Filosofia

by

«Memento mori», un àlbum valent

He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.

És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.

Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.

És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.

Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.

I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.

I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.

El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.

Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.

Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.

LES DADES:
Títol: Memento Mori
Autora: Conce Codina
Il·lustradora: Aurore Petit
Traductora: Maia F. Miret
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2023

by

«El mon de Sofia» a l’Ofici d’educar

Ahir vam presentar “El mon de Sofia”, el clàssic de Jostein Gaarder però actualitzat en format aventura gràfica. Manté l’essència del relat i és una bona manera de tornar a rellegir i pensar en els conceptes vitals que ens acompanyen.

El guió adaptat és d’en Vicent Zabus i les il·lustracions d’en Nicoby. Està molt encertada la manera com presenten la història de la Sofia i aporta un plus de riquesa per seguir les passes dels filòsofs clàssics. També ens mostra com era la vida d’algunes ciutats com Atenes o Roma en aquella època, la qual cosa ens permet veure-les amb uns altres ulls.

Si la novel·la d’en Gaarder de l’any 1991 començava amb la pregunta «Qui ets?» enviada de manera anònima a la Sofia, la novel·la gràfica, trenta anys després, comença igualment amb la pregunta que li arriba a una adolescent, també per correu postal.

Però la Sofia Amundsen actual és diferent, està preocupada pel canvi climàtic, per la igualtat, el feminisme, l’ecologia i la justícia, té mòbil i s’hi assembla a una adolescent del segle XXI.

I com a cada programa fem una pregunta (fàcil) relacionada amb el llibre que es presenta i que gràcies a la col·laboració de les editorials el regalarem a una de les persones que contestin. Aquesta setmana la pregunta per participar al concurs de “llibres per somiar” sobre el llibre “El món de Sofia” és:

Digueu el nom d’un dels filòsofs que apareix en el llibre.

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 d’abril.

També vam dir el nom de la persona que va guanyar el llibre “El nou”: en Marc González.

Al programa també es va parlar de robòtica amb un equip de joves extraordinari que participen a la First Lego League, tecnologia amb valors per fer un món millor.

Podeu llegir el resum que fa l’Elisabet Pedrosa entrant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/first-lego-league-tecnologia-amb-valors-per-fer-un-mon-millor/noticia/3223090/

by

«Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva», una apologia de l’espai més hospitalari que existeix.

El sisè “relat que el vent s’endugué” ja es pot llegir en format digital al web lhdigital https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

És un relat breu que ens ha compartit l’Ana de Lacalle, una persona sàvia i que coneix bé la condició humana perquè en els seus escrits hi predomina la reflexió filosòfica.

Les persones que coordinem “Els relats que el vent s’endugué” estem molt contentes perquè els relats que ens han enviat els autors i autores de l’Hospitalet són de molt nivell i ens permeten, a més, conèixer les persones que els han escrit.

Si tot va com ha d’anar, abans de Sant Jordi podrem fer la segona trobada amb els quatre autors dels mesos de gener a abril per conversar de les seves passions, els seus ideals i com escriuen i perquè. Serà molt interessant, seguríssim.

Qui és l’autora del mes de febrer?

L’Ana de Lacalle, als tretze anys arriba a L’Hospitalet –barri de La Torrassa- en un moment en què la majoria de nois/es de la seva edat eren fills de l’onada immigratòria provinent de la resta de l’Estat espanyol. Una generació que gràcies a l’esforç de les famílies va poder fruir d’uns estudis i una formació que no tenien els seus pares. Fet que va gestar alhora persones amb una sensibilitat social de la que es va beneficiar la ciutat a molts barris, mitjançant el moviment associatiu, i en concret en el que va participar, l’educació en el temps lliure. Avui aquestes entitats fan una tasca d’integració d’immigrants cabdal, a més de suplir la presencia dels pares per motius laborals o d’altres raons.

El seu primer contacte amb una biblioteca va ser amb la mítica Josep Janés, ubicada originalment a la Plaça Espanyola, i on va gaudir de mitjans que van facilitar els seus estudis.

Durant anys va fer voluntariat al camp de l’educació en el lleure del barri, comissió de festes…

Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i després de dedicar-se vint-i-tres anys a la docència, publica una sèrie de títols en què predomina el que tradicionalment es consideren formats narratius, però en què sempre subjau una pretensió de reflexionar filosòficament sobre qüestions rellevants de la condició humana —Huérfanos de Sofía (2015), Híbrido (2018), Relatos y Aforismos (2019), Existo, para vivir (2020) i El mal que nos hacemos (2022). Obres col•lectives com Tren sin parada (2019), Virginidad y Mujer (2021), Cánones de Belleza (2022).

Actualment, desenvolupa la seva activitat filosòfica vinculada al Club Mundial de Filosofia i al Centro de estudios sociales Desiderio Sosa d’Argentina, a la Societat Lambayecana de Filosofia del Perú –com a membre d’honor– participant i organitzant Congressos i Esdeveniments filosòfics.

També col•labora puntualment a revistes de Filosofia i Literatura (ANGAÚ, Polisemia, COMUNAS del LITORAL).

Podeu saber més de la seva obra entrant al blog que manté al dia: https://filosofiadelreconocimiento.com/

El relat que ens comparteix farà molt contents al lectors i usuaris habituals de les biblioteques perquè ens reconeixerem fàcilment.

Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva

Adentrarse entre los pasillos, más o menos amplios, de la casa por excelencia de los libros que, y esto no es ninguna menudencia, están a disposición de cualquier persona que desee acceder gratuitamente a ese mundo de oscura luminosidad, es una experiencia simultáneamente de intimidad y de acción colectiva.

La primera de las vivencias se produce en ese contacto casi seductor entre quien anhela leer y quien escribe para ser leído. Merodeando, abrumados por la infinidad de posibilidades que se nos presentan, tocamos, cogemos y ojeamos aquellos ejemplares que despiertan nuestro interés, y con los cuales iniciamos una conexión única e intransferible: el mundo interior se desvela sin pudor es esa íntima relación, en la que nos sabemos inmunes a cualquier juicio ajeno. Solo tras este tránsito pausado, saboreado y enigmático entre nuestro yo y esos libros que amagan algo de nosotros entre sus páginas, podemos avanzar hacia la interacción con los otros.

Este aspecto colectivo se desgrana al transformar las bibliotecas no solo en almacenes de libros, sino en centros de cultura que partiendo de los libros se expanden a otras expresiones artísticas. Y esta dimensión colectiva nos convierte en una comunidad cultural, cuyo fundamento son los libros.

La concepción de lo que debe ser hoy una biblioteca pública se ha amplificado y enriquecido. Tan solo con acceder a la web de cualquiera de ellas, o acercarnos a realizar una visita —acto inigualable— constataremos que esa morada de intimidad colectiva contribuye a la necesaria interacción entre humanos a partir de la lectura, y, en definitiva, a compartir vida, ese acto tan profundamente humano que en nuestras sociedades está siendo minimizado contundentemente —obviamente la pandemia ha ayudado en esa macabra tarea—

Así, diría que quien está seducido por la lectura, lo está, a su vez, por los otros que han sucumbido a las artes librescas y que la cuna de las palabras mágicas está en el seno familiar. En su útero se gesta el embrión de la curiosidad por el contacto con lo Otro -otros mundos- y los otros; primero mediante la palabra escrita a la que, como he narrado, todos podemos tener acceso; después el gusanillo de la cultura adopta diversidades enriquecedoras.

Visitemos bibliotecas, conozcamos qué son ahora, y a partir de ahí decidamos quedarnos o marchar…

I si voleu l’adhesiu que us identifica com a lectors dels relats només cal que aneu a qualsevol de les biblioteques de la ciutat i us el donaran de franc. Ah! i de passada us podreu fer el carnet (si és que no el teniu) també de franc i us podreu emportar en préstec un bon grapat de llibres, àlbums, vídeos, revistes, etc. que us faran passar bons moments.

by

«El món de Sofia» adaptat i actualitzat en format còmic

Als inicis dels any 90 vam llegir una novel·la que ens va fer veure la filosofia d’una manera entenedora, senzilla, amable i entretinguda.

Vaig comprar l’edició castellana de Siruela de l’any 91, un volum que vaig llegir i conversar amb diverses persones. Després he anat llegint altres obres d’en Jostein Gaarder com «El vendedor de cuentos» o «La joven de las naranjas», sempre amb interès per aprendre. La gràcia d’aquest autor és que et presenta els conceptes en forma de novel·la, cosa que és agrair perquè es més fàcil d’entendre el missatge.

Fa unes setmanes, s’ha tornat a publicar “El món de Sofia”, però en format d’aventura gràfica i actualitzada.

L’essència del relat és la mateixa i pot ser una bona manera de tornar a rellegir i pensar en els conceptes vitals que ens acompanyen.

El guió adaptat és d’en Vicent Zabus i les il·lustracions d’en Nicoby. Està molt encertada la manera com presenten la història de la Sofia i aporta un plus de riquesa per seguir les passes de Plató, de Sòcrates i de Sant Agustí, entre d’altres. També ens mostra com era la vida d’algunes ciutats com Atenes o Roma en aquella època, la qual cosa ens permet veure-les amb uns altres ulls.

Si la novel·la d’en Gaarder de l’any 1991 començava amb la pregunta «Qui ets?» enviada de manera anònima a la Sofia, la novel·la gràfica, trenta anys després, comença igualment amb la pregunta que li arriba a una adolescent, també per correu postal.

Però la Sofia Amundsen actual és diferent, està preocupada pel canvi climàtic, per la igualtat, el feminisme, l’ecologia i la justícia, té mòbil i s’hi assembla a una adolescent del segle XXI.

La novel·la inclou situacions humorístiques i ens endinsa de manera vertiginosa en la història de la filosofia, gràcies en part al tractament de les infinites possibilitats que ens ofereixen els actuals creadors de còmics: Tractaments tipogràfics, trencament dels marcs que formen les vinyetes, perspectives curioses, etc.

De moment només ha sortit la primera de les dues parts que formen l’obra: 1. La filosofia de Sòcrates a Galileu.

Molt recomanable a partir de dotze anys.

LES DADES:
Títol: El món de Sofia. 1 La filosofia, de Sòcrates a Galileu
Autor: Vincent Zabus
Il·lustrador: Nicoby
Traductora: Queralt Vila
Editorial: Empúries
Pàgines: 266
Barcelona, 2022

by

«El nen, el talp, la guineu i el cavall», una història d’amistat

Charlie Mackesy, un artista del sud de Londres, va començar a publicar i pujar a Instagram uns dibuixos fet amb ploma i tinta que ens mostrava la relació d’un nen petit amb els seus amics animals i va ser l’embrió del que després esdevindria llibre.

El llibre «El nen, el talp, la guineu i el cavall» és un seguit d’il·lustracions sobre un nen solitari que deambula pel camp, on troba companyia: Primer coneix el talp i després els altres animals del títol. Mentre caminen, els nous amics parlen, comparteixen les seves il·lusions i les seves pors i plantegen algunes preguntes (filosòfiques):

—Què podem fer quan ens fa mal el cor?
—Et pots sentir a casa sense ser en un lloc determinat, oi?

Es tracta d’un llibre farcit de frases que són com aforismes, missatges universals. Imagino que tenen molt d’èxit a les classes de ioga i segur que hi ha més d’una d’aquestes màximes tatuada en braços o cames, a l’estil de les que veiem del Petit Príncep. Bé, també recorden les pintades banksianes.

Aquesta, per exemple:

O aquesta altra:

M’ha agradat llegir les primeres pàgines introductòries. Són una declaració d’intencions i ens situen perfectament en el que vindrà a continuació:

Hola. Has començat pel començament, n’estic impressionat. Jo, normalment començo pel mig, i no em llegeixo mai les introduccions.
Pot sorprendre que hagi fet un llibre, perquè no soc gens bon lector. De fet, jo el que necessito són imatges, que per a mi són com illes, llocs on arribar enmig d’un mar de paraules.

Hi ha poc text, frases curtes, enginyoses, amb un humor anglès fàcilment reconeixible.

—Què vols ser quan siguis gran?
—Bona persona —va dir el nen.

«El nen, el talp, la guineu i el cavall» és un llibre per llegir en qualsevol moment, començant per una pàgina a l’atzar perquè no segueix un argument definit.

LES DADES:
Títol: El nen, el talp, la guineu i el cavall
Autor: Charlie Mackesy
Il·lustrador: Charlie Mackesy
Traductor: Enric Fontvila
Editorial: Rosa dels vents
Pàgines: 128
Barcelona, 2021

by

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019

by

«Gran Panda y Pequeño Dragón», filosofia budista per a moments complicats

Ai, com són d’agrair les portades que ens criden. En un impuls, comprem el llibre i després no sabem si el contingut compensarà l’esforç econòmic. Però és que la portada d’aquest llibre és tant bonica, però tant, que ja paga la pena.

«Gran Panda y Pequeño Dragón» no és ben bé un relat amb inici, nus i desenllaç. Ens explica que el Panda i el Drac inicien un viatge (en primavera que és quan tot comença) per les estacions de l’any i durant el viatge es perden. És una metàfora de la nostra vida perquè sovint estem perduts (alguns més que d’altres). En aquesta pèrdua troben llocs preciosos que d’altra manera no haguéssin trobat. Recordeu el poema de Robert Lee Frost?…Doncs aquesta és la idea.

El llibre explica mitjançant uns dibuixos dolços i amables i unes converses tranquil·les i filosòfiques els pensament del Panda i el Drac, les seves emocions, i ens recorden les dificultats de la vida. La majoria de pensaments, però, són positius i apunten als moments feliços que ens acosten els uns als altres, al carpe diem, i a les fortaleses que ens ajuden a superar els entrebancs que se’ns presenten.

Un llibre de filosofia oriental que està inspirat en les vivències de l’autor quan treballava de voluntari amb els samaritans, que és com una mena de telèfon de l’esperança.

Crec que si us poso unes frases, ho entendreu millor:

LES DADES:
Títol: Gran Panda y Pequeño Dragón
Autor: James Norbury
Il·lustrador: James Norbury
Traductora: Noemí Risco
Editorial: Nube de tinta
Pàgines: 160
Barcelona, 2021

by

Filo & Sofia, pensaments filosòfics que resolen casos policíacs

Recordo amb una certa boirina els anys que vaig passar a l’Institut Torras i Bages de Can Serra, a l’Hospitalet. Queden molt lluny. Però tinc presents alguns professors i els seus ensenyaments. Un d’ells, en Jaume Botey, ens va introduir en el coneixement de la filosofia. Eren unes classes amenes i on ens ho qüestionàvem tot. Així vaig entrar en contacte amb les idees de pensadors con Nietzsche, per exemple.

Uns anys més tard, es va publicar una obra que va remoure la literatura juvenil. Jostein Gaarder va escriure “El món de Sofia”, una mena de tractat dels corrents filosòfics de tots els temps en forma novel·lada que va tenir un èxit de vendes extraordinari.

En canvi, els estudis de filosofia a les universitats (no a totes) s’han anat diluint o s’han mesclat amb altres estudis, en una mena d’hibridació curiosa. Imagino que, en el món que vivim, tira més l’economia, la competitivitat, el poder dels diners, que el pensament.

Potser per tot plegat, els dos llibres de la nova col·lecció “Filo & Sofia” m’han atret especialment. No m’han decebut i em fan pensar que tindran bona acceptació entre els nois i joves. Són llibres que ens indueixen a investigar, més enllà de la pròpia trama novel·lesca o detectivesca, sobre qui era René Descartes, David Hume o Hipàtia i quines eren les seves idees o corrents de pensament.

El personatge principal de la primera història (l’assassí dels ossets de peluix) és un noi, en Rinus Descartes, que es queda orfe i va a parar a un orfenat ben particular i curiós, anomenat “l’Acadèmia” en record de l’Escola d’Atenes, una institució científica i pedagògica fundada per Plató, als afores d’Atenes. En aquest orfenat es trobarà a Sofia Hipàtia, una noia que fa de mestra i mare de tots plegats. El nom ja ens avisa que té el caràcter de la filòsofa, astrònoma i matemàtica d’Alexandria.

Els altres nois que hi conviuran amb en Rinus Descartes són en David Hume, en referència al filòsof escocès, el més destacat dels empiristes britànics, en Confuci, en Sócrates Jr., en Freddy Nietzche i en Karlitus Marx (compromés amb la justícia social i protagonista de la segona història “el cas de la fàbrica de la mort”). Els noms ja ens indiquen quina mena de pensaments i actitud vital corresponen a cadascun d’ells.

La novel·la es llegeix en un parell d’hores. Són gairebé dues-centes pàgines amb molt bon ritme, poques descripcions, força diàlegs, i frases curtes que fan que la trama avanci de pressa.

Hi ha diferents capes de lectura. Una primera, ens mostra l’intríngulis de la història. Els nois de l’Acadèmia col·laborant amb la policia per descobrir un assassí que deixa algunes pistes que aniran descobrint gràcies al mètode que usen, basant-se en preguntes i pensaments que segueixen els diferents corrents filosòfics (pensem per tant investiguem).

Una segona, ens convida a esbrinar qui van ser els filòsofs que encarnen cadascuna de les teories.

Encara, una tercera, per als més curiosos, ens porta a saber del perquè del serrell del protagonista o com era la vida de les dones a principis del segle XX (la novel·la ens situa a l’any 1910).

L’autora s’ha ben documentat i ens presenta unes novel·les que fan de bon llegir i que poden obrir múltiples vies de coneixement.

Llibres de tapa tova amb un format senzill, amb un preu per sota dels deu euros, cosa que és d’agrair.

Lectura recomanada per a alumnes de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: L’assassí dels ossets de peluix
Autora: Cuca Canals
Traductora: Martina García
Editorial: Edebé
Pàgines: 196
Barcelona, 2020

by

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

by

El peix número 14 creu en el possible

«El peix número 14» és una història que combina l’humor amb preguntes més serioses sobre la vida i les implicacions ètiques de la ciència.

El personatge principal és una noia de dotze anys, l’Ellie Cruz, força llesta, estudiosa i apassionada dels trencaclosques. La seva mare és mestra de teatre i el seu pare és actor.

Al principi del llibre, la mare apareix amb un noiet de tretze anys que discuteix amb ella i sembla enfadat amb el món. Resulta que és l’avi de l’Elli, el famós científic Melvin Sagarsky (té un club de fans a Finlàndia), i ha inventat una substància que permet rejovenir. L’ha experimentat en ratolins i també en ell mateix, com a primera prova en un humà. Ara és un jove que pensa com un home de setanta anys i que es vesteix com un avi però que té el cos i la gana d’un adolescent.

La trama consisteix en aconseguir que l’avi pugui tornar al seu laboratori per recuperar la fórmula però no serà fàcil.

La pregunta que subjau és: És bo envellir? Està bé que siguem sempre adolescents? Quina gràcia hi ha en seguir el cicle de la vida?

La relació entre la noia i l’avi és formidable i l’home aconsegueix obrir-li els ulls a una realitat que està envoltada de ciència per tot arreu. Li explica, per exemple, els aspectes curiosos de la ciència i de com alguns científics famosos (Oppenheimer, Marie Curie, Salk, Galileo, Newton, etc.) van fer descobertes que van canviar el món.

A mesura que anem llegint ens preguntem si l’avi serà un d’aquests personatges i ens canviarà la vida amb el seu elixir de l’eterna joventut.

La novel·la és divertida, té bon ritme i la traducció al català està molt aconseguida.

El final és espatarrant i suggereix infinites possibilitats perquè et deixa amb un munt de pensaments i idees sobre la vida que, de ben segur, podran propiciar un debat xulíssim a l’aula: Imagineu-vos que passaria si de cop i volta, un dia apareix a casa el vostre avi com si fos un nen de 13 anys…

El llibre forma part de la selecció que ha preparat el CLIJCAT per al premi «Atrapallibres» del curs vinent, en la secció 11-12 anys, i segur que animarà als lectors a usar la seva imaginació i creure en el “possible” que anuncia la portada.

Els capítols són curts i de bon llegir. Recomanat per a cicle superior i primer cicle de l’ESO

La fitxa que hi ha al web de l’editorial: AQUÍ

LES DADES:
Títol: El peix número 14
Autora: Jennifer L. Holm
Il·lustrador: Gustavo Roldán
Traductor: Marc Donat
Editorial: Viena Editorial
Col·lecció: El Jardí Secret, núm. 25
Pàgines: 192
Barcelona, 2019