Com es pot despertar i mantenir la FANTASIA I LA IMAGINACIÓ?

Ara, els infants saben tantes coses que aviat no creuran en les fades, i cada vegada que un infant diu «jo no crec en les fades», hi ha una fada en algun lloc que cau morta. James M. Barrie.

Per l’escriptor Gianni Rodari, l’escola de l’atenció i de la memòria ha esgotat el seu temps, cal una escola on entrin la creativitat i la imaginació. La fantasia no s’oposa a la realitat, sinó que és un instrument per conèixer i explorar la realitat, per explorar el llenguatge i totes les possibilitats i per veure què en surt quan fas xocar paraules.

Quina és la importància de mantenir i enriquir la fantasia, la imaginació i la màgia en la infància?,
Com es treballa el món emocional a través de la fantasia?
Expulsem massa aviat els infants de la fantasia?
Com els podem reconnectar amb la creativitat?

Per parlar de fantasia i d’imaginació ens vam aplegar al voltant de la taula de gravació de Catalunya ràdio amb l’Elisabet Pedrosa, directora de “L’ofici d’educar”, l’Imma Marín, creadora de Marinva i la persona que més sap de com juguen els infants i joves i la Lara Terradas, psicòloga. La idea del programa va sortir del grup de Telegram (un grup nombrós i molt actiu) i també vam poder sentir les opinions d’altres col·laboradors com en Simó Colomer, Raquel Salamades i Rafel Bisquerra.

El programa es va emetre el dia 2 d’octubre de 2018 i el podeu tornar a sentir clicant a l’enllaç següent:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/lofici-deducar/audio/1013947/

“L’home complet haurà de ser creador. Ha de saber imaginar i crear un món diferent i millor que el que li ha tocat viure. El conte parla al nen creador. L’ajuda a construir-li una ment oberta.” GIANNI RODARI.

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

Guix, 40 anys amb l’educació!

Una de les fites d’aquest trimestre serà el dia 19 d’octubre, moment en que formalment es celebrarà l’acte de reconeixement a la feina feta per molts mestres durant els darrers quaranta anys i que, en bona mesura, s’ha anat recollint a la revista GUIX.
Serà a l’Espai Francesca Bonnemaison (Barcelona) i, en aquesta trobada, a partir de 10 de idees clau de l’educació que Graó ha defensat des dels seus inicis i que avui són més vigents que mai, s’aplegaran 10 professionals de prestigi en l’àmbit educatiu i escolar per parlar-ne i plantejar 10 reptes i 10 idees clau de futur. Allà hi seran en David Bueno, en Rafel Bisquerra, en César Coll, la Txus Martín, en Fernando Trujillo, en Paco Imbernón, la Marina Subirats, en Tonucci, l’Anna Manso, al Laura Lladós, en Jordi Canelles i altres sorpreses.
Però no només això… durant l’acte es compartiran les fotos que hem anat enviat mitjançant les xarxes a través del hashtag #Engraónat, gaudirem d’un pastís elaborat per l’Ada Parellada i, a més, obsequiarem als assistents amb una il·lustració exclusiva signada pel dibuixant Joan Turu.
Podeu descarregar-vos el programa oficial de l’acte fent clic AQUÍ
Si us hi voleu apuntar, només heu d’omplir el formulari que trobareu al web de Graó, a l’enllaç següent:
https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSf_3LNwdPd4fQ_8jv_m3URNhAqtpOjVzEKpk5Gx8ONjFjoVqw/viewform
(feu una inscripció per a cada persona interessada).
Les places són limitades!

Bon curs a tothom!

Si no hi ha biblioteca, l’escola pateix

Les biblioteques escolars encara segueixen buscant el camí, el seu lloc al món, a l’escola. Es debaten entre la paradoxa de veure’s avalades per les recomanacions d’organismes internacionals i les lleis del nostre país per una banda i per la invisibilitat de la figura del bibliotecari escolar o la manca de pressupostos destinats al servei, per l’altra.

Al discurs d’agraïment del lliurament del Premi Nobel, en Bob Dylan recordava com li havia estat de beneficiós, a l’escola, el contacte amb les obres de Rudyard Kipling, Bernard Shaw, Thomas Mann, Pearl S. Buck, Albert Camus o Ernest Hemingway, i explicava la impressió que li produeix pensar que els seus llibres també poden estar a les biblioteques d’arreu del món.
Un altre escriptor, l’Emili Teixidor deia que «els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics, que només existeixen gràcies a les paraules» i lloava les virtuts de la lectura i l’escriptura en un magnífic assaig que és un referents per a molts mestres i una guia per a pares i mares. A La lectura i la vida es troben molts pensaments favorables a l’existència de les biblioteques i la tasca immensa dels bibliotecaris com a promotors de la cultura.
Encara un tercer autor, l’Eduardo Galeano recomanava acostar els llibres a l’oïda i sentir com respiren les seves paraules, perquè són contagioses —deia— perillosament, carinyosament contagioses.
Són només tres de les opinions d’alguns de referents literaris i pedagògics argumentant a favor de la necessitat de la lectura com a bé cultural —s’ha d’aprendre— que ens pot fer millors persones.
Quelcom de semblant succeeix respecte a la biblioteca escolar. En diferents països s’han realitzat estudis d’investigació on queda palès que a les escoles que disposen d’una biblioteca escolar de qualitat i un bibliotecari qualificat —com és el cas dels centres educatius amb batxillerat internacional— els alumnes tenen més oportunitats d’èxit i els seus resultats acadèmics són millors. Al darrer estudi «Impact of school libraries on learning» realitzat a Escòcia es comprova que els alumnes dels centres amb biblioteca escolar obtenen puntuacions més altes en les proves de lectura, llenguatge, història o matemàtiques, i reïxen en alfabetització informacional, treballs per projectes, augment de coneixement i desenvolupament de la lectura, actitud més positiva cap a l’aprenentatge, major motivació i autoestima, etc.
Un altre efecte positiu que es constata es produeix quan alguna Institució pública o privada, promou tertúlies o xerrades per debatre sobre les BE. Immediatament les places queden ocupades, com va passar a la Jornada que va organitzar el grup Bibliomèdia l’11 de març amb la mirada posada en el futur; o se superen totes les expectatives com al webinar organitzat per la Fundació Bofill sobre les biblioteques escolars com a facilitadores de la millora educativa. Són dos dels nombrosos casos que serveixen d’exemple per entendre: primer, que els mestres valorem el servei de BE com una bona eina educativa i, segon, que no és una reivindicació dels darrers anys ni cap demanda explícita.
Recordem que, fruit de la necessitat de regular les biblioteques dels centres educatius, un organisme internacional (la ONU) va promoure l’any 2000 un manament mitjançant l’UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) indicant quin ha de ser el funcionament, finançament, personal, serveis, etc. que ha d’oferir la biblioteca escolar. Es tracta d’un document molt ben detallat i regulat. Tanmateix la Constitució Espanyola indica que «les comunitats autònomes podran assumir competències en els museus, les biblioteques i els conservatoris de música d’interès per a la comunitat autònoma» i les diferents lleis d’educació sempre han considerat com a beneficiós i recomanable el bon funcionament de la biblioteca escolar.
Amb aquest panorama, s’entén que la biblioteca escolar no és cap reivindicació, ans al contrari, és un dret irrenunciable, essencial, avalat per les lleis dels Estaments als quals pertanyem com a país. Sobre el paper no és una opció, es tracta d’un mandat regit per acords nacionals i internacionals.

Deixant de banda les escoles on ni tan sols es disposa de l’espai físic, ens trobem que a molts centres educatius el pressupost anual per compra de llibres i documents no arriba al 5% recomanat que apunta la IFLA/UNESCO, i la figura del bibliotecari és inexistent. Amb aquest panorama es fàcil entendre que si no hi ha llibres ni persona que s’hi dediqui, estem al final del camí.

Una idea que circula és que la biblioteca escolar és el lloc on es preserva el llibre enfront de les noves tecnologies. És un concepte equivocat perquè la biblioteca escolar (que no és com les  biblioteques municipals o públiques) és un espai obert a totes les tipologies textuals, a tot tipus de formes de lectura, ja sia en paper o en pantalla. La biblioteca escolar no és l’aldea gala de l’Astèrix i l’Obèlix; és un espai viu, comunicat amb la realitat més propera del barri, la ciutat, el país, el món, un espai on es promou la lectura en tota mena de formats, entenent que s’afavoreix el creixement personal, l’aprenentatge i el gaudi.

El mestre que mira al futur sap que els alumnes que hi ha ara a l’escola hauran de fer front a les exigències de la vida del segle XXI i molts d’ells viuran l’entrada al segle XXII. Per tant, s’ha de preocupar per ensenyar-los a pensar críticament, alimentar la seva necessitat d’aprenentatge, proporcionar recursos, fomentar la creativitat, establir un clima de confiança educatiu i desenvolupar mecanismes per absorbir nous coneixements, conscients que ara mateix ningú no sap amb què es trobaran, quines feines hauran de realitzar ni amb qui s’hauran de relacionar.
¿Com s’aconsegueix? Integrant el concepte d’escola literària en el projecte d’escola:
Per una banda, disposant d’una biblioteca escolar de qualitat, un lloc d’oportunitats per a tots els alumnes, amb recursos que els ajudin a esdevenir bons lectors, on es posi èmfasi en la comprensió lectora i en la recerca i l’ús de la informació per transformar-la en coneixement, un lloc que sigui un refugi on compartir, pensar i créixer.
Per una altra banda, amb la implicació de tothom (escola, família, mass media, etc.) Serem un país lector quan des de l’Administració educativa —principalment— es faci una aposta clara i decidida per les BEQ. No serveix adduir que des de l’inici de la crisi el 2008 hi ha menys diners i s’han hagut de fer retallades perquè, com s’ha apuntat més amunt, si les biblioteques escolars no es consideren una prioritat i un dret, si no s’inverteix en materials i personal adduint que la informació ja es pot cercar a internet, que la figura d’un bibliotecari escolar no és necessària, etc., els alumnes pateixen mancances, l’escola pateix.
Un aspecte bàsic és que la biblioteca escolar té una repercussió sobre els infants i joves que va més enllà dels aprenentatges, de potenciar el pensament crític, aprendre a trobar informació, ser competents en alfabetització mediàtica, etc. Alerta! Perquè la biblioteca escolar té un efecte —afecte— sobre la configuració de la memòria personal, és un espai de socialització, un cau com la cova d’en Batman on trobar-se, retrobar-se amb la paraula, amb el pensament, amb el coneixement, amb els altres, amb un mateix, amb la vida. La biblioteca és una finestra per mirar enfora però també per mirar endins —si voleu és un pensament poètic però també la constatació d’una realitat.

Aquesta i altres reflexions sobre les biblioteques escolars les pots llegir a la revista GUIX del mes de juny a l’apartat Reflexió.

Les imatges que acompanyen aquesta entrada són escultures fetes per JodyHarvey Brown a partir de llibres.

40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.

Ondiñas veñen…

novoaAl darrer número de la revista MiBilioteca (núm. 47), a la secció Opinión he llegit un article de la Cristina Novoa (Asesora técnica de bibliotecas escolares en la Consellería de Cultura, Ediucación e Ordenación Universitaria de la Xunta de Galícia) que recomano especialment. Es titula  Ondiñas veñen, ondiñas veñen, ondiñas veñen e van…  i està escrit des de la tristesa que suposa veure com s’estan anant en orris els esforços de molts mestres que ens vam creure que algun dia tindríem unes biblioteques escolars de qualitat, equiparables a les dels països que ens envolten, com les de Portugal o França sense anar gaire lluny.

La Cristina és bona coneixedora de la realitat i, en alguna ocasió ja havia comentat l’impacte positiu que tenen les biblioteques escolars sobre els  aprenentatges, quan aquestes funcionen amb un mínim de requisits. Opina que “són tan clars els arguments de tots els experts que s’han acostat a la realitat de la biblioteca escolar, tan evidents els resultats en els centres on la biblioteca s’activa (encara amb professorat gairebé sense temps per atendre), que no sembla explicar l’absència de mesures per assegurar la presència de biblioteques realment útils en tots i cadascun dels nostres centres escolars”.

En l’article que citem diu algunes frases demolidores que tots signaríem. Us el passo complet (amb el permís de l’autora), val la pena.

 

AQUÍ

1357557436dustonschool

imatge de la biblioteca escolar de la Duston School anglesa