El Centre d’Estudis de l’Hospitalet (cel’h) acaba de publicar un recull que mostra com la primera persona del plural del verb educar es concreta quan una ciutat es compromet amb la primera infància.
La implicació de la «tribu» es percep des de la primera línia. Els coordinadors de l’obra, l’Enric Roldán i en Pep Vallecillos, com a bons coneixedors del que es cou a l’Hospitalet, han sabut connectar amb un bon grapat de persones que han aportat reflexions i experiències diverses relacionades amb l’etapa 0-6, començant per una magnífica introducció d’en Francesco Tonucci que fa de molt bon llegir.
El llibre —molt recomanable— està estructurat en tres parts ben diferenciades:
• La primera presenta el mapa de recursos (escoles bressol, espais familiars, serveis socials, ludoteques, etc.)
• La segona mostra onze bones pràctiques educatives que es fan a diversos centres. Només és la punta de l’iceberg perquè ja intuïm que al darrera hi ha molt bona feina d’una ciutat educadora que compta amb bons professionals.
• La tercera conté trenta aportacions, opinions personals que recullen l’ampli ventall de mirades enfocades cap al veritable protagonista, l’infant que creix, que viu i que espera el millor de nosaltres. En paraules dels coordinadors: «Les criatures no ens perdonarien que no fos així».
M’agrada (molt) que dins d’aquests 256 pàgines, hi hagi referències a la biblioteca i la lectura. Per exemple, al projecte de l’Escola Bressol Municipal La Casa Dels Contes on expliquen les visites periòdiques a la biblioteca de la Plaça Europa, el servei de préstec i altres tallers o activitats extraescolars.
He tingut el goig, com a mestre de l’Hospitalet, de participar aportant algunes reflexions sobre la relació dels contes amb l’afectivitat. Al capitolet que m’han deixat escriure parlo de la màgia que es produeix quan el mestre o la mestra d’infantil comença a narrar, de viva veu, com si sonés la flauta màgica del flautista d’Hamelin; explico com de cop i volta es fa el silenci i els infants obren els ulls, estan molt atents i es deixen portar a un sense-temps meravellós on reben models i pautes que els ajuden a imaginar —que és diferent de fantasiejar— es vacunen contra els perills —creen defenses per si mai es troben en una situació similar a la del protagonista—, coneixen el món, desenvolupen la creativitat, es diverteixen, es reconeixen a ell mateixos en alguns dels personatges, en les seves peripècies i en la solució de les seves dificultats, viuen tota mena de sentiments, aprenen a resoldre els conflictes que sorgeixen diàriament, entenen que vol dir compartir, respectar i ser respectats, etc.
M’ha agradat recordar com els contes narrats pel mestre o la mestra  envien als infants missatges a la seva dimensió cognitiva (de coneixement) i també a l’emotiva. La paraula sentida els porta a viure l’aventura —que és una mirada exterior— i a trobar imatges on emmirallar-se —no per ser com els herois sinó per ser ells mateixos millors— i també els porta una mirada interior que té a veure amb el fet d’estar a prop de l’adult. El conte va lligar a l’afecte.
Com que la tirada del llibre és curta, potser una bona idea seria que es pogués aconseguir en format pdf. Els hi ho proposaré.

web del Centre d’Estudis de l’Hospitalet: http://www.celh.cat