Mari Àngels García-carpintero

by

Relats que el vent s’endugué. Segona trobada

Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.

Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.

Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.

En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.

Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.

L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.

L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/anna-vilar

La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.

Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.

En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.

Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ma-angels-garcia-carpintero

L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.

Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.

“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle

Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.

També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.

Entreu a: https://sites.google.com/site/autorslh/

La de dilluns va ser una jornada d’aquelles que valen la pena viure-les.


Vam acabar amb un joc literari basat en dites i frases fetes. Amb premi per a tothom.


Gràcies a les persones que ens vau fer costat.

by

SEGONA TROBADA D’AUTORS I AUTORES DE L’HOSPITALET

“El escritor escribe. Si alguien quiere aprender a escribir podrá llegar a ser una persona que escribe, pero nunca será un escritor. Según Raimond Chandler, entonces soy un escritor, una persona que escribe. Me faltaría saber si escribo bien y si tengo un estilo propio. El estilo no se busca, se tiene o no se tiene y no se sabe el porqué.
Nadie mejor que yo sabrá si escribo bien. Vivo de eso, vivo de criticar y analizar lo que otros han escrito. Enseño literatura.”

Les frases anteriors són les primeres de la pel·lícula “Lugares comunes”. Una veu en off que correspon al protagonista les pronuncia mentre veiem com les escriu amb la seva estilogràfica en un quadern. Es tracta d’un recurs narratiu que es repeteix en diversos moments i ajuda a comprendre el personatge, un professor de literatura de la Universitat de Buenos Aires que rep una notificació ministerial dient-li que el jubilen “d’ofici”. És una pel·lícula que m’agrada.

El proper dilluns 15 de maig, farem la segona trobada d’autors i autores de l’Hospitalet que han participat dels Relats que el vent s’endugué dels mesos gener, febrer, març i abril de 2023.

Ens acompanyaran l’Ignasi García-Barba, l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar.

Amb elles conversarem sobre literatura, sobre les seves obres i sobre què les motiva a escriure. No serà una conferència, el que volem és que la tertúlia flueixi de manera agradable i que puguin explicar anècdotes i reflexions en veu alta.

També coneixerem els seus lligams amb l’Hospitalet, els seus hàbits lectors, què llegien quan eren infants i si recorden algun llibre que els hagi marcat. També, si volen, els demanarem que ens facin cinc cèntims dels projectes que tenen entre mans.

I potser acabarem de manera divertida fent algun joc literari. Potser.

Les dades:
II trobada d’autors i autores de l’Hospitalet
Data: 15 de maig de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
Us hi esperem!

by

A la recerca del paradís perdut amb «Los cinco y la fuente del deseo»

El setè «relat que el vent s’endugué» ja es pot llegir al diari lhdigital. S’ha publicat aquest mes de març, al web lhdigital: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

Es tracta d’un relat breu escrit per la Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel que es titula «Los cinco y la fuente del deseo»

Qui és la M. Àngels García-Carpintero?

Ella mateixa ens comenta que, amb 5 anys, va venir amb la seva família a Bellvitge, el barri on encara hi viu. Sovint recorda la impressió que li va fer canviar l’horitzontalitat del poble de la Manxa per la verticalitat dels blocs.

Va estudiar Magisteri, Pedagogia Terapèutica i va realitzar un màster en Logopèdia, entre d’altres, però sobretot valora la formació realitzada en grups, entitats i associacions del barri i de la ciutat.

Ara, ja jubilada, exerceix de mestra voluntària.

Col·labora en la creació i manteniment dels blocs: Bellvitge 50, Bellvitgeeduca, La Voz de las mujeres. El lenguaje que transmitimos y compartimos, i Simone Weil es para todxs, Històries des de Bellvitge i Històries de Mari.

Ha escrit, entre altres «Simone Weil educadora: tras los ecos de su voz», «Amatxus. Història d’un retrobament» i «Un “Bell viatge” en bona companyia. Des de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge».

Ha col·laborat amb l’exposició «Bellvitge 50» recollint informació, resumint el coneixement que anàvem adquirint i publicant a les xarxes diversos textos, alguns dels quals han quedat recollits en dossiers a la biblioteca de Bellvitge.

Si la voleu conèixer una mica més, llegiu el que diu la Roser Batlle al seu blog:

https://roserbatlle.net/2018/06/02/carpin-mujer-valiente-que-lucha/

Ara estem preparant una trobada amb l’autor i les autores dels relats de gener, febrer, març i abril i quan ens trobem la data que ens vagi bé a tothom, us avisarem perquè experiència de conversar amb ells i sentir les seves reflexions sobre literatura i vida serà bonica de veres.

El setè relat és aquest:

Los cinco y la fuente del deseo

Los primeros libros que entraron en casa fueron los que nos iban regalando a mi hermano a mí. Al principio sólo fueron dos: Corazón, del italiano Edmundo de Amicis y Corazón de oro, de Louise May Alcott, la autora de Mujercitas. Nos los intercambiamos y los leímos varias veces, hasta que fueron llegando más, entre otros, los que pedíamos prestados en la biblioteca que abrieron en el barrio. Era el inicio de los años 70 y yo ya estaba en la pubertad.

La autora de referencia para muchas de mi generación era Enid Blyton. Nos encantaban los libros de internados, universos entre los que íbamos creciendo, tanto o más que en la misma vida cotidiana, gris, por entonces.

Pero, los que ahora más recuerdo, son los de Los cinco. Evidentemente me identificaba, como la mayoría de chicas que pretendíamos la misma libertad que daban a los chicos, con “Jorge”, una niña valiente y decidida que se hacía pasar por chico para huir de los estereotipos asociados al género. Sí, todo normal, pero ahora que miro atrás después de los muchos años en los que la vida me obligó a anclar en el mundo real, los personajes que descubro enraizados en mi ser son aquellos “extras” con los que los cinco se encontraban. La mayoría eran científicos, como el padre de “Jorge”, unos recogían insectos, otros estudiaban las piedras y, de tanto en tanto, aparecía una mujer con chubasquero y botas tras la pista de algún misterio en aquellos parajes agrestes de las costas inglesas que alentaban mi curiosidad.

¿Llegaría yo a tener algún interés tan particular como el de esos caminantes?, me preguntaba, ¿andaría, de adulta, por lugares solitarios a la caza de algo? Y es ahora, liberada ya de las múltiples cargas y de los prejuicios que casi me asfixian, ahora que ando por mundos perdidos tras las pistas del románico y de todo lo antiguo y olvidado que tuvo que ver con el trabajo de las mujeres, cuando siento cómo me revitaliza aquel deseo que siempre ardió en mi interior.

Los pozos, las fuentes, las ermitas, los muros rotos de los castillos, las enredaderas y hierbas que los abrazan, las escasas mariposas, los cantos de los pájaros que el silencio ofrece, todo me devuelve a aquellos paraísos perdidos de mi infancia en los que me reconozco como uno de esos extras que pasa por la aventura del vivir motivando la búsqueda de otras y otros.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel,

29-marzo-2022
Deseando que prenda en vosotr@s la llama de la curiosidad