Exposició de «Gardinella y el Gran Viaje» a Lectors, al tren!

Anar a “Lectors, al tren!” sempre és una festa i més quan tens la sort de poder admirar els originals d’un llibre. I molt més encara quan és la Montse, la llibretera, qui t’explica fil per randa els detalls ocults de cadascuna de les làmines exposades.

“Lectors al tren!” és un espai còmode, estimulant i amb una bona tria de novetats que sempre tenen una exposició sobre algun llibre que val la pena de conèixer, amb especial atenció a les imatges.

He estat gaudint de “Gardinella y el gran viaje”, un àlbum que ens parla d’una nena, la Gardinella, que emprèn un viatge abandonant el desert dels Silencis amb el seu poble, els “citintos”.

Els citintos són un poble imaginari que podria ser qualsevol poble i per això, veiem com alguns se n’alegren d’emprendre el Gran Viatge, i altres no tant.

Entenem que és una diàspora fugint de no se sap ben bé què, però ens ho imaginem. Pel camí, han de cremar algun objecte personal, deixar alguna cosa enrere per aconseguir passar “a l’altra banda”. Ve a ser com oblidar el passat i els patiments i començar una nova vida.

És un viatge metafòric que utilitza el recurs de la fantasia per explicar una història universal plena d’emoció, utilitzant el color com a element narratiu.

A l’inici del relat, a les primeres pàgines predomina el blanc i negre (tintes), fins que la Gardinella i els citintos troben un oasi on establir-se. Aquí es produeix un canvi i apareix el color perquè sembla que han trobat una llar on viure i on podran viure les futures generacions.

Una història actual per explicar des de la perspectiva de la infància la realitat dels refugiats i les migracions.

He estat mirant amb detall totes les imatges i amb la Montse hem preparat el taller sobre aquest relat que farem el dijous 16 de març.

Si us interessa assistir, podeu escriure a montse@lectorsaltren.cat i us n’informaran de com participar.

LES DADES:
Títol:
Gardinella y el gran viaje
Autora: Daniela Godel
I·lustradora: Daniela Godel
Editorial: Libre Albedrío
Pàgines: 60
Barcelona, 2022

«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

La natura es rebel·la a “l’arquitecte i l’arbre”

«L’arquitecte i l’arbre» és un àlbum en format alt com un edifici que ens parla de la natura que habita a les ciutats, i de com aquesta natura, de vegades —ho hem vist molt en aquests mesos de confinament— s’entesta en recordar-nos que també forma part del paisatge i que té les mateixes necessitats de viure que nosaltres.

Llibres que parlin d’arquitectura no n’hi ha gaires. Alguns són magnífics com «Los rascacielos», «Popville» o «Un mon propi», per exemple. Ara acaba de publicar-se aquesta aventura que té com a protagonista un arquitecte anomenat Òscar que viu al carrer Pitàgores, número 45, en una casa molt ordenada, quadriculada, on tot té el seu lloc i la seva funció.

L’Òscar té una dèria gairebé malaltissa amb l’ordre i una obsessió amb les línies rectes i els quadrats. Es mira amb cert neguit la ciutat des de la finestra de casa seva:

«Aquesta ciutat és un caos!»

Per això l’edifici que està construint està calculat amb línies estrictament rectes i les finestres perfectament quadrades.

«Si tos els edificis de la ciutat fossin així, jo m’hi trobaria molt millor», pensava ell.

Però, ai! La natura és capriciosa i, després d’una forta ventada, l’arbre que hi ha al parc del costat del seu nou edifici, es desploma justament on havia d’anar la sala d’estar del pis de la tercera planta.

Aquest serà el fet que li trencarà els esquemes, el farà replantejar-se el seu projecte i la manera d’entendre la vida, adaptant-se a les situacions imprevistes i pensant més en les persones i construint un edifici on els nens poden jugar, lliscar, amagar-se i on les persones grans trobaran llocs pel gaudi i fins i tot les formigues i altres bèsties seran ben rebudes.

A la darrera pàgina del llibre, l’autor, el canadenc Thibaut Rassat, comenta que l’edicifi que ha pensat està inspirat en l’obra de l’arquitecte americà Gordon Matta-Clark i en la seva obra Conical Intersect , 1975. Aquesta:

Recomanat a partir de cicle mitjà

A la contraportada llegim:
L’Òscar és arquitecte. Té devoció per la bellesa de les línies rectes, tot ha d’estar quadrat, classificat, ordenat i organitzat. Fins al punt que hi ha qui pensa que potser està una mica
tocat del bolet: tot ha d’estar sota control!

Però. un bon dia, arriba a la feina i es troba que ha passat un desastre! Un arbre ha caigut al mig de la sala d’estar de la tercera planta de l’edifici en construcció. L’Òscar perd el món de vista davant d’un dilema tan inesperat: haurà de tallar aquest arbre immens i problema resolt?, o bé haurà de refer tots els plànols i càlculs originals per incorporar dins de l’edifici un arbre tort?

Un llibre entranyable que ens mostra la convivència entre la ciutat i la natura. Com els humans arribem a exigir-nos per adaptar-nos a l’imprevist, com descobrim que a partir del caos, neix la nostra creativitat i com podem entendre, respectar i estimar la natura, malgrat que se’ns presenti inesperadament.

LES DADES:
Títol: L’arquitecte i l’arbre
Autor: Thibaut Rassat
Il·lustrador: Thibaut Rassat
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 40
Format: 31,50 x 20,00 cm
Barcelona, 2020

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

Una nova terra. Una vivència compartida.

L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.

El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.

El pare pregunta:
—Què us sembla?
—Estupenda! Està molt bé!
La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble.
El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?

La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.

Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.

Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació:
https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant a http://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS

LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28