cicle inicial

by

«¡¡NO PULSES ESE BOTÓN!!», un àlbum meravellosament divertit

Una mestra amiga meva sovint em recorda que els infants tenen els ulls al dits. Es refereix al desig irrefrenable de tocar-ho tot, encara que els diguis que no.

Que hi ha una eruga processionària al pati? Què volen fer? Tocar-la, esclar! Que hi ha un forat? Què fan? Ficar-hi el dit a dins. I així amb tot. Malgrat que els diguem que no ho toquin, no es pot evitar.

A alguns adults també ens passa.

Un dels llibres que he llegit darrerament, recomanació de la Montse Marcet, llibretera de “Lectors, al tren!” és aquest ¡¡NO PULSES ESE BOTÓN!! Té una coberta ben explícita. Un enorme boto vermell i un imperatiu ocupen el centre de la imatge. Al seu voltant uns animals se’l miren.

Aquest àlbum és ideal per començar una sessió perquè la darrera pàgina ens deixa ben sorpresos. Quan veiem què passa quan algú toca el boto vermell, el resultat és quelcom inimaginable. Genial.

M’agrada començar les sessions de contes amb els infants de cicle infantil i cicle inicial amb llibres de l’estil “¡No pienses en un elefante! “, “No deixis que el colom condueixi l’autobús”, “Este àlbum se ha comido a mi perro” i altres que tenen en la darrera pàgina una sorpresa, un gir final inesperat. En això rau l’habilitat de l’autora que va conduint la història fins a la reacció final. L’infant que segueix el relat pensa que tot va en una direcció, està tranquil i, de sobte, pam!, tot es capgira.

L’argument d’aquesta història és senzill. A cada pàgina es veu un entorn on només hi ha una branca on apareixeran un mussol i un esquirol. La resta d’animals estan al terra, al voltant d’un botó vermell misteriós. És una anomalia que no encaixa en la rutina dels animals del bosc.

A mesura que anem passant les pàgines cadascun dels animals dirà la seva. L’os, el faisà, la llebre, la guineu, l’esquirol i el mussol expliquen què pot passar si es prem el botó. Cadascun d’ells té un caràcter determinat, un és l’optimista, l’altre el reflexiu, el curiós, el poruc, etc. També hi ha un cuc que no diu res.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: ¡¡No pulses ese botón!!
Autora: Matilde Tacchini
Il·lustradora: Matilde Tacchini
Editorial: La maleta
Pàgines: 42
León, 2026

by

«Tot esperant els bàrbars»: Rumors de guerra!

Quan vaig tenir a les mans aquest àlbum d’Olivier Tallec “Tot esperant els bàrbars” em va venir al cap que en certa ocasió, crec que va ser en un club de lectura, vaig llegir “El desierto de los tártaros”, una novel·la de Dino Buzzatti que em va impressionar pel seu to simbòlic i que em va fer pensar en la nostra vida, fent coses rutinàries a l’espera de no sabem què.

En aquest cas he tingut la mateixa sensació.

A la coberta veiem un home petit amb un barret molt gran. Està dempeus amb les mans a l’esquena, mirant cap a l’infinit. El veiem damunt d’un canó i intuïm que la cosa anirà de guerra. Els dolents, evidentment seran els bàrbars que arribaran de no se sap on, però segur que vindran. Uns pensen que serà pel bosc, altres diuen que per les muntanyes i també hi ha qui pensa que vindran pel riu. El cas és que segur, segur, que vindran i cal estar alerta.

Comencen els preparatius i veiem com es preparen els canons, es netegen les medalles i es situen soldats vigilant els possibles escenaris. És una feinada, però cal estar ben preparats!

Passa el temps i els bàrbars, els terribles bàrbars, no apareixen.

Un llibre molt divertit que ens parla de la impaciència, de la guerra i sobretot de les coses que podem fer si hi ha pau. Convé mirar amb deteniment els diferents homenets de l’exèrcit perquè cadascun expressa diferents emocions.

Un relat que pot generar un bon debat. Lectura recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Tot esperant els bàrbars
Autor: Olivier Tallec
Il·lustrador: Olivier Tallec
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Animallibres
Pàgines:
Barcelona, 2026

by

«Zoo literari», poemes en llibertat

El mercat de la literatura infantil i juvenil és ben curiós. No sé ben bé com funciona una editorial, però crec es publica molt i els llibreters comenten que hi ha un bon percentatge d’obres que no es venen i es podrien haver estalviat perquè queden a les prestatgeries i ningú no els compra. D’altra banda, en canvi, hi ha llibres que es venen, es llegeixen i passen de mà en mà, any rere any. Malgrat tot, alguns es descataloguen.

Fa uns mesos buscava un llibre que es va publicar fa vuit anys, va ser premi Atrapallibres i del que s’han venut més de cinc-mil exemplars. És «Zoo de paraules», ara descatalogat. No ho vaig entendre.

Per sort, el seu autor, en Ramon Besora, segueix actiu i manté l’esperit i la il·lusió de fer que els infants llegeixin i estimin la poesia. Aquest dies ha publicat «Zoo literari» que presenta onze poemes, relacionats amb un animal, cadascun dels quals comença per una de les lletres del títol. Ho podeu descobrir anant a la contracoberta.

Els poemes ens parlen de la natura, d’animals coneguts i no tan coneguts. En Besora ho fa amb aquella mirada seva, entrenada a extreure de cada poema el detall oportú i la metàfora que ens fa somriure, amb aquell transitar per les paraules de manera agradosa.

Destaca, també, la manera de presentar-los amb una maquetació molt atractiva, amb encunyats, i que respira molt bé.

Cada poema ocupa quatre pàgines. Ho exemplifiquem, per exemple, amb el poema dedicat a l’eriçó:

A la primera pàgina, un dibuix de l’eriçó i el títol del poema. La segona, amb un altre color, l’inici del poema: Al capvespre, a la nit…

A la tercera, el poema sencer i, a la quarta pàgina, una il·lustració de l’Anna Font que interpreta el poema i li confereix un toc de delicada poètica visual.

Tant de bo l’editorial Meraki el conservi al seu fons i no s’acabi descatalogant.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Zoo literari
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Anna Font
Editorial: Meraki
Pàgines: 56
Barcelona, 2026

by

«On és el Nuc?» a l’Ofici d’educar

Ahir vam presentar a l’Ofici d’educar aquest és còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. On és el Nuc? intenta donar resposta, d’una manera molt divertida, amb unes imatges espectaculars a un d’aquests assumptes complicats d’explicar. De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa.

El llibre va sobre la mort del gat de la família. A l’inici veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes del nen que no acaba d’entendre on ha anat. La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure. Una frase del nen molt emotiva és quan li diu a la mare: Jo penso que el Nuc se n’ha anat al nostre cor. I li explica una historia al seu torn.

La part gràfica és formidable i poden comprendre com les expressions dels ulls, els moviments de mans, els diferents plans del còmic ajuden a explicar el relat. De fet, si no hi hagués text es podria seguir el relat (més o menys) perquè és molt expressiu.

Com a cada programa, formulem una pregunta relacionada amb el relat i normalment són preguntes directes però en aquest cas és oberta i totes les respostes són bones.

On creus que és el Nuc?

Entre les participants sortejarem un exemplar del llibre, gentilesa de l’editorial EntreDos. Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 5 d’abril.

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/on-es-el-nuc-emilie-bore/audio/1275042/

Al darrer programa, la guanyadora del llibre «10 aneguets de goma» va ser la Pilar Biescas L’enhorabona!

by

«Història del NO» un àlbum infantil i un bon recurs per als adults

Aquest àlbum ens parla d’una de les paraules que més usem al llarg del dia i que, de vegades, ens consta de dir.

Amb unes il·lustracions divertides que combinen collage i tinta sabrem quin és l’origen de la paraula “no” i recordarem alguns del “no” que han estat significatius com el que va dir Rosa Park, quan es va negar a deixar el seient de l’autobús a un home blanc, o el “no a la guerra” d’aquest dies que estem vivint, el “no al racisme”, el “no a la contaminació”, etc.

El llibre també ens recorda que el “NO” és un toc d’alerta. És una de les primeres paraules que aprenen els infants i sovint no els agrada, especialment quan indica prohibició. Per exemple, quan els diem “no tiris pedres que pots fer mal”, “no t‘aboquis a la barana que pots caure”, etc.

El llibre de l’Elena Levi és de lectura fàcil i estimulant per als nens i un bon recurs per als pares i per als mestres. Si el llegiu en companyia us permetrà un diàleg interessant sobre el respecte als altres i la importància d’oposar-se a les injustícies.

Hi ha alguns il·lustradors que són camaleònics i canvien de registre d’una manera que no diries que són de la mateixa persona. És el cas d’en Serge Bloch. Segur que heu llegit molts llibres il·lustrats per ell però no sou capaces de relacionar-los. En aquest, alguna de les imatges m’han fet pensar en el gran Quentin Blake.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Història del NO
Autora: Elena Levi
Il·lustrador: Serge Bloch
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 40
Barcelona, 2026

by

«Guaraçú» ha tornat!

De vegades ens preguntem: Què fa que un llibre esdevingui un clàssic? Quins elements ha de tenir per no caure en l’oblit? Perquè el pas del temps no li afecta? És com els bons vins, potser? Preguntes que segurament tenen respostes diverses.

El d’en Ricardo Alcántara que ara es torna a reeditar té una història curiosa al seu darrera perquè hi ha hagut un seguit de coincidències afortunades que fan que ara el puguem tornar a gaudir, gràcies a la tenacitat de l’editorial Bindi Books i altres persones.

A l’Hospitalet vam tenir l’honor de fer una tertúlia clandestina amb el Ricardo l’any 2024 i encara no sabíem que Guaraçú tornaria a lluir als aparadors de les llibreries. Podeu llegir el resum d’aquella visita, clicant a https://jaumecentelles.cat/2024/10/09/tertulia-clandestina-14-ricardo-alcantara-un-senyor-escriptor/

També vaig poder fer una entrevista a en Ricardo amb motiu de la publicació del llibre “Encontats” on ell va participar com a padrí de la fira del conte i l’àlbum il·lustrat a l’edició del 2024, a Balaguer. Tinc anotades moltes frases. Us comparteixo les que fan referència a la seva arribada a Barcelona i la publicació de Guaraçú:

[…] en Ricardo va marxar al Brasil on va començar estudis de psicologia, però les ganes de dedicar-se a l’escriptura li van fer plantejar-se un canvi de rumb. Cinc anys després de la seva arribada a Sao Paulo, decideix canviar de continent, anar a Europa, i provar fortuna fent allò que més li agrada: escriure.

El viatge en vaixell era car i, per assegurar-se que seria capaç de sobreviure escrivint, es va presentar a un concurs literari i va quedar segon. Era la prova fefaent que tenia fusta d’escriptor. Continuava sense diners i es va presentar a un altre premi, l’Estudvais. El va guanyar i amb l’import, 2.000 dòlars, es va comprar un bagul i un bitllet d’anada a Barcelona.

Comenta que entre Madrid i Barcelona va triar aquesta ciutat mediterrània per la seva proximitat al mar. Tanmateix, un cop aquí, l’adaptació a la nova realitat no li va ser fàcil. Una llengua que no coneixia, una època de canvis polítics (era l’any 1975) i la necessitat de guanyar-se la vida el van portar a treballar en diverses feines.

Explica:
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i tantes il·lusions que no tenia on desar-los.

Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig conseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb la il·lustradora Maria Rius com a companya d’aventures. […]

Guaraçú li va obrir moltes portes perquè va ser mereixedor del Premi Serra d’Or, i amb un llibre sota el braç tot va començar a fluir fent que el camí fos més lleuger.

Aquella primera obra presentava la relació d’un nen que camina despullat per la selva amazònica i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

A partir d’aquell moment i convençut que havia trobat el seu lloc al món, en Ricardo no va parar d’escriure i escriure. El càlcul per entendre la quantitat de llibres que ha publicat cada any és fàcil de fer. Són més de dos-cents seixanta, des del primer, Guaraçú, editat per La Galera, que va ser Premi Serra d’Or, el 1979.

Si aquest Sant Jordi, busqueu a en Ricardo, segur que el trobareu signant exemplars amb la mateixa il·lusió que fa cinquanta-un anys, recordant que, com l’ocell blau, el llibre retorna i només ha calgut esperar.

Lectura recomanada per a infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Guaraçú
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Maria Rius
Traductora: Anna Murià
Editorial: Bindi Book
Pàgines: 40
Barcelona, 2026

by

«Les cruentes batalles de la reina Xinxeta», un conte divertit i pacifista

Fa uns mesos es va donar a conèixer el guanyador de la cinquena edició del premi de literatura infantil Emili Teixidor. El premi va ser per a en Quim Cruselles i ara ja es troba a les llibreries.

Es tracta d’un relat en forma de conte tradicional on els protagonistes son una reina i altres personatges que habiten en aquest món fantàstic de bruixes, ogres i sirenes.

La trama explica com la Reina Xinxeta, un dia vol sortir a passejar, però el seu cavall no pot caminar.
La reina li demana al governador que compri un altre cavall però, malauradament, les arques de palau són buides. El governador proposa buscar la persona més valenta del regne, fer-lo general, i declarar la guerra a un altre país i així, quan els vencin, s’emportaran el botí.

La persona més forta del regne és un llenyataire de nom Hèrcules. L’envien amb cent soldats a declarar la guerra a les malvades bruixes.

La realitat els fa veure que les bruixes són bona gent, acullen els soldats i els preparen una bon sopar.
La seqüencia es va repetint i la reina envia els soldats a lluitar contra els ogres i, després, amb les sirenes. El resultat, però, no és l’esperat.

El relat és divertit i agradarà als infants de cicle inicial. És una història intel·ligent que aposta per mostrar-nos la bondat dels personatges. Amb final feliç, per descomptat.

LES DADES:
Títol: Les cruentes batalles de la reina Xinxeta
Autor: Quim Cruselles
Il·lustradora: Aina Bonet
Editorial: La Galera, Sau
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

by

«El viatge al·lucinant d’un homenet errant» provocat per una esponja

Em vaig quedar fascinat quan l’any 1981 l’editorial Anaya, a la col·lecció mítica Altea Benjamín, va publicar “La aventura formidable del hombrecillo indomable” amb text i il·lustracions d’en Hans Traxler. Era una petita joia que, 44 anys després, encara conservo (i mira que, de tant en tant, faig esporga sense pietat).

Aquesta novel·la, de 80 pàgines, em sembla un exemple genial del que anomenem “non sense”, una fantasia caòtica on tot es torna absurd, si fa no fa, com ens passa en les nostres vides massa sovint.

L’exemplar que tinc és en castellà i podria reptar-vos a recordar els rodolins que formen cada doble pàgina. Perdríeu, segur. (Bé, potser no, perquè la meva memòria ja no és el que era, hahaha)

Ara, l’editorial Babulinka l’ha tornat a publicar però traduït al català. Si no coneixeu la història d’aquest home que un estiu va trobar una esponja a mà i, quan ningú el mirava, la va prémer per veure què passava, sabreu que, com totes les esponges, va deixar anar aigua i més aigua i més aigua, fins a inundar-ho tot.

A partir d’aquest inici esbojarrat, l’homenet passa per moltes peripècies calamitoses i fa un viatge, una mena de fugida intentant salvar la vida, per tot el món, per oceans, deserts i muntanyes. El veiem dins d’un barril, damunt d’un llit, volarà penjat d’un hidroavió, arrossegat per una bandada de gallines, arribarà a la Xina i acabarà a la lluna. Una aventura formidable.

Aquest homenet ens recorda que davant d’un mon que sovint no entenem i ens supera, no hi ha millor remei que enfrontar-nos-en de manera indomable (potser és la que aporta una mica de cordura a tot plegat).

Les il·lustracions són de línia fina i a cada pàgina doble hi ha una frase amb rima que ofereix un to còmic que agrada molt als infants d’entre cinc i set anys.

Un llibre per passar-ho bé, molt bé.

LES DADES:
Títol: El viatge al·lucinant d’un homenet errant
Autor: Hans Traxler
Il·lustrador: Hans Traxler
Editorial: Babulinka
Pàgines: 80
Barcelona, 2025

by

La història d’un puma solitari a Los Ángeles

Fa un parell de setmanes vaig llegir la notícia que un exemplar de voltor jove, desorientat i dèbil va fer acte de presència a Puiggerdà. Se’l va veure picant les espardenyes d’una sabateria. Buscava quelcom per menjar. El van recollir i el van dur al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.

De vegades llegim notícies com aquesta i veiem un relat bonic per explicar als infants, en arribar a l’escola.

Una cosa semblant li devia passar a la Gemma Capdevila quan va sentir la història del puma de Hollywood i va pensar que allà hi havia un relat inspirador que podia convertir en àlbum il·lustrat. I així ho va fer.

Aquest mes d’octubre, a la llibreria “Lectors, al tren!” (Rubí) podem gaudir de les il·lustracions originals, així com altres de diversos llibres de la Gemma Capdevila.

El puma de Hollywood narra la història real d’un puma que va deixar enrere el seu hàbitat natural perquè l’acción de l’home l’estava deteriorant. Va creuar dues autopistes estatals (no sé sap com ho va poder fer sense ser atropellat) i va arribar a la ciutat de Los Ángeles. Als afores, hi ha un parc anomenat Griffith Park i allà es va instal·lar. És va fer molt popular perquè una nit va ser fotografiat. Gràcies al puma es va reflexionar sobre la relació dels animals amb els seu habitat i es van construir corredors naturals per tal que les bèsties puguin circular lliurement d’un lloc a l’altre sense perill.

Al final del relat, trobareu set pàgines extres on hi ha informació sobre els pumes, com s’alimenten, on viuen, qui va ser el P-22, com es reprodueixen i altres detalls curiosos i interessants adreçats als nois i noies.

Lectura recomanada per a infants a partir de cicle inicial.

LES DADES:

Títol: El Puma de Hollywood
Autora: Gemma Capdevila
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Documentació: Joana Riera
Editorial: Babulinka Books
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

by

«Kayabu», una història d’amistat

Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:

L’Amazònia,
allà on tothom s’amaga:
els animals s’amaguen d’altres animals,
els animals s’amaguen dels humans,
els humans s’amaguen dels animals
i de vegades fins i tot d’altres humans.

Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.

En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.

En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.

En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.

El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat.
El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.

Per exemple, mireu aquesta escena:

La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.

O aquesta altra escena de l’escola:

Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:

—Si dic que no, és que no!

Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.

De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.

Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.

LES DADES:
Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia
Autora: Eymard Toledo
Il·lustradora: Eymard Toledo
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 52
Barcelona, 2025

La fitxa que ha preparat l’editorial Takatuka: