cicle inicial

by

«El camí groc», un relat atemporal d’Sven Nordqvist

Els mons que crea el suec Sven Nordqvist són fascinants i plens de detalls, situen els personatges en paisatges molt acolorits, plens de detalls i criatures estranys. Segur que heu tingut a les mans algun títol de la popular sèrie d’En Pettson i en Findus.

S’acaba de publicar un nou títol d’aquest autor i també hi ha molts detalls curiosos i sorprenents al nou llibre, amb una trama on no hi ha cap altra intenció que divertir-nos amb les imatges.

Comença amb un nen sense nom que es desperta en un bosc desconegut, un lloc estrany. Recorda la Dorothy del mag d’Oz, envoltat d’uns personatges diminuts que l’ajudaran a trobar el camí a casa, un camí grog, com el títol del llibre. De fet, el camí és el veritable protagonista del relat, perquè l’argument no és més que una excusa per presentar-nos imatges acolorides que ens recorden altres escenaris o personatges de la literatura.

Hi ha, per exemple, un gegant que esculpeix catedrals amb les roques que tenen forma de peces de lego o una noia que s’arrauleix sota un mosaic de camps de conreu del paisatge.

Si us hi fixeu, mentre aneu llegint, segur que també reconeixereu el capità Nemo, l’Alicia o la Sireneta, altre altres.

Una peculiaritat que usa en Nordqvist en aquest llibre són unes vinyetes, com si fossin tires de còmic que ens proporcionen informacions del que està succeint. Són un punt curioses però crec que sense aquests apunts, el relat hagués planat igual de bé.

És un bon llibre que agradà a infants i adults. Conserva l’estil de l’autor, un món rural, idíl·lic, personatges peculiars i ambients plens de vida.

Un llibre enginyós que recomanem a partir de cicle inicial.

Llegiu-lo centrant-vos en el camí i el viatge.

LES DADES:
Títol: El camí groc
Autor: Sven Nordqvist
Il·lustrador: Sven Nortdqvist
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie Mansten
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«La Caputxeta vermella», versió Perrault

Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.

De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.

La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.

Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.

La promo de l’editorial Bookolia explica que:

Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany.
Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys.
Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.

Recomanat per a cicle inicial.

Si voleu conèixer la Concha Pasamar, entreu a la entrevista que li van fer a Undimbre Ediciones, clicant a:
https://urdimbrediciones.com/conozcamos-a-concha-pasamar/

LES DADES:
Títol: La Caputxeta vermella
Autora: Concha Pasamar
Il·lustradora: Concha Pasamar
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Bookolia
Pàgines: 36
Madrid, 2024

by

«Cruce de caminos en el Valle Dorado», una sèrie de còmics plens d’humor i tendresa

A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.

Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.

Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.

La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.

Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.

Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.

Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.

«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.

I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.

Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.

LES DADES:
Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado
Autor: Lewis Trondheim
Il·lustrador: Sergio García
Traductora: Xisca Mas
Editorial: Astronave
Pàgines: 128
Barcelona, 2024

by

«La noguera» a L’ofici d’educar

Als “Llibres per somiar” hem presentat “La noguera”, una història d’amor i de vida. És un conte escrit en primera persona per una petita noguera a qui una família aconsegueix salvar d’una mort gairebé segura.

Aquesta història real que va tenir lloc en un poble d’Astúries ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada per a infants a partir de sis anys.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Akiara Books.

La pregunta del concurs dels “Llibres per somiar” és:

Com es diu la nena que salva la noguera del foc?

Respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 29 de juny.

La guanyadora de l’anterior concurs del llibre L’intercanvi és la Sara Gómez. L’enhorabona!

Podeu sentir el pòdcast, clicant a:
https://www.3cat.cat/3cat/la-noguera-de-gonzalo-moure/audio/1247979/

by

On és el Nuc? Com explicar la mort d’una mascota

Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.

Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.

La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.

Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.

He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.

La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.

LES DADES:
Títol: On és el Nuc?
Autora: Émilie Boré
Il·lustrador: Vincent
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: EntreDos
Pàgines: 56
Girona, 2025

ISSUE
https://issuu.com/editorial_entredos/docs/on_s_el_nuc_

by

Lectures recomanades «Sant Jordi 2025»

Recordo que a l’Hospitalet, a finals dels anys 80 i principis dels 90, fèiem unes trobades mensuals on hi participaven mestres, bibliotecaris i algun llibreter. Ens reuníem al Centre d’Estudis i xerràvem de literatura, d’animació a la lectura i de com podíem fer de la nostra ciutat un lloc més lector. Una de les accions era un butlletí anomenat “Sopa de lletres”, com el grup, on publicàvem temes, entrevistes a autors, receptes per invitar a la lectura, i tot allò relacionat amb l’educació literària dels infants i joves.

En un dels butlletins, abril de 1990, li vam demanar a la Roser Capdevila que ens fes la il·lustració per a la coberta. Han passat 35 anys però encara conservo aquell butlletí on es veu el drac muntat a una vespa passant pel damunt d’un Sant Jordi abatut, i una gallina que llegeix.

Aquest és l’estil de la Roser Capdevila: sorneguer, enginyós i amb un punt subtil que ens obliga a mirar una mica més enllà del que es veu a simple vista.

Aquest dies a les escoles s’està preparant la Diada de Sant Jordi perquè tot just en tornar de les vacances celebrarem un dels esdeveniments més esperats del curs.

En aquest blog, fa setze anys vam començar a pujar recomanacions de lectures que ens han agradat. Normalment dos cop l’any, coincidint amb els dies previs a Nadal i Sant Jordi. Les podeu trobar a la pestanya superior, allà on diu Recomanacions. Guies de lectura.

Acostumem a dir que la tria sempre és personal i consensuada amb un petit grup de mestres, llibreteres i bibliotecàries amigues. Si us serveixen d’orientació, ja ens va bé, però sempre aconsellem que aneu a les llibreries i biblioteques i remeneu, pregunteu i llegiu pensant en els vostres alumnes.

Us passem el llistat, ordenat per cicles. Al final, trobareu el tríptic que podeu descarregar.

CICLE INFANTIL

Blau Pop
Aurore Petit. Combel
Cesc i Alabert. On són les galetes?
Chris Naylor-Ballesteros. Cruïlla
La bicicleta del senyor Ruraru
Hiroshi Ito. Club Editor
Un any molt enfeinat
Leo Lionni. Kalandraka
Don Romualdo
Margaria del Mazo. Tres Tigres Tristes
El monstre blau
Petr Horácek. Joventut
¡Yo puedo sola!
Kathrin Scharer. Lóguez
La Júlia i els seus amics. Estiu
Marianne Dubuc. Tramuntana
El drac forner
Devin Elle Kurtz. Astronave
On amagar una estrella?
Oliver Jeffers. Andana

CICLE INICIAL

Menjacabòries
Anthony Browne. Kalandraka
Mai ballis amb un dinosaure
Pamela Butchart. Libros del Zorro Rojo
El gat Boris. L’avió
Erwin Moser. Flamboyant
Topotip i Topotap
Roberto Piumini. Libros del Zorro Rojo.
Llop a la neu
Matthew Cordell. Corimbo Travesía
Les tres pedres
Olivier Tallec. Birabiro
La noguera
Gonzalo Moure. Akiara Books
Coses que sí, coses que no
Bernadette Gervais. Petaletras
No estoy perdido
Kashelle Gourley. Catapulta
Del costat bo
Marido Viale. Kókinos

CICLE MITJÀ

La hacedora de barcos
Nono Granero. Diego Pun
Guia il.lustrada de les tragèdies de cada dia
Noritake Suzuki. Libros del Zorro Rojo
Extrañas parejas
Pablo Albo. Pastel de Luna
Per a què serveix?
Jose María Vieira. A Fin de Cuentos
L’intercanvi
L. Karol. Bindi Books
Soc un bosc
Alex Nogués. Savanna books
El frac del pingüí
Carlos López. Baula
Jan el gran
Marjorie Weinman. Blackie Books
Ha nascut una illa
Virginie Aladjidi. Zahorí Books
Estol de núvols
Irma Borges. Akiara


CICLE SUPERIOR

Observologia
Giselle Clarckson. Libros del Zorro Rojo
El salt de la granota
Teresa Franquesa. Combel
102 dites il·lustrades
Joan Antoja. Cossetània
Soy un punto
Guiancarlo Macri. Editorial San Pablo
Marieta i el mort
Carles Cano. Diputació de València
Pirates. Tota la veritat
Ekaterina Stepanenko. Takatuka
Cant de riera
Lola Casas. Alpina
L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Joan Berlanga. La Galera
Qui és el primer? Rànquings animals
Radka Piro. Animallibres
Earhart. L’increïble vol al voltant del món d’una talponeta
Torben Kulhman. Joventut

by

«La noguera», a favor de la vida

De vegades, un llibre et crida i el compres sense ni obrir-lo. Sovint l’encertes. És el que m’ha passat amb La noguera. El vaig veure, vaig llegir que l’autor és el grandíssim i admirat Gonzalo Moure, que explica històries basades en les seves observacions i autor d’un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de magisteri —Por qué llora la maestra— i després vaig llegir que l’editorial és Akiara que ha consolidat un projecte formidable d’amor a la terra amb llibres bonics de veres, d’aquells que agraden als amants de la liternatura. Amb això vaig tenir prou i no em vaig poder resistir a lliscar els dits per la portada per notar el batec de la noguera que hi viu al seu interior.

El llibre dóna la paraula a una petita noguera que sembla tenir els dies comptats perquè un dia de novembre, una ventada molt forta la va arrencar de soca-rel. L’arriba d’un home amb una motoserra fa témer el pitjors dels destins.

La noguera ens explica la seva vida i ens l’acabem estimant, com l’estima una nena, la mateixa que veiem asseguda sobre l’arbre a la coberta de llibre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada a partir de 6 anys

Les dades:
Títol: La noguera
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Araiz Mesanza
Traductora: Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

by

«Coses que sí, coses que no» un llibre d’imatges mida XXL

Has fet mai alguna col·lecció? Segur que sí. N’hi ha de comunes com els segells, els didals o els aneguets de goma, i d’altres de més particulars. Conec una persona que col·lecciona els petits adhesius que trobem a la pell d’algunes fruites, una altra més jove que s’ha afeccionat als “sonny angels” uns ninos petits, sense panxa, que es col·loquen als telèfons mòbils i un altre que guarda totes les entrades dels concerts de música que hi ha anat.

Ens agrada tenir les coses endreçades i cadascú de nosaltres guardem les que ens porten records, ens diverteixen o, senzillament, ens agraden.

Ho he passat bé llegint aquest llibre il·lustrat, de mida generosa, on podem veure més de dues-centes imatges d’objectes i d’animals. Estan classificades d’una manera particular, divertida i que ens convida a imaginar altres formes d’ajuntar les coses.

A cada doble pàgina, unes quantes imatges precioses que comparteixen el que a l’autora li suggereix. Per exemple, a la primera classificació hi ha “Coses que s’obren” (una cremallera, un paraigua, una flor, una pinya, una llauna), a la segona, “Coses que fan bona olor” (el sabó, la rosa, la vainilla, el pastís de poma, etc). Si abans de passar a la tercera doble pàgina us dic que són “coses que fan llum” què hi trobarem?Endevina, endevineta…

És un bon llibre per llegir amb els infants a partir de sis anys i mantenir converses interessants i una mica filosòfiques (de filosofia casolana, esclar!)

Un detall que ens fa veure la Glòria Gorch, bibliotecària de Granollers, és que no apareix el nom del traductor o la traductora i, certament, es nota una traducció una mica atropellada.

LES DADES:
Títol: Coses que sí, coses que no
Autora: Bernadette Gervais
Il·lustradora: Bernadette Gervais
Editorial: Anaya
Pàgines: 64
Madrid, 2024

by

«El gegant nan i el nan gegant» a L’ofici d’educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla de com de relatives solen ser totes les coses. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Es un conte il·lustrat per en Roger Olmos amb unes imatges exigents que ens fan pensar en com de necessari que puguem comparar. Si tots els il·lustradors fossin de la mateixa escola seria molt avorrit.
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants on una criatura és a punt de nèixer i tothom l’espera amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.). En aquest país imaginari tothom parla amb la vocal “O” i llegit en veu alta fa riure. Proveu a dir, per exemple: Holo, com ostòs?

Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

Com que és diferent és rebutjat. Això ens sona, oi? El rebuig al diferent, ja sigui per la seva creença religiosa, pel color de la seva pell, la seva ideologia, o el que sigui. El cas és que el nen ha de marxar de Gegantolàndia.

La segona part ens situa a Nanolàndia i allà tornem a veure la mateixa situació però invertida: neix un nan molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”: “Is in nin”. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions són per mirar-les i analitzar els detalls. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

HI ha un detall que m’ha agradat molt: Un conill amb una caca al cap. És una picada d’ullet a l’autor, en Werner Holtzwart, que fa molts anys va escriure “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Takatuka. La pregunta és:

Amb quina vocal parlen a Gegantolàndia?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 de març. Animeu-vos que no és tan difícil!

En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Mites grecs?» és la Montserrat Ramos. L’enhorabona!

Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:

https://www.3cat.cat/3cat/el-gegant-nan-i-el-nan-gegant-de-werner-holzwart/audio/1237403/

by

«Plantar el món», poemes per a petits activistes

Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.

Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.

Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.

Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.

I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono “L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.

«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè

els arbres tenen somnis
I els arbres no es rendeixen mai

Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan

El blau es va fer flor
i el verd en fulla es va convertir.
L’escuma es va escampar
i els arbres van poblar la terra.

I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.

Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.

El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.

Poemari recomanat a partir de cicle inicial.
LES DADES:
Títol: Plantar el món
Autor: Javier Sobrino
Il·lustradora: Concha Pasamar
Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 40
Barcelona, 2024