«El món de Sofia» adaptat i actualitzat en format còmic

Als inicis dels any 90 vam llegir una novel·la que ens va fer veure la filosofia d’una manera entenedora, senzilla, amable i entretinguda.

Vaig comprar l’edició castellana de Siruela de l’any 91, un volum que vaig llegir i conversar amb diverses persones. Després he anat llegint altres obres d’en Jostein Gaarder com «El vendedor de cuentos» o «La joven de las naranjas», sempre amb interès per aprendre. La gràcia d’aquest autor és que et presenta els conceptes en forma de novel·la, cosa que és agrair perquè es més fàcil d’entendre el missatge.

Fa unes setmanes, s’ha tornat a publicar “El món de Sofia”, però en format d’aventura gràfica i actualitzada.

L’essència del relat és la mateixa i pot ser una bona manera de tornar a rellegir i pensar en els conceptes vitals que ens acompanyen.

El guió adaptat és d’en Vicent Zabus i les il·lustracions d’en Nicoby. Està molt encertada la manera com presenten la història de la Sofia i aporta un plus de riquesa per seguir les passes de Plató, de Sòcrates i de Sant Agustí, entre d’altres. També ens mostra com era la vida d’algunes ciutats com Atenes o Roma en aquella època, la qual cosa ens permet veure-les amb uns altres ulls.

Si la novel·la d’en Gaarder de l’any 1991 començava amb la pregunta «Qui ets?» enviada de manera anònima a la Sofia, la novel·la gràfica, trenta anys després, comença igualment amb la pregunta que li arriba a una adolescent, també per correu postal.

Però la Sofia Amundsen actual és diferent, està preocupada pel canvi climàtic, per la igualtat, el feminisme, l’ecologia i la justícia, té mòbil i s’hi assembla a una adolescent del segle XXI.

La novel·la inclou situacions humorístiques i ens endinsa de manera vertiginosa en la història de la filosofia, gràcies en part al tractament de les infinites possibilitats que ens ofereixen els actuals creadors de còmics: Tractaments tipogràfics, trencament dels marcs que formen les vinyetes, perspectives curioses, etc.

De moment només ha sortit la primera de les dues parts que formen l’obra: 1. La filosofia de Sòcrates a Galileu.

Molt recomanable a partir de dotze anys.

LES DADES:
Títol: El món de Sofia. 1 La filosofia, de Sòcrates a Galileu
Autor: Vincent Zabus
Il·lustrador: Nicoby
Traductora: Queralt Vila
Editorial: Empúries
Pàgines: 266
Barcelona, 2022

Noves aventures de N’Esteisi i en Pimiento!

El 2 d’abril de 2022, d’això ja fa set mesos, durant la inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO vam tenir notícia que es publicarien noves aventures que s’afegirien a les setze ja existents.

Des d’aquell moment hem estat pendents del correu i de les xarxes socials buscant una pista que ens digués que el llibre ja havia sortit. Ara, després d’aquesta espera nerviosa hem pogut gaudir —parafrasejant la cançó d’en Serrat «tanto tiempo esperándote»— amb aquestes cinc noves aventures esbojarrades que ens fan riure i ens fan pensar en com som, o en com podem arribar a ser, les persones.

A diferència dels anteriors llibres, aquest és de tapa dura i amb un format més generós i agradable de llegir.

Els personatges són les mateixes noies que conviuen amb n’Esteisi: la Chelsi i la Kimberly, les seves millors amigues, la Shannon i la Brenda com a elements antagònics, les germanes de N’esteisi, la mestra Madame Baguette i la incorporació de la inspectora Rosita. I en Pimiento i la seva família de les Muntanyes Planes del Nord, naturalment.

Les cinc històries plantegen temes diversos.

A la primera, n’Esteisi se les empescarà, amb l’ajuda d’en Pimiento, per convertir-se en youtuber. Les seves germanes se’n riuen d’ella perquè no té seguidors, així és que té una idea i només li caldrà anar a cals xinos i comprar un parell de disfresses per fer-se passar per les seves germanes.

La segona es titula “n’Esteisi i la covid” i aquí aconseguirà fer-se passar per infermera que ve a fer una PCR a les companyes d’escola, però amb un bastonet una mica especial.

A la tercera va de visita a casa dels familiars d’en Pimiento i gairebé no la deixen dormir. A la quarta es fa el seu propi banyador de sirena —a la piscina totes les altres nenes van vestides de sirena. A la última reben la visita de la inspectora Rosita per comprovar com és el menjador de l’escola.

N’esteisi continua tan melodramàtica com sempre però la seva voluntat d’aconseguir tot allò que es proposa és formidable malgrat que, de vegades, les coses no surten com ella pensava.

Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento són ideals per a infants d’entre sis i nou anys, sempre i quan no siguin “moneiotes” ni “jipilichis”.

Moltes gràcies a tots els fans de “Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento” per la seva col·laboració ajudant a crear noves històries, encara més genials, si cap.

LES DADES:
Títol: No m’agraden les moneiotes!
Autor: Juan Feliu
Il·lustrador: Juan Feliu
Traductors del castellà: Txell Freixinet/Juan Feliu
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2022

El Chinki Plonki, la joguina de moda al pati de l’escola

Fa un parell anys van aparèixer el dos primers números de la col·lecció «Llegendes del patí». El primer es titula «La mitja hora dels herois».

El segon, «Campions del món», és el més divertit al meu parer perquè ens explica que els nens protagonistes de la sèrie juguen a «Fet i amagar» al pati de l’escola i apareix un personatge que fa més de trenta anys que està amagat i ho capgira tot.

A aquella història delirant —fa riure molt—, la va seguir la tercera «Viatge pels patis infinits» i també la quarta que és la que vull comentar, «Conspiració a l’ombra».

Aquesta conspiració comença un dia, a la mitja hora del pati, quan la Martina veu que tots els companys de classe tenen un Chinki Plonki, la joguina de moda.

Als patis de les escoles és una imatge recurrent i cíclica. Hi ha èpoques de jugar a la baldufa, a cromos, a la corda, etc. Sempre són petits artugis que hi caben a les butxaques, lluny de la mirada de la mestra. De fet, els Chinki Plonkis són uns estris estranys que tenen als infants força enganxats.

És així, sempre ha estat així. No fa gaire parlava amb una nena que col·leccionava cromos de Pokemon i no sabia com s’hi jugava, però com que tots els amics en tenien, doncs ella també…

La Martina, com que no té Chinki Plonkis se’n va a jugar tota sola als gronxadors i descobreix un personatge estrany que volta per allà. El segueix i descobreix una societat secreta, que pertany a la industria farmacèutica i que són els responsables —això ja ho sabem, perquè és una llegenda urbana— dels polls que cíclicament apareix al cap dels infants, dels refredats i altre accidents que succeeixen habitualment als patis. Són els qui “mouen els fils a l’ombra per obtenir tot el benefici que puguin dels nens i nenes del món!”.

«Llegendes del patí» és una sèrie de còmics força divertida i ben il·lustrada.

Per als infants de cicle inicial i mitjà.

Crec que aquests mesos, es faran algunes presentacions amb l’autor i, potser, també l’il·lustrador. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: Conspiració a l’ombra
Autor: El Hematocrítico
Il·lustrador: Albert Monteys
Traductora: Mercè Estévez
Editorial: Barcanova
Pàgines:
Barcelona, 2022

«El brou de llumins», a l’Ofici d’educar

A “L’ofici d’educar”, ahir vam presentar “El brou de llumins” de Patrice Michaud. Un àlbum il·lustrat per a nenes de 5 a 10 anys que explica la història del Lolo, un nen amb el superpoder de ser molt amable amb tothom. Un dia, el noi es troba un drac que té un problema, i amb el suport de la seva germana, ajudarà el drac a trobar la solució al seu problema. En vam parlar en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/08/24/el-brou-de-llumins-les-aventures-dun-nen-i-un-drac-a-la-recerca-del-foc-perdut/)
I, com sempre fem una pregunta per al concurs dels llibres per somiar. És aquesta:

Quin és el problema que té el drac del llibre?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 25 de setembre.

La guanyadora del darrer concurs és la Sara, que s’emporta “Un estiu de luxe”. L’enhorabona!

Combatre el neofeixisme i l’extrema dreta des de l’escola

En el mateix programa vam poder sentir la veu del professor Enrique Javier Díez Gutiérrez, autor del llibre “Pedagogia antifascista” La seva conversa i les seves explicacions van ser molt alliçonadores d’un fenomen que s’està produint entre els joves i l’augment d’idees i comportaments d’extrema dreta entre ells.

Comença explicant que l’alarma va saltar en un taller de secundària amb joves de famílies tradicionalment d’esquerres lligades a la lluita sindical de la mineria de Lleó que es van declarar obertament seguidors de Vox:

“Repetien els mantres de Vox i feien gala d’una agressivitat extrema contra el qüestionament del masclisme, amb al·lusions a les «feminazis». I no és puntual, és un patró que es repeteix en altres centres”.

Un programa excel·lent, molt aclaridor i que ens fa pensar molt. Podeu seguir-lo sencer, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/combatre-el-neofeixisme-i-lextrema-dreta-des-de-lescola/noticia/3184487/

Any 2022 després de Crist. Tota l’escola llegeix còmics… Tota? No!

A la revista GUIX trobareu un article on presento algunes reflexions sobre els còmics a l’escola i també explico algunes accions pràctiques que podem realitzar fàcilment.

Els mestres que usen els còmics com a suport didàctic saben com s’entusiasmen els infants i com resulten d’útils en qualsevol projecte que es construeixi, ja sigui de ciència, d’història o d’art. Però aquests mestres encara en són pocs i tenen en comú el coneixement del món dels còmics gràcies a la seva passió individual.

La realitat és que malgrat que al currículum llegim que els nois de cicle superior han de «escriure textos de gèneres diversos i en diferents formats (contes, poemes, còmics, diaris personals, notícies…) amb coherència, cohesió i correcció lingüística i amb riquesa de llenguatge, partint del procés de pensar, escriure o elaborar i revisar» l’ús que se’n fa als centres és encara limitat i potser hi té a veure l’absència d’una biblioteca escolar dotada d’aquests materials, entre altres factors.

A l’article, també recordo que els còmics tenen molts punts en comú amb el cinema perquè comparteixen la importància que es dona a la imatge. En el cas del cinema es tracta d’una imatge en moviment i en el cas del còmic és l’intent de reproduir un moviment. També parteixen de la idea que cal fer un guió previ a la plasmació en imatges.

La lectura de còmics mescla text i imatge i estimula la capacitat d’anàlisis, les habilitats de síntesis, de desxifrar allò que l’autor ens vol explicar, de reforç de la reflexió sobre els judicis de valor que ens transmet la historieta. És com si ajuntéssim la novel·la amb la pintura. Els mestres que empren els còmics com a impulsors de projectes saben com es converteix en una veritable eina pedagògica, capaç d’activar la imaginació.

Els còmics són uns companys ideals en l’aprenentatge de la lectura, són un univers tranquil on l’infant troba els seus herois estimats i viu situacions conegudes, àlbum rere àlbum. Per això aportar perquè els còmics entrin a les escoles, s’aposti per la formació dels mestres, es creïn clubs de lectura i ocupin un lloc principal a l’aula, és una bona inversió.

Podeu llegir tot el text a la revista GUIX 492 del mes de setembre i també a la revista AULA en castellà.

«El brou de llumins», les aventures d’un nen i un drac a la recerca del foc perdut.

En Lolo és un noi normal que té una missió: salvar el món!

La història comença un dia que en Lolo, mentre estat berenant al parc, un drac que ha perdut la capacitat de treure foc s’asseu al seu costat. El nen decideix ajudar-lo però la missió no serà fàcil. Primer usa l’estratègia de donar-li a tastar una sopa de llumins. Com que no funciona prova una altra estratègia, fer-li aspirar espelmes d’aniversari. Tampoc. Prova una tercera i una quarta i una cinquena, etc. Finalment, desesperat i abatut, acudeix a la seva germana petita que li dona la clau per recuperar la seva autoestima i l’empeny a seguir intentant que la flama encengui el foc que ha perdut el drac.

«El brou de llumins» és un àlbum en forma de còmic molt divertit. Els tres personatges són genials: en Lolo, un nen amb bon cor (no és el seu nom de debò, però ja sabem que als superherois no se’ls coneix pel seu nom), la seva germana i el drac. Estan dibuixat amb traços molt acolorits, amables i simpàtics. Acompanyen el relat un grapat de petits detalls que ens ajuden a obrir noves vies de lectura visual.

M’agrada la manera com l’autor va col·locant el text a cada pàgina. De vegades, de manera convencional a la part superior de la plana, de vegades dins de bombolles. També és fantàstic com va canviant la tipografia per emfatitzar els llocs on se situen les estratègies que va provant per aconseguir que el drac recuperi el foc.

Llegiu-lo en veu alta, riureu una bona estona.

Recomanat per a infants entre 5 i 9 anys.

LES DADES:

Títol: El brou de llumins
Autor: Patrice Michaud
Il·lustrador: Guillaume Perrault
Traductor: Oriol González
Editorial: Birabiro
Pàgines: 48
Barcelona, 2022

«Pardaleta», un còmic per a bons lectors

Vaig agafar amb molt d’interès aquesta novel·la gràfica amb aspecte de quadern de viatges dels naturalistes (tapa tova, blanc i negre, cantons arrodonits, mida ideal per portar a la motxilla) atret pel títol.

M’explico.
Si en alguna ocasió heu fet el qüestionari de Proust, recordareu que una de les preguntes ens interpel·la sobre el nostre ocell preferit. I, de sempre, he tingut certa fascinació pels pardals.

Quan els veig pel carrer, no puc fer altra cosa que aturar-.me i seguir les seves peripècies, veient com saltironen a la recerca d’aliment. M’admira la seva capacitat de supervivència. Uns animalons que, tot i ésser febles, petits i d’aspecte més aviat insignificant, resulta que són ocells que trobem allà on anem. A més, si hagués nascut a l’Orient, segurament en la meva creença seria la reencarnació d’un pardal. Segur.

Però aquest «Pardaleta» també em va interessar abans de començar a llegir-lo perquè l’autora és portuguesa i l’editorial on es va publicar originalment —Planeta Tangerina— sol apostar pels llibres valents.

La seva lectura no m’ha decebut. És un llibre d’una certa complexitat, adreçat a joves que siguin bons lectors, que inclou aspectes culturals, geogràfiques o musicals que requereixen coneixements previs per gaudir de les referències que van apareixent constantment.

De què va?
Escrit en primera persona, una noia, la Raquel, ens narra els seus pensament, les seves vivències en una mena de diari on barreja il·lustracions en blanc i negra, fetes en forma de còmic, amb frases que li ballen pel cap i la remeten a una descoberta fascinant sobre un amor que ni s’imaginava que podia existir.

Un sentiment cap a una altra noia, la Pardaleta que dóna títol al llibre, és el fil conductor de les seves aventures íntimes. Gestos senzills pensament poètics, presència del moviment LGTBIQ, etc.

Una recomanació de lectura: Si us perdeu alguns detalls, acabeu el llibre i torneu a començar pel principi perquè llavors tot encaixarà, com les peces d’un trencaclosques, fins a arribar a les darreres sis dobles pàgines, amb les dues noies assegudes veient la posta de sol amb les cames penjant sobre el riu Tajo. Un final extraordinari.

Felicitem a les editores de Meraki pel seu compromís amb la literatura de qualitat.

LES DADES:
Títol: Pardaleta
Autora: Joana Estrela
Il·lustradora: Joana Estrela
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Meraki
Pàgines: 216
Seu d’Urgell, 2022

Madame Baguette plora per dins

M’ha arribat aquest dibuix exclusiu com a fan de “Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento” juntament amb una polsera que lluiré aquest estiu. El detall va acompanyat d’un escrit de n’Esteisi que explica el següent:

Avui, Madame Baguette, la nostra mestra, estava molt contenta. Ens ha explicat que li passa cada any quan comencen a caure les flors d’uns arbres que hi ha a prop de l’escola. Diu que són acàcies de flors grogues i que el seu nom científic és Tipuana. També ens ha explicat que els fruits són aquelles fulles que llencem a l’aire i comencen a giravoltar com si fossin helicòpters. Ha dit que aquests arbres són “els arbres dels mestres”, però no sé perquè. Na Shannon diu que està contenta perquè s’acaba l’escola.
Li hem demanat a en Juan, el nostre creador, què en pensa de tot plegat i ens ha fet el dibuix tan divertit que trobaràs en aquest missatge i que compartim amb tu. Ens ha dit també que als voltants del mes d’octubre o així podrem llegir noves aventures nostres i que ja ens ho farà saber. Quina emoció!
Para atenció, també, a la bústia de casa, perquè t’arribarà una carta amb una polsera que podràs lluir aquests dies. Bé, només si m’has enviat la teva adreça, és clar.
La polsera és d’un sol ús. Això vol dir que quan te la posis no te la podràs treure i tornar a posar.

L’estiu és temps de fer coses diferents.
Jo no em perdo mai els focs artificials de la Festa Major. M’agrada estirar-me panxa enlaire a la platja i veure els coets com pugen i esclaten. Tots fem un oooooh! ben fort i quan es forma la palmera de colors llavors aplaudim amb ganes.
També vaig a la biblioteca més propera i busco còmics que em facin riure i m’emocionin. M’agrada llegir i que em llegeixin.
I als vespres, després de sopar, juguem a cartes. Aquest any toquen les de la col·lecció de Pokemon. Jo ja en tinc un bon grapat, alguna de les daurades. En Pimiento no juga perquè diu que és massa complicat per a ell i prefereix mirar les estrelles, afartar-se de síndria i ballar claqué.

Bueno, estipiper (ai, Madame Baguette diu que no es diu bueno que es diu bé), fes bondat i passa-t’ho genial.
Si m’envies una foto teva amb la polsera posada, estaré feliç de presumir d’amics a les xarxes socials.

I, esclar, m’he fet una foto amb la polsera i així seguiré compartint l’afició per les fantàstiques aventis de n’Esteisi, les Moneiotes de les seves germanes, la seva millor amiga Chelsi, la Shannon, la Kimberli, Madame Baguette i els ponis de les muntanyes planes del Nord.

Diu n’Esteisi que a l’octubre tindrem noves aventures i possiblement muntarem una trobada del FAN CLUB.

Aqui teniu algunes de les moltes fotos que han compartit els Estipipers (socis del FAN CLUB ESTEISI i PIMIENTO)
Bon estiu!

Inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO

Dissabte passat vam fer una presentació dels llibres de «Les aventures de N’Esteisi i en Pimiento» que va ser la constitució del FAN CLUB.

Van acudir a la cita una cinquantena de «groupies» d’aquests còmics frescos i divertits. També ens va acompanyar l’autor, en Juan Feliu i l’editor de Takatuka, en Patric de San Pedro.

Primer vam explicar perquè se celebrava el 2 d’abril el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en memòria d’en Hans Christian Andersen.

Després vam comentar els què i els perquès dels còmics en general i de “les aventures de n’Esteisi i Pimiento” en particular. Vam riure amb algunes anècdotes simpàtiques.

La Cristina Alcaraz que serà la presidenta del Fan Club durant aquest primer any ens va llegir els estatuts i ens va indicar en què consisteix formar part d’aquest club. Entre altres coses, va dir que com a membres, havíem de de saber que tenim uns compromisos i obligacions:

És determinant per formar part del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO participar en alguna (no a totes!) de les següents activitats:
Assistir a alguna de les reunions que es realitzaran periòdicament.
Compartir les noves aventures i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.
Se’ns assignarà un altre soci del Fan Club al qual haurem de saludar de tant en tant.

La Cristina ens va recordar que si ens apuntem a un club és per participar-hi.
El carnet del club el podem plastificar i l’hem de conservar perquè conté, també, el nostre número de soci i ens el demanaran en alguna ocasió.

I, sobretot va remarcar que:

No hem de dir que som fans de “les aventures de N’Esteisi i Pimiento”. Nosaltres no som fans, som SUPERFANS, som GROUPIES, som més que fans, i ens diem Estipipers, que és més xulo.

Ser estipiper vol dir fer coses a casa, sense gastar-nos un euro. Podem fer dibuixos i penjar-los a les parets, decorar-nos uns mitjons, una samarreta, o el que sigui. Les coses fetes a mà son molt més “cool”.

Com a estipipers, hem de conèixer tota la vida de n’Esteisi i en Pimiento. Qualsevol estipiper sap que la Shannon no es amiga de n’Esteisi, que la família d’en Pimiento viu a les muntanyes planes i que sovint les millors solucions es troben a cals xinos.

No ens avergonyim de ser estipipers. Potser hi haurà qui se’n riurà però nosaltres aguantarem i contestarem, cridant ben fort: MONEIOTA!

I va acabar amb aquestes paraules:

Tracteu d’omplir la vostra habitació amb pòsters. Cada vegada que algú vingui a casa a fer una festa de pijames o simplement a estar amb vosaltres, sabrà que sou fans de “les aventures de N’Esteisi i en Pimiento” i això serà genial!
I recordeu, els Estipipers som una raça a part, encara que la gent es burli de nosaltres, hem d’estar orgullosos, perquè ser Estipiper vol dir que tenim bon cor.

Després vam cantar la cançó d’aquest primer any i vam repartir punts de lectura, fruti cutxis, xapetes, i en Juan Feliu ens va signar una pila de còmics.

Van venir fans des de l’Hospitalet, Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Esplugues, Guardiola de Font Rubí. Olot, Menorca, Mallorca i Brussel·les. Gràcies a tots ells!

Una jornada inoblidable, sens dubte!

Un petit vídeo de la trobada, a continuació:

«Astérix i el Griu», un western a l’est

Hi ha personatges que ens acompanyen tota la vida, com l’Àstèrix, l’Obèlix i tota la gent del poblet del nord habitat pels gals indomables. Amb ells hem passat molts bons moments i hem aprés, o ens han induït a cercar, episodis de la història, sempre en clau d’humor perquè els còmics d’aquesta sèrie són un divertiment. No s’acaba d’entendre perquè hi ha llocs, com el Canadà, que es van sentir ofesos per com es tracten —una mica al límit, i si es vol, amb poca traça— les qüestions relatives als indígenes. Però d’aquí a cremar els exemplar de l’Astèrix, em sembla que en van fet un gra massa.


El 39è llibre de la sèrie es titula “Astèrix i el Griu” i a la portada veiem el tòtem d’un Griu alçat enmig d’un paisatge nevat mentre l’Astèrix, muntat dalt d’un cavall, mira amb certa preocupació cap a la dreta (no sabem què ha vist) i l’Obèlix crida al seu gosset Ideafix, que sembla molt feliç enfilat dalt del tòtem. Ens preguntem on van aquest cop? Quina nova aventura els espera?

De seguida ho sabrem. Van a la terra dels sàrmates, una zona situada entre el que coneixem com a Rússia i Mongòlia i que al llibre anomenen “Barbàricum”.

El còmic segueix la línia dels anteriors però amb correcció política i tocs d’ecologisme i feminisme.

El Griu és un ésser mitològic que els romans creien que existia realment com els unicorns. A la rondallística catalana també el trobem. En algunes rondalles recollides per Joan Amades, per exemple.
No poden faltar els romans, és clar, amb el seu afany de conquerir territoris llunyans. En aquesta aventura se les veuran amb els sàrmates, un poble nòmada que va viure al nord del mar Negre des del VII aC fins al VI dC. Son els avantpassats dels actuals eslaus.

L’autor del text, en Jean-Yves Ferri i l’il·lustrador, en Didier Conrad, han fet una bona feina en aquest àlbum que agradarà als milions de seguidors dels gals irreductibles que estem arreu del món i que encara recordem a l’Albert Uderzo, mort el març de 2020 en plena pandèmia.
Sens dubte, “Astèrix i el Griu” serà un bon regal per aquestes festes nadalenques.

LES DADES:
Títol: Astèrix i el Griu
Text: Jean-Yves ferri
Dibuixos: Didier Conrad
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Bruño
Pàgines: 48
Madrid, 2021