El moviment de renovació pedagògica de la República a “L’ofici d’educar”

Ahir es va emetre el darrer programa del 2019 de “L’ofici d’educar“. Va ser un programa que agradarà als mestres, especialment, perquè va estar dedicat a recordar una bona època pel que fa a la renovació pedagògica. Es va fer un salt al passat per conèixer els mestres de la República. Pels que es pensen que la innovació pedagògica és cosa d’ara, durant la República i uns anys abans, va néixer un moviment pedagògic no uniforme que volia transformar la societat a través de l’educació; un període que s’ha qualificat com «la República dels mestres» i l’edat d’or de la pedagogia catalana; una autèntica revolució estroncada per la Guerra Civil.

Però, com va ser aquella Escola Nova? Quins pedagogs la van inspirar? I com en van sortir beneficiats els alumnes i la societat? Si voleu tenir-ne coneixement només cal que escolteu el podcast del programa AQUÍ

L’escriptor Raimon Portell i l’historiador Salomó Marquès, autors d’«Els mestres de la República» fan les seves encertades reflexions i ens il·luminen sobre aspectes que no coneixíem. També intervé la Pilar Pérez Lozano, directora del documental «Las maestras de la República», Premi Goya al millor documental el 2014.Vaig presentar el llibre «Fill de rojo» un àlbum amb text d’en Joan Portell i il·lustracions de l’Ignasi Blanch que explica una historia en un poblet qualsevol de Catalunya els anys posteriors a l’acabament de la Guerra Civil. Ho podeu sentir AQUÍ

L’ofici d’educar és un programa que podeu seguir els diumenges al matí però si us els perdeu, sempre queden arxivats al web de Catalunya Ràdio. Són uns programes formidables.

Caminar per gaudir, tot somiant l’educació que volem…

Un grup de mestres de Valls s’han constituït en Moviment d’Ensenyants, amb els seus estatuts i tota la paperassa en ordre. Olé tu!
El MEAC, que així s’anomena el Moviment Educatiu de l’Alt Camp, sorgeix de la necessitat de crear un espai on compartir, reflexionar, i evolucionar sobre el tema principal que ocupa bona part de la seva vida: L’educació.
Estic content perquè m’han convidat a la inauguració que tindrà lloc el dia 23 d’octubre a les 18h al Teatre Principal de Valls.


Estic encara més content perquè m’han fet «Padrí del Moviment», un honor que no sé ben bé que em suposa, però em fa feliç. Si no hi ha entrebancs, el proper 23 d’octubre seré a Valls i podré abraçar a la (molta) bona gent que emplena les aules de la comarca de bona pedagogia, alegria i esperança. I, vés que no m’animi i digui algunes paraules o els expliqui algun conte! (aquí queda escrit)

Podeu seguir el MEAC:

a Twiter @meacvalls,

a Instagram: meacvalls,

a Facebook, Moviment Educatiu De l’Alt Camp

al bloc: https://blocs.xtec.cat/meac/

El tríptic per associar-se: AQUÍ

Gràcies, mestres! Gràcies Pilar Manzano, Montserrat López, Lídia Pons, Jeny Martín i Montserrat Montanyà.

L’Ofici d’educar es renova!

Hem estrenat una nova temporada de l’Ofici d’educar amb noves propostes i novetats. La més fantàstica és que el programa passa de l’ICAT a la programació estable de Catalunya Ràdio i es podrà sentir dins del programa “El suplement” el diumenges al matí i també els dimarts a les 18 h a Catradio.cat i els dimecres a les 3 h de la matinada a Catalunya Ràdio.
Pel que fa al a secció “llibres per somiar” enguany el repte és diferent perquè presentarem llibres associats al tema que es tracti al programa. Per exemple, si al primer programa es va parlar de la tornada a l’escola, vam recomanar “El petit Nicolas”. D’aquesta manera, en els programes que vindran, buscarem aquella lectura que pugui exemplificar el tema del qual es parla. Si és el suïcidi adolescent presentarem “la sopa de l’avi”, si és la sexualitat infantil, llavors serà el moment de parlar de “Montañas en la cama”, si el que es cou són els conflictes dins la família, llavors parlarem de “Els perfectes”, etc. Crec que és un encert vincular les lectures als temes.
Hi haurà alguns programes que no tindran la secció de recomanacions de lectures. Són els monogràfics dedicats a entrevistar a persones que, com en Ferran Adrià, en Natxo Tarrés i altres, explicaran com veuen l’educació, des d’àmbits allunyats de l’escola.
I el canal de telegram que està superactiu serà un bon punt de trobada de totes les persones interessades en la criança i l’educació. Seguiu-lo que val pena!
Al web de l’Ofici podem llegir:

L‘ofici d’educar estrena temporada amb nou format i també temes nous. Vivim un moment especialment potent i transformador pel que fa a les maneres com s’ha ensenyat i, en això, tots hi fem falta, perquè tal com diuen a l’Àfrica, és tota la tribu que educa. Per això, escoltem pares, mares, educadors, psicòlegs, filòsofs, científics, innovadors i propostes singulars al voltant de la criança i l’educació.
El programa manté les seccions “La resposta està en els clàssics”, “Llibres per somiar”, amb Jaume Centelles, especialista en literatura infantil i autor de la pàgina “La invitació a la lectura”, i la salutació inicial de Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona. A més, estrenem dos espais nous:
“Quina és la pregunta?”
Cinc experts: Eva Bach Cobacho, pedagoga, Tomàs Navarro, psicòleg, Eva Piquer, escriptora, Carla Pedret, periodista, i Pau Rovira, “coach” integral, ens fan una columna sonora a partir d’un interrogant, i ens donen una resposta útil per a pares, mares, educadors, persones inquietes i curioses de la vida que segueixen creixent amb el pas dels anys.
“Torna-la a posar!”
Hi ha cançons que no ens cansaríem mai de tornar a escoltar. Amb el músic i tècnic de L’ofici d’educar, Josep Lluís Santiso, acabem cada programa amb una proposta musical per escoltar en família, al cotxe, a casa, al parc, per connectar generacions amb la música, i per escoltar tantes vegades com calgui.
La nostra tribu també existeix en format virtual. Tenim un grup de Telegram per compartir experiències personals i professionals, proposar programes, debatre i fer xarxa. Us convidem a formar-ne part. També ens podeu seguir a Facebook.

 

Nova col·lecció de Graó edicions: BIBLIOTECA 0-3

He llegit el primer llibre de la nova col·lecció «Biblioteca 0-3» que han encetat els de Graó edicions: Ser maestr@ en el 0-3
Són unes reflexions escrites amb molta passió. L’autora, la Laura Lladós, planteja nombrosos interrogants al voltant del dia a dia que com a mestra d’aquesta etapa li ha tocat viure. És un llibre que combina les qüestions pràctiques amb reflexions pedagògiques que de tant ens plantegem. Com a mestres ens haurien de permetre una aturada per no caure en errors o deixar-nos portar per les modes. Podem llegir, per exemple, unes reflexions on apunta que “Pedagogia Montessori, educació emocional, pedagogia de Reggio Emilia, aprenentatge personalitzat, pedagogia Waldorf, aprenentatge en espais exteriors (outdorlearning), teories neurocientífiques, pedagogia Freinet, comunitats d’aprenentatge…” són corrents o idees vàlides cadascuna d’elles, segur, però que sovint les seguim, abocats a un fer per fer que no se sap si és positiu o no.
Els capítols estan dividits seguint diversos fils argumentals. El primer és Educar en l’emoció i ens parla dels conflictes que sorgeixen a l’aula i com es poden afrontar amb èxit.; el segon versa sobre Educar en la presència i gira al voltant de l’empati a i l’escolta activa; el tercer porta per títol Educar en la calma i presenta casos pràctics i com resoldre’ls, el quart afronta les relacions amb les famílies i el cinquè comença amb la frase de Buda “Com prevenir que una gota d’aigua s’assequi? Poseu-la al riu o a l’oceà” i ens fa reflexionar sobre la necessitat del treball en equip.
L’edició és força acurada, amb fotografies a color i format agradable. M’ha agradat.

El segon llibre de la col·lecció es titula «Es mío», pegar, morder, molestar…Y otras formas de acercarse
L’ha escrit Elena Lobo i al web de Graó podem llegir:
El llibre aborda situacions de conflicte des de la realitat diària de l’escola que s’analitzen per intentar desvelar els processos emocionals i cognitius implicats en cada situació. El propòsit és poder comprendre millor els infants, les seves necessitats, frustracions, motivacions, capacitats, les seves empipades… No es tracta d’evitar els conflictes a tota costa, no d’intervenir precipitadament en cadascun d’ells. Per contra, es proposa un tipus d’intervenció que afavoreixi l’harmonia de les relacions, l’autonomia dels infants per resoldre les seves topades, i la construcció gradual de capacitats de relació social, com ara l’empatia, la compassió, l’ajuda, etc.

Aquest segon està pendent de lectura.

L’estiu també es moment de llegir que fan altres companyes i companys i comparar-ho amb la nostra realitat.

 

Cinc anys de l’Ofici d’educar!

Com qui no vol la cosa, ja fa cinc anys que s’emet “L’ofici d’educar“, el programa més divulgatiu i d’entreteniment sobre el món de la criança dels nostres fills i alumnes.
La singularitat d’enguany és la creació d’un canal de Telegram que no para de créixer: més de 450 persones amb interessos comuns i ganes de compartir experiències. De fet, de les opinions creuades, dubtes i neguits han sorgit idees per a programes que potser no estaven previstos. Una manera de fer ràdio que em sembla molt viva.
Ara, per celebrar-ho es fa una trobada a La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, el 8 de juny.
Podeu trobar tota la informació a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/lofici-deducar-bufa-cinc-espelmes-a-la-granja-escola-de-santa-maria-de-palautordera/noticia/2923429/

Al web de l’Ofici llegim:
El dissabte 8 de juny a partir de les 10.00 del matí, vine a La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera i no et perdis totes les activitats i el programa especial que hem preparat!
I després fa un recorregut per la història del programa i es presenta el program d’activirtats que estan programades per al dissabte 8.
Com convidats especials hi seran a Cristina Gutiérrez, directora de la Granja; Lara Terradas, psicòloga i mestra; Gloudina Greenacre, fundadora de Wild Me, experiències per famílies a la natura, i Marta Darnés, educadora social. Ens acompanyarà també l’humorista Oriol Dalmau i acabarem amb l’espai “Torna-la a posar” i amb una actuació en directe del músic Jose Luis Santiso.
Si voleu assistir al programa, només has d’enviar un correu electrònic indicant el número d’assistents a loficideducar@ccma.cat

“L’ofici d’educar” s’emet a +CatRàdio els dimarts, a partir de les 19.00, i a Catalunya Ràdio els dies festius intersetmanals, a les 8.00 del matí.
No hi podré anar, agggg! Un altre compromís em priva de la possibilitat única de conversar amb la bona gent telegramera que estima L’OFICI D’EDUCAR.

Reflexions més enllà del binomi “cultura i educació”

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona un esdeveniment promogut per l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona on es va parlar de cultura, art, educació i de tot allò que fa una ciutat més rica i més pròspera, culturalment parlant.
Ara, enllaçant amb les jornades citades, s’acaba de publicar un document força complet que recull catorze articles variats que ofereixen un ventall d’opinions sobre el binomi cultura i educació.
A la pàgina de la comunitat virtual Interacció podem llegir, entre altres, frases com aquesta:
Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l’educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l’altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l’educació i en l’educació des de la cultura.

Al llibre, trobareu un primer article molt potent de l’Eulàlia Bosch sobre la naturalesa lingüística de l’educació, de la cultura i de les persones. Després hi ha altres tretze articles que, des de angles diversos, reflexionen sobre el binomi esmentat.
Estic content perquè hi ha l’article que em van demanar (La biblioteca, centre de gravetat de l’escola). Juntament amb el de la Magalí Homs i la Roser Ros, que també parlen de biblioteques, crec que hem contribuït a donar-li visibilitat i presència al llibre com a agent cultural de primer ordre.
Si voleu consultar el llibre, us el podeu descarregar anant al Servei de Publicacions de la Diputació. El pdf és gratuït i si el voleu en paper, té un cost de 5 euros.

Trobareu tota la informació als enllaços següents:
El monogràfic a la llibreria de la Diputació:
https://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=60875
La ressenya a la comunitat virtual Interacció:
http://interaccio.diba.cat/blogs/2018/11/14/despullar-leducacio-cultura

Podeu descarregar el pdf, clicant AQUÍ

Si l’smartphone sona…

Els llibres infantils i juvenils expliquen històries reals que serveixen per conèixer la realitat que ens envolta i, de passada, per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Si obrim L’autobús de la Rosa sabrem de la segregació racial, si llegim La nena dels pardals coneixerem què va passar a la Xina durant la revolució cultural, i si seguim les peripècies d’Hachiko. El gos que esperava veurem com poden arribar a ser de fidels els gossos.

Amb els llibres de ficció passa quelcom de semblant perquè tot està relacionat i els autors troben inspiració en allò que els envolta perquè els relats són la vida mateixa. Obrim, per exemple Jules Verne i la vida secreta de les dones planta i llegim:

Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava De la terra a la lluna, publicada l’any 1865.

Obrim un altre llibre, Desconeguts:

..en Wilde va amagar l’exemplar de Carta a una desconeguda fins just abans d’arribar a la seva taula…

i encara un altre, Sabates, sabatetes i sabatots on la realitat augmentada ens fa viure la narració d’una altra manera.

Es probable que vulguem saber més sobre els viatges dels coets de la missió Apol·lo, o de què va la novel·la Carta d’una desconeguda que cita en David Lozano, o qualsevol altra informació. És normal i és el que demanem als alumnes: Que siguin curiosos.
Els nois i joves per resoldre els dubtes i cercar més informació disposen, a més dels llibres de la biblioteca escolar, de connexió a la xarxa mitjançant l’ordinador o el mòbil.
El mòbil també els serveix per enviar missatges de text, allò que els nord-americans anomenen «texting» i que tan de bé ha fet a alguns joves —“els fills de la Blackberry”—, com diu un bon amic que va veure com gràcies al corrector que porten incorporat els dispositius, el seu fill va superar les dificultats ortogràfiques que tenia.
—El meu fill escrivia una paraula —diu — i el corrector li assenyalava l’error i l’indicava com s’escriu, una i altra vegada, fins que va acabar escrivint-la bé.
[…]

Bé, aquesta introducció era per comentar un articlet que vaig escriure fa uns dies al Diari de l’educació sobre si s’han de prohibir els mòbils a l’escola perquè aquests darrers mesos estem revivint un debat que ve de fa uns anys.

Si us interessa el tema podeu entrar al web del Diari de l’educació
http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2018/10/18/si-lsmartphone-sona/
i allà ho podreu llegir… però us convé tenir el mòbil a prop… hehehe!

Com es pot despertar i mantenir la FANTASIA I LA IMAGINACIÓ?

Ara, els infants saben tantes coses que aviat no creuran en les fades, i cada vegada que un infant diu «jo no crec en les fades», hi ha una fada en algun lloc que cau morta. James M. Barrie.

Per l’escriptor Gianni Rodari, l’escola de l’atenció i de la memòria ha esgotat el seu temps, cal una escola on entrin la creativitat i la imaginació. La fantasia no s’oposa a la realitat, sinó que és un instrument per conèixer i explorar la realitat, per explorar el llenguatge i totes les possibilitats i per veure què en surt quan fas xocar paraules.

Quina és la importància de mantenir i enriquir la fantasia, la imaginació i la màgia en la infància?,
Com es treballa el món emocional a través de la fantasia?
Expulsem massa aviat els infants de la fantasia?
Com els podem reconnectar amb la creativitat?

Per parlar de fantasia i d’imaginació ens vam aplegar al voltant de la taula de gravació de Catalunya ràdio amb l’Elisabet Pedrosa, directora de “L’ofici d’educar”, l’Imma Marín, creadora de Marinva i la persona que més sap de com juguen els infants i joves i la Lara Terradas, psicòloga. La idea del programa va sortir del grup de Telegram (un grup nombrós i molt actiu) i també vam poder sentir les opinions d’altres col·laboradors com en Simó Colomer, Raquel Salamades i Rafel Bisquerra.

El programa es va emetre el dia 2 d’octubre de 2018 i el podeu tornar a sentir clicant a l’enllaç següent:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/lofici-deducar/audio/1013947/

“L’home complet haurà de ser creador. Ha de saber imaginar i crear un món diferent i millor que el que li ha tocat viure. El conte parla al nen creador. L’ajuda a construir-li una ment oberta.” GIANNI RODARI.

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…