«Corneli i Garcia», bons amics

Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.

L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.

El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.

La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.

La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.

La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.

Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.

El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.

LES DADES:
Títol: Corneli i García
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Sophia Touliatou
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
Pàgines: 72
Barcelona, 2022

«Bicicletes», història i anècdotes d’aquest vehicle

Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!

A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…

Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.

La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.

De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.

Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.

Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.

No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre.
Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.

Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!

LES DADES
Títol: Bicicletes
Autor: Fleur Daugey
Il·lustradora: Karine Maincent
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32 pàgines
Barcelona, 2022

Sant Jordi 2022: Lectures recomanades

Deia Wislawa Szymborska que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat. Podríem afegir que a més a més d’entretenir-nos la lectura ens aporta coneixement i ens fa reflexionar sobre el mon que ens envolta i sobre nosaltres mateixos.

Dos cops l’any, per Nadal i per Sant Jordi ens agrada compartir les novetats, els bons llibres que hem anat llegint i gaudint. És una tria personal, com totes les tries, i si us pot servir d’orientació, ja ens està bé.
De tota manera hem de fer un parell d’aclariments necessaris.

El primer és que es publiquen tantíssims llibres que no podem abastar-ho tot i segur que pel camí se’ns passen obres valuoses, boniques i que aporten coneixement i saviesa. Però no arribem a tot.

El segon aclariment és una obvietat. Aneu a les llibreries i a les biblioteques i allà us podran aconsellar molt millor. Només cal que mantingueu una conversa amb les llibreteres o les bibliotecàries i els comenteu quins són els vostres gustos. Us recomanaran amb més encert i punteria que la nostra.

Dels llibres que hem tingut oportunitat de compartir aquests darrers mesos us proposem els següents (podeu descarregar el tríptic al final de l’entrada):

Cicle Infantil

Cuc i garsa
Ramon D. Veiga. Takatuka

L’expedició Arc Iris
Nora Brech. Joventut

Els comences a comptar?
Ramon Besora. Nandibú

Amics
Andrea Hensgen. Libros del zorro rojo

Els quatre amics
Germans Grimm. Kalandraka

L’escala vermella
Fernando Pérez. Kalandraka

La roca del cielo
Jon Klassen. Nube ocho

L’embolic
Lídia Alcazar. Bindi Books

Mimosa i Sam. El misteri de les ulleres roses
Cathon. Bindi books

Corneli i Garcia
Ricardo Alcantara. Combel

Cicle inicial

El núvol
Rita Canas. La topera

Una fada sota el llit
Rosalinde Bonnet. Baula

Un nen molt estrany
Ricardo Alcántara. Joventut

La platja màgica
Crockett Johnson. Corimbo

El Leo i la Lisa més enllà de la ciutat única
M. A. Sáez. Thule

La gàbia
German Machado. Andana

Els dies passen amb en Gripau i en Gripere
Arnold Lobel. EntreDos

La llegenda de Sant Jordi
Ambauka. Nanit

9 kilómetros
Claudio Aguilera. Ekaré

Flores salvajes
Liniers. Imperdimenta

Cicle Mitjà

El llibre de la sort
Sergio Lairla. A buen paso

Sam, l’ombra rebel
Michelle Cuevas. Joventut

La nit de la visita
Benoît Jacques. A buen paso

Em dic Maryam
Maryam Madjidi. Blackie Books

Vivir, los animales bajo una nueva mirada
Virginie Aladjidi. Faktoría

El gat rumberu
Laia Figueras. Nanit

Fluidoteca
Berta Páramo. Litera

Tribus
Sam G.C i Raquel Martín. Mosquito

Dracs, fades i gegants
Oriol Canosa. LaGalera

Un refugi per a la tristesa
Anne Booth. Andana

Cicle Superior

El nen, el talp, la guineu i el cavall
Charlie Mackesy. Penguin

L’anima perduda
Olga Tokarczuk. Thule

Gilan, la princesa de les serps
Maria Skiadaresi. Nandibú

Què s’amaga al cel de nit?
Aina Bestard. Zahorí Books

Vull ser reina
Susana Peix. Triqueta verde

Milo imagina el mundo
Matt de la Peña. Penguin

Gran panda y pequeño dragón
James Norbury. Nube de tinta

Cueto negro
Mónica Rodriguez. Loguez

Noia en motocicleta
Amy Novesky. Thule

People Power. Protestes que han canviat el món
Rebecca June. Zahorí books

El tríptic el podeu descarregar clicant a:

<object class="wp-block-file__embed" data="https://jaumecentelles.files.wordpress.com/2022/03/lectures-recomanades-sant-jordi-2022-2.pdf&quot; type="application/pdf" style="width:100%;height:510px" aria-label="Embed of <strong>lectures-recomanades-sant-jordi-2022lectures-recomanades-sant-jordi-2022Baixa

«Què s’amaga al cel de nit?», a l’Ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam presentar “Què s’amaga al cel de nit?”, d’Aina Bestard i publicat per Zahorí Books. És tracta d’un llibre amb sorpresa, un llibre per conèixer algunes constel·lacions gràcies a les pistes d’unes endevinalles i a l’observació del cel des de diferents punts del món.

Unes il·lustracions molt elaborades sobre fons blau que ens situen en vuit països del món, a dins d’unes habitacions des d’on, obrint unes solapes que són les finestres, hi veurem constel·lacions.
Si tenim a ma una llanterna i la posem al darrera, a contrallum, com per art de màgia, podem veure el animals que donen nom a les estrelles de cada constel·lació. Un joc i unes endevinalles per gaudir i compartir, recomanades per a infants a partir de segon de primària.

La darrera pàgina doble del llibre recull totes les constel·lacions que han sortit prèviament i en proporciona algunes característiques principals, com l’estrella més brillant de cadascuna d’elles.

Com a cada programa, fem una pregunta per al concurs de “Llibres per somiar “ i entre les respostes encertades es fa una rifa i se li regala el llibre en qüestió.
Per aquest llibre, la pregunta del concurs és la següent:

Quina constel·lació correspon a l’endevinalla que diu
«Rei de la selva durant el dia,
a la nit es converteix en guia.
Mira les estrelles fixament
i cerca un gran felí al firmament».

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 3 d’abril.

Al darrer concurs va resutalr guanyadora l’Amancay que s’endu el llibre «Gilan, la princesa de les serps»

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-samaga-al-cel-de-nit-daina-bestard/audio/1129595/

En aquest mateix programa vam poder escoltar a un bon nombre de joves, els anomenats «generació Z», nois i noies nascuts entre el 1994 i el 2010, en plena era digital. que no conceben el món sense internet, tot i que defensen també la presencialitat malmesa per la pandèmia. Davant d’un futur molt incert, reivindiquen noves formes de comunicar-se, estimar i divertir-se. Porten a l’ADN la pluralitat, l’activisme planetari, el feminisme, una sexualitat més oberta i fluida; i el seu clam unànime és ser més escoltats.

Hi van participar l’Aina Ahumada, de l’Institut del Voltreganès, la Reda El Ghrari, de l’Institut Antoni Cumella, en Cesc Fernandez, de l’Institut Serra de Noet, en Jaume Salat i Irene Altés, de l’Institut de Gurb, i Alba Pueyo, de l’Institut Vilamajor. Tots ells participen del Projecte de Recerca, Educació i Servei del Departament d’Educació en col·laboració amb Catalunya Ràdio.

Els podeu escoltar clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-pessimisme-creixent-de-la-generacio-z-quin-futur-els-espera/audio/1129596/

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…

Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.

Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada
día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021