19 Mai 2023 by jcentell

Relats que el vent s’endugué. Segona trobada

Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.

Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.

Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.

En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.

Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.

L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.

L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/anna-vilar

La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.

Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.

En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.

Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ma-angels-garcia-carpintero

L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.

Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.

“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle

Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.

També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.

Entreu a: https://sites.google.com/site/autorslh/

La de dilluns va ser una jornada d’aquelles que valen la pena viure-les.

Vam acabar amb un joc literari basat en dites i frases fetes. Amb premi per a tothom.

Gràcies a les persones que ens vau fer costat.

19 Abril 2023 by jcentell

«Aquesta nena!» El vuitè relat que el vent s’endugué

El vuité “Relat que el vent s’endugué” ja el podem llegir en format paper al diari de l’Hospitalet i també en format digital. L’ha escrit l’Anna Vilar i és un goig que formi part d’aquesta aventura.

L’Anna va ser mestra des de l’any 1978, però des del 1992 al 2017 que es va jubilar va treballar a l’escola Santiago Ramón y Cajal al barri de La Torrassa, exercint diferents càrrecs a l’equip directiu.

Durant els anys que ha estat a la Torrassa s’ha compromès amb les diferents iniciatives i xarxes que han treballat per fer un barri i una ciutat millors. Diu que“L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

Els llibres que ha publicat fins ara són L’aleteig de la papallona (2021), Tot plegat semblava una broma. (2019). Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2019, Fenil… quèee?. (2005), I un dia serà demà (2003), Vet aquí que set reis una vegada… (1997) El saber perdut: història d’un llibre, d’un cavaller i un savi (1997).

Va guanyar el Premi Núvol de Contes 2022 amb Bonet, les sabates!

I aquest mes de maig es publicarà la seva darrera obra.

Si voleu conèixer què s’escriu a l’Hospitalet, ja tenim data per a la trobada amb les autores i l’autor dels relats de gener, febrer, març i aquest d’abril. Serà el 15 de maig a l’Espai Llamps i Centelles i ens explicaran les seves motivacions i els missatges que volen transmetre amb els seves obres. Podrem conversar amb l’Ignasi García Barba, l’Anna de Lacalle, la Ma. Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar. Ho anunciarem oportunament uns dies abans.

Però abans ens podrem trobar a la trobada bianual que es fa cada dos anys per presentar l’opuscle que recull tota la producció dels autors i autores de l’Hospitalet. Enguany serà a la Biblioteca Tecla Sala, el dissabte 22 d’abril a les 12 del migdia. Hi haurà parlaments, jocs, fotos i altres sorpreses.

Podeu llegir el relat de l’Anna Vilar si cliqueu a l’enllaç:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

29 Març 2023 by jcentell

A la recerca del paradís perdut amb «Los cinco y la fuente del deseo»

El setè «relat que el vent s’endugué» ja es pot llegir al diari lhdigital. S’ha publicat aquest mes de març, al web lhdigital: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

Es tracta d’un relat breu escrit per la Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel que es titula «Los cinco y la fuente del deseo»

Qui és la M. Àngels García-Carpintero?

Ella mateixa ens comenta que, amb 5 anys, va venir amb la seva família a Bellvitge, el barri on encara hi viu. Sovint recorda la impressió que li va fer canviar l’horitzontalitat del poble de la Manxa per la verticalitat dels blocs.

Va estudiar Magisteri, Pedagogia Terapèutica i va realitzar un màster en Logopèdia, entre d’altres, però sobretot valora la formació realitzada en grups, entitats i associacions del barri i de la ciutat.

Ara, ja jubilada, exerceix de mestra voluntària.

Col·labora en la creació i manteniment dels blocs: Bellvitge 50, Bellvitgeeduca, La Voz de las mujeres. El lenguaje que transmitimos y compartimos, i Simone Weil es para todxs, Històries des de Bellvitge i Històries de Mari.

Ha escrit, entre altres «Simone Weil educadora: tras los ecos de su voz», «Amatxus. Història d’un retrobament» i «Un “Bell viatge” en bona companyia. Des de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge».

Ha col·laborat amb l’exposició «Bellvitge 50» recollint informació, resumint el coneixement que anàvem adquirint i publicant a les xarxes diversos textos, alguns dels quals han quedat recollits en dossiers a la biblioteca de Bellvitge.

Si la voleu conèixer una mica més, llegiu el que diu la Roser Batlle al seu blog:

https://roserbatlle.net/2018/06/02/carpin-mujer-valiente-que-lucha/

Ara estem preparant una trobada amb l’autor i les autores dels relats de gener, febrer, març i abril i quan ens trobem la data que ens vagi bé a tothom, us avisarem perquè experiència de conversar amb ells i sentir les seves reflexions sobre literatura i vida serà bonica de veres.

El setè relat és aquest:

Los cinco y la fuente del deseo

Los primeros libros que entraron en casa fueron los que nos iban regalando a mi hermano a mí. Al principio sólo fueron dos: Corazón, del italiano Edmundo de Amicis y Corazón de oro, de Louise May Alcott, la autora de Mujercitas. Nos los intercambiamos y los leímos varias veces, hasta que fueron llegando más, entre otros, los que pedíamos prestados en la biblioteca que abrieron en el barrio. Era el inicio de los años 70 y yo ya estaba en la pubertad.

La autora de referencia para muchas de mi generación era Enid Blyton. Nos encantaban los libros de internados, universos entre los que íbamos creciendo, tanto o más que en la misma vida cotidiana, gris, por entonces.

Pero, los que ahora más recuerdo, son los de Los cinco. Evidentemente me identificaba, como la mayoría de chicas que pretendíamos la misma libertad que daban a los chicos, con “Jorge”, una niña valiente y decidida que se hacía pasar por chico para huir de los estereotipos asociados al género. Sí, todo normal, pero ahora que miro atrás después de los muchos años en los que la vida me obligó a anclar en el mundo real, los personajes que descubro enraizados en mi ser son aquellos “extras” con los que los cinco se encontraban. La mayoría eran científicos, como el padre de “Jorge”, unos recogían insectos, otros estudiaban las piedras y, de tanto en tanto, aparecía una mujer con chubasquero y botas tras la pista de algún misterio en aquellos parajes agrestes de las costas inglesas que alentaban mi curiosidad.

¿Llegaría yo a tener algún interés tan particular como el de esos caminantes?, me preguntaba, ¿andaría, de adulta, por lugares solitarios a la caza de algo? Y es ahora, liberada ya de las múltiples cargas y de los prejuicios que casi me asfixian, ahora que ando por mundos perdidos tras las pistas del románico y de todo lo antiguo y olvidado que tuvo que ver con el trabajo de las mujeres, cuando siento cómo me revitaliza aquel deseo que siempre ardió en mi interior.

Los pozos, las fuentes, las ermitas, los muros rotos de los castillos, las enredaderas y hierbas que los abrazan, las escasas mariposas, los cantos de los pájaros que el silencio ofrece, todo me devuelve a aquellos paraísos perdidos de mi infancia en los que me reconozco como uno de esos extras que pasa por la aventura del vivir motivando la búsqueda de otras y otros.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel,

29-marzo-2022
Deseando que prenda en vosotr@s la llama de la curiosidad

19 Desembre 2022 by jcentell

“La cacera del tió” a LHdigital

LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!

28 Octubre 2022 by jcentell

El segon relat que el vent s’endugué

Regresó a la casa paterna cuarenta años después de aquel día en que aseguró a su madre ‒encendido de furia‒ que no volverían a verse. Aquella mañana se echó a la espalda, además de la mochila, las oposiciones a un relajado futuro de funcionario que, aunque le encadenaría a la pata de una mesa, hubiera llenado de orgullo a su família. Sin embargo, se puso por montera el brillante porvenir, con lo que consiguió que la ira paterna le alcanzase en la boca del estómago, cuando le oyó decir que no quería verle más. Varias jornadas después abrazó por última vez a su madre (¿o fue al contrario?) ‒el único cordón que le ligaba a aquella vida.

Així comença “El regreso”, el segon relat que el vent s’endugué. L’ha escrit la Lola Toledano, autora d’un grapat de bones lectures que podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet. Podeu veure el que ha fet si entreu al web “l’Hospitalet escriu”:

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/lola-toledano

«Els relats que el vent s’endugué» són una acció que promou la lectura i l’ús de les biblioteques, que fem amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de l’Hospitalet i el Diari de l’Hospitalet.

Cada mes, donem a conèixer un relat breu d’un autor o autora de la ciutat que es pot llegir en digital a lhdigital. A les revistes que es bustien a totes les cases de la ciutat també hi ha un codi QR que ens dirigeix directament al relat.

Doneu una ullada a la versió digital on trobareu tota la informació:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

La idea és senzilla. Es tracta de descarregar el PDF del relat o retallar el QR del diari i, quan n’aconsegueixes tres, els portes a una Biblioteca de L’H i allà et lliuraran un adhesiu que t’acreditarà com a Membre de Famílies Lectores de l’Hospitalet.

També hi ha convocada una reunió-tertúlia-conversa amb les autores dels tres primers relats. Serà el 20 de desembre a l’Espai Llamps i Centelles (davant de la Biblioteca Tecla Sala). Anirem informant.

L’adhesiu és per a la porta de casa, la motxilla, etc. i, qui vulgui, podrà enviar una foto a l’adreça (espaillampsicentelles@gmail.com) que els facilitarem. El dia que vagin a la biblioteca amb els tres relats, la bibliotecària els segellarà i els retornarà amb l’adhesiu i un escrit d’agraiment.

Animeu-vos a participar!

21 Setembre 2022 by jcentell

Els relats que el vent s’endugué

«Els relats que el vent s’endugué» són històries que s’escapen de les biblioteques de la ciutat i cada més es colen al «Diari de l’Hospitalet». Passen de mà, de boca a orella, de vegades descansen a la tauleta que hi ha al costat del sofà, circulen per la ciutat i ningú no sap on poden arribar perquè cada relat té el seu destinatari i segur que hi ha un lector que l’està esperant.

Abans d’ahir, 19 de setembre, vam iniciar una acció amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de l’Hospitalet i el Diari de l’Hospitalet. Cada mes, donarem a conèixer un relat breu d’un autor o autora de la ciutat que es podrà llegir en digital a lhdigital i també en format paper a les revistes que es bustien a totes les cases de la ciutat.

La idea és incloure un relat no gaire llarg, que formi part d’una sèrie d’escrits que es vagin guardant i col·leccionant. Aquest RELATS (poemes, cròniques urbanes, contes, notícies, etc.) escrits seran col·leccionables i als veïns que n’hagin llegit i guardat tres, se’ls oferirà la possibilitat d’anar-los a bescanviar per un adhesiu il·lustrat per la Màriam Ben Arab
(https://www.instagram.com/mariam_benarab/) amb la frase «Aquí hi viu una família lectora»

L’adhesiu és per a la porta de casa, la motxilla, etc., i, qui vulgui, podrà enviar una foto a l’adreça (espaillampsicentelles@gmail.com) que els facilitarem. El dia que vagin a la biblioteca amb els tres relats, la bibliotecària els segellarà i els retornarà amb l’adhesiu i un escrit explicatiu del seu significat. I alguna altra sorpresa, també.

Quin és l’objectiu? Què aconseguirem? D’entrada, allò més necessari, que vagin a la biblioteca és un primer pas (un gran pas) i després, que s’afeccionen a llegir i a esperar el conte del mes següent. I si aconseguim que passin una bona estona, ja ho tindrem.

En síntesi, és això, albirar un futur on algun dia puguem escriure una bonica història que comenci dient que “a l’Hospitalet, ciutat lectora…”