«Pèl i plomes», el teatre de l’amistat

Soc seguidor de l’obra de la Kathrin Schärer des de l’extraordinari «Johanna en el tren», un àlbum que em va tenir molt de temps admirant la manera com estava relatat i la quantitat de detalls formidables que fan d’aquesta història un petit tresor. A la porqueta Johanna li van seguir altres llibres amb animals protagonistes. El seu estil és molt personal. Vam fer una entrada en aquest blog lloant les seves produccions. La podeu veure AQUÍ.

Però avui comentarem “Pèl i plomes”, un àlbum curiós perquè situa l’escenari en un teatre. És com el relat d’una obra de teatre i allò que passa abans i després darrera del teló.

Només obrir la primera pàgina, ens trobem que l’aventura ja ha començat. Un gos i una gallina comenten com estan de neguitosos perquè ells són els protagonistes de l’obra. Els veiem mirant cap a la platea per una escletxa del teló.

Unes pàgines després, amb el teló alçat, comença de debò el llibre i la representació teatral que ens parla d’una amistat especial. Veiem la gallina com fuig del corral a la recerca d’aventures i de tresors pirates. Veiem també el gos que, al seu torn, està buscant un amic especial, un amic gran, fort, intel·ligent i que li expliqui contes. La gallina decideix que ajudarà al gos a trobar el seu amic i prepara un pla… que no acaba de sortir tal com ella pensava.

I aquí es tanca el teló perquè s’arriba a la pausa de la mitja part.

Comença la segona amb els dos animals que han compartit diverses peripècies adonant-se que potser la gallina ja no vol trobar un tresor i el gos potser no sap exactament si li cal seguir buscant un amic.

Acaba la representació amb frase que diu que tenir un amic diferent és la millor cosa que ens pot passar. El gos i la gallina fan mutis i es tanca el teló. Aplaudiments.

A les dues darreres pàgines, els dos actors se’n van cap a casa comentant que sembla que al públic els ha agradat l’obra i que el teatre sovint és un reflex de la vida real.

Les il·lustracions són fantàstiques i els ulls no es poden apartar dels dos protagonistes. Hi ha pocs detalls que destorbin i es respira un ambient càlid i amb un humor fi que es d’agrair.

Si el podeu llegir amb els vostres alumnes, notareu com us el tornen a demanar perquè explica perfectament què vol dir l’amistat i, a més, durant el relat gaudiran dels moments melancòlics i tristos i d’altres més alegres i esbojarrats. En acabar, deixeu-los que dibuixin els seus propis animals i els donin vida.

La fitxa que han preparat els de l’editorial Takatuka, la podeu veure AQUÍ

Lectura recomanada a partir de 6 anys

LES DADES
Títol: Pèl i plomes
Autor: Lorenz Pauli
Il·lustradora: Kathrin Schärer
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

«El encargo», una rondalla oriental

«El encargo» és un llibre singular que presenta una història prou coneguda que forma part de diversos reculls de narracions orals.
Explica que una vegada un emperador va cridar a palau al millor artista perquè li pintés un quadre d’un gall. L’emperador era un amant d’aquestes aus i volia una plasmació ben bonica en forma de pintura.

El pintor va acceptar l’encàrrec i va marxar. El temps anava passant. Els dies, les setmanes, els mesos, els anys se succeïen i l’emperador estava impacient per veure l’obra. Quan no va poder esperar més, va anar a veure el pintor i li va retreure la seva mandra i la poca dedicació. L’emperador no sabia que per a fer un dibuix cal, abans, fer esbossos, proves i més proves, des de tots els angles, fins a trobar la imatge precisa.

El missatge que ens envia «El encargo» és que cal tenir paciència perquè tot costa molt de fer. És un ensenyament que ens repetia l’entrenador de bàsquet, als entrenaments. Ens deia que per encistellar un tir lliure calia llançar-ne molts, amb bona tècnica, respirant i concentrant-nos. Ens demanava que ens prenguéssim seriosament els entrenaments i així, el dia dels partits, no fallaríem. És un bon consell que es pot aplicar a moltes feines, especialment les creatives.

El llibre té una part gràfica que lliga perfectament amb el text perquè constantment veiem com la il·lustradora va fent esbossos del gall i de l’emperador, alguns millors que d’altres. Amb les il·lustracions i les proves de color que anem veient ens fem una idea de com és de complexa la feina de l’il·lustrador. Al final, l’espera té premi i els galls resultants són espectaculars.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El encargo
Autora: Claudia Rueda
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

Sento… Aleshores escric

L’escola Collserola disposa d’una biblioteca molt ben assortida i, sobretot, tenen una persona que se n’encarrega de la seva organització, gestió i dinamització. Dins del seu projecte han colonitzat tot el centre amb diferents espais que ocupen els passadissos i racons però mantenint la biblioteca general d’escola com a centre neuràlgic.

Fan activitats molt xules. Una experiència d’escriptura molt senzilla d’imitar i molt resultona ens l’expliquen l’Ariadna Bonet i l’Eva Carrique. Diuen “Vivim en un món envoltat de sensacions, informacions diverses que arriben als nostres sentits i són llegides i interpretades al nostre cervell. Una música, una olor, una imatge pot provocar emocions, sensacions o records que ens ajuden a inspirar-nos per a crear narracions. A l’escola posem en valor aquells petits detalls que en moltes ocasions ens passen de llarg; ens deixarem anar… i escriurem.”


L’experiència consisteix en aplegar els infants a la biblioteca i abans de començar, tanquen els llums per a aconseguir un ambient suggeridor i relaxat. Només entra una mica de claror per a poder escriure.

Comença la sessió i demanen als infants que tanquin els ulls i escoltin.
Primer el so d’un pal de pluja africà els embolcalla i ho repeteixen mitja dotzena de cops. A continuació, es demana als infants que inventin l’inici d’una història inspirats en el pal de pluja.
Uns minuts més tard, escolten el so d’una caixeta de música i tot seguit, els nens i nenes continuen el seu relat, però ara inspirats per la música.
A continuació, encenen una espelma perfumada que impregna tota la biblioteca. Els infants tanquen els ulls i oloren. Després escriuen.
Finalment, per a tancar la història, els infants observen quatre imatges del llibre «Soy feliz» de Jimmy Liao i se’ls demana que utilitzin qualsevol dels seus elements visuals per a finalitzar el seu conte.

Durant l’activitat

Podeu llegir l’article sencer a la revista GUIX 465 del mes d’abril de 2020. També a AULA en castellà.

Tomie dePaola, in memoriam

Tomie dePaola va morir dilluns passat, 30 de març, degut a les complicacions sorgides després d’una operació. segons ha informat la CNN. Tenia 85 anys.

La primera vegada que vaig tenir notícies de la seva obra va ser al voltant de mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Estàvem a la Pobla de Segur i un grup de gent celebràvem un festival de narració oral. Allà hi eren en Carles Cano i en Llorenç Giménez que van venir de València i també la Mercè Escardó, la Roser Ros, l’Àngels Ollé, en Ferran Martínez i altres apassionats de la paraula.

Un d’ells ens va fer riure moltíssim amb la narració d’una vella fetillera -l’Strega Nona- que guaria els mals de cap, ajudava les dones solteres a trobar marits i feia desaparèixer les berrugues. Però el conte es complicava quan de la seva olla màgica va començar a sortir una muntanya d’espaguetis que inundaven tot el poble. Recordo que semblava talment que la plaça on contàvem es veia colgada per la pasta. Vaig saber, una estona més tard, que el conte era obra d’en Tomie dePaola. Si teniu curiositat per conèixer la història la podeu seguir a continuació.

El nom em va quedar en la memòria i he anat seguint les seves originals aventures perquè aquest autor, nascut als Estats Units d’Amèrica, va escriure prop de 300 llibres. De tots ells, en destaco un parell: “L’avia de dalt i l’avia de baix”, una història una mica trista però molt emotiva i, sobretot “L’Oliver Button és una nena“.

Aquest darrer l’acaben de reeditar els de l’editorial Kalandraka. Han fet un llibre bonic, de mides generoses, recomanable. Si teniu oportunitat de fer-li una ullada notareu que el seu estil recorda lleugerament al d’en Maurice Sendak, coetani en el temps, potser per la paleta de colors i els materials emprats en aquella època.

La informació relacionada que hi ha al web de Kalandraka, la trobareu clicant a http://www.kalandraka.com/es/colecciones/nombre-coleccion/detalle-libro/ver/oliver-button-es-una-nena/

Al web de l’autor també hi ha molta informació sobre la seva vida, els premis i les seves obres: https://www.tomie.com/

«El conill i la moto», un álbum sobre com superar les pròpies pors.

El nostre conill vivia en un camp de blat molt tranquil, i no se n’havia mogut mai –ni un sol cop–, tot i que cada nit somiava que ho feia.
El gos, en canvi, s’havia passat mitja vida recorrent el país en moto. Li agradava moltíssim parlar amb el conill i explicar-li històries sobre els llocs on s’havia sentit més viu.
Però un mal dia el gos se’n va anar, i no va poder explicar més històries al conill.

Aquest és el text de la contraportada d’un àlbum que explica una història de com afrontar les pors i ser capaços de fer coses noves i diferents.

El relat comença amb la imatge d’un conill que viu en una casa envoltada de camps de blat i mai no ha sortit de la seva zona de confort. El conill espera, cada dia, que el seu amic gos li faci una visita i li expliqui històries dels camins i dels llocs que hi ha carretera enllà. El gos és un aventurer que va amb moto, abillat amb la una jaqueta negra de cuir, casc i botes de motard.

Un dia, el gos no arriba. Veiem el conill assegut al porxo de la casa amb les orelles caigudes (les flors també caigudes). És una imatge trista però alhora molt poètica.

Unes setmanes més tard li arriba la moto que el gos li ha deixat en herència. Primer el conill amaga la moto, abandonada en mig del camp de blat, però finalment decideix agafar-la i portar-la a l’interior de la casa i (ja us ho podeu imaginar) allà, s’emprova la jaqueta negra i pensa que amb la moto pot anar «fins al capdavall de la carretera»… però la carretera és llarga, mooolt llarga.

El tema no és nou però l’autora, la Kate Hoefler, li confereix un bon ritme narratiu, talment com si expliques un conte de falda. Les il·lustracions, pastels i aquarel·les, de la Sarah Jacoby, són delicades i ajuden a entendre les emocions del conill i sobretot a interpretar els silencis. Combina les il·lustracions de detall amb dobles pàgines amb plans panoràmics que ajuden a seguir el ritme elegant de la història.

He comprat la versió en català —no conec el text original— i m’ha costat de seguir la traducció.

Un bon llibre per llegir, gaudir de les imatges i comentar les nostres pròpies pors. Per a cicle inicial.

LES DADES
Títol: El conill i la moto
Autora: Kate Hoefler
Il·lustradora: Sarah Jacoby
Traductora: Maria Cabrera
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

De vacances amb l’escarabat, les tres formigues, el grill, el centpeus, la papallona i la llagosta

Arriben les vacances i és un bon moment d’anar de viatge amb l’escarabat i tota la seva troupe.
Fa un parell d’anys vam referenciar “Escarabajo en compañía”. Ara volem comentar el segon títol de la sèrie d’aquests insectes entranyables que en Pep Bruno i la Rocío Martínez situen de camí a casa de la llagosta que els espera per gaudir de les vacances, més o menys com estem esperant molts de nosaltres aquests dies.
Escarabajo de vacaciones” situa l’escenari en un viatge que ha de fer l’escarabat amb els seus amics fins a la casa de la llagosta. Amb el grill, el centpeus i les tres formigues inicien un periple des de casa de l’escarabat fins a l’hort que hi ha al final de la vall, a tocar d’un petit rierol. Pel camí trobaran a la papallona, un nou insecte que s’ajuntarà a l’expedició i amb el que compartiran diferents aventures.
El relat està estructurat en cinc capítols que convé llegir seguint l’ordre natural per fer-lo més entenedor. Segueix l’estil “arnoldlobelià” de l’anterior i resulta delicat i entranyable en les converses dels insectes.


Les il·lustracions de la Rocío, molt acolorides, combinen plans panoràmics que ens fan veure la menudesa d’aquestes bestioletes, amb primers plans que ens acosten als detalls que convé mirar i remirar. Hi ha també una mena de joc “buscant a Wally” que consisteix en trobar qui fa les fotografies de l’àlbum. Les veiem a la darrera pàgina i ens obliga a tornar a mirar les il·lustracions.
Un bon relat per als infants de cicle inicial, poètic i que ens convida a conèixer la fauna que tenim al nostre voltant.
Per saber-ne més, podeu entrar al blog d’en Pep Bruno. Hi trobareu anècdotes de com es va gestar aquest llibre.

LES DADES:
Títol: Escarabajo de vacaciones
Autor: Pep Bruno
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 80
Barcelona, 2019
Podeu veure l’issuu que ha preparat l’editorial AQUÍ

Un altre Ungerer! La bèstia del senyor Racine

Llegir les obres d’en Tomi Ungerer ens fa sentir més humans i ens alegra el dia. Recordo haver aconseguit alguns dels seus llibres en versió francesa fa uns quants anys i haver comentat que aquí no els veuríem mai publicats perquè les censures, els pudors, o les pors al què diran, ens tenallen sovint. Em vaig equivocar i ara els podem aconseguir-los gràcies a la bona feina d’editorials com Kalandraka, Ekaré i Blackie Books, entre d’altres, que han recuperat per al nostre goig i coneixement, tota la seva producció per a infants.
Acaba d’aparèixer «The beast of Monsieur Racine», traduïda com a «La bèstia del senyor Racine», una de les històries on es combina un text bonic i tendre amb unes imatges curioses (diguem-ho així) on podem veure, entremesclades, al senyor Racine fumant la seva pipa d’aigua, accidents inversemblants, assassinats, cops i altres bestieses.

El relat explica que el senyor Racine és un recaptador d’impostos jubilat que viu en una caseta tranquil·la i apartada. Es passa el dia anant amunt i avall, contemplant els núvols i sentint cantar els ocells. Al seu jardí té una perera magnífica que fa unes peres boníssimes. És el seu tresor. El senyor Racine ha guanyat mots premis a les fires locals, amb les seves peres.
Però, desgraciadament, un dia, les seves sucoses peres desapareixen. Bé, només en queda una que li servirà d’ham per enxampar al culpable dels robatoris. Es posa el seu vestit de sodat de cavalleria i prepara una trampa. Lliga la pera a una corda i aquesta a una campana que sonarà quan algú intenti arrabassar-li la fruita.

Una estona després, cap al tard, la campana dringa! El senyor Racine surt i es troba amb l’ésser més estrany que mai no ha vist: Una mena de cosa fosca, amb la cabellera grenyuda, el morro caigut, les orelles llargues que cauen a banda i banda, els peus com monyons i els genolls boteruts.
El senyor Racine i la bèstia es fan amics. Cada tarda jeuen a escoltar música i berenar plegats. L’home no es resisteix a saber quina mena d’animal és la bèstia i el porta a París perquè la valorin els cientìfics. De seguida es convertirà en una nova sensació. Li oferiran molts diners (els dels zoo, els del circ) però el senyor Racine diu que hi ha coses a la vida que no es poden comprar amb diners.
El final resulta sorprenent i extraordinari.


Lectura per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traductor: Jordi Martín
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 44
Barcelona, 2019
ISBN: 978-84-17552-51-0

Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

Què vol dir ser “normal”?

Francesc Rovira és un dels il·lustradors més coneguts a casa nostra, potser perquè el seu estil és força singular. De tota la seva extensa obra en destaco les adaptacions que va fer amb la Rosa Navarro de «Los clásicos contados a los niños» que va publicar Edebé i que són uns dels imprescindibles a les biblioteques escolars. També l’hem anat seguint a través de les seves col·laboracions a la revista Cavall Fort.

L’últim llibre que ha il·lustrat és «Normal?», un enfilall de personatges, cadascú amb la seva dèria.

Una nena, la Martina, reflexiona sobre què vol dir ser normal quan la seva besàvia li diu:
—Martina, estigues quieta i porta’t com una persona normal.
I ella recorda a tota la gent que coneix, preguntant-se si és o no normal que…
El seu pare sempre que obre el diari comenci a llegir-lo pel final
El mestre de pràctiques porti una cresta al cap
La seva cosina Laia camini sense trepitjar les línies del terra
El pare de la Neus, quan estén la roba, posi les pinces del mateix color que la roba
Etc.

A cada plana trobem un personatge i l’explicació de la seva raresa.
M’han agradat els dibuixos fets a llapis de color i sobretot la solució que troba en Francesc perquè no quedin volant enmig de les pàgines amb el fons blanc. Si us hi fixeu, s’acompanya d’unes línies que fan sang i sostenen perfectament l’escena. Com per exemple aquestes dues:

També la combinació de plans frontals amb plans una mica picats fa que el llibre avanci prou bé.

Una altra estratègia que empra l’il·lustrador és fer que les mirades dels personatges estiguin enfocades cap a l’esquerra, obligant-nos a detenir-nos a observar i alentir la lectura.

Normal? és un llibre en el que segur, segur, us podreu identificar amb algun dels personatges perquè fan coses que vosaltres feu… Bé, a mi m’ha passat, però no és qüestió de mostrar les peculiaritats que queden dins l’àmbit privat.

LES DADES:
Títol: Normal?
Autora: Amparo Sena
Il·lustrador: Francesc Rovira
Editorial: Corimbo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

Amb en Francesc Rovira

Ciència, lògica i filosofia a “Ser o no ser… una poma”

Un dia, en tornar de l’escola, un nen veu una poma sobre la taula. Però, qui ens diu que és realment una poma?
Shinsuke Yoshitake ja ens va fer riure amb «Atascado» i, ara, finalment s’ha traduït el seu millor treball (n’havíem fet menció en aquest blog fa un parell d’anys)
Es tracta d’un àlbum molt curiós, molt boig i divertit, que es presenta com si fos un quadern on es van enumerant totes les possibilitats que la lògica filosòfica i les lleis de la ciència permeten.
A mesura que anem passant pàgines veiem tot el que l’autor imagina sobre què pot ser una poma vermella, què pot contenir al seu interior, què pot sentir o desitjar.
Les línies arrodonides i els tons carabassa de les imatges són força encertats i no et canses de mirar i remirar els detalls que hi ha amagats per tot el llibre.
Crec que aquest llibre pot servir, especialment, de model per inventar històries semblants partint d’altres objectes que tenim a casa o a l’escola.
Recomanat per a cicle inicial i mitjà

LES DADES
Títol: Ser o no ser… una poma
Autor: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Nuria Puyuelo
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019