Mireia Alegre

by

«Orbie, dibuixa’m un xaibotó», un àlbum delirant

En Fred fa setmanes que intenta, sense èxit, dibuixar un “xaibotó” però no se’n surt. La solució, segons ell, és demanar ajuda a la seva amiga Orbie (ha vist que és la il·lustradora que apareix a la coberta).

Però hi ha un problema: Li ha d’explicar què és un “xaibotó”, és clar! I no serà fàcil perquè és una paraula que s’ha inventat i li resulta complicat d’explicar. Cada vegada que ho intenta s’empatolla més i més. Però és tossut i no pararà fins que l’Orbie li dibuixi l’animal que s’ha inventat. Aquí, recordem la cèlebre frase “dibuixa’m un xai” del Petit príncep i pensem que la cosa acabarà de manera similar.

El que no imagina en Fred és que l’Orbie cada vegada es posa més nerviosa, irritada, colèrica, i ho veiem en les expressions de la seva cara (és genial!)

Un àlbum divertit (boig, seria millor) que juga perfectament amb el llibre com a objecte, relacionant els personatges a través de les pàgines.

L’humor de l’autor, en Frédérick Wolfe, i la versatilitat amb els colors de l’Orbie, la il·lustradora, ens presenten uns personatges amb expressions còmiques que reflecteixen prou bé com va degenerant la situació.

És un encert fer que els autors esdevinguin, al seu torn, personatges del llibre (no és la primera vegada que això succeeix, però es veu poc) perquè ens proporciona l’oportunitat de parlar amb els infants dels diferents oficis de les persones que fan un llibre.

El final obert ens convida a pensar en una segona part.

Una lectura recomanada a partir de cicle inicial i per als fans de “El Petit Príncep” en particular.

LES DADES:
Títol: Dibuixa’m un xaibotó
Autor: Frédérick Wolfe
Il·lustradora: Orbie
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 40
Barcelona, 2023

by

Pa i lioneses de xocolata

«La fleca del carrer dels diumenges» és una novel·la d’aquelles que, d’entrada, t’atrauen pel seu aspecte bonic, els colors, les tapes dures i, en aquest cas, per la suggestió d’un títol que et fa notar l’olor del paper, talment com la magdalena proustiana. T’atrau també la imatge en tons sèpia de la portada, i quan l’obres i passes ràpidament per les pàgines veus una tipografia elegant i unes il·lustracions molt franceses, molt tomiungereses. I vols tenir-lo, esclar! Perquè a més, saps que els de l’editorial Birabiro fan pocs llibres però ben triats.

El tema principal és l’amor però també es parla de superació, de constància, de creure en els teus somnis, d’anar a poc per la vida i disfrutant dels petits plaers. En aquest sentit, «La fleca del carrer dels diumenges» té certes similituds de fons amb les obres de Charles Dickens, especialment, però amb algun toc de Roald Dalh.

Comença quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es coneixen. Tenen quinze anys i s’enamoren. Ambdós són músics (ella, tuba i ell, flauta travessera) i comencen a practicar “les quatre estacions de Vivaldi” sota l’ombra d’un desmai, cada dissabte.

Els dies, els anys, passen, i no aprenen cap ofici, entestats en estimar-se i practicar Vivaldi, de manera que es troben casats i amb una criatura, més pobres que una rata, vivint en un pis petit i humit i dormint asseguts a una cadira.

Quan el seu fill, en Jack, té sis anys i ja va a l’escola, una nit l’Adèle i en Louis moren plegats i en silenci. Es un moment dramàtic que l’autor (l’Alexis Galmot) i l’il·lustrador (en Till Charlier) ens mostren de manera molt poètica.

De fet, aquí és on comença la novel·la perquè anirem veient com en Jack va creixent i va aprenent a sortir-se’n a la vida. Primer, en un orfenat, després com a aprenent de pastisser i finalment canviant la vida del carrer i del barri on s’instal·la i on, gràcies a la seva traça fent pa no massa cuit i lioneses de xocolata, aconsegueix que tothom el conegui i se l’estimi.

El llibre té tocs surrealistes, diàlegs una mica “marcians” i situacions còmiques i delirants, és fresc i diferent al que estem acostumats.
M’ha agradat perquè defuig la moralina i, senzillament, ens presenta una aventura vital que es fa bé de llegir (sobretot en veu alta) i ens atrau.

Si alguna cosa es podria canviar és el final que queda un xic precipitat i potser es podria haver esplaiat més en la relació amorosa d’en Jack i fer-la més semblant a l’amor amb majúscules dels seus pares.

Lectura per a nois a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: La fleca del carrer dels diumenges
Autor: Alexis Galmot
Il·lustrador: Till Charlier
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 80 pàgines
Barcelona, 2020

by

La natura es rebel·la a “l’arquitecte i l’arbre”

«L’arquitecte i l’arbre» és un àlbum en format alt com un edifici que ens parla de la natura que habita a les ciutats, i de com aquesta natura, de vegades —ho hem vist molt en aquests mesos de confinament— s’entesta en recordar-nos que també forma part del paisatge i que té les mateixes necessitats de viure que nosaltres.

Llibres que parlin d’arquitectura no n’hi ha gaires. Alguns són magnífics com «Los rascacielos», «Popville» o «Un mon propi», per exemple. Ara acaba de publicar-se aquesta aventura que té com a protagonista un arquitecte anomenat Òscar que viu al carrer Pitàgores, número 45, en una casa molt ordenada, quadriculada, on tot té el seu lloc i la seva funció.

L’Òscar té una dèria gairebé malaltissa amb l’ordre i una obsessió amb les línies rectes i els quadrats. Es mira amb cert neguit la ciutat des de la finestra de casa seva:

«Aquesta ciutat és un caos!»

Per això l’edifici que està construint està calculat amb línies estrictament rectes i les finestres perfectament quadrades.

«Si tos els edificis de la ciutat fossin així, jo m’hi trobaria molt millor», pensava ell.

Però, ai! La natura és capriciosa i, després d’una forta ventada, l’arbre que hi ha al parc del costat del seu nou edifici, es desploma justament on havia d’anar la sala d’estar del pis de la tercera planta.

Aquest serà el fet que li trencarà els esquemes, el farà replantejar-se el seu projecte i la manera d’entendre la vida, adaptant-se a les situacions imprevistes i pensant més en les persones i construint un edifici on els nens poden jugar, lliscar, amagar-se i on les persones grans trobaran llocs pel gaudi i fins i tot les formigues i altres bèsties seran ben rebudes.

A la darrera pàgina del llibre, l’autor, el canadenc Thibaut Rassat, comenta que l’edicifi que ha pensat està inspirat en l’obra de l’arquitecte americà Gordon Matta-Clark i en la seva obra Conical Intersect , 1975. Aquesta:

Recomanat a partir de cicle mitjà

A la contraportada llegim:
L’Òscar és arquitecte. Té devoció per la bellesa de les línies rectes, tot ha d’estar quadrat, classificat, ordenat i organitzat. Fins al punt que hi ha qui pensa que potser està una mica
tocat del bolet: tot ha d’estar sota control!

Però. un bon dia, arriba a la feina i es troba que ha passat un desastre! Un arbre ha caigut al mig de la sala d’estar de la tercera planta de l’edifici en construcció. L’Òscar perd el món de vista davant d’un dilema tan inesperat: haurà de tallar aquest arbre immens i problema resolt?, o bé haurà de refer tots els plànols i càlculs originals per incorporar dins de l’edifici un arbre tort?

Un llibre entranyable que ens mostra la convivència entre la ciutat i la natura. Com els humans arribem a exigir-nos per adaptar-nos a l’imprevist, com descobrim que a partir del caos, neix la nostra creativitat i com podem entendre, respectar i estimar la natura, malgrat que se’ns presenti inesperadament.

LES DADES:
Títol: L’arquitecte i l’arbre
Autor: Thibaut Rassat
Il·lustrador: Thibaut Rassat
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 40
Format: 31,50 x 20,00 cm
Barcelona, 2020