res”, però és una festa especial perquè no hi ha cap motiu a part de celebrar una trobada amb la gent que estimen. La festa és el darrer capítol i totes les històries precedents (més de 120 pàgines) venen a ser la introducció on anem coneixent els seus pares, els familiars, els veïns i els amics.

El text està escrit de manera entenedora, amb paraules senzilles, com si fossin de nens. A cada episodi, anem coneixent alguns moments quotidians de les seves vides. Tot plegat fet amb molta gràcia, amb humor, amb certa ingenuïtat, amb les bones paraules que ens recorden una saviesa que ve de lluny, i també a lo nostra infantesa.

L’autora té un registre gràfic diferent al de “les Varamilles” però igualment inclou un bon grapat de detalls que ens fan aturar-nos i observar-los. Són els objectes i els escenaris familiars que acompanyen els protagonistes.

Trobareu moments delirants com quan el gos Kiki passeja amb patinet pel parc, quan el pare cuina receptes esbojarrades que ningú gosa tastar, el capítol a casa dels avis i l’esmorzar tendre i deliciós al capítol “El desayuno de vaquero” i, sobretot, l’aventura a la fira i la festa final, “mariachis” inclosos.

L’he llegit amb la meva neta de nou anys i ens hem fet un fart de riure perquè moltes de les situacions li han semblat creïbles i fins i tot li han recordat d’altres viscudes per ella o els seus companys d’escola.
Al llibre se li podria retreure la tipografia triada. Costa de llegir.

Lectura recomanada per a cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Pepín y Olivia
Autora: Camile Jourdy
Il·lustradora: Camile Jourdy
Traductora: Alba Pagán
Editorial: Astronave
Pàgines; 130
Barcelona, 2024

«Mentrestant, a la Terra…» a l’Ofici d’Educar

Ahir vam presentar aquest llibre de l’Oliver Jeffers, autor del qual ja n’hem parlat en aquest blog (per exemple a https://jaumecentelles.cat/2018/05/04/apunts-per-viure-al-planeta-terra-segons-jeffers/) i que en aquest cas porta com a subtítol “Trobant el nostre lloc en el temps i l’espai“. Està editat, com tots els seus llibres, per Andana.

Ens parla d’un viatge imaginari, que fa un pare amb els seus fills en el seu cotxe domèstic que es converteix en un cotxe espacial, per tot el Sistema Solar. El llibre juga amb la distància que separa la Terra amb cadascun dels astres del Sistema Solar, tot comparant-lo amb episodis de la història de la humanitat.

Distància i temps. Se centra en els conflictes per les fronteres al llarg de la nostra curta història. Així, per exemple, quan explica que per arribar a Mercuri calen 150 anys a la velocitat que van (a seixanta quilòmetres per hora) ens recorda que fa 150 anys aproximadament alguns països europeus estaven colonitzant l’Àfrica o que, anant més enllà, per arribar a Júpiter ens caldrien 1200 anys (a 60 quilòmetres/hora) i que fa 1200 anys els víkings estaven controlant el nord de l’Atlàntic. Aquesta és la idea del llibre: Convertir la distància entre la Terra i altres planetes en anys i mirar enrere per saber què passava en aquell moment al nostre planeta.

Una lectura molt recomanable.

Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “Mentrestant a la terra…” la pregunta és :

“Quant de temps triga el cotxe espacial a arribar a la Lluna?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 9 de juny.

Al darrer concurs la guanyadora va ser la Pepa Collazos i s’emporta un exemplar de «Deu en un llit». L’enhorabona!

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/mentrestant-a-la-terra-doliver-jeffers/audio/1209419/

………………………………………………………………..

A l’àlça els pòdcasts als centres educatius

Al mateix programa es va parlar de les escoles que, cada vegada més, aposten per crear continguts radiofònics a classe, que publiquen i comparteixen amb tota la comunitat educativa a través de les xarxes. Una de les claus d’aquest interès és la motivació que genera: no és el mateix fer una classe normal que posar un micròfon al davant de l’alumnat. Del poder del pòdcast van parlar la Núria Castelltort Valls, coordinadora pedagògica de l’Institut Moianès, i els alumnes Guillem Riera García i Ona Gros Henestrosa, de segon d’ESO, que han creat el pòdcast “Això es pot salvar“. També hi van participar la Pepa Adell Nolla, tutora de cinquè de l’Escola Doctor Alberich i Casas, de Reus, on fan ràdio gràcies al programa Bibliotech; i dos dels seus alumnes: Ariadna Marca Suárez i ⁠Nil Tafunell Morató.

Van sentir també la Raquel Tornay, coordinadora de Ràdio de l’Escola Estalella i Graells, de Vilafranca.

El pòdcast del programa sencer, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/a-lalca-els-podcasts-als-centres-educatius/audio/1209421/

«El verano que cambió la vida de Mihail», novel·la de creixement

De vegades (poques) cauen a les mans llibres que et marquen, t’emocionen, o senzillament et fan feliç. Sol passar més en la literatura per a infants i joves que en la literatura per adults on, darrerament, tot són drames i mals rotllos que no porten enlloc.

Fa uns dies, per motius que ara no venen al cas, vaig llegir «El verano que cambió la vida de Mihail». La seva autora és Carmela Trujillo i no havia llegit res d’ella. La història em va tocar. Molt. Tant que, dies després, el vaig tornar a llegir en bicicleta amb la meva neta. Un llegia un capítol i li explicava a l’altre i tot seguit l’altre llegia el següent i l’explicava de viva veu. Encara en va agradar més.

D’entrada, em va recordar a Alessandro Baricco i la seva fascinant novel·la —ell la denomina història— «Seda» per la tranquil·litat i el repòs que transmet i sobretot per la manera com està escrita.

Seda! Potser recordareu algunes frases, ara ja mítiques, com quan li pregunten al protagonista, l’Hervé Joncour, l’home que viatja al Japó a la recerca de larves de cucs de seda:
—I com és Africa?
—Cansa.

Booom! T’esclata el cap en llegir aquesta paraula —cansa— i aplaudeixes.

Doncs amb “El verano que cambió la vida de Mihail” passa quelcom de semblant.

Llegiu la primera pàgina i ho entendreu. Així comença:

Mihail Constantin vive con su madre en el número 19 de la plaza del Paraíso. En el cuarto derecha. Tiene once años y vino de Rumanía a principios de curso.
Es un niño raro, dicen los que le conocen. Los que creen conocerlo. Vamos, los que no le conocen de nada. Callado, eso dicen, también.
¿Triste? Sí, incluso algo triste, opinan unos cuantos.
Pero no, no lo es.
Mihail, simplemente, echa de menos la otra vida, la que tenía en Rumanía. Echa de menos a todos sus amigos. A sus primos. A su única tía.
¿A su padre? No, a su padre no. Pero sobre este tema no quiere hablar. Nunca habla de esto con nadie.

Frases curtes, acció, aventura, emocions i amb un final que ensumes que acabarà bé (i acaba bé, com ha de ser). També hi ha picades d’ullet per als adults que acompanyen la lectura i ens obren possibilitats de conversa amb els fills (menyspreu dels companys de classe, amistats, amor), i sobretot ens ajuden a entendre com les persones podem canviar si sabem escoltar i tenim empatia.

L’aventura passa durant un estiu calorós en que el nen Mihail no té ningú amb qui passar l’estona. Una coincidència faré que entri en contacte amb en Pepe Martínez, un veí gran lector però també amb pocs amics. La relació entre ells dos és el fil conductor d’un relat on també són presents la mare d’en Mihail, la germana i el nebot d’en Pepe i una festa d’aniversari que ho capgirarà tot definitivament.

Hi ha un altre aspecte que m’ha agradat i té a veure amb l’edat a la qual va dirigida la novel·la. A la contracoberta llegim “a partir de vuit anys” i és exactament així. S’agraeixen relats que no siguin llargs (aquest té 90 pàgines), amb poques descripcions i que atrapin el lector des del primer moment.

La casualitat va fer que coincidís en un esdeveniment amb l’editora i li vaig contar l’anècdota de la lectura del final de llibre quan la meva neta em va preguntar si hi hauria segona part, senyal que li havia agradat i volia més.

Una altra reflexió que em faig sovint és que alguns relats com aquests passen desapercebuts enfront dels que tenen més presència física, més color i ens criden des dels llocs preferents de les llibreries. I com que, a més, les llibreters no tenen temps de llegir-ho tot, llibres com aquest passen desapercebuts.

Aprofitant el títol farem el comentari fàcil dient que aquest llibre també pot canviar la vida dels lectors. Recomanat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: El verano que cambió la vida de Mihail
Autora: Carmela Trujillo
Il·lustrador: David Granados
Editorial: Bambú
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

Podeu llegir les primeres pàgines, a continuació:

«Centella», la història dels rens del Pare Noel

En certa ocasió, en Matt Tavares es va preguntar com va ser que els rens arrosseguen el trineu del Pare Noel?

Els nou rens que tiren del trineu són força coneguts i cadascun d’ells té nom. El més conegut és en Rudolf perquè té el seu nas vermell (crec que degut a uns paràsits, però d’això no n’estic segur) El que sí s’ha sabut és que possiblement sigui femella (per com té les banyes), com la majoria de rens que acompanyen al Pare Noel.

Bé, la cosa és que en Matt Tavares no havia sentit mai cap història que expliqués com van ser escollits per aquesta feina. Sabia que inicialment en Pare Noel duia els regalls amb un cavall (volador, això sí) i la pregunta que es feia era què podria haver-lo portat a canviar un cavall pels rens.

I així va crear aquest àlbum preciós que ho explica. Es centra en un ren femella, jove i valenta, a qui anomena “Centella” que va ser qui va ajudar a una família de rens normals a esdevenir els més famosos de tot el mon.

El relat explica que Centella treballava en un circ en males condicions, juntament amb la seva família. La mare de la ren els explicava la història d’un lloc on la neu cobria el terra i l’estrella polar estava per damunt del seu cap.

Una nit, Centella va aconseguir escapar i va córrer i va córrer durant hores seguint l’estrella polar, però no aconseguia apropar-se. En mig del bosc, cansada i sola, va sentir un soroll i es va trobar amb el Pare Noel i el cavall que estirava del trineu. Com que el trineu era massa pesat per a un sol cavall, la ren es va oferir a ajudar-lo. La resta ja us la podeu imaginar.

L’àlbum està molt ben il·lustrat, amb alguna imatge espectacular a doble pàgina que fa de bon mirar i remirar. El seu estil recorda les magnífiques il·lustracions de Chris Van Allsburg per a “L’exprés Polar”.

Un bon llibre per llegir aquestes festes, amb un missatge sobre l’amor, la família i el coratge.

Un exemplar que no deixaran escapar els col·leccionistes de llibres de Nadal (en conec algun!)

Lectura recomanada per a infants a partir de tres anys.

LES DADES:
Títol: Centella. La primera rena de Papá Noel
Autor: Matt Tavares
Il·lustrador: Matt Tavares
Traductor: Guillem Gómez
Editorial: Duomo
Pàgines: 40
Barcelona, 2023
El book tràiler (en anglès):

https://www.youtube.com/watch?v=Z9zryYwT4hc

«La família animal», un homenatge poètic a la vida en família

He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).

He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).

També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.

He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”

De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.

El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva.
L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:

Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.

I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.

M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:

¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?

No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.

Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: La familia animal
Autor: Randall Jarrell
Ilustrador: Maurice Sendak
Traductora: Elena Iribarren
Editorial: Ekaré
Pàgines: 184
Barcelona, 2023