Diumenge passat vam presentar aquests àlbum de la Katerina Gorelik que ens convida als lectors a fer detectius i cercar, a cada pàgina, uns objectes desapareguts (una flor, un gatet, un pollet, una bota, una peça de l’invent i una joia) a més a més dels nous problemes que li van encomanant al detectiu Samsó els diferents personatges en els escenaris següents.
El llibre és un llibre-joc molt divertit i ideal per llegir en companyia.
Com a cada programa, vam fer una pregunta relacionada i entre els participants triarem un a qui li regalarem el llibre del dia, gentilesa de l’editorial.
La pregunta del llibre “Detectiu Samsó” és:
Quina mena d’animal és el detectiu Samsó?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 26 de març.
Al darrer concurs va resultar guanyadora la Patricia Castany, que s’emporta el llibre “L’any de les abelles”. L’enhorabona!
En el mateix programa sota el títol Digitalització a l’aula: ens hem passat de la ratlla? es va parlar de com sensibilitzar i educar alumnes i docents en l’ús de les tecnologies per combatre els riscos de l’excés de digitalització a l’aula.
Val la pena llegir l’article que ha fet l’Elisabet Pedrosa, recollint les opinions dels participants. Ho podeu llegir clicant a
Heu jugat mai al “Lince”? És un joc de taula que prova l’agudesa visual per trobar una imatge concreta. Hi jugo de tant en tant (millor dit, perdo de tant en tant) amb la meva néta perquè els infants tenen una rapidesa tremenda en adonar-se d’on està la figura en qüestió. Quelcom de semblant m’ha passat amb el llibre “Detectiu Samsó”.
L’autora, la Katerina Gorelik, ha fet allò que podem anomenar “llibre-joc” perquè ens convida als lectors a fer detectius i cercar, a cada pàgina, uns objectes desapareguts (una flor, un gatet, un pollet, una bota, una peça de l’invent i una joia) a més a més dels nous problemes que li van encomanant els diferents personatges en els escenaris següents.
Proveït amb la inevitable lupa, en Samsó, el gos detectiu més famós de la ciutat, es requerit per veïns que han patit els robatoris o les pèrdues. Així la granota, la gata, la gallina, el centpeus, la musaranya i la garsa s’adrecen a ell perquè els ajudi.
I aquí, entrem en joc nosaltres, els lectors, perquè a cada pàgina hem de fer una cerca per anar descobrint on s’amaguen els objectes desapareguts. Ve a ser com “buscant a Wally” però a l’engròs.
Un llibre per llegir en companyia i passar una bona estona. Podeu fer de detectius o, senzillament, llegir i mirar els personatges de tota mena que hi apareixen, mentre feu un viatge acompanyant el gos Samsó en les seves investigacions.
Són pagines grans amb molts detalls on es mesclen animals de la fauna real amb especies del mon de l’imaginari. Podem trobar dracs, fantasmes, el Ieti, sirenes, a prop de gossos, castors o elefants. També ens serveix per reconèixer personatges dels contes més coneguts que estan escampats per les pàgines.
Ah! i si no us en sortiu, al final hi ha les solucions que us serviran per comprovar que ho heu encertat.
LES DADES Títol: Detectiu samsó Autora: Katerina Gorelik Il·lustradora: Katerina Gorelik Traductora: Marta Salvadó Editorial: Baula Pàgines: 36 Barcelona, 2022
Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.
M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.
Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.
El conte comença amb aquestes frases:
A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.
Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.
Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.
Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.
Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.
LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020
«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.
Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.
Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».
«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.
Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.
M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).
Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.
LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020
Ilan Brenman, el de «Les princeses també es tiren pets» acaba de publicar en associació amb l’il·lustrador Guilherme Karsten, un llibre molt entranyable sobre la dèria de les àvies i els avis —i d’alguns pares i mares, també— per fotografiar tots els moments de la vida de la criatura.
M’ha agradat i m’ha tocat perquè la situació és tan propera a la meva família que fa riure. M’explico. Dels meus avis conservo poc més de mitja dotzena de fotografies en blanc i negre. Són fotografies petites que guardo amb carinyo. Dels meus pares en tinc algunes més i també alguna pel·liculeta de vuit mm. Les meves fotos ocupen un nombre considerable d’àlbums. Es una progressió que augmenta amb les imatges dels fills i, ara, s’ha disparat amb les de la néta.
Per això quan he vist el llibre «Iaia, para de fer fotos!» no he pogut resistir-me a comprar-lo. I crec que l’he encertat perquè està fet amb força humor i pot ser motiu de conversa i reflexió.
El llibre planteja la relació d’una nena amb la seva àvia que fotografia tots els primers moments de la vida de la néta: Fent esport, la visita al zoo, l’obra de teatre, el parc, la banyera, etc. Tot es motiu de goig per a l’àvia, mentre que la nena no deixa de repetir una i altra vegada: IAIA, PARA
DE FER FOTOS!
És un conte curt amb final de llagrimeta per la sorpresa emotiva que trobem a la darrera pàgina.
Potser hauria estar més real si l’àvia fes les fotos amb el mòbil. Potser.
Per a cicle infantil.
El tràiler en portuguès:
LES DADES:
Autor: Ilan Brenman
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductora: Elena Martín
Editorial: Baula
32 pàgines
Saragossa, 2018
Un dels meus autors preferits és en Joaquim Carbó. I ho és per com aconsegueix enganxar els infants amb la seva prosa fluïda i ben escrita i, especialment, per les històries que explica, les “aventis” que sovint porten als seus protagonistes a viure situacions més o menys inversemblants. Les sèries d’en Pere Vidal o d’en Felip Marlot, per citar-ne dues de les més conegudes, en són un clar exemple.
Però en Carbó te una altra faceta, com a escriptor (com diu ell mateix, un “Mister Hide”) que té a veure amb la literatura per a adults.
He acabat de llegir la seva darrera obra, intitulada “Va com va!” i he disfrutat. Les nou primeres pàgines em van despistar perquè és un llarg monòleg que et va portant cap allà on vol l’autor, que no és altra idea que la de fer-te comprendre com està escrita la novel·la. No hi ha capítols explícits i els diàlegs són mínims. La gràcia rau en que el narrador és el protagoniste (anònim, per cert) i els seus pensaments que es van teixint i entrecreuant-se, en un fil conductor que és el seu pensament immediat però farcit de flashbacks i d’anècdotes de la vida quotidiana. El protagonista és una mena de Colombo, aquell detectiu de sèrie homònima que no duia pistola i que la seva arma era el llapis i una minúscula llibreteta on anava apuntant tot el que veia. A “Va com va!” passa quelcom similar, perquè el “prota-narrador” té una capacitat inusual per fixar-s’hi en petits detalls que ens passen pels morros i no els veiem, des del senyal lluminós del metro que anuncia l’entrada d’un nou comboi, fins al que passa als boxes del servei d’urgències d’un hospital o en una botiga de roba.
El llenguatge que usa està carregat de frases fetes i d’expressions populars, algunes de poc utilitzades i que ens fan somriure.
A la contraportada del llibre es pot llegir que és una “tragicomèdia indignada” i això fa referència a la trama perquè en Carbó despulla totes les misèries del món actual i no deixa de criticar allò que considera que ens degrada com a éssers humans.
No explico res de l’argument però si teniu ganes de passar una bona estona, aquets és un bon llibre que no us deixarà indiferents. Algú deia que una lectura t’ha de colpejar el cap, ha de ser una batzegada que et remogui per dins. Aquesta novel·la ho fa.
Un agraïment final per a l’editorial Males Herbes i els dos intrèpids editors, en Ricard Planas i en Ramon Mas per la seva aposta per “una altra mena de literatura en català”.
Us deixo amb unes fotos del dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona.
I tornant a la faceta més coneguda d’en Joaquim, la d’autor de literatura infantil, s’acaben de publicar dues novetats. Una per als infants de cicle mitjà (Paraules per menjar i beure) i l’altra per als de cicle infantil(Ha passat el circ)
Des de finals d’abril tenia pendent de comentar el quart conte d’en Joaquim Carbó dins la col·lecció “Capsa de Contes”, d’edicions Baula. Com en els anteriors estan il·lustrats per la Montse Tobella. Ho faig ara, breument:
En aquest conte en Joaquim ens narra les aventures d’en Miquelet per una selva, molt especial, on trobarà nombrosos animals, la majoria ben coneguts com cargols, aranyes o coloms i altres de més difícils de veure com els dragons, els pugons o les sargantanes.
En Carbó ens fa una altra lliçó de com explicar un conte amb un llenguatge aparentment senzill però farcit d’expressions i vocables poc usuals.
Les il·lustracions de la Montse Tobella es nota que estan fetes amb molta dedicació, cura i estimació per la seva feina. Precioses.
Ah! I el gir final de conte és genial.
Crec que es un bon llibre per als infants de primer de primària i ens ofereix moltes possibilitats de conversa sobre els animalons que hi apareixen però també sobre la cadena tròfica i sobre la vida.
Us recordo els altres tres títols anteriors d’aquesta col·lecció:
En els propers dies us presentarem en aquest mateix bloc les lectures recomanades per a Sant Jordi. Però abans voldríem deixar constància d’algunes editorials que es preocupen de fer-nos arribar a l’escola algunes de les novetats, convençuts que les llegirem i en farem un bon ús.
Normalment és així i sempre procurem fer-los el retorn amb les nostres impressions. De vegades som els mestres els qui llegim les novetats però també hi ha ocasions que les passem directament als alumnes, destinataris principals, que són els qui fan la primera lectura. És ben curiós perquè sempre la “claven” i si ens diuen que “aquest llibre està molt bé” és així realment però si els seus comentaris són “home, l’he llegit però no sé si m’ha acabat de fer el pes” llavors ja sabem que alguna cosa trontolla i llavors el llegim amb més atenció.
Voldria agrair des d’aquestes línies a algunes de les editorials que ens tracten amb més carinyo i ens tenen en consideració.
En les darreres setmanes hem rebut els següents llibres: Cruilla edicions ens va fer arribar els tres exemplars de la col•lecció “els futbolíssims”
Els Futbolíssims és una col·lecció de futbol i misteri escrita en clau d’humor destinada a lectors de vuit anys en endavant. Les històries dels seus personatges mostren als lectors com un grup de nois i noies que formen part d’un equip de futbol, anomenat “Els Futbolíssims”, descobreixen valors com la companyonia, la solidaritat i l’amor, i decideixen estar units encara que, per les adversitats, aquest equip pugui desaparèixer al final de la temporada.
Els tres títols que han arribat són: El misteri dels àrbitres adormits, El misteri dels set gols en pròpia porta, El misteri del porter fantasma.
OQO Ediciones ens envia cada mes les dues novetats. Les darreres que ens han arribat són:
Maria. El conte d’Eva Mejuto ens explica que la Maria, farta de fer tota la feina de cas, un dia decideix donar una lliçó al seu marit. Amb molta astúcia aconseguirà que en Benito prengui consciència que el treball de casa està mal repartit i aconsegueix que canviï d’actitud.
El relat es basa principalment en la disputa que inicien la Maria i el seu marit, en Benito, quan aquest li demana que li faci pa.
i la seva dona es nega repetidament, adduint que li falten, un a un, tots els ingredients: farina, aigua, sal i carn…
Relat amb to humorístic que ens serveix per, d’una banda, entendre com es fa el pa i, de l’altra, conscienciar que els feines de casa s’han de compartir. Hansel y Gretel. El relat clàssic, il·lustrat per Iratxe López de Munain, guanyadora del Premi Europeu “Cuina de contes” a la millor proposta d’il·lustració per a aquest àlbum, realitzat en el marc del projecte europeu Europa a la carta. Aquest llibre va acompanyat d’un CD de música gravat per l’Orquestra Filharmònica Cidade de Pontevedra, que recull una selecció instrumental de diferents fragments de l’òpera Hansel i Gretel.
Eumo editorial ens ha fet arribar L’abecedari dels oficis. Aquest llibre revisa les lletres d’un alfabet que ens parla d’oficis i professions. Tu què vols ser quan siguis gran? Vols ser pallasso amb nas de cirera i vestit de colors? O dibuixant que, amb llapis i paper, tot un món va creant? O zoòloga, jutge, oculista, karateka…?
També ens han enviat Papà, perquè som independents?, situat en una Catalunya, de l’any 2026. Diu que tot va començar quan ahir en Rashid, el millor amic de la Mariona, li va explicar que fa deu anys el nostre país no n’era, d’independent. La Mariona no s’ho va creure i va pensar que ho preguntaria als pares.
Avui, com qui no vol la cosa, la Mariona llança la pregunta:
–Papa, en Rashid m’ha dit que abans estàvem enganxats a un país més gran. És veritat?
El pare, que no sap gaire com explicar-ho, s’ha empescat aquesta història, divertida i enginyosa, que repassa el procés cap a la independència.
Edicions del Roure de can Roca ens ha enviat un parell de novetats: “El concertista de pájaros” de Josep-Francesc Delgado es situa a la ciutat de Singapur durant la Segona Guerra Mundial. Lin Zin i Changlao, dos mestres de la tradició xinesa dels concerts d’ocells, veuen truncades les seves vides per la guerra. Però els ocells de Changlao no són com els altres. Un llibre que ens parla de la perseverança, la gratitud i la fidelitat als propis valors com a camí per trobar la felicitat fins i tot en les més atroces circumstàncies.
“En Quim i el grill”, de Pere Martí Bertran, Una història sobre el respecte a tots els éssers de la natura i també sobre els valors que ens poden transmetre els més grans de la família. Les il•lustracions de Marta Ponce copsen, amb la sensibilitat que la caracteritza, els subtils sentiments dels personatges.
Baula ens ha fet arribar el darrer llibre d’en Joaquim Carbó (amb dedicatòria inclosa): En Miquelet i les formigues.
En Miquelet, un dia que camina pel bosc, descobreix una petita pila de terra que sembla un volcà en miniatura. Pel forat, el cràter, entren i surten unes formigues. L’observació continuada dels moviments i costums d’aquests petits insectes li fa l’efecte d’una gran representació.
En aquest conte, Joaquim Carbó, que es declara molt tafaner, recorda que quan era petit s’embadalia amb els senzills espectacles que la natura ens ofereix de franc.
A tots ells, moltes gràcies per fer-nos còmplices de l’educació dels infants del nostre país.
La invitació a la lectura 