Una nova biblioteca a Les Corts

He visitat la nova biblioteca Montserrat Abelló, al barri de Les Corts, a Barcelona. M’ha agradat. Després de set anys d’obres i de transformació de l’antiga fàbrica tèxtil, finalment disposem d’un nou equipament cultural ben pensat i modern. Els 3300 metres quadrats que ocupa fan que sigui la més gran del districte.
El local va ser una fàbrica tèxtil, la Benet i Campabadal, construïda el 1924, pionera en el sector de la producció de seda. Mentre  passeges pel seu interior pots veure com la rehabilitació ocupa tres edificis industrials històrics, dels que en destaca la nau principal amb molta llum, un espai obert preciós.
La primera visita la vaig fer de nit però la segona, pel matí, em vaig adonar dels grans finestrals que aporten llum i permeten veure l’interior. Magnífic.


Algunes dades:
Accessibilitat de l’espai, adaptat a les persones amb diversitat funcional.
Innovacions tecnològiques com el servei de retorn de documents amb classificació automatitzada.
Sistema de climatització mitjançant conductor d’aigua i terra radiant.
Servei de préstec de portàtils, 45.000 documents, cursos de formació, una àrea infantil, racons per al treball en equip, espais de confort, aules d’estudi, butaques per al treball individual.
Hi ha un espai que és la col·lecció Montserrat Abelló, poetessa catalana que dóna nom a la biblioteca.
En una paret uns panells informatius que expliquen la història de la fàbrica.
Crec que és la biblioteca que fa el número 40 de la ciutat.
Ara toca disfrutar-la!

 

Anuncis

Inauguració de la biblioteca escolar Àngela Bransuela (Mataró)

Que l’espai on vivim ens condiciona, ho sabem. Que una escola ordenada i tranquil·la ajuda a tenir unes bones relacions personals entre els alumnes, és obvi. I que una biblioteca endreçada, amb llibres ben col·locats, llum natural, neta i alegre fa que puji el nivel lector també és evident. Així ho va entendre la comunitat educativa de l’escola Àngela Bransuela de Mataró i fa un any aproximadament van decidir modernitzar l’espai biblioteca.

Els mestres de la Bransuela entenen que la biblioteca escolar és un espai de convivència que pot oferir un ambient relaxat, de reflexió i d’aprenentatge. L’ha dissenyat bonic i és un bon lloc per practicar la cooperació, on els infants poden compartir treballs, temps, esforços i lectures. Les taules adaptables, les cadires ergonòmiques, els prestatges nous, tot fet amb materials mobles ben trobats i que segur ajudaran a pensar, a créixer, a estimar el món que ens envolta, a comprendre les persones, a saber de la diversitat, a fer la vida millor, a trobar autoestima, comprensió, seguretat i atenció. En aquest espai magnífic que han habilitat, els infants poden escoltar històries, llegir tranquil·lament i cultivar la llibertat de pensament.
Els mestres saben que la biblioteca escolar és un dret elemental dels infants.

Vaig tenir l’oportunitat de compartir amb ells tot el procés de reforma, Primer fent una xerradeta a tot el claustre sobre models de biblioteques escolars, organització i activitats a fer amb l’alumnat. Després unes trobades amb la comissió de biblioteca per distribuir i reorganitzar l’espai. Han estat uns mesos intensos però el resultat és magnífic. Podeu veure les fotografies d’abans i d’ara tot seguit:

Imatges d‘abans de la reforma:

 

I aquestes de després:

 

No volien acabar el trimestre sense un acte formal d’inauguració i així ho van fer el dia 20 de desembre a la tarda. Van aplegar a tot l’alumnat i alguns pares i mares al pati de l’escola per llegir frases, idees i pensaments al voltant de la lectura. Em van convidar, també a dir unes paraules però em vaig estimar més contar un conte, que sempre ve més de gust.

Després tothom va poder fer una passejadeta pel nou espai i recollir un punt de lectura commemoratiu.

Ara han començat el segon trimestre i segur, segur, que el volum de llibres en préstec i les accions de lectura augmenten.
Val la pena comentar que ha estat possible gràcies a la implicació del claustre de mestres i la dedicació de l’equip directiu i de les mestres que gestionen el servei dedicant-hi hores i més hores voluntàriament. Només em queda el dubte de pensar què es podria aconseguir si hi hagués la implicació i el suport actiu de l’Administració educativa, Uff! ni m’ho imagino.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La profesión más arriesgada del mundo, según Paco Abril

imagen extraida de la revista Biblioasturias.com

En la revista digital Biblioasturias, el incombustible Paco Abril acaba de publicar unas reflexiones sobre el oficio de bibliotecario que, como siempre, dan en clavo. Tengo su permiso para reproducir y difundir el escrito y con mucho gusto lo comparto a continuación.

La profesión más arriesgada del mundo

Existe una profesión realmente arriesgada, quizá sea la más peligrosa de todas. Me estoy refiriendo a la profesión bibliotecaria. Esta afirmación provocará más de un asombro. ¿Arriesgada por qué? ¿Acaso quienes la practican trepan por imposibles rocas, como los alpinistas? ¿Acuden a la primera línea de fuego de cualquier guerra, como los reporteros? ¿Descienden a las profundidades de la tierra para extraer sus minerales, como los mineros? ¿O se enfrentan a mares embravecidos, como los marinos y los pescadores? No, claro que no realizan ninguna de las actividades descritas. Entonces, ¿por qué esa exageración? ¿A qué viene hablar de riesgo bibliotecario?

Es cierto que a un observador superficial podría parecerle una profesión no sólo sedentaria, sino tranquila, relajada y alejada de cualquier amenaza. Ni siquiera se les exige el uso de casco protector ni de ninguna otra precaución. Sin embargo, las apariencias engañan, y mucho. Estos profesionales trabajan con dos de los elementos más inflamables que existen: libros y lectores.

Los bibliotecarios saben, mejor que nadie, que un libro, puesto en contacto con un lector, produce una reacción impredecible e imprevisible.

Si juntamos un átomo de oxígeno con dos de hidrógeno, sabemos que obtendremos agua. Pero si unimos un lector con un libro, jamás podremos adivinar lo que va a ocurrir, dado que el mismo libro causará efectos distintos en diferentes lectores. Será una reacción química de efectos insospechados, esto es, no controlables.

No es de extrañar que la primera medida que suelen tomar las dictaduras es intervenir en las bibliotecas, bien para clausurarlas, bien para permitir sólo los libros que a ellos les interesan. Es el caso, entre tantos, de Corea del Norte. Ninguna dictadura va a consentir que se les cuele literatura subversiva ni tampoco degenerada, como así tildaban los nazis a libros como La metamorfosis, de Kafka.

Qué duda cabe de que quienes mejor han entendido el poder de los libros son los dictadores. Por eso los prohibieron nada más alzarse con el poder. Stalin acabó, sin temblarle el pulso, tanto con los libros como con los autores que le molestaban, que eran casi todos. Él aplicaba ese viejo refrán de muerto el perro se acabó la rabia, aunque murió sin saber que la rabia era él.

En las democracias estas instituciones inflamables que son las bibliotecas peligran también, porque hay muchos dirigentes políticos con tentaciones totalitarias que miran los libros con recelo. Se les nota enseguida, primero porque hablan de autores y títulos que no han leído, segundo, porque ponen todo tipo de trabas y cortapisas para su potenciación, aún proclamando que las apoyan. Y tercero, y sobre todo, porque quienes rigen los destinos de los ciudadanos, saben, o intuyen, que aunque las bibliotecas públicas dependen de los poderes políticos, quienes las frecuentan tienen la posibilidad de aprender en ellas a desconfiar de cualquier poder, de cualquier imposición, de cualquier manipulación. Saben, o intuyen, que son instituciones extrañas que se nutren de pensamiento concentrado. Y saben, o intuyen, que pensar siempre resulta subversivo. Ya hay quien las considera, aunque no se atreva a decirlo en público, un peligro mayor que el de un polvorín a punto de estallar.

Comprenderá ahora, quien haya leído hasta aquí, que la actividad bibliotecaria exija delicadeza, prudencia, valor, atención y conocimiento para afrontar con éxito los altos riesgos que supone. Quienes se dediquen a esta profesión, deberán estar alerta ante lo que pueda ocurrir.

En la mítica película de 1951 La mujer pirata, dirigida por Jacques Tourneur, la capitana, después de expoliar un navío, ordena amontonar en la cubierta de su barco todo el botín conseguido, y les pide a sus subordinados que cojan el objeto que más les apetezca. La mujer transmite esta petición al médico del barco.

–Elegid, doctor.

El médico observa por encima aquel tesoro, en el que destacan joyas y vestidos lujosos, sin darle importancia.

–Dudo que haya algo aquí que me guste. ¡Ah, sí! –dice tomando un pequeño libro.

La mujer pirata lo contempla sorprendida.

–¿Un libro? ¿Eso es todo?

–Los libros tienen un poder mágico –responde el médico.

La mujer pirata replica con indignada rapidez.

–¡Más poder tiene una andanada de cañón! ¿Puede un libro hundir un barco?

–Los libros han hundido los barcos más poderosos, destruido ejércitos y derrumbado imperios –concluye el médico alejándose con su peligroso trofeo.

Los tiranos de cualquier especie, incluidos los que llevan la piel de demócratas, saben que los libros, y quienes los cuidan, son un peligro real.

Por eso esta es la profesión más insegura del mundo.

Cuando se reconozcan de verdad los riesgos que corren los bibliotecarios, seguro que se les añadirá, a su merecido sueldo, un incremento o plus de peligrosidad, y es más que probable que se les exija también, a estos sufridos profesionales, el uso de casco y otras necesarias medidas preventivas.

Sobre Paco Abril: Escritor y polifacético activista en la promoción de la lectura, ha impartido cursos y conferencias, realizado numerosos artículos, y ha contado cuentos en los más diversos lugares de España, y en París, Casablanca, Lisboa, Nueva York y México. Trabajó como coordinador de bibliotecas, promoción de la lectura y área de infancia de la Fundación Municipal de Cultura de Gijón desde 1983 hasta 1993. En la actualidad es director de programas educativos en dicha institución. Fue guionista, director y presentador del programa de televisión regional El Hórreo del Trasgu. Desde 1989 dirige el suplemento infantil La Oreja Verde -del diario La Nueva España-, y es autor de obras como Jovellanos, la aventura de la razón (1995), La niña de la nube (1998), La pregunta del cuco (2000), Colores que se aman (2004) y El espejo de los monstruos (2006).

Dia de la Biblioteca (24 d’octubre)

Des de 1997, cada 24 d’octubre es commemora el Dia de la Biblioteca, una iniciativa de l’Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo incendiada el 1992 durant la Guerra dels Balcans.
El pregó d’enguany és de l’Alejandro Palomas,  Premi Nacional de Literatura Infantil 2016. L’il·lustrador és en Manuel Marsol, últim guanyador del Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.
L’escrit de l’Alejandor Palomas es diu «Como Mary Poppins, pero sin volar» i és el següent:

Soy sobrino de bibliotecaria. Desde que tengo memoria, mi tía, que acaba de cumplir ochenta años, me ha regalado un libro el día de mi cumpleaños. Primero fue la serie de Osear, con su Kina y su láser, de la gran Carmen Kurtz; llegaron después las aventuras de Los Cinco, algunos clásicos ilustrados, la gran Nada de Carmen Laforet… La lista es larga y el disfrute ha sido mágico, porque mi tía entiende la lectura como algo que cura, que aleja al inocente de lo que agrede, y yo -y ella lo sabe- siempre he sido demasiado vulnerable a lo que daña, sea o no imaginado, sea o no real.
Mi tía se llama Nuria y desde niña sufre mucho de la vista. Aun así, trabajó durante décadas fomentando el amor por la lectura en hombres y mujeres, chicos y chicas a los que no conocía, pero cuya mirada no tardó en aprender a leer, a identificar y a descifrar. Ella decía -y a veces dice todavía- que “repartía refugio”, y se emociona al recordarlo. La he oído también confesar en algunos momentos de nuestra historia común, que no fueron fáciles y que vivimos juntos: “Decidí ser bibliotecaria porque así me aseguraba de que, por muy mal que nos fueran las cosas, aunque faltara el agua caliente o la calefacción, siempre tendríamos un libro en casa”. Ahora, quince años después de su jubilación, soy yo quien le recomienda lecturas. Leemos un libro a la vez y nos juntamos cada quince días a coomer y a comentar lo leído, en lo que hemos bautizado como “El club de las 2”, porque intentamos en lo posible que coincida con el día 2 de cada mes, a las 2, y porque somos dos almas lectoras que no tienen freno. Durante estos años de club, ella me ha contado cosas, muchas cosas de su vida en la biblioteca, y desde que la oigo hablar como lo hace sobre su amor por esa vocación, que no decrece a pesar del tiempo, no puedo dejar de maravillarme y de preguntarme cómo definiría yo a una bibliotecaria -o a un bibliotecario- llegado el caso.
Hasta hace unos meses no di con la respuesta.
Fue a raíz de la publicación de Un hijo, durante una charla en un centro de enseñanza de una capital andaluza. Y fue precisamente gracias a un niño de diez años que, junto con otros 1OO, había leído la novela y quería conocer a su autor. Por motivos de espacio, el acto tuvo lugar en la biblioteca del centro, con un par de profesoras y la encargada de la biblioteca. La charla fue muy intensa, mucho más de lo que yo esperaba, y se alargó. Cuando por fin llegamos al final del turno de preguntas, un niño que estaba sentado en la primera fila levantó la mano.
─A mí lo que más me ha gustado del libro es María ─dijo refiriéndose a la orientadora del centro, que es, junto con el pequeño Guille, la protagonista del libro.
Quise saber por qué. El niño, llamado Ismael, se rio un poco y luego, mirando a una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta, dijo:
─Porque es igual que la seño Lourdes. ─Una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta se encogió un poco y negó con la cabeza, incapaz de reprimir una sonrisa. Ismael no había terminado-. Vive en la biblioteca porque si no los libros a lo mejor se van. O se mueren.
Se hizo el silencio en la biblioteca. Nadie se rio. Nadie dijo nada. Fueron segundos llenos de respiraciones contenidas, de tensión y de infancia.
─Es que es bibliotecaria ─volvió a hablar Ismael. Y al ver que yo lo miraba sin saber qué decir, debió de entender que necesitaba explicarse mejor, y añadió-: O sea, como Mary Poppins, pero sin alas.
Hoy es un día especial. Celebramos el Día de las Bibliotecas y celebramos también que cientos, miles de Mary Poppins sin alas velan por los libros que las habitan para que no se mueran ni se vayan, e Ismael siga creyendo que la vida está en los libros y su reflejo fuera. Hoy es el día en que, un año más, la magia se renueva y todas las bibliotecarias y bibliotecarios del mundo se saludan con una mirada cómplice y un largo, hermoso y tierno: “Supercalifragilísticoespialidoso”.

La revista escolar Mil Lletres

Fa molts i molts anys quan estudiava per a mestre va caure a les meves mans una col·lecció de llibres sobre la pedagogia Freinet. Eren uns volums fàcils de llegir, molt pràctics i que estaven inspirats en la manera d’entendre l’escola d’aquest pedagog francès. Encara en conservo alguns. El de “El diario escolar” és un d’ells. En aquest llibret s’explica com entenia Freinet el text lliure i el treball que feia amb la impremta.

Després, a l’escola, vam continuar editant revistes periòdicament. De vegades amb el suport de l’AMPA. Eren revistes d’escola, de cicle o d’aula fetes amb la mateixa múltiple intenció:  explicar el que es fa al centre (això implica escriure el text, posar-lo en comú, intercanviar coneixements, formular hipòtesis, conservar, difondre.), partint de la realitat que ens envolta (la vida dels infants, la seva realitat, la família) però també l’actualitat del món.

El treball cooperatiu, l’aprenentatge per tanteig experimental, el text lliure, la creació, la correspondència, el càlcul, etc. tot el que va idear Freinet encara avui té sentit però adaptat a les noves eines que ens faciliten la vida (ordinadors, internet)

Moltes escoles fan revistes i les publiquen al seu web. És una bona manera de compartir i així veiem el que fan, de vegades lluny de nosaltres. Aquest dies m’ha arribat la «Mil Lletres» que fan a l’escola de Sant Lluís (Menorca) i m’ha agradat molt comprovar amb quina passió viuen el fet lector, les activitats que emanen directament de la biblioteca i la implicació de bona part de la comunitat escolar. No puc fer altra cosa que compartir-la per si us ve de gust  fer-li una ullada perquè potser trobareu alguna idea per adaptar-la a la vostra realitat.

A l’índex veureu que tot gira al voltant de la biblioteca escolar, veritable mort de l’acció comunitària de l’escola.

Podeu llegir tota la revista clicant a MIL LLETRES

Gràcies Montse per l’enviament! Seguiu així, sou un referent del que es fa a Menorca.

Bateig de la biblioteca escolar Emili Teixidor

emili-teixidorQue l’escola de Roda de Ter porti el nom de l’Emili Teixidor és lloable perquè l’Emili va fer molt per la literatura infantil i juvenil —també per la d‘adults—, però es pot entendre perquè allà és on va néixer. Però que una escola de Sant Boi de Llobregat hagi decidit posar-li el seu nom a l’espai biblioteca que inauguraran la propera setmana encara és més d’agrair perquè demostra que les seves obres, especialment la sèrie de la Formiga Piga, han deixat petjada en l’imaginari col·lectiu dels infants.


L’escola Antoni Gaudí ja va fer un superprojecte sobre aquest autor l’any 2012-2013 que va ser mereixedor del reconeixement als Premi Baldiri. L’experiència recollia la relació dels infants amb l’obra de l’escriptor i com la visita de l’autor va arribar a ser motivadora de lectures diverses.

Estic content i agrait a l’equip de mestres de l’escola per haver-me convidat al bateig de la biblioteca el dia 1 de febrer.

Pel qui vulgueu saber més d’en Teixidor us recomano l’assaig «La lectura i la vida» que comença amb aquestes paraules.

portada“¿Us imagineu una vida sense llibres? Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra, seria com si el món hagués perdut la memòria. ¿Us imagineu a vosaltres sense memòria, sense records, sense passat, sense coneixements…amb el cervell en blanc, ben buit?
No sabríeu ni qui sou, ni d’on veniu, ni res de res. Els llibres són la memòria del món, i gràcies als llibres podem saber un munt de coses: com vivien els nostres avantpassats, com van inventar les eines que ens han portat fins aquí, amb els ordinadors, els cotxes, les medecines, la televisió, els gratacels, els telèfons mòbils, els transplantaments de cor…
Però gràcies als llibres som molt més que la nostra memòria. Gràcies als llibres podem parlar amb els morts, perquè els escriptors i els savis que van escriure llibres anys enrere, segles enrere, quan encara no s’havia inventat el paper i els escribes escrivien en rajoles de fang tou, i després en pells preparades de xai i fulles de plantes, els papirs, van gravar la seva veu en aquests materials, i més endavant els copistes ho van copiar en llibres de paper, i ara, avui dia, podem anar a les biblioteques i llegir el que ens van deixar escrit, el que ens van dir; la seva veu s’ha transformat en paraules escrites que els temps no esborra i encara podem parlar amb ells….”

Aquest assaig conté pensaments sobre animació a la lectura, sobre literatura infantil i juvenil, sobre la vida, sobre l’escola, sobre les biblioteques i sobre com la lectura ens fa millors persones. Imprescindible. El va escriure l’any 2007, cinc anys abans de la seva mort.

Coneixent la Vaughan Civic Centre Resource Library de Canadà, un nou concepte de biblioteca

2-1

Fa uns dies, en Pedro Bravo, director de la biblioteca Tecla Sala, em va fer a mans la informació que he triat per començar aquest any 17. Es refereix a un nou concepte de biblioteca que s’ha inaugurat a Canadà, a Vaughan, i que canvia la imatge tradicional que en tenim d’aquest equipament.
3-1 Es tracta d’una biblioteca que té, entre d’altres, un estudi de gravació i un estudi de vídeo amb pantalles de fons verd, impressores 3D i una cafeteria. El material de lectura és prou gran, uns 70.000 materials, incloent revistes, llibres i llibres d’àudio.
L’edifici sembla un modern aeroport i el cost de la seva construcció va ser de 15 milions de dòlars, aproximadament.vaughan
La biblioteca, amb molta tecnologia verda integrada, inclou llums amb sensor de moviment, parets de vidre i llum natural, un espai per a l’estudi, una àmplia zona infantil i una sala només per a adolescents, a part d’altres modernures com autoservei de préstec, lavabos amb control d’estalvi d’aigua, etc.

A Universo Abierto (Blog de la biblioteca de Traducción y Documentación de la Universidad de Salamanca) podeu trobar un article més extens i documentat sobre aquesta biblioteca. Us passo l’enllaç:
https://universoabierto.org/2016/10/31/vaughan-civic-centre-resource-library-una-biblioteca-para-el-futuro/

I un vídeo dels dies previs a la inauguració:

https://vimeo.com/182337795

img_0537