L’Anna i el Pep, ratolins detectius

Els infants de la República txeca han crescut amb les aventures d’un parell de ratolins (Anca i Pepik) que són unes historietes en forma de còmic clàssic.
Ara, Reservoir kids n’ha presentat la traducció al català (l’Anna i el Pep) i els podem disfrutar perquè, tot i tenir trenta anys (les primeres històries van aparèixer el 1989) encara conserven la seva frescor.
Les seves aventures estan plenes de misteris i tenen en comú alguns personatges dels contes clàssics que les fa atractius.
L’Anna i el Pep són dos ratolins, veïns, que es passen la vida resolent misteris de tota mena, amb enginy i la col·laboració del lector que ha de fer un esforç per relacionar, anticipar i, finalment, gaudir, de com es solucionen els casos. Com en els contes populars, tot acaba bé.
Les històries són curtes i en aquest cuidat primer volum n’hi ha nou casos amb tota mena de malfactors. L’humor també hi és present.
La part gràfica és força curiosa. Atemporal, diríem.
Un bon còmic per a cicle mitjà.

LES DADES
Títol: L’Anna i en Pep
Autora: Lucie Lomová
Il·lustradora: Lucie Lomová
Traductora: Núria Mirabet
Editorial: Penguin Random House
Col·lecció: Reservoir Kids. Núm. 1
108 pàgines
ISBN: 9788417511173
17X25 cm

Us enllaço un capítol de les pel·lícules originals en txec:

Pueblo frente el mar, un llibre preciós que provoca una certa tristesa

Pueblo frente al mar és un llibre especial que està inspirat en fets reals: la dura vida dels miners de Cape Town (Canadà) on hi havia, el segle passat, una comunitat minera de carbó.
A la portada veiem un nen assegut dalt d’una teulada contemplant un mar brillant i immens que s’escampa davant seu. Les pàgines següents són un anar i venir dels espais tancats (casa, mina) als espais oberts (carrers, parcs i, sobretot, el mar).
El llibre produeix certa tristesa perquè el destí de l’infant sembla marcat d’antuvi i ell va recordant constantment que el seu pare és a la mina i que algun dia serà el seu torn, com ho va ser el de l’avi i el pare. «Soc fill de miner —diu— A la meva ciutat, és així.» Un cercle del que es difícil sortir. I malgrat el mar s’obre davant seu oferint la possibilitat d’anar a llocs llunyans, alhora és la barrera que el reté al seu món.

La part gràfica és molt bonica, amb unes tintes potents que remarquen molt bé el contrast entre els dos mons (el poble i la mina, l’exterior i sota el mar) perquè mentre anem veient què fa el noi durant el dia (jugar amb els amics, visitar la tomba de l’avi) ens va recordant que els seu pare està treballant a la mina que hi ha sota el mar i llavors, en passar pàgina veiem una negror que només ens deixa intuir, a la part de sota del full, les siluetes dels miners picant carbó. Impressionant.

Allò més colpidor és saber que aquestes mines existien de debò a diferents parts del món (es parla de Xile, d’Anglaterra i de Canadà) i de com als deu o dotze anys els nois ja començaven a treballar. No és estrany que el col·lectiu de miners hagin estat dels més reivindicatius i combatius pels seus drets laborals i per l’escurçament d’unes jornades de 12 hores diàries.

Per al cicle mitjà. Molt recomanable.

Ha rebut diveros (i merescuts) premis.

LES DADES:
Títol: Pueblo frente al mar
Autora: Joanne Schwartz
Il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Verónica Uribe
Editorial: Ekaré
28 x 21 cm
52 pàgines
Barcelona, 2019
ISBN 978-84-948900-2-4

Imatges extretes del web d’Ekaré.

El tràiler (bonic):

Quin embolic! Un recull de textos humorístics

Hi va haver una època (finals del segle XIX-inicis del XX) en la qual persones erudites van recollir i difondre la saviesa popular. Anaven pels pobles i ciutats, llibreta en mà, anotant els textos dels contes, cançons, cantarelles, llegendes, embarbussaments i tot el que feia referència als costums i creences que regien la vida de les persones. Valeri Serra i Boldú, Pau Bertran i Bros, Joan Amades, Jacint Verdaguer i d’altres esforçats folkloristes ens va deixar uns escrits que podem trobar en biblioteques especialitzades. Són textos que ens acosten a una vida que romania més o menys inalterable durant anys i panys, fins que es va iniciar el que es va denominar «desarrollisme» i que va suposar l’inici de canvis econòmics, socials i les migracions del camp a la ciutat.
De tant en tant, alguna editorial aposta per seguir oferint-nos llibres que mantenen l’esperit de recuperació d’uns contes que s’han anat transmeten de pares a fills des de fa segles. Una d’aquestes editorials és EUMO, adscrita a la Universitat de Vic.
El dissabte 9 de març, es va presentar el segon volum d’una sèrie que va en aquesta línia de recuperació del saber popular, mesclat amb textos d’autors actuals. El llibre en qüestió és «QUIN EMBOLIC!» i porta un subtítol explícit que hi diu «Poemes, contes i altres textos per llegir rient» on s’anuncia què hi trobarem.

Les compiladores són la Vanesa Amat, la Maica Bernal i la Isabel Muntañá i han aplegat més de cent textos agrupats en temes variats: Animals, gent, oficis, vida quotidiana, natura, univers, aliments, escola, jocs, etc. És una classificació curiosa que s’ajuda d’unes il·lustracions d’en Morad Abselam, en diverses games cromàtiques per a cada tema.
La presentació es va fer la llibreria «Pebre negre» del barri del Clot (Barcelona) i va ser prou divertida (com no podia ser d’altra manera). Les autores van llegir, recitar, dramatitzar i contar un bon nombre d’històries que ens van fer riure i ens van mostrar maneres de presentar-los a l’escola, als nostres alumnes.

Al web d’EUMO podem llegir que “la manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc. Contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments… ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afina l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai.
A cada llengua hi ha textos literaris que, dits en veu alta o llegits, ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem «embolicar» i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular.
Quin embolic! és una invitació a llegir rient, a gaudir del joc que ens ofereix la literatura.”

Podeu fer un tastet clicant AQUÍ

Títol: Quin embolic!
Poemes, contes i altres textos per llegir rient
Autores: Vanesa Amat, M Carme Bernal i Isabel Muntañá
Il·lustrador: Morad Abselam
Editorial: EUMO
ISBN: 978-84-9766-651-0
Pàgines: 96
Mides: 16,5 x 23 cm
Vic, febrer del 2019

Julián es una sirena

De llibres per a infants que tractin sobre l’homosexualitat no n’hi ha gaires i sovint estan envoltats de polèmiques que poden acabar als jutjats, fins i tot. Recordeu què va passar amb “Rey y rey” quan es va publicar. Als Estats Units algunes famílies (a Carolina del Nord) van presentar querelles contra l’escola i van aconseguir retirar-lo de la biblioteca escolar (i de la pública).
Altres llibres de contingut sexual han patit situacions similars. Va ser el cas de «Tous a Poil» a França, no fa gaire, o «Amb la Tango en som tres»
Sortosament, hi ha escriptors i editorials que no defugen l’autocrítica i s’arrisquen a publicar llibres que parlen de realitats que hi són, malgrat no s’acaben de plantejar obertament.
Ara, l’editorial Kókinos ha publicat «Sirenas» i en el títol ja notem una certa por perquè dilueixen en un genèric plural allò que el títol original explicita: «Julián es una sirena» hauria d’haver estat la traducció valenta, que indiqués, d’entrada, de què va aquest àlbum il·lustrat.

L’autora és la Jessica Love, ha viscut molt de temps a Nova York i està familiaritzada amb una festa que se celebra a Coney Island cada estiu i on el principal motiu de la trobada és una desfilada de disfresses anomenada «de les sirenes» (Coney Island Mermaid Parade) on s’ha inspirat per explicar una història senzilla però potent.
«Sirenas» explica que un dia, en Julián i la seva àvia, tornant de la piscina veuen unes sirenes al metro. Després, a casa, mentre l’àvia s’està dutxant, el noi agafa fulles d’una plantes i es fa un barret, es maquilla la cara i amb una cortina es fa una cua de sirena. Quan torna l’àvia, enlloc d’enfadar-se, li porta el complement necessari per semblar una sirena de debò i se’n van tots dos a la festa de les sirenes.

El llibre té molt poc text, el necessari, però transpira una grans dosi d’estimació entre les persones i ens recorda que hi ha nens que tenen en el seu interior una sirena i que això no és dolent. M’agrada perquè trenca tabús pel que fa a les qüestions de gènere i també als estereotips del que entenem com a bellesa:
Ai, si no t’ajustes als cànons de bellesa que ens marca la societat! Ai, si no fas el que s’espera de tu!

Hi ha un altre missatge que ronda pel conte i és veure com ningú està sol, que hi ha una comunitat que s’assembla a cadascú de nosaltres i que només cal caminar una mica i girar la cantonada per trobar-los.
Les il·lustracions del conte es llegeixen fàcilment i no cal el text. Són unes aquarel·les i tintes sobre paper marró que aconsegueixen que les imatges estiguin com flotant per les pàgines, molt relacionat amb l’aigua i les sirenes.


Si teniu oportunitat de llegir aquest llibre no us perdeu els detalls que hi ha escampats per les pàgines i que apareixen en diverses ocasions (l’estampat del vestit de l’àvia, les guardes meravelloses o l’home que està assegut veient-los passar, per exemple)
Lectura recomanat a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Sirenas
Autora: Jessica Love
Il·lustradora: Jessica Love
Traductora: Esther Rubio
Editorial: Kókinos
Mides: 23,5 x 25,5 cm.
38 pàgines
ISBN: 9788417074135
Madrid, 2018

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.

Taller de l’arbre de Nadal del senyor Eudald a “La Inexplicable”

Dissabte, 15 de desembre vam fer la tercera sessió de «Kanalla Inexplicable» centrada en les festes que s’acosten. Vam triar el llibre «l’Arbre de Nadal del Senyor Eudald», de Robert Barry, una història escrita l’any 1963 i que ara l’editorial Corimbo ha traduït al català.
Primer vam parlar del Nadal i dels elements que fan d’aquests dies un cicle festiu: La música (les Nadales), els personatges (el tió, el Pare Noel, els Reis de l’Orient, l’Home dels nassos, la Grossa, el caganer, etc.), els àpats, la història del naixement de Jesús, l’arbre de Nadal i de com les boles que ara pengem eren, originàriament, pomes vermelles.
Després hem anat llegint i comentant les imatges aquarel·lades i repassades amb tinta, i hem anat fent hipòtesis a mesura que avançàvem en la narració. Ens ha sobtat que fossin els personatges femenins els qui tallessis l’avet i hem entès que tot es pot aprofitar, perquè per sota del conte plana la idea del reciclatge.

Ens ha agradat molt veure com el conte és circular i acaba allà on comença i com el darrer personatge és l’inevitable ratolí que hi posa una estrella feta de formatge parmesà.
El text és de difícil traducció perquè juga amb els rodolins i alguns estan una mica forçats amb paraules poc usuals (escapçar, ornar, engegar a dida, deixondir, escarràs, etc.)


En acabar la lectura hem fet el nostre propi avet amb pintura sobre llenç.
Han quedat preciosos!

La propera trobada serà el 26 de gener a les 11 del matí i llegirem a Christian Voltz.

Què en fas, d’un problema?

Acaba de publicar-se un àlbum il·lustrat amb tapa dura i cuidada presentació, editat per Birabiro, en el que a la portada llegim «Què en fas, d’un problema?» i veiem la imatge d’un infant (el mateix nen o nena que protagonitza el premiadíssim llibre de Kobi Yamada «Què en fas, d’una idea?») que intenta aguantar un paraigües empès pel vent mentre la tempesta emplena tota la pàgina amb tons foscos, lilosos i grisos.

A la contraportada veiem el pla general d’un poble i unes frases que hi diuen:
Per a què serveixen els problemes? Ens repten, ens modelen, ens empenyen i ens ajuden a descobrir la nostra fortalesa, valentia i capacitat. Encara que no sempre els vulguem, els problemes ens podem transformar de maneres inesperades. Aleshores, què en faràs, del teu problema? La decisió és nomes teva.

A les primeres pàgines, un infant camina per una ciutat d’aspecte medieval i al seu damunt hi ha una mena de núvol que simbolitza el problema, un problema genèric que no s’esmenta però que cadascú de nosaltres pot personalitzar o identificar. A mesura que avancen les planes, el problema creix i creix. Són unes pàgines fetes a llapis, sense color, que transmeten certa angoixa. Els enquadraments són genials i amb el punt de vista per sota del personatge (contrapicat) ajuda a magnificar el problema. Per contra, a les darreres pàgines quan el nen/a ja sap què se n’ha de fer del problema, el punt de vista s’eleva i abunden els picats que ofereixen una visió més positiva i suau de la situació, alhora que van acompanyades de colors que també ajuden a veure-ho tot amb més alegria.

M’ha agradat trobar tot de símbols (les orenetes, les balenes, la brúixola, etc.) que ajuden a entendre el pas del temps, els somnis i desitjos, la família, etc.

Les pàgines on el nen/a fabrica la catapulta que el transportarà a enfrontar-se al problema són extraordinàries, marquen el punt d’inflexió del relat, canvia l’expressió de la cara del nen, el punt de vista s’eleva, apareixen els colors, tot s’accelera.

Crec que és un bon àlbum per als infants de cicle mitjà perquè permet parlar dels seus problemes reals i de com enfrontar-s’hi.

Podeu veure les primers pàgines si cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: Què en fas, d’una idea?
Autor: Kobi Yamada
Il·lustradora: Mae Besom
Editorial: Birabiro
26 pàgines
Barcelona 2018