El sisè “relat que el vent s’endugué” ja es pot llegir en format digital al web lhdigital https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh
És un relat breu que ens ha compartit l’Ana de Lacalle, una persona sàvia i que coneix bé la condició humana perquè en els seus escrits hi predomina la reflexió filosòfica.
Les persones que coordinem “Els relats que el vent s’endugué” estem molt contentes perquè els relats que ens han enviat els autors i autores de l’Hospitalet són de molt nivell i ens permeten, a més, conèixer les persones que els han escrit.
Si tot va com ha d’anar, abans de Sant Jordi podrem fer la segona trobada amb els quatre autors dels mesos de gener a abril per conversar de les seves passions, els seus ideals i com escriuen i perquè. Serà molt interessant, seguríssim.
Qui és l’autora del mes de febrer?
L’Ana de Lacalle, als tretze anys arriba a L’Hospitalet –barri de La Torrassa- en un moment en què la majoria de nois/es de la seva edat eren fills de l’onada immigratòria provinent de la resta de l’Estat espanyol. Una generació que gràcies a l’esforç de les famílies va poder fruir d’uns estudis i una formació que no tenien els seus pares. Fet que va gestar alhora persones amb una sensibilitat social de la que es va beneficiar la ciutat a molts barris, mitjançant el moviment associatiu, i en concret en el que va participar, l’educació en el temps lliure. Avui aquestes entitats fan una tasca d’integració d’immigrants cabdal, a més de suplir la presencia dels pares per motius laborals o d’altres raons.
El seu primer contacte amb una biblioteca va ser amb la mítica Josep Janés, ubicada originalment a la Plaça Espanyola, i on va gaudir de mitjans que van facilitar els seus estudis.
Durant anys va fer voluntariat al camp de l’educació en el lleure del barri, comissió de festes…
Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i després de dedicar-se vint-i-tres anys a la docència, publica una sèrie de títols en què predomina el que tradicionalment es consideren formats narratius, però en què sempre subjau una pretensió de reflexionar filosòficament sobre qüestions rellevants de la condició humana —Huérfanos de Sofía (2015), Híbrido (2018), Relatos y Aforismos (2019), Existo, para vivir (2020) i El mal que nos hacemos (2022). Obres col•lectives com Tren sin parada (2019), Virginidad y Mujer (2021), Cánones de Belleza (2022).
Actualment, desenvolupa la seva activitat filosòfica vinculada al Club Mundial de Filosofia i al Centro de estudios sociales Desiderio Sosa d’Argentina, a la Societat Lambayecana de Filosofia del Perú –com a membre d’honor– participant i organitzant Congressos i Esdeveniments filosòfics.
També col•labora puntualment a revistes de Filosofia i Literatura (ANGAÚ, Polisemia, COMUNAS del LITORAL).
Podeu saber més de la seva obra entrant al blog que manté al dia: https://filosofiadelreconocimiento.com/
El relat que ens comparteix farà molt contents al lectors i usuaris habituals de les biblioteques perquè ens reconeixerem fàcilment.
Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva
Adentrarse entre los pasillos, más o menos amplios, de la casa por excelencia de los libros que, y esto no es ninguna menudencia, están a disposición de cualquier persona que desee acceder gratuitamente a ese mundo de oscura luminosidad, es una experiencia simultáneamente de intimidad y de acción colectiva.
La primera de las vivencias se produce en ese contacto casi seductor entre quien anhela leer y quien escribe para ser leído. Merodeando, abrumados por la infinidad de posibilidades que se nos presentan, tocamos, cogemos y ojeamos aquellos ejemplares que despiertan nuestro interés, y con los cuales iniciamos una conexión única e intransferible: el mundo interior se desvela sin pudor es esa íntima relación, en la que nos sabemos inmunes a cualquier juicio ajeno. Solo tras este tránsito pausado, saboreado y enigmático entre nuestro yo y esos libros que amagan algo de nosotros entre sus páginas, podemos avanzar hacia la interacción con los otros.
Este aspecto colectivo se desgrana al transformar las bibliotecas no solo en almacenes de libros, sino en centros de cultura que partiendo de los libros se expanden a otras expresiones artísticas. Y esta dimensión colectiva nos convierte en una comunidad cultural, cuyo fundamento son los libros.
La concepción de lo que debe ser hoy una biblioteca pública se ha amplificado y enriquecido. Tan solo con acceder a la web de cualquiera de ellas, o acercarnos a realizar una visita —acto inigualable— constataremos que esa morada de intimidad colectiva contribuye a la necesaria interacción entre humanos a partir de la lectura, y, en definitiva, a compartir vida, ese acto tan profundamente humano que en nuestras sociedades está siendo minimizado contundentemente —obviamente la pandemia ha ayudado en esa macabra tarea—
Así, diría que quien está seducido por la lectura, lo está, a su vez, por los otros que han sucumbido a las artes librescas y que la cuna de las palabras mágicas está en el seno familiar. En su útero se gesta el embrión de la curiosidad por el contacto con lo Otro -otros mundos- y los otros; primero mediante la palabra escrita a la que, como he narrado, todos podemos tener acceso; después el gusanillo de la cultura adopta diversidades enriquecedoras.
Visitemos bibliotecas, conozcamos qué son ahora, y a partir de ahí decidamos quedarnos o marchar…
I si voleu l’adhesiu que us identifica com a lectors dels relats només cal que aneu a qualsevol de les biblioteques de la ciutat i us el donaran de franc. Ah! i de passada us podreu fer el carnet (si és que no el teniu) també de franc i us podreu emportar en préstec un bon grapat de llibres, àlbums, vídeos, revistes, etc. que us faran passar bons moments.
La invitació a la lectura 