Pa i lioneses de xocolata

«La fleca del carrer dels diumenges» és una novel·la d’aquelles que, d’entrada, t’atrauen pel seu aspecte bonic, els colors, les tapes dures i, en aquest cas, per la suggestió d’un títol que et fa notar l’olor del paper, talment com la magdalena proustiana. T’atrau també la imatge en tons sèpia de la portada, i quan l’obres i passes ràpidament per les pàgines veus una tipografia elegant i unes il·lustracions molt franceses, molt tomiungereses. I vols tenir-lo, esclar! Perquè a més, saps que els de l’editorial Birabiro fan pocs llibres però ben triats.

El tema principal és l’amor però també es parla de superació, de constància, de creure en els teus somnis, d’anar a poc per la vida i disfrutant dels petits plaers. En aquest sentit, «La fleca del carrer dels diumenges» té certes similituds de fons amb les obres de Charles Dickens, especialment, però amb algun toc de Roald Dalh.

Comença quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es coneixen. Tenen quinze anys i s’enamoren. Ambdós són músics (ella, tuba i ell, flauta travessera) i comencen a practicar “les quatre estacions de Vivaldi” sota l’ombra d’un desmai, cada dissabte.

Els dies, els anys, passen, i no aprenen cap ofici, entestats en estimar-se i practicar Vivaldi, de manera que es troben casats i amb una criatura, més pobres que una rata, vivint en un pis petit i humit i dormint asseguts a una cadira.

Quan el seu fill, en Jack, té sis anys i ja va a l’escola, una nit l’Adèle i en Louis moren plegats i en silenci. Es un moment dramàtic que l’autor (l’Alexis Galmot) i l’il·lustrador (en Till Charlier) ens mostren de manera molt poètica.

De fet, aquí és on comença la novel·la perquè anirem veient com en Jack va creixent i va aprenent a sortir-se’n a la vida. Primer, en un orfenat, després com a aprenent de pastisser i finalment canviant la vida del carrer i del barri on s’instal·la i on, gràcies a la seva traça fent pa no massa cuit i lioneses de xocolata, aconsegueix que tothom el conegui i se l’estimi.

El llibre té tocs surrealistes, diàlegs una mica “marcians” i situacions còmiques i delirants, és fresc i diferent al que estem acostumats.
M’ha agradat perquè defuig la moralina i, senzillament, ens presenta una aventura vital que es fa bé de llegir (sobretot en veu alta) i ens atrau.

Si alguna cosa es podria canviar és el final que queda un xic precipitat i potser es podria haver esplaiat més en la relació amorosa d’en Jack i fer-la més semblant a l’amor amb majúscules dels seus pares.

Lectura per a nois a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: La fleca del carrer dels diumenges
Autor: Alexis Galmot
Il·lustrador: Till Charlier
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 80 pàgines
Barcelona, 2020

Visites d’autors, una experiència notable

Una de les trobades amb autors més reeixides que he pogut seguir darrerament és la que presenten les companyes de l’escola Gras i Soler i que ara podeu llegir a la revista GUIX núm. 446 de juliol-agost on presenten la seva experiència. Diuen, entre altres coses:

La visita d’un escriptor a l’escola per conversar sobre alguna de les seves obres és un esdeveniment inoblidable per als infants. Per tal que la trobada sigui reeixida i tothom surti enriquit cal tenir clars quins són els objectius:

  • Que els nostres alumnes llegeixin més?
  • Conèixer la persona que hi ha al darrera dels llibres?
  • Parlar dels temes que planteja la lectura?

L’estratègia per preparar la visita pot ser diversa:
Pot ser una visita sorpresa anunciada el dia abans. És possible que alguns alumnes coneguin les obres de l’autor, però la majoria descobriran un nou món i potser tot seguit aniran a la biblioteca a buscar els seus llibres.
També es dona el cas que la visita s’anunciï una setmana abans i, a corre cuita, es faci una cerca a la biblioteca i/o per internet per conèixer la vida i la bibliografia de l’autor. En aquest cas, l’encontre tindrà una connexió més sòlida i les preguntes i comentaris seran més rellevants.

El més freqüent, no obstant, és planificar la visita amb mesos d’antelació. És el que fem a l’escola Gras i Soler perquè hi hagi temps de llegir els llibres, enviar-li un correu electrònic a l’autor, gaudir amb l’espera anunciada, preparar alguna activitat relacionada, consensuar les preguntes, anunciar-ho a la revista i al web de l’escola, informar els pares i les mares, preparar el comitè de benvinguda, elaborar el detall d’agraïment, etc.
Amb aquestes trobades situem la lectura i els llibres al centre del debat perquè l’objectiu —sobretot si ens esmercem en la preparació— és que l’experiència arribi al cor d’una nois i noies que quedaran marcats per la màgia de la visita. Per a ells serà una ocasió en que podran conversar amb algú que els ha conduit pels viaranys desconeguts de les paraules.

Es un article que val la pena llegir perquè aquesta pràctica sol ser freqüent en els centre educatius i no sempre s’aconsegueix treure un bon aprofitament i un impuls efectiu de la lectura.
En castellà, el podeu llegir a la revista AULA.

Els Quiquè i el ninot de neu

Els Quiquè són en Raül, l’Olívia, en Max, la Paula, en Bernat i la Pamela, una curiosa colla d’amics, cadascú d’ells amb una característica ben definida i particular.
A França, d’on és originari aquest àlbum, els autors ja n’han publicat quatre amb molt d’èxit. Ara, l’editorial Birabiro ens ha presentat el primer: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre.
El llibre és una introducció al format còmic. Està ben pensat i els infants s’ho passen bé, rient i identificant-se amb determinats personatges, com en Raül que sempre veu problemes a tot arreu.


Al principi veiem l’Olivia pintant un cel de color gris. Els amics arriben i quan veuen el cel gris diuen que fa fred, s’abriguen i comença el deliri… Imaginen que neva, que neva molt, i decideixen fer un ninot de neu. Com que no hi ha pastanaga per al nas li posen un plàtan i l’anomenen Bernulf. Quan surt el sol, el ninot de neu comença a fondre’s i per salvar-lo el porten a la muntanya nevada. Allà trobaran éssers estranys com l’abominable gnom de les neus i altres.


M’ha agradat i m’ha fet riure. És un àlbum fresc que recomanem a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre
Autor: Laurent Rivelaygue
Il·lustrador: Olivier Tallec
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

Si esteu a Barcelona el proper dia 5 d’octubre a les 7 de la tarda i us atanseu a la llibreria Jaimes podreu gaudir d’una conversa entre l’Olivier Tallec i l’Ignasi Blanch, parlant del seu ofici com a il·lustradors. A la publicitat de l’acte podem llegir:

Olivier Tallec

Dijous 5 d’octubre a les 7h
Diàleg entre il·lustradors: Ignasi Blanch conversarà amb Olivier Tallec
Olivier Tallec, il·lustrador per la premsa, l’edició infantil i el còmic i Ignasi Blanch, il·lustrador i coordinador de l’àrea d’il·lustració de l’Escola de la dona parlaran del seu ofici.
Olivier Tallec és il·lustrador de més d’una cinquantena de llibres. Es l’autor dels fantàstics «Qui que qui», de «Feliu, rei de les ovelles entre molts altres»
Ignasi Blanch, il·lustra llibres per a diferents editorials de Catalunya i de l’Estat espanyol. Coordina els estudis d’il·lustració de l’Escola de la Dona-Espai F. Bonnemaison
Traducció consecutiva – Entrada lliure

Ignasi Blanch