«El brou de llumins», a l’Ofici d’educar

A “L’ofici d’educar”, ahir vam presentar “El brou de llumins” de Patrice Michaud. Un àlbum il·lustrat per a nenes de 5 a 10 anys que explica la història del Lolo, un nen amb el superpoder de ser molt amable amb tothom. Un dia, el noi es troba un drac que té un problema, i amb el suport de la seva germana, ajudarà el drac a trobar la solució al seu problema. En vam parlar en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/08/24/el-brou-de-llumins-les-aventures-dun-nen-i-un-drac-a-la-recerca-del-foc-perdut/)
I, com sempre fem una pregunta per al concurs dels llibres per somiar. És aquesta:

Quin és el problema que té el drac del llibre?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 25 de setembre.

La guanyadora del darrer concurs és la Sara, que s’emporta “Un estiu de luxe”. L’enhorabona!

Combatre el neofeixisme i l’extrema dreta des de l’escola

En el mateix programa vam poder sentir la veu del professor Enrique Javier Díez Gutiérrez, autor del llibre “Pedagogia antifascista” La seva conversa i les seves explicacions van ser molt alliçonadores d’un fenomen que s’està produint entre els joves i l’augment d’idees i comportaments d’extrema dreta entre ells.

Comença explicant que l’alarma va saltar en un taller de secundària amb joves de famílies tradicionalment d’esquerres lligades a la lluita sindical de la mineria de Lleó que es van declarar obertament seguidors de Vox:

“Repetien els mantres de Vox i feien gala d’una agressivitat extrema contra el qüestionament del masclisme, amb al·lusions a les «feminazis». I no és puntual, és un patró que es repeteix en altres centres”.

Un programa excel·lent, molt aclaridor i que ens fa pensar molt. Podeu seguir-lo sencer, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/combatre-el-neofeixisme-i-lextrema-dreta-des-de-lescola/noticia/3184487/

Any 2022 després de Crist. Tota l’escola llegeix còmics… Tota? No!

A la revista GUIX trobareu un article on presento algunes reflexions sobre els còmics a l’escola i també explico algunes accions pràctiques que podem realitzar fàcilment.

Els mestres que usen els còmics com a suport didàctic saben com s’entusiasmen els infants i com resulten d’útils en qualsevol projecte que es construeixi, ja sigui de ciència, d’història o d’art. Però aquests mestres encara en són pocs i tenen en comú el coneixement del món dels còmics gràcies a la seva passió individual.

La realitat és que malgrat que al currículum llegim que els nois de cicle superior han de «escriure textos de gèneres diversos i en diferents formats (contes, poemes, còmics, diaris personals, notícies…) amb coherència, cohesió i correcció lingüística i amb riquesa de llenguatge, partint del procés de pensar, escriure o elaborar i revisar» l’ús que se’n fa als centres és encara limitat i potser hi té a veure l’absència d’una biblioteca escolar dotada d’aquests materials, entre altres factors.

A l’article, també recordo que els còmics tenen molts punts en comú amb el cinema perquè comparteixen la importància que es dona a la imatge. En el cas del cinema es tracta d’una imatge en moviment i en el cas del còmic és l’intent de reproduir un moviment. També parteixen de la idea que cal fer un guió previ a la plasmació en imatges.

La lectura de còmics mescla text i imatge i estimula la capacitat d’anàlisis, les habilitats de síntesis, de desxifrar allò que l’autor ens vol explicar, de reforç de la reflexió sobre els judicis de valor que ens transmet la historieta. És com si ajuntéssim la novel·la amb la pintura. Els mestres que empren els còmics com a impulsors de projectes saben com es converteix en una veritable eina pedagògica, capaç d’activar la imaginació.

Els còmics són uns companys ideals en l’aprenentatge de la lectura, són un univers tranquil on l’infant troba els seus herois estimats i viu situacions conegudes, àlbum rere àlbum. Per això aportar perquè els còmics entrin a les escoles, s’aposti per la formació dels mestres, es creïn clubs de lectura i ocupin un lloc principal a l’aula, és una bona inversió.

Podeu llegir tot el text a la revista GUIX 492 del mes de setembre i també a la revista AULA en castellà.

«El brou de llumins», les aventures d’un nen i un drac a la recerca del foc perdut.

En Lolo és un noi normal que té una missió: salvar el món!

La història comença un dia que en Lolo, mentre estat berenant al parc, un drac que ha perdut la capacitat de treure foc s’asseu al seu costat. El nen decideix ajudar-lo però la missió no serà fàcil. Primer usa l’estratègia de donar-li a tastar una sopa de llumins. Com que no funciona prova una altra estratègia, fer-li aspirar espelmes d’aniversari. Tampoc. Prova una tercera i una quarta i una cinquena, etc. Finalment, desesperat i abatut, acudeix a la seva germana petita que li dona la clau per recuperar la seva autoestima i l’empeny a seguir intentant que la flama encengui el foc que ha perdut el drac.

«El brou de llumins» és un àlbum en forma de còmic molt divertit. Els tres personatges són genials: en Lolo, un nen amb bon cor (no és el seu nom de debò, però ja sabem que als superherois no se’ls coneix pel seu nom), la seva germana i el drac. Estan dibuixat amb traços molt acolorits, amables i simpàtics. Acompanyen el relat un grapat de petits detalls que ens ajuden a obrir noves vies de lectura visual.

M’agrada la manera com l’autor va col·locant el text a cada pàgina. De vegades, de manera convencional a la part superior de la plana, de vegades dins de bombolles. També és fantàstic com va canviant la tipografia per emfatitzar els llocs on se situen les estratègies que va provant per aconseguir que el drac recuperi el foc.

Llegiu-lo en veu alta, riureu una bona estona.

Recomanat per a infants entre 5 i 9 anys.

LES DADES:

Títol: El brou de llumins
Autor: Patrice Michaud
Il·lustrador: Guillaume Perrault
Traductor: Oriol González
Editorial: Birabiro
Pàgines: 48
Barcelona, 2022

«Pardaleta», un còmic per a bons lectors

Vaig agafar amb molt d’interès aquesta novel·la gràfica amb aspecte de quadern de viatges dels naturalistes (tapa tova, blanc i negre, cantons arrodonits, mida ideal per portar a la motxilla) atret pel títol.

M’explico.
Si en alguna ocasió heu fet el qüestionari de Proust, recordareu que una de les preguntes ens interpel·la sobre el nostre ocell preferit. I, de sempre, he tingut certa fascinació pels pardals.

Quan els veig pel carrer, no puc fer altra cosa que aturar-.me i seguir les seves peripècies, veient com saltironen a la recerca d’aliment. M’admira la seva capacitat de supervivència. Uns animalons que, tot i ésser febles, petits i d’aspecte més aviat insignificant, resulta que són ocells que trobem allà on anem. A més, si hagués nascut a l’Orient, segurament en la meva creença seria la reencarnació d’un pardal. Segur.

Però aquest «Pardaleta» també em va interessar abans de començar a llegir-lo perquè l’autora és portuguesa i l’editorial on es va publicar originalment —Planeta Tangerina— sol apostar pels llibres valents.

La seva lectura no m’ha decebut. És un llibre d’una certa complexitat, adreçat a joves que siguin bons lectors, que inclou aspectes culturals, geogràfiques o musicals que requereixen coneixements previs per gaudir de les referències que van apareixent constantment.

De què va?
Escrit en primera persona, una noia, la Raquel, ens narra els seus pensament, les seves vivències en una mena de diari on barreja il·lustracions en blanc i negra, fetes en forma de còmic, amb frases que li ballen pel cap i la remeten a una descoberta fascinant sobre un amor que ni s’imaginava que podia existir.

Un sentiment cap a una altra noia, la Pardaleta que dóna títol al llibre, és el fil conductor de les seves aventures íntimes. Gestos senzills pensament poètics, presència del moviment LGTBIQ, etc.

Una recomanació de lectura: Si us perdeu alguns detalls, acabeu el llibre i torneu a començar pel principi perquè llavors tot encaixarà, com les peces d’un trencaclosques, fins a arribar a les darreres sis dobles pàgines, amb les dues noies assegudes veient la posta de sol amb les cames penjant sobre el riu Tajo. Un final extraordinari.

Felicitem a les editores de Meraki pel seu compromís amb la literatura de qualitat.

LES DADES:
Títol: Pardaleta
Autora: Joana Estrela
Il·lustradora: Joana Estrela
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Meraki
Pàgines: 216
Seu d’Urgell, 2022

Madame Baguette plora per dins

M’ha arribat aquest dibuix exclusiu com a fan de “Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento” juntament amb una polsera que lluiré aquest estiu. El detall va acompanyat d’un escrit de n’Esteisi que explica el següent:

Avui, Madame Baguette, la nostra mestra, estava molt contenta. Ens ha explicat que li passa cada any quan comencen a caure les flors d’uns arbres que hi ha a prop de l’escola. Diu que són acàcies de flors grogues i que el seu nom científic és Tipuana. També ens ha explicat que els fruits són aquelles fulles que llencem a l’aire i comencen a giravoltar com si fossin helicòpters. Ha dit que aquests arbres són “els arbres dels mestres”, però no sé perquè. Na Shannon diu que està contenta perquè s’acaba l’escola.
Li hem demanat a en Juan, el nostre creador, què en pensa de tot plegat i ens ha fet el dibuix tan divertit que trobaràs en aquest missatge i que compartim amb tu. Ens ha dit també que als voltants del mes d’octubre o així podrem llegir noves aventures nostres i que ja ens ho farà saber. Quina emoció!
Para atenció, també, a la bústia de casa, perquè t’arribarà una carta amb una polsera que podràs lluir aquests dies. Bé, només si m’has enviat la teva adreça, és clar.
La polsera és d’un sol ús. Això vol dir que quan te la posis no te la podràs treure i tornar a posar.

L’estiu és temps de fer coses diferents.
Jo no em perdo mai els focs artificials de la Festa Major. M’agrada estirar-me panxa enlaire a la platja i veure els coets com pugen i esclaten. Tots fem un oooooh! ben fort i quan es forma la palmera de colors llavors aplaudim amb ganes.
També vaig a la biblioteca més propera i busco còmics que em facin riure i m’emocionin. M’agrada llegir i que em llegeixin.
I als vespres, després de sopar, juguem a cartes. Aquest any toquen les de la col·lecció de Pokemon. Jo ja en tinc un bon grapat, alguna de les daurades. En Pimiento no juga perquè diu que és massa complicat per a ell i prefereix mirar les estrelles, afartar-se de síndria i ballar claqué.

Bueno, estipiper (ai, Madame Baguette diu que no es diu bueno que es diu bé), fes bondat i passa-t’ho genial.
Si m’envies una foto teva amb la polsera posada, estaré feliç de presumir d’amics a les xarxes socials.

I, esclar, m’he fet una foto amb la polsera i així seguiré compartint l’afició per les fantàstiques aventis de n’Esteisi, les Moneiotes de les seves germanes, la seva millor amiga Chelsi, la Shannon, la Kimberli, Madame Baguette i els ponis de les muntanyes planes del Nord.

Diu n’Esteisi que a l’octubre tindrem noves aventures i possiblement muntarem una trobada del FAN CLUB.

Aqui teniu algunes de les moltes fotos que han compartit els Estipipers (socis del FAN CLUB ESTEISI i PIMIENTO)
Bon estiu!

Inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO

Dissabte passat vam fer una presentació dels llibres de «Les aventures de N’Esteisi i en Pimiento» que va ser la constitució del FAN CLUB.

Van acudir a la cita una cinquantena de «groupies» d’aquests còmics frescos i divertits. També ens va acompanyar l’autor, en Juan Feliu i l’editor de Takatuka, en Patric de San Pedro.

Primer vam explicar perquè se celebrava el 2 d’abril el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en memòria d’en Hans Christian Andersen.

Després vam comentar els què i els perquès dels còmics en general i de “les aventures de n’Esteisi i Pimiento” en particular. Vam riure amb algunes anècdotes simpàtiques.

La Cristina Alcaraz que serà la presidenta del Fan Club durant aquest primer any ens va llegir els estatuts i ens va indicar en què consisteix formar part d’aquest club. Entre altres coses, va dir que com a membres, havíem de de saber que tenim uns compromisos i obligacions:

És determinant per formar part del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO participar en alguna (no a totes!) de les següents activitats:
Assistir a alguna de les reunions que es realitzaran periòdicament.
Compartir les noves aventures i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.
Se’ns assignarà un altre soci del Fan Club al qual haurem de saludar de tant en tant.

La Cristina ens va recordar que si ens apuntem a un club és per participar-hi.
El carnet del club el podem plastificar i l’hem de conservar perquè conté, també, el nostre número de soci i ens el demanaran en alguna ocasió.

I, sobretot va remarcar que:

No hem de dir que som fans de “les aventures de N’Esteisi i Pimiento”. Nosaltres no som fans, som SUPERFANS, som GROUPIES, som més que fans, i ens diem Estipipers, que és més xulo.

Ser estipiper vol dir fer coses a casa, sense gastar-nos un euro. Podem fer dibuixos i penjar-los a les parets, decorar-nos uns mitjons, una samarreta, o el que sigui. Les coses fetes a mà son molt més “cool”.

Com a estipipers, hem de conèixer tota la vida de n’Esteisi i en Pimiento. Qualsevol estipiper sap que la Shannon no es amiga de n’Esteisi, que la família d’en Pimiento viu a les muntanyes planes i que sovint les millors solucions es troben a cals xinos.

No ens avergonyim de ser estipipers. Potser hi haurà qui se’n riurà però nosaltres aguantarem i contestarem, cridant ben fort: MONEIOTA!

I va acabar amb aquestes paraules:

Tracteu d’omplir la vostra habitació amb pòsters. Cada vegada que algú vingui a casa a fer una festa de pijames o simplement a estar amb vosaltres, sabrà que sou fans de “les aventures de N’Esteisi i en Pimiento” i això serà genial!
I recordeu, els Estipipers som una raça a part, encara que la gent es burli de nosaltres, hem d’estar orgullosos, perquè ser Estipiper vol dir que tenim bon cor.

Després vam cantar la cançó d’aquest primer any i vam repartir punts de lectura, fruti cutxis, xapetes, i en Juan Feliu ens va signar una pila de còmics.

Van venir fans des de l’Hospitalet, Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Esplugues, Guardiola de Font Rubí. Olot, Menorca, Mallorca i Brussel·les. Gràcies a tots ells!

Una jornada inoblidable, sens dubte!

Un petit vídeo de la trobada, a continuació:

«Astérix i el Griu», un western a l’est

Hi ha personatges que ens acompanyen tota la vida, com l’Àstèrix, l’Obèlix i tota la gent del poblet del nord habitat pels gals indomables. Amb ells hem passat molts bons moments i hem aprés, o ens han induït a cercar, episodis de la història, sempre en clau d’humor perquè els còmics d’aquesta sèrie són un divertiment. No s’acaba d’entendre perquè hi ha llocs, com el Canadà, que es van sentir ofesos per com es tracten —una mica al límit, i si es vol, amb poca traça— les qüestions relatives als indígenes. Però d’aquí a cremar els exemplar de l’Astèrix, em sembla que en van fet un gra massa.


El 39è llibre de la sèrie es titula “Astèrix i el Griu” i a la portada veiem el tòtem d’un Griu alçat enmig d’un paisatge nevat mentre l’Astèrix, muntat dalt d’un cavall, mira amb certa preocupació cap a la dreta (no sabem què ha vist) i l’Obèlix crida al seu gosset Ideafix, que sembla molt feliç enfilat dalt del tòtem. Ens preguntem on van aquest cop? Quina nova aventura els espera?

De seguida ho sabrem. Van a la terra dels sàrmates, una zona situada entre el que coneixem com a Rússia i Mongòlia i que al llibre anomenen “Barbàricum”.

El còmic segueix la línia dels anteriors però amb correcció política i tocs d’ecologisme i feminisme.

El Griu és un ésser mitològic que els romans creien que existia realment com els unicorns. A la rondallística catalana també el trobem. En algunes rondalles recollides per Joan Amades, per exemple.
No poden faltar els romans, és clar, amb el seu afany de conquerir territoris llunyans. En aquesta aventura se les veuran amb els sàrmates, un poble nòmada que va viure al nord del mar Negre des del VII aC fins al VI dC. Son els avantpassats dels actuals eslaus.

L’autor del text, en Jean-Yves Ferri i l’il·lustrador, en Didier Conrad, han fet una bona feina en aquest àlbum que agradarà als milions de seguidors dels gals irreductibles que estem arreu del món i que encara recordem a l’Albert Uderzo, mort el març de 2020 en plena pandèmia.
Sens dubte, “Astèrix i el Griu” serà un bon regal per aquestes festes nadalenques.

LES DADES:
Títol: Astèrix i el Griu
Text: Jean-Yves ferri
Dibuixos: Didier Conrad
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Bruño
Pàgines: 48
Madrid, 2021

«Gorazde zona segura», periodisme en forma de còmic

Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.

La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.

La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.

Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.

Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.

«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.

Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.

El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.

Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.

Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.

LES DADES:
Títol: Gorazde, zona segura
Autor: Joe Sacco
Il·lustrador: Joe Sacco
Traductor: José Torralba
Editorial: Planeta
Pàgines: 298
Barcelona, 2016

«Avni», un petit heroi simpàtic i amable

Aquest estiu estic buscant lectures relacionades amb l’escola. Amb la Nora, que aviat farà set anys, hem llegit aquestes tires còmiques diverses vegades. El llibre són petites aventures de dues pàgines que fan de bon llegir i ens recorden el poder de l’amistat, les diferències, les enveges i tot allò que passa en un centre educatiu.

El protagonista és l’Avni i les primeres aventures el situen en els dies previs a l’inici de curs. Arriba a la nova escola primària d’Animalia i s’ha de situar i buscar el seu espai entre els nous companys. Fins aquí sembla tot normal però l’aspecte de l’Avni té a la resta d’alumnes desconcertats perquè no és un animal reconeixible: no és un os, ni un ocell ni una tortuga.

Per acabar-ho d’adobar té uns poders inversemblants que aviat el convertiran en l’atracció del pati del col·legi.
L’Avni és un «animal veritablement no identificat» que es fa estimar i sedueix per la seva fantasia, innocència i singularitat.

A les pàgines finals hi ha uns jocs senzills que ens fan passar una bona estona.

Lectura recomanada per a infants a partir de 6 anys.

LES DADES
Títol: Avni. Animal veritablement no identificat
Autor: Romain Pujol
Il·lustrador: Vincent Caut
Traductors: David Domínguez i Marion Carrière
Editorial: Astiberri
Pàgines: 64
Bilbao, 2020

«Negra», un còmic que explica la vida desconeguda de la Claudette Colvin

Claudette Colvin té 81 anys i per alguns de nosaltres ha estat una desconeguda fins no fa gaire. En concret, des que es va publicar el darrer febrer la seva història de lluita en defensa dels drets de la població afroamericana. Coneixíem, això sí, la peripècia de la Rosa Parks, abastament referida i posada com a exemple de lluita. El que no sabíem és que uns mesos abans, una noia de quinze anys, la Claudette Colvin, ja va fer un acte de resistència igual al de la Rosa Parks, negant-se a cedir el seu seient a un passatger blanc.

El cas de la Parks va esdevenir el detonant de la lluita pels drets civils als Estats Units i va suposar el final de la segregació, amb un matís: No es van acabar les tensions racials, com hem pogut comprovar en els darrers mesos.

He llegit amb interès aquest còmic ben editat que ens explica la vida de la Claudette Colvin. Està explicada de manera senzilla, evitant les emocions personals i mostrant les coses tal com van passar. L’inici és molt potent, adreçant-se al lector, adreçant-se a nosaltres directament, endinsant-nos ràpidament en la pell de la jove Colvet i situant-nos perfectament en els anys 50 del segle passat a la ciutat de Montgomery, Alabama.

Diu:
Inspira profundamente. Deja el lugar en el que te encuentras y cruza arroyos, ríos, el océano Siente la brisa. Sobrevuela Nueva York, la estatua de la Libertad, el Empire State Building. Bordea la costa y dirígete hacia el sur. El aire se vuelve más caliente. Virginia, Carolina del Norte, Carolina del Sur. Ahora estás en tierras algodoneras. Te alejas de la costa, te adentras en los campos de cultivo. Y giras hacia el oeste. Estás en Montgomery. A partir de ahora, eres negro. Un negro de Alabama. En los años cincuenta.

Els dibuixos són de la il·lustradora francesa Émilie Plateau i és una adaptació de l’obra del mateix títol escrita per la Tania de Montaigne. La majoria són imatges panoràmiques, sense entrar al detall dels primer plans, per evitar emocions i cenyir-se als fets. Uns dibuixos senzills, infantils, on destaca l’ús del color per a enfosquir les cares dels negres quan a la mateixa imatge hi ha persones blanques i deixant-les blanques quan està la Claudette sola en el dibuix. Curiós.

Algunes pàgines en negre i amb un text en blanc són realment colpidores.

Resulta interessant comprovar com la història ens mostra un Luther King vergonyós de la Claudette perquè és jove, estudiant i sobretot perquè es queda embarassada, en circumstàncies una mica tèrboles, d’un home blanc. Sembla que aquest no era el moment que esperava la comunitat negra. Van albirar la seva oportunitat uns mesos després amb els fets de la Rosa Park.

A les darreres pàgines hi ha una informació prou entendora i aclaridora de conceptes com les lleis « Jim Crown», l’associació nacional per al progrés de les persones de color, el consell de ciutadans blancs, el consell polític de les dones. També coneixem qui va ser la Jo Ann Gibson, en Fred Gray, en E.D. Nixon, la Rosa Parks, en William Gayle, etc.

Lectura recomanable per al primer cicle de l’ESO.

LES DADES:

Títol: Negra, la vida desconocida de Claudette Colvin
Autora: Émilie Plateau
Il·lustradora: Émilie Plateau
Traductora: Sara Bourehiyi
Editorial: Duomo
Pàgines: 136
Milan, 2021

Podeu veure una animació promocional de la versió original francesa, a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=k-uMl_6MrxY