Una bona notícia: Els vuit mil llibres ja han arribat a Medellín!
“Libros libres. Promoción de la Lectura en Latinoamérica” és un projecte que va començar fa quatre anys però va quedar aparcat per culpa de la pandèmia. El curs passar es va reprendre i, ara, podem fer públic l’agraïment a les entitats i les persones que ho han fet possible (que són moltes) especialment a en Pedro Bravo i les biblioteques de l’Hospitalet que han cedit bona part del seu espai per fer de magatzem temporal. També, un agraïment a les persones amigues que han aportat una pila de llibres i algunes entitats privades que també han fet donació de llibres nous.
Tot aquest projecte no hagués estat possible sense la convicció d’en Ricardo Reitano que, des del primer moment, hi va creure i ens va encomanar la força i la il·lusió necessària. Hem tingut alguns problemes logístics que han estat a punt d’aturar l’enviament (temes d’aduanes, transports, etc. que no cal comentar) però aquesta setmana hem rebut les primeres fotografies i els primers vídeos de la bona gent de Rebipoa (https://www.rebipoa.org/) i hem vist que les utopies són possibles, que es poden crear aliances i teixir complicitats comptant només amb la bona gent que hi ha pel món.
Gràcies a Rebipoa i la col·laboració de moltíssimes persones es van poder aconseguir els diners necessaris per als tràmits legals i de logística.
Els llibres que han arribat es distribuiran entre més de 25 biblioteques comunitàries i populars de Medellín i, si les circumstàncies sanitàries no ho impedeixen, aviat podrem començar la segona fase de formació amb les persones voluntàries que gestionen cadascuna de les biblioteques populars.
Si voleu saber en què consisteix el projecte, només cal que entreu a l’enllaç següent i sabreu què s’ha fet i quines perspectives de futur hi ha. A més trobareu moltes fotografies que il·lustren perfectament de què estem parlant. Cliqueu a https://maleidesflors.wixsite.com/my-site-8
Un parell de vídeos que ens han enviat des de Medellín…
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.
Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.
També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.
Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…
A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.
Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.
Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
Dissabte vam celebrar la Jornada que ens recordava que fa 25 anys un bon grapat de mestres vam iniciar una aventura que tenia com a objectiu reivindicar i recordar que la biblioteca escolar és un dret que està recollit en nombrosos documents dels Estats que creuen en la educació com a eina per fer un món millor i que aposten per la biblioteca escolar com a motor del canvi educatiu.
Vaig tenir la sort de poder intervenir breument per donar la benvinguda a tothom que va venir i especialment a les mestres i bibliotecàries que havien matinat i vingut des de força lluny per acompanyar-nos.
Per a mi, va ser una matinal especialíssima perquè es va celebrar a l’Hospitalet, a la Biblioteca Central Tecla Sala, situada al mateix carrer on vaig néixer, estudiar, estimar i viure la meva infantesa i joventut i també el carrer on està l’escola on vaig fer de mestre tota la meva vida. Podeu imaginar com n’estava de content i emocionat.
Vaig recordar que corrien les darreres dècades del segle XX i l’interès per les biblioteques escolars era quelcom present a molts llocs de la península. Vaig explicar les visites freqüents a les escoles del País Basc —a Guipúscoa i Biscaia, especialment— immersos com estaven en un programa força reeixit que es deia ACEX; també a Extremadura i a Andalusia on brotaven experiències, grups de treball i es feien congressos, amb molt interès i participació. Ah! i a Madrid, un amic, un bon amic, en Kepa Osoro, capitanejava l’experiència lectora de l’escola Maravillas que ens servia de mirall a molts de nosaltres. El llibre que va coordinar i del que hem manllevat el subtítol d’aquesta matinal «La biblioteca escolar, un derecho irrenunciable», es va publicar l’any 1998 i llegit ara, 24 anys després encara ens resulta molt familiar tot el que s’explica. Hi van col·laborar expertes i experts de tot l’estat com Guillermo Castán (Salamanca), Teresa Mañá, Mònica Baró, Félix Benito, Jose Luis Polanco, José García Guerrero, Mariano Coronas i altres persones que ens indicaven quin era el camí bo.
Després vaig parlar de com són d’acollidores i hospitalàries les biblioteques en general i les escolars en particular i ho vaig exemplificar amb paraules d’en Germán Machado, el llibreter de “El petit tresor” quan escrivia recordant-nos que la biblioteca és el primer lloc d’acollida on es pot disposar de diaris, llibres, revistes, ordinadors amb internet i un espai per als infants. Deia:
Viví un par de años en Catalunya como un ilegal. No tenía residencia ni ciudadanía. Pero no puedo decir que haya sido un «sin papeles» porque papeles yo tenía. Uno. Solo uno. Era el carnet de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Generalitat. Me lo hicieron a la semana de radicarme en Vic. En la biblioteca Joan Triadú. Ese era mi documento oficial de residencia y de ciudadanía.
L’acte va començar amb unes paraules de la Núria Vila que juntament amb tot l’equip de bibliotecaris i bibliotecàries de la ciutat ens van donar un suport increïble i ens van posar les coses tan fàcils perquè tot sortís bé que no tenim prou paraules d’agraïment.
Després, es van presentar tres ponències d’escoles i instituts que aposten per la biblioteca escolar d’una manera ferma i decidida i ens van marcar alguns camins o itineraris que ajuden a mantenir l’esperança de que algun dia els qui governen entenguin que el canvi de debò, passa per fer un país lector, amb imaginació; potser aquesta és la clau de volta de tot plegat. La imaginació que ens farà veure com podem viure millor, essent més solidaris, ecologistes, pacifistes i feministes. Ai, las! no volem ser pessimistes però a hores d’ara sembla una utopia més que un objectiu assumible.
Tan bon punt tinguem els vídeos de les tres ponències editats els trobareu a través de les xarxes socials i al blog de Bibliomèdia (http://grupbibliomedia.blogspot.com/)
A l’Hospitalet, ciutat lectora, s’ha presentat la vuitena edició de la guia Ciutat plural, llibre singulars. Autors i autores de l’Hospitalet 2015-2016. Es la trobada bianual que organitza —de forma molt cuidada i carinyosa— la biblioteca Tecla Sala.
La iniciativa va sorgir de la mà d’en Carles Ferrer, activista de la promoció lectora i entusiasta de tot el que es cou a l’Hospitalet. I així, com qui no vol la cosa ja fa setze anys que van recollint, com a formiguetes, tot el que s’escriu a la ciutat. De les 40 publicacions que hi figuraven a la primera guia s’ha passat a les 337, en format paper!
Ha estat un matí emotiu, de retrobament i de conèixer noves iniciatives de persones que bateguen al ritme d’allò que les emociona. Hi he vist escriptors i pensadors consagradíssims com l’Agustí Alcoberro o en Jaume Botey, passant per creadors de còmics superpremiats com en Jaime Martín fins a poetes, historiadors, arqueòlegs, cuiners, metges, músics; autores de vint anys i autors de noranta. M’ha agradar molt trobar mestres com la Maribel Alarcón o l’Enric Roldán, entre d’altres, perquè en general al nostre gremi ens fa una certa mandra escriure les nostres peripècies.
Presentació de l’acte a la Biblioteca Tecla Sala
Després de l’acte formal de presentació—còmic, nostàlgic i divertit— molt ben conduit per en Pedro Bravo i la Gemma Isern, cicerones de la Tecla sala, ens hem fer una foto i hem visitat l’exposició dels llibres —de tots els llibres relacionats a la guia— amb una copeta de cava a la mà i unes converses animoses. Ha estat l’inici d’un cap de setmana que serà meravellós, i no només a l’Hospitalet.
A Nova York, les companyes Gisela Ruiz i Andrea Pozo, han organitzat una Diada molt especial a les biblioteques de la Queens Library i la New Public York Library, dins del programa d’activitats que han preparat la Farragut Fund for Catalan Culture i el Catalan Institute of America amb el suport del Diplocat i l’Institut Ramon Llull. Aprofitant que la Gisela està a Nova York i l’Andrea s’ha desplaçat expressament des de Califòrnia, faran dues accions inspirades en les que feien quan estaven a Parets del Vallés (a Can Butjosa): 911: There Is a Dead Dragon in the Library i Tell Me a Dragon.
Podeu veure de què es tracta si entreu a l’enllaç següent: https://librariesandthecity.wordpress.com/2017/04/18/sant-jordi-a-les-biblioteques-de-new-york/
I de l’altra banda del món, en Daniel Becerra, un altre amic bibliotecari i mestre que fa anys que volta per diverses ciutats del Japó i de la Xina m’explica que també han celebrat un Sant Jordi ben particular fent lectura de poemes en castellà i en xinès amb l’acompanyament d’un guitarrista i una cantant. Ho han celebrat a l’Instituto Cervantes de Shanghai.
Quina meravella, tot plegat. He llegit que «Sant Jordi és un dels dies més bonics que es poden viure a Catalunya. Llibres, roses i amor al carrer; dracs, cavallers, princeses, reis i reines en l’imaginari col·lectiu i llibres; tots reunits per celebrar un acte de veritable amor: el de l’amor per la lectura!» I no només a Catalunya, afegiria. Feliç diada de Sant Jordi!
A la biblioteca central Tecla Sala de l’Hospitalet fa més de deu anys que funciona un club de lectura en veu alta. Normalment llegeixen obres potents com Cien años de soledad o Guerra i pau i ho combinen amb d’altres més curtes com Pedra de tartera, per exemple. Durant una hora, els dimarts a les dotze del migdia, i amb la coordinació dels bibliotecaris, l’Olga i en Carles, van fent via, tranquil·lament, que és com es fan bé les coses. De tant en tant, en acabar el trimestre, els hi queden algunes sessions que aprofiten per llegir altres literatures més breus que es poden acabar en una o dues sessions. Aquestes dues setmanes han llegit Les galetes del Saló del Te Continental i van tenir l’amabilitat de convidar-me a la darrera trobada.
No cal ni dir-ho que va ser un plaer conversar amb persones que tenen uns records molt presents del que va ser la seva infantesa, una infantesa que, com la del protagonista del llibre, va viure i patir la Guerra Civil. Em va agradar sentir opinions sobre com, en realitat no es tracta de la Guerra Civil, o de la Segona Guerra Mundial, o de altres conflictes, del que es tracta és de la condició humana. Per acabar-ho d’amanir l’Olga havia preparat unes galetes que, com en el llibre, estaven decorades en forma de lletres. Bé, i també un vinet dolç que ens va alegrar el dia.
Va ser un matí memorable perquè vaig veure persones amb ganes d’aprendre, de saber, de relacionar-se, de compartir, de divertir-se. Va ser un plaer i un honor que m’haguessin deixar entrar en el seu cercle virtuós i que em deixessin fer fotografies, algunes de les quals les he compartit en aquesta entrada.
Als infants els agrada llegir còmics, i el proper dia 7 de desembre tindran una ocasió molt especial per recordar els 70 anys d’en Lucky Luke, perquè precisament va ser un 7 de desembre del 1946 quan va veure la llum el primer dibuix d’aquest cowboy solitari.
Molt probablement a moltes biblioteques s’organitzaran exposicions, xerrades o tallers al voltant d’aquest personatge. A l’Hospitalet, la biblioteca Tecla Sala ha muntat una exposició molt xula amb tots els còmics d’en Lucky Luke i a més faran dues activitats relacionades. Una serà Un taller de còmic: Lucky Luke, a càrrec de l’Oscar Julve, el dimecres 19 d’octubre de 2016 a les sis de la tarda. L’Òscar Julve explicarà com dibuixava en Morris i els assistents coneixeran i recrearan en Lucky Luke, l’home que dispara “més de pressa que la seva ombra”.
Una altre taller serà el dissabte 29 d’octubre a les 11 del matí. Serà un taller de disfresses: La Família Dalton, en la que
Primer dibuix de Lucky Luke
tots els assistents es convertiran en un dels germans Dalton. No cal preocupar-se pels materials, el posa la biblioteca.
En ambdues activitats cal inscripció prèvia.
A països com França o Bèlgica el personatge creat per Maurice de Bevere, alias Morris, ha tingut i té molta popularitat, ja des de la primera aventura Arizona 1880 que va aparèixer al setmanari Spirou i es considera al seu autor un dels grans homes del còmic. Morris va morir el 2001 i dues persones el van influir, orientar i ajudar sobre manera: l’André Franquin que el va introduir en el món dels còmics i en René Goscinny amb qui va compartir alguns àlbums entre el 1955 i el 1977.
l’últim còmic on apareix fumant una cigarreta
El personatge té molta força, en part, pels dibuixos animats que tots hem vist per televisió (on el cigarret va ser substituït per un bri d’herba) i, sobretot, l’encertada cançó que l’acompanya.
Si sempre hem defensat que la lectura és una de activitats principals de l’escola, crec que la lectura de còmics hauria d’estar en primera línia, perquè la motivació i l’entreteniment estan garantits. Bona ocasió, doncs, per retrobar-nos amb en Lucky Luke, el seu caball Jolly Jumper, el gos Rantanplan (aparegut el 1960) i els entranyables germans Dalton, Joe, Jack, William i Averell, el pes dels quals és inversament proporcional a la seva intel·ligència i que van existir en realitat al segle XIX als Estats Units.
primer guió de René Goscigny
Un dels homenatges que s’han fet darrerament és la publicació d’un còmic El hombre que mató a Lucky Luke, escrit i dibuixat per Matthieu Bonhomme i que val la pena llegir.
Si voleu més informació, visiteu la pàgina web oficial:
A lo bestia és un dels quinze llibres que formen part de la tria de “la lliga dels llibres” d’enguany i ha estat el que hem triat per portar a l’autora a parlar amb els alumnes.
La trobada va ser el dia 11 de març a la biblioteca Tecla Sala i van participar cent alumnes, quatre grups de les escoles Bernat Desclot, Sant Gervasi i Busquets i Punset.
Va ser una trobada molt intensa on la Mar Benegas va recitar, va parlar de poesia i va contestar les preguntes dels alumnes.
A la bestia és un llibre que combina poemes amb il·lustracions. Són uns poemes senzills i fàcils de recordar que tenen molta musicalitat i per això són ideals per ser llegits en veu alta.
En aquest poemes podem trobar frases tendres i dolces i d’altres més esbojarrades i exagerades.
Está estructurat en tres part. A la primera (como sardinas en lata) compara les persones amb animals –la madre cotorra, el padre jabalí, el abuelo tortuga, etc.-, la segona (con la piel de gallina) repasa els tòpics referits a alguns animals -lágrimas de cocodrilo, jaula de grillos, etc.- i la tercera (tres pies al gato) presenta uns enginyosos jocs de paraules amb animals inventats -tacarañas, parafantes, bolserizo, cucharachas, etc.
Un llibre força original.
Us deixo unes imatges de la trobada a continuació:
Conjuro primero
Por un sustantivo
ni duermo ni vivo.
Por un predicado
me has cateado.
Saber si es con uve
la fiebre me sube.
Un verbo en presente
me nubla la mente.
De nada depende:
Oviejas
Son una especie de abuelas
Que viven en el sofá
Tejen los cuentos de lana
Que luego te contaran
Miedusa
Ten cuidado no te piquen,
Aunque es poco probable,
las miedusas siempre huyen
porque son unas cobardes.
Tinc dins del meu cor molts flasconets
on desaré, un a un, els meus afectes.
El dels pares, amics, germans,
amors.
El de foques, gats, mussols….
Tot el que es mou.
La música
de lletres i paraules.
De cançons.
D’imatges.
Una posta de sol, el mar, el xiu-xiu del riu….
La Natura sencera.
L’Univers.
La Vida.
I quan en senti sola,
els obriré,
Molt poc a poc
tancant els ulls
tot olorant-los.
Escoltant el món.
Escoltant el silenci.
M. José Orobitg i Della
El dissabte 21 de març se celebra el dia mundial de la poesia. M’afegeixo a la celebració comentant la trobada que vam tenir el dia 12 d’aquest mes amb la Maria José Orobitg quan va venir a l’Hospitalet a fer una trobada amb quatre grups d’alumnes de cinquè de primària.
L’encontre, organitzat pel servei de biblioteques de la ciutat, va tenir lloc a la Biblioteca Central Tecla Sala i hi van participar un centenar d’alumnes de les escoles Mare de Déu de Bellvitge, Fax, Pau Vila i sant Josep – El Pi.
Vam conversar amb la Maria José amb motiu de la tria del seu llibre Disbagats per a la Lliga dels llibres.
Vaig tenir la sort de fer-li la presentació i vaig recordar que l’any 2004 ja ens vam trobar per celebrar el seu primer poemari “esqueixada de versos” en una altra presentació a Barcelona.
La Maria José ha anat escrivint els seus poemes i ha tingut el reconeixement i el suport de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat que ens ha permès veure i llegir els, de moment, tres poemaris “esqueixada de versos”, “Descabellat de versos descabdellats” i “Disbagats”.
Vam parlar, sobretot, de poesia i de com la paraula poètica ens explica els pensament, les idees d’una persona, amb poques paraules però ben triades. De fet només fa servir les vint-i-quatre lletres que emprem per escriure qualsevol text. De vegades la seva lectura no és fàcil i l’has de llegir una i altra vegada fins que comprens el seu significat ocult. Bé, la lectura té aquest misteri i si t’esforces al final tens la recompensa que busques.
També vam parlar de gats i de poesia visual. Ens va ver un recorregut pels gats més coneguts, des del cinema fins a la literatura universal i ens llegir un poema sobre la història d’un gat i la lluna. Ens va mostra un vídeo genial on s’explica en portuguès aquest poema. El podeu veure a continuació.
Després hi va haver temps per a les preguntes dels alumnes. Un matí meravellós. Us deixo algunes imatges de la trobada.
La invitació a la lectura 