Sigueu benvinguts, refugiats

He estat, aquests dies, per les belles terres del nord-oest i, a Santiago de Compostel·la, he visitat una exposició molt impactant sobre els refugiats.
L’exposició We refugees comença amb una imatge singular –Los ensacados- que pertany a una sèrie de Goya de principis del XIX coincidint amb l’exili cap a França d’aquells que havien col·laborat amb la monarquia napoleònica de Josep I, i l’exili dels liberals cap a Anglaterra. Una obra que ens sembla tan actual que fa feredat.

Al dossier de la mostra, referint-se a aquest quadre, podem llegir:

L’escena mostra un grup de homes que han estat ensacats, introduïts en un sac del qual només treu el cap: es mouen maldestrament per una platja en el que sembla el moment previ a un embarcament secret i nocturn camí del exili. El sac, que habitualment conté productes o mercaderies, degrada les persones, els impedeix el moviment i és així mateix un reflex de la privació de llibertat. Aquesta peça, que sembla marcar la representació del refugiat (polític) modern, estableix diàlegs creuats amb l’inquietant vídeo d’Adrian Paci en què un grup de persones espera a l’escaleta d’un avió enmig d’una pista d’aterratge a la qual no sembla que vagi a arribar cap vol.

Enllaç al web del CGAC (Centro Galego de Arte Contemporàneo): http://cgac.xunta.gal/ES/exposicion-detalle/95/refugees_es#ad-image-0

We refugees pren el nom d’un assaig de l’Hanna Arendt que va ser publicat el 1943 amb la intenció de recordar el drama dels refugiats que en aquella època ja era ben evident. Si fa no fa, com ara.

En els últims mesos les notícies a la televisió i a la premsa han anat informant gairebé diàriament del flux de refugiats que arriben o intenten arribar a un altre país com si fossin una amenaça i obliden que la història del segle XX està marcada pel drama de milions de persones desplaçades, exiliades, expatriades i refugiades. Això és el que podem veure en aquesta exposició ben documentada i molt didàctica per entendre què està passant.

La visita m’ha fet recordar la pila de llibres, de bons llibres, que tenim al nostre abast per explicar als infants què significa l’exili, la fugida de la guerra, de la fam o de la misèria, a la recerca d’una vida millor. Llibres com «Cavall de guerra», «Sóc una nou», «Per què?»», «La maleta»», «Un llarg viatge», », «El diari d’Anna Frank»», «Emigrantes», «Quan el meu pare era un arbust» i tants i tants altres que serveixen per exorcitzar les guerres i que fora bo tenir-los a l’abast i ben visibles a la biblioteca escolar.

 

 

 

El mestre que va prometre el mar

El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro dice que iremos a bañarnos. (Lucía Carranza)

Al Museu Marítim de Barcelona hi ha una exposició temporal de visió obligada per als mestres. Me la va recomanar la Cecília Lladó i ho va encertar de ple. Es titula ANTONI BENAIGES, EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR i ens narra les peripècies de l’Antoni Benaiges, un mestre republicà de Mont-roig del Camp, que va aplicar les tècniques pedagògiques de Freinet, una metodologia que es basa en el text lliure. A l’escola on va treballar va fer amb els alumnes uns quadernets que ara podem veure exposats (els que es van salvar) fets a partir dels textos dels alumnes, a Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos. Eren els anys de la República, però tot va quedar estroncat amb l’inici de la guerra civil.


Els textos reflecteixen la manera de viure i d’entendre el món dels infants i parlen de la família, el paisatge, les festes, les excursions, els viatges, els jocs, el folklore, etc. La impremta era l’eina que els permetia materialitzar tot el que anaven elaborant i creant.


Els alumnes de l’Antoni Benaiges no havien vist mai el mar i el gener de 1936 el mestre els va animar a imaginar-lo i a descriure’l. El resultat va ser el quadern «EL MAR. Visión de unos niños que no lo han visto nunca». Els va prometre que els duria a veure el mar, però mentre preparaven el viatge va ser detingut i executat.


L’exposició val molt la pena. Els textos estan molt ben triats, són entenedors i alguns objectes ajuden a fer-nos una idea de com era la vida en aquell poble perdut del món on no hi havia res de res, ni tan sols carretera, en una època dura de debò.
Si podeu, aneu a veure-la i sobretot llegiu els textos dels infants que volien veure el mar. Impressiona.

El mar será muy ancho y muy grande. Pero sobre todo hondo. El agua está más caliente que la de los ríos. Y debe ser muy salada. El mar res donde se va a baños. Por él pasan los barcos. Al lado habrá alguna casilla, para secarse cuando salen de bañarse. En la orilla debe haber arena. (Anita Ortiz)

LES DADES
Data: Del 20/07/2018 al 03/03/2019
Horaris: De 10:00 a 20:00
Lloc: El Mirador (Museu Marítim de Barcelona)
Preu: Gratuït

 

Carme Solé Vendrell, la il·lustradora del mes (juny 2018)

La Carme Solé Vendrell és una de les pioneres de la il·lustració per a infants i joves a casa nostra i no hi ha cap biblioteca escolar de Catalunya que no tingui alguns dels seus llibres, perquè n’ha fet molts i de molt bonics durant molts anys.
A la biblioteca de l’escola guardem com a veritable tresor un dibuix que ens va fer l’any 1999, amb motiu d’una visita a l’Hospitalet. Aquí el podeu contemplar:

El primer llibre que va editar va ser l’any 1968 i fins al dia d’avui n’ha il·lustrat més de 700, entre àlbums i llibres de text, alguns han esdevingut mítics i agraïm que l’editorial Mars (de l’Associació de Mestres Rosa sensat) els estigui reeditant com és el cas de Raspall, La lluna d’en Joan, Jo les volia, En Benet i el seu roure, L’Aniversari o Llívia, petita història d’un gos d’atura.

Al seu web (http://www.carmesolevendrell.com/ca), molt complet i recomanable, podem llegir:
Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la rica tradició catalana d’il·lustració, creant escola en noves generacions d’artistes.
Des del 1992 compagina la seva activitat amb la pintura, on destaquen els seus retrats d’infants, Nens del mar i Nens de la guerra.

Sovint recordem que l’Eric Carle i en Tomi Ungerer tenen un museu dedicat a la seva obra. Crec que la Carme Solé Vendrell també mereixeria que la seva obra tingués espai propi i faria bé el Departament de Cultura de promoure aquesta iniciativa.

Si podeu, no deixeu de visitar l’exposició sobre la seva obra al Palau Robert de Barcelona. Val molt la pena perquè hi ha moltíssims originals i podem seguir la seva evolució com a il·lustradora i els diferents estils i tècniques que ha emprat al llarg de cinquanta anys.
L’exposició es titula «Per què? Carme Solé Vendrell», està organitzada per la Generalitat de Catalunya i explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l’entrellat de l’ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són… tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L’exposició es pot visitar fins al 24 de setembre. Es nota la mà de la Teresa Duran, experta en literatura infantil i juvenil i que ja ha comissariat altres exposicions exitoses. També compta l’assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.

L’exposició s’estructura en quatre apartats i acaba amb la campanya WHY?, que ha promogut perquè ens preguntem el perquè de la injustícia que pateixen molts nens i nenes que viuen situacions de misèria i marginalitat arreu del món.


A l’exposició hi destaquen els 11 llibres que van suposar girs en la seva trajectòria, llibres essencials que expliquen bé les seves il·lustracions. Aquest:
1973. El poll i la puça. Textos de Jordi Cots. Editorial La Galera. Carme Solé Vendrell adquireix un estil (llenguatge tècnic) propi.
1978. Potser sí, potser no. Editorial Casals. Mostra del que és un bon llibre per a l’escola.
1979. Un os nuvolós. Textos de Leslie Williams. Primer llibre editat a l’estranger. Editorial Blackie.
1982. La Lluna d’en Joan. Text de Carme Solé Vendrell. Editorial Blackie.

1984. Jo les volia. Text de Maria Martínez i Vendrell sobre una idea de Carme Solé Vendrell. Editorial Destino. Relat autobiogràfic. Transició del relat fantàstic al realisme.
1989. La Bíblia. Tria de textos de Josep Maria Rovira Belloso. Editorial Destino. Viatges per veure llums i escenaris. El teatre és molt present en les il·lustracions d’aquesta obra, amb referències a les representacions de La Passió o Els Pastorets d’Horta.
1991. Els nens del mar. Textos de Jaume Escala. Editorial Syros Altternative. Aposta clara per un text que oposa tradició (rondallística) i crua realitat. Inspirat en la destrucció de les barraques imposada per la Barcelona Olímpica.
1992. La luz es como el agua. Textos de Gabriel García Márquez. Editorial Grimm Press. Obra en què apareixen alguns canvis tècnics i estilístics i que li permet aconseguir una gran visibilitat internacional.
1994. La Lluna, la Terra i el Sol. Textos de Jaume Escala. Editorial Patmos Verlag. Text molt obert que, a partir dels moviments dels astres, permet als infants fer diverses interpretacions.

2001. Un puñado de besos. Textos de Antonia Rodenas. Editorial Anaya. Representa una ruptura respecte a treballs anteriors d’il·lustració.
2011. La croada dels nens. Textos de Bertolt Brecht. Editorial Magenta. Imprès amb els esbossos originals.

Al Telenotícies vespre de TV3 del dia 30 d’abril de 2018 se’n van fer ressò. Aquí, la notícia:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/una-exposicio-mostra-els-50-anys-de-professio-de-la-illustradora-carme-sole-vendrell/video/5763276/

L’Il·lustríssim Leonardo Rodríguez

cartell-amb-logos

Comparteixo la información de l’exposició IL.LUSTRISSIM que s’inaugura avui divendres dia 21 a l’espai d’Art La Claraboia, al carrer Sant Miquel, 9 de Rubí. Es tracta d’una acció que promou la Montse Marcet (lectors al tren!), una entusiasta convençuda del valor de la literatura infantil i juvenil com a transformadora dels pensaments i valors dels nostres infants i joves.

En aquesta ocasió l’artista que ha convidat és en Leonardo Rodríguez, un il·lustrador independent que viu i treballa a Barcelona.
El seu treball ha aparegut a la revista MAD, Nova York, Barcanova Editors, Barcelona, RBA Editors, Barcelona, i en El Diari universal, Caracas, Veneçuela. També ha treballat com a director d’art per a Dancing Diable Studio, Nova York, on va treballar en la producció de la campanya Go Wild per al zoològic del Bronx. Col·labora com a dibuixant per a diverses seccions de la revista MAD, com ara pàgines “Fundallini” i “Històries d’inspiració”, entre d’altres tasques. Va publicar el llibre Home-field advantage amb Simon &Schuster.

portada-blog_2_leonardo_rev

Una de les seves últimes creacions, forma part de l‘exposició Il·lustrant l’ultima frontera, amb motiu del 50 aniversari de Star Trek, al Palau MariCel a Sitges, en el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

imageHa il·lustrat diversos llibres d’Enric Larreula i d’en Jordi Folck que hi seran presents a la inauguració i donaran el seu parer del treball que ha fet pels seus llibres.

Les il·lustracions originals i els llibres en els que ha treballat, estaran a la venda des del divendres 21 fins el diumenge dia 30 d’octubre.

Algunes de les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’autor.

37db5b6438801-56014f9b1377f magic-bear-mad-copy

 

50 anys de El Zoo d’en Pitus

zoo-portadaCom qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.

Vaig tenir la sort de compartir un matí amb en Sebastià Sorribas, l’autor, a les antigues oficines de l’editorial Graó, conversant, juntament amb en Joaquim Carbó, del que va significar per a tots dos la publicació de El Zoo d’en Pitus i de La casa sota la sorra.
M’agradaria compartir aquells moments amb els qui no vau llegir l’entrevista que vam escriure a la revista GUIX en el seu dia. Només cal que cliqueu AQUÍ
També us recordo que durant aquest estiu a les biblioteques de Girona s’han fet moltes activitats relacionades amb l’efemèride. Si us afanyeu encara podeu gaudir d’algun espectacle i/o exposició fins a finals de setembre.

Per exemple, la que es pot visitar a la Biblioteca Just M. Casero (Plaça de l’Om, 1, 17007 Girona).

Es tracta d’una exposició vivencial acompanyada de les il·lustracions de la Pilarín Bayés i d’una ambientació que et fa sentir dins el llibre.

pitus2 pitus3 pitus4 piuts5

Il·lustríssima Noemí Villamuza (exposició)

cartell

La Montse Marcet (lectors al tren!) torna a impulsar una altra exposició. En aquest cas de la il·lustradora Noemí Villamuza. Es podran veure els seus originals i també els llibres on es troben. Per fer-ho més bonic han organitzat lectures de relats, anecdotaris, i cants i balls de grafit (no sé que és però sona bé…)
Crec que també hi haurà algun raconet amb objectes personals de l’autora.
L’exposició només estarà deu dies o sigui que val la pena programar l’escapada fins a Rubí.noemc3ad-15
La Montse ens recomana especialment la presentació del dia 16 a les 19 h. Amb paraules seves: “La Noemí explicarà com treballa i ho regarem amb un Rioja boníssim! No falteu!”
Podeu seguir la informació que es generi al facebook Il·lustríssima Noemí Villamuza i també a Lectors al tren!

Recordeu:
Del 16 de setembre al 25 de setembre a La Claraboia (Carrer Sant Miquel, 9 Rubí)

Diria que també es podran comprar els originals, si hi esteu interessats, però no estic segur.

noemi-villamuza2

me-gusta

Exposició “Tintín al Tibet”

expo_tintin_al_tibet_paret_principal_full_gallery

Al Museu d’Història de Catalunya, del 15 de juny fins al 2 d’octubre, es pot visitar gratuïtament l’exposició que combina imatges de les expedicions alpines a l’Annapurna amb les aventures de Tintín al Tibet.

Segons s’explica a l’exposició “Tintín al Tibet és el treball més personal d’Hergé. En aquell moment, l’autor patia una forta crisi espiritual i la seva creació va constituir una veritable teràpia introspectiva. Hergé ens mostra la part més humana i trascendent de Tintín alhora que dóna via lliure a la seva fascinació per Orient. Des de la seva publicació en el 1958, es calcula que s’han venut més de 250 milions d’àlbums arreu del món, en mes de cent idiomes. El 1965, apareix l’edició catalana, traduïda per Joaquim Ventalló. La publicació del llibre coincideix amb la fugida del Dalai-lama cap a l’Índia, fugint de la repressió xinesa. Una qüestió que, més de mig segle després, continua d’actualitat.”DSC05093

És una bona ocasió per conèixer com ha patit el poble tibetà i, de passada, gaudir del traç net dels còmics d’Hergé.
L’exposició és gratuïta i val la pena atansar-s’hi aquests dies d’estiu amb els infants del Casal d’estiu o, senzillament, mentre vagaregem per la ciutat. L’horari és de dimarts a dissabtes, de 10 a 19 h i els diumenges i festius (excepte 15 d’agost) de 10 a 14.30 h. Els dilluns i el 15 d’agost, el museu està tancat.
Si voleu saber-ne més, teniu tota la informació AQUÍ