De vacances amb l’escarabat, les tres formigues, el grill, el centpeus, la papallona i la llagosta

Arriben les vacances i és un bon moment d’anar de viatge amb l’escarabat i tota la seva troupe.
Fa un parell d’anys vam referenciar “Escarabajo en compañía”. Ara volem comentar el segon títol de la sèrie d’aquests insectes entranyables que en Pep Bruno i la Rocío Martínez situen de camí a casa de la llagosta que els espera per gaudir de les vacances, més o menys com estem esperant molts de nosaltres aquests dies.
Escarabajo de vacaciones” situa l’escenari en un viatge que ha de fer l’escarabat amb els seus amics fins a la casa de la llagosta. Amb el grill, el centpeus i les tres formigues inicien un periple des de casa de l’escarabat fins a l’hort que hi ha al final de la vall, a tocar d’un petit rierol. Pel camí trobaran a la papallona, un nou insecte que s’ajuntarà a l’expedició i amb el que compartiran diferents aventures.
El relat està estructurat en cinc capítols que convé llegir seguint l’ordre natural per fer-lo més entenedor. Segueix l’estil “arnoldlobelià” de l’anterior i resulta delicat i entranyable en les converses dels insectes.


Les il·lustracions de la Rocío, molt acolorides, combinen plans panoràmics que ens fan veure la menudesa d’aquestes bestioletes, amb primers plans que ens acosten als detalls que convé mirar i remirar. Hi ha també una mena de joc “buscant a Wally” que consisteix en trobar qui fa les fotografies de l’àlbum. Les veiem a la darrera pàgina i ens obliga a tornar a mirar les il·lustracions.
Un bon relat per als infants de cicle inicial, poètic i que ens convida a conèixer la fauna que tenim al nostre voltant.
Per saber-ne més, podeu entrar al blog d’en Pep Bruno. Hi trobareu anècdotes de com es va gestar aquest llibre.

LES DADES:
Títol: Escarabajo de vacaciones
Autor: Pep Bruno
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 80
Barcelona, 2019
Podeu veure l’issuu que ha preparat l’editorial AQUÍ

Un altre Ungerer! La bèstia del senyor Racine

Llegir les obres d’en Tomi Ungerer ens fa sentir més humans i ens alegra el dia. Recordo haver aconseguit alguns dels seus llibres en versió francesa fa uns quants anys i haver comentat que aquí no els veuríem mai publicats perquè les censures, els pudors, o les pors al què diran, ens tenallen sovint. Em vaig equivocar i ara els podem aconseguir-los gràcies a la bona feina d’editorials com Kalandraka, Ekaré i Blackie Books, entre d’altres, que han recuperat per al nostre goig i coneixement, tota la seva producció per a infants.
Acaba d’aparèixer «The beast of Monsieur Racine», traduïda com a «La bèstia del senyor Racine», una de les històries on es combina un text bonic i tendre amb unes imatges curioses (diguem-ho així) on podem veure, entremesclades, al senyor Racine fumant la seva pipa d’aigua, accidents inversemblants, assassinats, cops i altres bestieses.

El relat explica que el senyor Racine és un recaptador d’impostos jubilat que viu en una caseta tranquil·la i apartada. Es passa el dia anant amunt i avall, contemplant els núvols i sentint cantar els ocells. Al seu jardí té una perera magnífica que fa unes peres boníssimes. És el seu tresor. El senyor Racine ha guanyat mots premis a les fires locals, amb les seves peres.
Però, desgraciadament, un dia, les seves sucoses peres desapareixen. Bé, només en queda una que li servirà d’ham per enxampar al culpable dels robatoris. Es posa el seu vestit de sodat de cavalleria i prepara una trampa. Lliga la pera a una corda i aquesta a una campana que sonarà quan algú intenti arrabassar-li la fruita.

Una estona després, cap al tard, la campana dringa! El senyor Racine surt i es troba amb l’ésser més estrany que mai no ha vist: Una mena de cosa fosca, amb la cabellera grenyuda, el morro caigut, les orelles llargues que cauen a banda i banda, els peus com monyons i els genolls boteruts.
El senyor Racine i la bèstia es fan amics. Cada tarda jeuen a escoltar música i berenar plegats. L’home no es resisteix a saber quina mena d’animal és la bèstia i el porta a París perquè la valorin els cientìfics. De seguida es convertirà en una nova sensació. Li oferiran molts diners (els dels zoo, els del circ) però el senyor Racine diu que hi ha coses a la vida que no es poden comprar amb diners.
El final resulta sorprenent i extraordinari.


Lectura per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traductor: Jordi Martín
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 44
Barcelona, 2019
ISBN: 978-84-17552-51-0

Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

Què vol dir ser “normal”?

Francesc Rovira és un dels il·lustradors més coneguts a casa nostra, potser perquè el seu estil és força singular. De tota la seva extensa obra en destaco les adaptacions que va fer amb la Rosa Navarro de «Los clásicos contados a los niños» que va publicar Edebé i que són uns dels imprescindibles a les biblioteques escolars. També l’hem anat seguint a través de les seves col·laboracions a la revista Cavall Fort.

L’últim llibre que ha il·lustrat és «Normal?», un enfilall de personatges, cadascú amb la seva dèria.

Una nena, la Martina, reflexiona sobre què vol dir ser normal quan la seva besàvia li diu:
—Martina, estigues quieta i porta’t com una persona normal.
I ella recorda a tota la gent que coneix, preguntant-se si és o no normal que…
El seu pare sempre que obre el diari comenci a llegir-lo pel final
El mestre de pràctiques porti una cresta al cap
La seva cosina Laia camini sense trepitjar les línies del terra
El pare de la Neus, quan estén la roba, posi les pinces del mateix color que la roba
Etc.

A cada plana trobem un personatge i l’explicació de la seva raresa.
M’han agradat els dibuixos fets a llapis de color i sobretot la solució que troba en Francesc perquè no quedin volant enmig de les pàgines amb el fons blanc. Si us hi fixeu, s’acompanya d’unes línies que fan sang i sostenen perfectament l’escena. Com per exemple aquestes dues:

També la combinació de plans frontals amb plans una mica picats fa que el llibre avanci prou bé.

Una altra estratègia que empra l’il·lustrador és fer que les mirades dels personatges estiguin enfocades cap a l’esquerra, obligant-nos a detenir-nos a observar i alentir la lectura.

Normal? és un llibre en el que segur, segur, us podreu identificar amb algun dels personatges perquè fan coses que vosaltres feu… Bé, a mi m’ha passat, però no és qüestió de mostrar les peculiaritats que queden dins l’àmbit privat.

LES DADES:
Títol: Normal?
Autora: Amparo Sena
Il·lustrador: Francesc Rovira
Editorial: Corimbo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

Amb en Francesc Rovira

Ciència, lògica i filosofia a “Ser o no ser… una poma”

Un dia, en tornar de l’escola, un nen veu una poma sobre la taula. Però, qui ens diu que és realment una poma?
Shinsuke Yoshitake ja ens va fer riure amb «Atascado» i, ara, finalment s’ha traduït el seu millor treball (n’havíem fet menció en aquest blog fa un parell d’anys)
Es tracta d’un àlbum molt curiós, molt boig i divertit, que es presenta com si fos un quadern on es van enumerant totes les possibilitats que la lògica filosòfica i les lleis de la ciència permeten.
A mesura que anem passant pàgines veiem tot el que l’autor imagina sobre què pot ser una poma vermella, què pot contenir al seu interior, què pot sentir o desitjar.
Les línies arrodonides i els tons carabassa de les imatges són força encertats i no et canses de mirar i remirar els detalls que hi ha amagats per tot el llibre.
Crec que aquest llibre pot servir, especialment, de model per inventar històries semblants partint d’altres objectes que tenim a casa o a l’escola.
Recomanat per a cicle inicial i mitjà

LES DADES
Títol: Ser o no ser… una poma
Autor: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Nuria Puyuelo
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019