«El nen, el talp, la guineu i el cavall», una història d’amistat

Charlie Mackesy, un artista del sud de Londres, va començar a publicar i pujar a Instagram uns dibuixos fet amb ploma i tinta que ens mostrava la relació d’un nen petit amb els seus amics animals i va ser l’embrió del que després esdevindria llibre.

El llibre «El nen, el talp, la guineu i el cavall» és un seguit d’il·lustracions sobre un nen solitari que deambula pel camp, on troba companyia: Primer coneix el talp i després els altres animals del títol. Mentre caminen, els nous amics parlen, comparteixen les seves il·lusions i les seves pors i plantegen algunes preguntes (filosòfiques):

—Què podem fer quan ens fa mal el cor?
—Et pots sentir a casa sense ser en un lloc determinat, oi?

Es tracta d’un llibre farcit de frases que són com aforismes, missatges universals. Imagino que tenen molt d’èxit a les classes de ioga i segur que hi ha més d’una d’aquestes màximes tatuada en braços o cames, a l’estil de les que veiem del Petit Príncep. Bé, també recorden les pintades banksianes.

Aquesta, per exemple:

O aquesta altra:

M’ha agradat llegir les primeres pàgines introductòries. Són una declaració d’intencions i ens situen perfectament en el que vindrà a continuació:

Hola. Has començat pel començament, n’estic impressionat. Jo, normalment començo pel mig, i no em llegeixo mai les introduccions.
Pot sorprendre que hagi fet un llibre, perquè no soc gens bon lector. De fet, jo el que necessito són imatges, que per a mi són com illes, llocs on arribar enmig d’un mar de paraules.

Hi ha poc text, frases curtes, enginyoses, amb un humor anglès fàcilment reconeixible.

—Què vols ser quan siguis gran?
—Bona persona —va dir el nen
.

«El nen, el talp, la guineu i el cavall» és un llibre per llegir en qualsevol moment, començant per una pàgina a l’atzar perquè no segueix un argument definit.

LES DADES:
Títol: El nen, el talp, la guineu i el cavall
Autor: Charlie Mackesy
Il·lustrador: Charlie Mackesy
Traductor: Enric Fontvila
Editorial: Rosa dels vents
Pàgines: 128
Barcelona, 2021

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019

«Gran Panda y Pequeño Dragón», filosofia budista per a moments complicats

Ai, com són d’agrair les portades que ens criden. En un impuls, comprem el llibre i després no sabem si el contingut compensarà l’esforç econòmic. Però és que la portada d’aquest llibre és tant bonica, però tant, que ja paga la pena.

«Gran Panda y Pequeño Dragón» no és ben bé un relat amb inici, nus i desenllaç. Ens explica que el Panda i el Drac inicien un viatge (en primavera que és quan tot comença) per les estacions de l’any i durant el viatge es perden. És una metàfora de la nostra vida perquè sovint estem perduts (alguns més que d’altres). En aquesta pèrdua troben llocs preciosos que d’altra manera no haguéssin trobat. Recordeu el poema de Robert Lee Frost?…Doncs aquesta és la idea.

El llibre explica mitjançant uns dibuixos dolços i amables i unes converses tranquil·les i filosòfiques els pensament del Panda i el Drac, les seves emocions, i ens recorden les dificultats de la vida. La majoria de pensaments, però, són positius i apunten als moments feliços que ens acosten els uns als altres, al carpe diem, i a les fortaleses que ens ajuden a superar els entrebancs que se’ns presenten.

Un llibre de filosofia oriental que està inspirat en les vivències de l’autor quan treballava de voluntari amb els samaritans, que és com una mena de telèfon de l’esperança.

Crec que si us poso unes frases, ho entendreu millor:

LES DADES:
Títol: Gran Panda y Pequeño Dragón
Autor: James Norbury
Il·lustrador: James Norbury
Traductora: Noemí Risco
Editorial: Nube de tinta
Pàgines: 160
Barcelona, 2021

Filo & Sofia, pensaments filosòfics que resolen casos policíacs

Recordo amb una certa boirina els anys que vaig passar a l’Institut Torras i Bages de Can Serra, a l’Hospitalet. Queden molt lluny. Però tinc presents alguns professors i els seus ensenyaments. Un d’ells, en Jaume Botey, ens va introduir en el coneixement de la filosofia. Eren unes classes amenes i on ens ho qüestionàvem tot. Així vaig entrar en contacte amb les idees de pensadors con Nietzsche, per exemple.

Uns anys més tard, es va publicar una obra que va remoure la literatura juvenil. Jostein Gaarder va escriure “El món de Sofia”, una mena de tractat dels corrents filosòfics de tots els temps en forma novel·lada que va tenir un èxit de vendes extraordinari.

En canvi, els estudis de filosofia a les universitats (no a totes) s’han anat diluint o s’han mesclat amb altres estudis, en una mena d’hibridació curiosa. Imagino que, en el món que vivim, tira més l’economia, la competitivitat, el poder dels diners, que el pensament.

Potser per tot plegat, els dos llibres de la nova col·lecció “Filo & Sofia” m’han atret especialment. No m’han decebut i em fan pensar que tindran bona acceptació entre els nois i joves. Són llibres que ens indueixen a investigar, més enllà de la pròpia trama novel·lesca o detectivesca, sobre qui era René Descartes, David Hume o Hipàtia i quines eren les seves idees o corrents de pensament.

El personatge principal de la primera història (l’assassí dels ossets de peluix) és un noi, en Rinus Descartes, que es queda orfe i va a parar a un orfenat ben particular i curiós, anomenat “l’Acadèmia” en record de l’Escola d’Atenes, una institució científica i pedagògica fundada per Plató, als afores d’Atenes. En aquest orfenat es trobarà a Sofia Hipàtia, una noia que fa de mestra i mare de tots plegats. El nom ja ens avisa que té el caràcter de la filòsofa, astrònoma i matemàtica d’Alexandria.

Els altres nois que hi conviuran amb en Rinus Descartes són en David Hume, en referència al filòsof escocès, el més destacat dels empiristes britànics, en Confuci, en Sócrates Jr., en Freddy Nietzche i en Karlitus Marx (compromés amb la justícia social i protagonista de la segona història “el cas de la fàbrica de la mort”). Els noms ja ens indiquen quina mena de pensaments i actitud vital corresponen a cadascun d’ells.

La novel·la es llegeix en un parell d’hores. Són gairebé dues-centes pàgines amb molt bon ritme, poques descripcions, força diàlegs, i frases curtes que fan que la trama avanci de pressa.

Hi ha diferents capes de lectura. Una primera, ens mostra l’intríngulis de la història. Els nois de l’Acadèmia col·laborant amb la policia per descobrir un assassí que deixa algunes pistes que aniran descobrint gràcies al mètode que usen, basant-se en preguntes i pensaments que segueixen els diferents corrents filosòfics (pensem per tant investiguem).

Una segona, ens convida a esbrinar qui van ser els filòsofs que encarnen cadascuna de les teories.

Encara, una tercera, per als més curiosos, ens porta a saber del perquè del serrell del protagonista o com era la vida de les dones a principis del segle XX (la novel·la ens situa a l’any 1910).

L’autora s’ha ben documentat i ens presenta unes novel·les que fan de bon llegir i que poden obrir múltiples vies de coneixement.

Llibres de tapa tova amb un format senzill, amb un preu per sota dels deu euros, cosa que és d’agrair.

Lectura recomanada per a alumnes de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: L’assassí dels ossets de peluix
Autora: Cuca Canals
Traductora: Martina García
Editorial: Edebé
Pàgines: 196
Barcelona, 2020

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

El peix número 14 creu en el possible

«El peix número 14» és una història que combina l’humor amb preguntes més serioses sobre la vida i les implicacions ètiques de la ciència.

El personatge principal és una noia de dotze anys, l’Ellie Cruz, força llesta, estudiosa i apassionada dels trencaclosques. La seva mare és mestra de teatre i el seu pare és actor.

Al principi del llibre, la mare apareix amb un noiet de tretze anys que discuteix amb ella i sembla enfadat amb el món. Resulta que és l’avi de l’Elli, el famós científic Melvin Sagarsky (té un club de fans a Finlàndia), i ha inventat una substància que permet rejovenir. L’ha experimentat en ratolins i també en ell mateix, com a primera prova en un humà. Ara és un jove que pensa com un home de setanta anys i que es vesteix com un avi però que té el cos i la gana d’un adolescent.

La trama consisteix en aconseguir que l’avi pugui tornar al seu laboratori per recuperar la fórmula però no serà fàcil.

La pregunta que subjau és: És bo envellir? Està bé que siguem sempre adolescents? Quina gràcia hi ha en seguir el cicle de la vida?

La relació entre la noia i l’avi és formidable i l’home aconsegueix obrir-li els ulls a una realitat que està envoltada de ciència per tot arreu. Li explica, per exemple, els aspectes curiosos de la ciència i de com alguns científics famosos (Oppenheimer, Marie Curie, Salk, Galileo, Newton, etc.) van fer descobertes que van canviar el món.

A mesura que anem llegint ens preguntem si l’avi serà un d’aquests personatges i ens canviarà la vida amb el seu elixir de l’eterna joventut.

La novel·la és divertida, té bon ritme i la traducció al català està molt aconseguida.

El final és espatarrant i suggereix infinites possibilitats perquè et deixa amb un munt de pensaments i idees sobre la vida que, de ben segur, podran propiciar un debat xulíssim a l’aula: Imagineu-vos que passaria si de cop i volta, un dia apareix a casa el vostre avi com si fos un nen de 13 anys…

El llibre forma part de la selecció que ha preparat el CLIJCAT per al premi «Atrapallibres» del curs vinent, en la secció 11-12 anys, i segur que animarà als lectors a usar la seva imaginació i creure en el “possible” que anuncia la portada.

Els capítols són curts i de bon llegir. Recomanat per a cicle superior i primer cicle de l’ESO

La fitxa que hi ha al web de l’editorial: AQUÍ

LES DADES:
Títol: El peix número 14
Autora: Jennifer L. Holm
Il·lustrador: Gustavo Roldán
Traductor: Marc Donat
Editorial: Viena Editorial
Col·lecció: El Jardí Secret, núm. 25
Pàgines: 192
Barcelona, 2019

Max Velthuijs, l’il·lustrador del mes (octubre 2019)

Max Velthuijs és un il·lustrador i autor holandès que va néixer a l’Haia el 1923. Com a d’altres il·lustradors, de petit ja li agradava dibuixar i inventar històries. També deia que a l’escola era un alumne normal, no gaire brillant.
Va créixer i li va tocar va viure i patir la Segona Guerra Mundial. Això el va marcar perquè mentre estudiava pintura i disseny gràfic a l’ Acadèmia de les Arts Visuals, el 1944 tot es va aturar i va haver de marxar perquè la ciutat on vivia va ser evacuada.
Un cop acabada la guerra, va rebre diversos encàrrecs per a fer cartells, portades de llibres, publicitat i anuncis de televisió i així va ser com va descobrir la seva vocació: il·lustrar llibres.
Velthuijs és un dels il·lustradors infantils dels Països Baixos que ha rebut més premis i el seu prestigi és enorme, arreu del món. Entre el premis que va recollir, hi figura el Hans Christian Andersen, l’any 2004, per a il·lustradors.
Va morir el 2005.
Velthuijs dibuixa amb colors vius i alegres, fets amb ploma i tinta. De tota la seva producció, hi ha una sèrie que a l’escola és molt estimada i reconeguda: La de la Granota.

Els llibres de la Granota ens parlen d’amistat, d’amor, de natura, i també de persones. Són uns éssers molt entranyables, amb sentiments, pensaments filosòfics, missatges profunds i sentit d’un humor sa.
De la sèrie de la granota es van publicar 14 títols i val pena revisitar-los de tant en tant i posar-los en mans dels infants.

Alguns dels seus millors llibres són:

LA GRANOTA ÉS MOLT VALENTA
Plou durant molts dies seguits i tot s’inunda. Però la granota no dubta a tirar-se a l’aigua i anar a buscar ajut per als seus amics.

LA GRANOTA I LA MERLA
La granota troba una merla estirada a terra, que no belluga. És morta, i la granota i els seus amics l’enterren.

LA GRANOTA I L’ÀNEC
Que cansats però que feliços han arribat la Granota i l ‘ Ànec després de la seva passejada! Quantes coses han fet!

LA GRANOTA I LA RATA
La Granota i la Rata, tot buscant un tresor, fan un forat i damunt el forat construeixen una casa. Com que han de sobreviure, s ‘ alimenten del que els proporciona la terra.

LA GRANOTA I LA FORASTERA
Al bosc arriba una rata forastera, i els animals no l’accepten. Però la granota la va a veure i es fan amigues.

LA GRANOTA TÉ POR
La granota sent sorolls estranys i no pot dormir. Per això se’n va a ca l’ànec i després a cal porquet. Al final, per no tenir por, els tres amics acaben dormint junts.

LA GRANOTA A L’HIVERN
Ha arribat l’hivern i hi ha neu pertot arreu. La granota no té pèl, ni greix ni plomes, i es posa malalta de tan de fred.

LA GRANOTA I EL PORQUET
La Granota i el seu amic Porquet volien fer moltes coses plegats però no s ‘ acabaven de posar d ‘ acord… A la fi van decidir preparar-se un bon berenar!

I MOLTS MÉS!

La guineu i l’aviador, homenatge a El Petit Príncep

—Guineu, mira quina meravella, la terra vist des d’aquí dalt.
Ho vaig haver de reconèixer: era una vista extraordinari.
—Per què voleu, els homes, si la natura no us ha donat ales? — vaig preguntar. No ho entenia.
—Per fer realitat un somni —va respondre l’Antoine.
—Ah, és clar —vaig dir jo.

Un dels llibres que més m’ha emocionat dels que he llegit darrerament és «La guineu i l’aviador», formidable tant per la història que explica com pel format generós. Ens l’ofereixen els de l’editorial Joventut per a goig dels amants d’«El Petit Príncep» ara que celebrem els 75 anys de la seva publicació.

El llibre ens explica que un avió de guerra pilotat per un tal Antoine s’estavella a prop d’un bosc i un fragment es clava accidentalment a la pota d’una guineu.
L’aviador es salva i s’encarrega de curar la guineu i llavors comença comença un procés de domesticació mútua. Passen, primer, per un període de desconfiança però al final es fan amics, l’home i l’animal. D’aquesta amistat sorgirà el coneixement del món estrany i diferent de l’altre.
Quan avances en la història hi ha un moment en que la guineu puja a l’avió, quan ja està reparat, i marxa amb l’aviador cap a la base militar on veurà i viurà el desenvolupament de les missions de guerra (la segona Mundial).

Un llibre molt bonic que convida a tocar-lo perquè les il·lustracions són belles i les textures sorprenents fan que tinguis ganes de perdre’t en aquest bosc d’arbres entortolligats, per exemple, i sense adonar-te notes com la mà passa per sobre la pell suau i rogenca de la imatge de la guineu, obres el braços com si volessis per sobre dels núvols amb l’aviador i quan descobreixes que l’únic llibre que apareix dibuixat dins del conte és el Walden de Thoreau, amagat al costat d’un paquet de «Gitanes»… llavors et cau la llagrimeta.

L’escena de l’avió que hem copiat al principi es sublim: L’Antoine explicant els seus somnis a una guineu que descobreix sorpresa el món des de dalt.

Un llibre imprescindibles pels seguidors del Petit Príncep (en som molts) i pels que volen aprofundir en la filosofia oculta que s’amaga darrera l’evident malenconia que traspua la història.
La veu narrativa és la de la guineu.
M’ha encantat.

LES DADES:
Títol: La guineu i l’aviador
Autor: Luca Tortolini
Il·lustradora: Anna Forlati
Traductor. Carlos Mayor
Editorial: Joventut
44 pàgines
Barcelona, 2017

Imatges extretes del web d’editorial Joventut. (http://www.editorialjuventud.es/)

El booktrailer:

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018

 

 

Podria ser una poma

De vegades els bons amics et fan regals que et commouen. M’ha passat fa uns dies amb en Daniel. Em va regalar «It might be an apple», un llibre per a infants i grans que és un autèntic tractat de filosofia.
La història comença quan un nen torna a casa des de l’escola i veu a sobre la taula una poma vermella i llustrosa.
Alto! És realment una poma?—Es pregunta el nen. Perquè podria ser un peix vermell cargolat, o una cirera molt gran, o fins i tot podria estar plena de dispositius, com si fos el motor de la poma.
Fins i tot podria ser un ou amb tota mena de criatures a l’interior.
Potser si es rega cada dia, podria créixer i convertir-se en una casa enorme, amb tobogans i torres i un arbre propi!


«It might be an apple» (Podria ser una poma) és una història bulliciosa que segueix els pensaments divertits d’un nen a través de totes les coses que podria ser una poma si no fos que, de fet, és una poma.
Aquest llibre no només és divertit, sinó que també qüestiona el món que ens envolta. El final és genial i et venen ganes de tornar a començar.
L’autor és en Shinsuke Yoshitake i amb unes il·lustracions monocromàtiques d’escenes completes ens presenta un obra visualment molt atractiva.
Un llibre entretingut i que fa pensar als infants.
Ara només falta que alguna editorial el tradueixi al català. Bé, i també el següent «Can i build another me?» que diuen que agrada més encara als infants.
PD. Ara cada vegada que veig una poma m’enrecordo del llibre i em pregunto si realment és una poma. Aggg!