Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

Què vol dir ser “normal”?

Francesc Rovira és un dels il·lustradors més coneguts a casa nostra, potser perquè el seu estil és força singular. De tota la seva extensa obra en destaco les adaptacions que va fer amb la Rosa Navarro de «Los clásicos contados a los niños» que va publicar Edebé i que són uns dels imprescindibles a les biblioteques escolars. També l’hem anat seguint a través de les seves col·laboracions a la revista Cavall Fort.

L’últim llibre que ha il·lustrat és «Normal?», un enfilall de personatges, cadascú amb la seva dèria.

Una nena, la Martina, reflexiona sobre què vol dir ser normal quan la seva besàvia li diu:
—Martina, estigues quieta i porta’t com una persona normal.
I ella recorda a tota la gent que coneix, preguntant-se si és o no normal que…
El seu pare sempre que obre el diari comenci a llegir-lo pel final
El mestre de pràctiques porti una cresta al cap
La seva cosina Laia camini sense trepitjar les línies del terra
El pare de la Neus, quan estén la roba, posi les pinces del mateix color que la roba
Etc.

A cada plana trobem un personatge i l’explicació de la seva raresa.
M’han agradat els dibuixos fets a llapis de color i sobretot la solució que troba en Francesc perquè no quedin volant enmig de les pàgines amb el fons blanc. Si us hi fixeu, s’acompanya d’unes línies que fan sang i sostenen perfectament l’escena. Com per exemple aquestes dues:

També la combinació de plans frontals amb plans una mica picats fa que el llibre avanci prou bé.

Una altra estratègia que empra l’il·lustrador és fer que les mirades dels personatges estiguin enfocades cap a l’esquerra, obligant-nos a detenir-nos a observar i alentir la lectura.

Normal? és un llibre en el que segur, segur, us podreu identificar amb algun dels personatges perquè fan coses que vosaltres feu… Bé, a mi m’ha passat, però no és qüestió de mostrar les peculiaritats que queden dins l’àmbit privat.

LES DADES:
Títol: Normal?
Autora: Amparo Sena
Il·lustrador: Francesc Rovira
Editorial: Corimbo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

Amb en Francesc Rovira

Ciència, lògica i filosofia a “Ser o no ser… una poma”

Un dia, en tornar de l’escola, un nen veu una poma sobre la taula. Però, qui ens diu que és realment una poma?
Shinsuke Yoshitake ja ens va fer riure amb «Atascado» i, ara, finalment s’ha traduït el seu millor treball (n’havíem fet menció en aquest blog fa un parell d’anys)
Es tracta d’un àlbum molt curiós, molt boig i divertit, que es presenta com si fos un quadern on es van enumerant totes les possibilitats que la lògica filosòfica i les lleis de la ciència permeten.
A mesura que anem passant pàgines veiem tot el que l’autor imagina sobre què pot ser una poma vermella, què pot contenir al seu interior, què pot sentir o desitjar.
Les línies arrodonides i els tons carabassa de les imatges són força encertats i no et canses de mirar i remirar els detalls que hi ha amagats per tot el llibre.
Crec que aquest llibre pot servir, especialment, de model per inventar històries semblants partint d’altres objectes que tenim a casa o a l’escola.
Recomanat per a cicle inicial i mitjà

LES DADES
Títol: Ser o no ser… una poma
Autor: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Nuria Puyuelo
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Colossus és 417.893 cops més gran que tu

Hi ha llibres que, d’entrada, no et criden l’atenció però si algú de confiança (una llibretera, per exemple) te’l recomana, llavors l’agafes i el mires amb uns altres ulls. Són, segons Dan Ariely, «les trampes del desig» i és el que em va passar amb aquest COLOSSUS, un llibre diferent, una mica «gamberro», que sempre és d’agraïr.
Colossus és un gegant, molt gran, extraordinàriament gran, colossal, capaç de menjar cada dia 329.457 patates crues, 914.328 pastanagues i 90.845 plats d’espinacs amb cigrons, perquè us en feu una idea de la seva grandària.
El llibre ens explica tot el què fa, els llocs allunyats on pot arribar caminant, les possessions que té, etc. i a cada pàgina que passa veiem coses més i més increïbles fins a arribar a la més sorprenent de totes que està a la darrera pàgina. No us ho creureu!


L’autor d’aquest llibre és en Guridi i ell mateix diu:
“Colossus nace del problemón tan grande que yo tenía con las matemáticas”, confiesa el autor.
“Quería jugar con esas cifras inabarcables, que van a poner la mente de los más pequeños a tres mil por hora, para llegar con ese viaje por la imaginación a una idea sencilla: la importancia de los gestos y el concepto de que es más importante ser, y no tener”.

Al web de l’editorial Tres trigres tristes podem llegir:
Raúl Nieto Guridi (Sevilla, 1970) lleva más de diez años compaginando su trabajo de profesor de Dibujo con la ilustración; un campo que le ha llevado a publicar de manera ininterrumpida con editoriales españolas, como OQO, A buen paso, La Fragatina, Libre Albedrío y Tres Tigres Tristes; así como con sellos internacionales de Francia, Polonia o Australia.
I afegeixen que Guridi concibe su trabajo más como artista que como ilustrador.
“El ilustrador ha pasado de ser como un personaje muy escondido, que trabajaba para un público minoritario, a dar un salto más grande hacia transmitir lo que nos preocupa. En mi trabajo intento transmitir lo que la sociedad me cuenta, traducirlo a imágenes. Ya no se trata de acompañar, sino de contar con imágenes”.
Esta evolución le lleva a pensar que “el álbum ilustrado está viviendo un momento muy privilegiado. Es algo más que la sección infantil de las librerías. Es una manifestación artística muy potente, que está trabajando caminos más autobiográficos, más sociales. Estamos consiguiendo llegar a lectores de distintas edades con un tema común”.

A la tria de Sant Jordi l’hem encabit a cicle inicial, però l’he explicat a infants de 4 anys i també l’han entès (bé, els números tan grans, no, però el concepte, sí)

Títol: COLOSSUS
Autor: Raúl Guridi
Editorial: Tres trigres tristes
36 pàginas
24 x 32 cm
ISBN: 978-84-947304-5-0
Sevilla, 2018

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/