8 Març 2023 by jcentell

«Paf!», aventures amb molts pirates

He comprat aquest còmic empès per dos motius:

Primer, perquè enguany al grup de treball estem llegint lectures on les seves històries passin en una illa, com aquest Paf!

N’hi ha de molt bones i per a totes les edats. Hem disfrutat molt amb El último oso, Dagfrid, una nena vikinga, La giganta, L’únic, Tres monstres, Flores salvajes, Robinson cruasán, L’illa de Paidonèsia, La lavandera de San Simón, El islote de los perros i altres que anirem recomanant. En acabar el curs, ja farem una entrada i pujarem les fitxes de treball que estem elaborant per si us pot fer servei.

El segon motiu és més personal perquè a la Màriam fa uns quants anys que la segueixo. De fet, des que vam compartir un parell d’aventures amb l’editorial Cruïlla, sota la direcció de l’editora Núria Hervada. Recordo que vam fer una bona feina amb els contes de la Mina i també amb els de l’ocell Morris. D’aquella aventura han passat uns set anys, crec.

Bé, també he de dir que sempre ha estat molt atenta a les meves peticions i li agraeixo que formi part d’aquesta família que aposta per la literatura infantil i juvenil.

Ho comento perquè ja entendreu que el que diré està passat per un filtre que em fa veure les coses amb poca perspectiva.

Què és Paf! Un còmic ben editat i ben il·lustrat.

De què va? A la contracoberta llegim:

“Ets… un pirata?”
L’home que la Boni troba dormint a la platja no recorda res, ni tan sols el seu nom…però veient la seva barba malgirbades i que només té una cama, la nena està segura que deu ser un pirata. Necessita un nom i, sense dubtar-ho, la Boni l’anomena Paf!
Aquest és el principi de les mil i una aventures que li esperen, plenes de mar, tempestes, mapes secrets i… pirates, molts pirates!
La Boni i en Paf salpen junts a la recerca del seu vaixell però quan el troben, cauen en mans d’en Klaus un altre pirata, antic adversar i d’en Paf i que no sembla témer a ningú excepte al seu lloro xerraire.

Sort que la Boni se les empescarà per treure el seu amic de la bodega on l’han tancat, i junts aconseguiran vèncer el malvat pirata Klaus.

Veient les imatges que ha fet la Màriam, entenc que el llibre hagi estat premiat a Alemanya, el país d’origen del relat.

M’ha agradat la manera com resol l’inici de l’aventura amb el pirata, i que els infants a partir de sis anys ja poden entendre. Ve a ser com el “hi havia una vegada…” però amb imatges perquè en un primer moment la Boni es troba enmig de la nit buscant un gat perdut i a la pàgina següent es troba a ple dia, a la platja, i troba el pirata Paf. Per tornar a la realitat, cap al final, també empra un bon truc visual.

També, és de destacar l’estructura de la pàgina, o de moltes pàgines, que tenen una similitud amb els “manga”.

Penseu que els Tintin, Asteríx, Lucky Luke, etc. europeus, divideixen la pàgina en quatre franges, així:

En canvi, a Paf! les franges són tres, com els “manga”. Mireu:

El ritme narratiu s’accelera, evidentment. Aquí es nota, imagino, els viatges al Japó de la Màriam, que segurament l’han influït a l’hora de triar el disseny.

Les il·lustracions tenen un bon grapat de detalls gràfics que si llegiu el llibre amb els vostres infants, eatureu-vos a compartir els enfocaments que presenta la Màriam per agilitzar el relat. Feu-los notar l’ús dels picats, contrapicats, plans generals, primers plans, contraplans, etc., així com l’ús del color.

També voldria destacar el treball de la Mònica Estruch, la traductora i especialment la manera com les onomatopeies ajuden a seguir el relat.

LES DADES:

Títol: Paf!
Autor: Volker Schmitt
Il·lustradora: Màriam Ben-Arab
Traductora: Mònica Estruch
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 98
Barcelona, 2023

21 Setembre 2022 by jcentell

Els relats que el vent s’endugué

«Els relats que el vent s’endugué» són històries que s’escapen de les biblioteques de la ciutat i cada més es colen al «Diari de l’Hospitalet». Passen de mà, de boca a orella, de vegades descansen a la tauleta que hi ha al costat del sofà, circulen per la ciutat i ningú no sap on poden arribar perquè cada relat té el seu destinatari i segur que hi ha un lector que l’està esperant.

Abans d’ahir, 19 de setembre, vam iniciar una acció amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de l’Hospitalet i el Diari de l’Hospitalet. Cada mes, donarem a conèixer un relat breu d’un autor o autora de la ciutat que es podrà llegir en digital a lhdigital i també en format paper a les revistes que es bustien a totes les cases de la ciutat.

La idea és incloure un relat no gaire llarg, que formi part d’una sèrie d’escrits que es vagin guardant i col·leccionant. Aquest RELATS (poemes, cròniques urbanes, contes, notícies, etc.) escrits seran col·leccionables i als veïns que n’hagin llegit i guardat tres, se’ls oferirà la possibilitat d’anar-los a bescanviar per un adhesiu il·lustrat per la Màriam Ben Arab
(https://www.instagram.com/mariam_benarab/) amb la frase «Aquí hi viu una família lectora»

L’adhesiu és per a la porta de casa, la motxilla, etc., i, qui vulgui, podrà enviar una foto a l’adreça (espaillampsicentelles@gmail.com) que els facilitarem. El dia que vagin a la biblioteca amb els tres relats, la bibliotecària els segellarà i els retornarà amb l’adhesiu i un escrit explicatiu del seu significat. I alguna altra sorpresa, també.

Quin és l’objectiu? Què aconseguirem? D’entrada, allò més necessari, que vagin a la biblioteca és un primer pas (un gran pas) i després, que s’afeccionen a llegir i a esperar el conte del mes següent. I si aconseguim que passin una bona estona, ja ho tindrem.

En síntesi, és això, albirar un futur on algun dia puguem escriure una bonica història que comenci dient que “a l’Hospitalet, ciutat lectora…”

El primer relat «el amor es sordo» és obra de la Vanessa Requena Fernández https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/vanessa-requena-fernandez

Podeu trobar més informació de la campanya si entreu al web de lhdigital:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

18 Setembre 2020 by jcentell

«Capgirat», una mirada polièdrica al món que ens envolta

Bindi Books és una editorial que he conegut aquests dies, de casualitat. Vaig anar a veure la Màriam Ben Arab, a qui segueixo de fa temps, perquè presentava un llibre a la Setmana i va resultar que el llibre en qüestió és «La Caseta de Fusta», un recull de vuit contes que tracten de temes relacionats amb la natura (alimentació sana, reciclatge, salut, ioga, etc.) Estan escrits per la Carla Zaplana, nutricionista i dietista.
Podeu veure el primer capítol clicant AQUÍ

Durant la conversa vaig coincidir amb l’editora, la Cristina Feliu, que em va estar explicant els títols que, des del febrer passat, estan publicant. Són llibres de l’Alba Castellví, la Mercè Galí, la Joana Raspall o la Carla Zaplana, entre d’altres. Diu la Cristina que la seva pretensió és fer entre quinze i vint llibres l’any per a infants d’entre 0 i 12 anys, llibres de ficció, de coneixements i d’activitats.
Em va comentar que el nom de l’editorial ve del petit puntet que, a l’India, es col·loquen al front algunes persones. El bindi simbolitza la saviesa, la concentració i la capacitat per veure més enllà del món que ens envolta.

De tots el que han publicat em va cridar molt l’atenció «Capgirat». El vaig agafar perquè la portada em va semblar molt atractiva i misteriosa. Em va hipnotitzar. Llavors vaig girar el llibre i vaig llegir el que hi diu al darrera, que sempre aporta pistes:

Un dia el món va començar a trontollar i tot va volar pels aires.
Quan el món va parar de tremolar, tot estava descol·locat i la meva gata Caliua havia desaparegut…
Una història poètica i evocadora d’Alba Dalmau i Cinta Vidal que ens proposa veure el món que ens envolta d’una manera diferent.

I és tal qual. La narració se centra en un d’aquells dies en que tot sembla desmuntar-se al nostre voltant. Ens descol·loquem. Al llibre no s’esmenta i cadascú podem pensar en què ha passat, quin daltabaix haurà succeït… és una metàfora de les nostre vides. Un accident, la pèrdua d’un conegut o familiar, un sotrac emocional, personal o social, etc. que tot ho canvia. A partir d’aquest moment, s’inicia la cerca d’allò que has perdut o busques el substitutiu. A l’àlbum, una veu en off (a la darrera pàgina sabrem qui és) ens diu que ha perdut la seva gata i va preguntant als amics i veïns si l’han vista, sense èxit. Resulta que tothom ha perdut alguna cosa: un canari, l’avi, un amic, etc. però al final descobrirem allò que ja sospitàvem: les coses són diferents segons com les enfoquem. Només cal obrir la mirada, obrir les orelleres i pensar des d’una altre angle (que vol dir ser capaços d’empatitzar, escoltar i raonar).

Les il·lustracions són curioses i boniques. Els personatges estan ben definits i hi ha una representació de totes les races, edats i condicions socials. Com la vida que ens envolta. En algunes imatges es veuen els personatges en estat d’ingravidesa, talment com si fossin astronautes flotant per l’espai sideral. Però lo més curiós són les perspectives, amb unes escales impossibles que recorden els quadres d’aquell matemàtic (M.C. Escher, referència inevitable) que jugava amb les columnes per fer-nos veure escenaris irreals.

Molt aconseguit l’efecte zoom, cap enrere, a mesura que passem pàgines.

Per l’alumnat de cicle mitjà i superior.

LES DADES:
Títol: Capgirat
Autora: Alba Dalmau
Il·lustradora: Cinta Vidal
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 32
Barcelona, agost del 2020

25 febrer 2019 by jcentell

Un encontre «inexplicable» amb la Màriam i en Ricardo

La cinquena trobada de la Kanalla (in)explicable va resultar molt emotiva perquè vam tenir dos convidats de luxe. En Ricardo Alcántara, l’autor, i la Màriam Ben-Arab, la il·lustradora, van participar de la sessió i van aportar informacions sobre el procés creador de l’àlbum que vam llegir: Qui soc, avui?

El procediment va ser el de cada trobada. Es van repartir els exemplars, un per a cadascú i vam anar llegint per torns i comentant el que ens suggerien les paraules i/o les imatges. En aquesta ocasió ho vam centrar en la primera part del llibre, la que tracta del món oníric i les il·lusions que tenim cadascú. Vam parlar de les disfresses de carnaval, de pirates, de princeses, d’astronautes, de bústies, de parquímetres, de Cleopatra, de ballarins de mambo, d’aliens, de mosques, etc.
Després, cadascú, va poder decorar el seu paraigües, on en Ricardo i la Màriam també hi van afegir la seva marca generosa.

La propera trobada, el 23 de març.

28 Setembre 2018 by jcentell

Qui soc, avui? o quan els somnis es fan realitat

La Júlia és una nena que viu en un centre d’acollida amb d’altres nenes. Cada matí, abans d’obrir els ulls es pregunta «Qui soc, avui?» i ella mateixa respon «Soc una princesa i visc en aquest castell», o «Soc el Pirata Huracá» i així viu feliç esperant que algun dia la seva mare trobi feina i puguin anar a viure totes dues a una casa pròpia.

En Ricardo Alcántara ens torna a emocionar amb una historia que plana per una realitat crua i ens ofereix alguns recursos per superar-la. El relat té un punt tendre però també ens fa vessar la llagrimeta perquè la realitat que ens explica la coneixem bé en algunes escoles i sabem que passa quan a l’aula tenim infants que hi viuen en centres d’acollida.

La Màriam, la Il·lustradora, li ha sabut trobar el punt exacte al relat i imagino que ha tingut prou temps per incorporar els elements simbòlics i màgics que juntament amb el seu traç precís i l’ús d’uns colors força bonics i dolços conviden a mirar i remirar una i altra vegada aquest preciós àlbum il·lustrat.

Si llegiu el conte amb els nens de cicle infantil feu-los notar els detalls que hi apareixen. Per exemple, en aquesta pàgina, que observin les cortines del llit i sobretot el reflex de les ombres sobre el terra i la pell del drac.

O que busquin per totes les pàgines les estrelles de colors i pensin quin és el seu significat. I ja posats, a veure si troben les flors magdalenes o perquè el drac, l’unicorn i el lloro de vegades semblen reals i d’altres són joguines.

Recomanat per a cicle infantil, a partir de quatre anys.

LES DADES
Títol: Qui soc, avui?
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Màriam Ben-Arab
Traducció: Laura Borràs
Editorial: El Cep i la Nansa
36 pàgines
Vilanova i la Geltrú, 2018

La coneixeu, aquesta? Diria que s’assembla a…

19 Abril 2018 by jcentell

Trobada d’il·lustradors al Pla de Salmerón

Com cada Sant Jordi, des de fa 11 anys, l’Oblit de Casa Anita organitza una trobada d’il·lustradors de llibres infantils i juvenils, enguany amb la col·laboració d’Ekaré edicions. El Pla de Salmeron (Barcelona) és un escenari ideal per passejar una estona (a primera hora és formidable perquè encara no han arribat els grups escolars i pots conversar amb els convidats mentre et dediquen un dels seus exemplars).
Aquest Sant Jordi 2018 vindran Yvan Pommaux, Marc Taeger, Ramon París, Carme Solé Vendrell, Mercè Galí, Liliana Fortuny, Gustavo Roldán, Beatriz Martín Vidal, Mercè López, Anna Llenas, Andrea Antinori, Ed Vere i Rocio Bonilla.
El cartell de la trobada conté una il·lustració d’en Ramon París.
A més de la trobada, el dia 24 d’abril a les 18:30 hores hi haurà una taula rodona a la seu del districte, amb la participació d’alguns dels il·lustradors convidats.

I si voleu saber una mica més de la feina dels il·lustradors no us perdeu el programa de «l’Ofici d’educar» del dimarts passat on van ser convidats l’Ignasi Blanch, la Màriam ben Arab i l’Albert Arrayás.
El podeu seguir clicant a:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-illustracio-infantil/audio/998376/

8 Juny 2016 by jcentell

Gegantíssima

Una qüestió que preocupa als pares i mares és: Com explicar al fill o la filla que aviat tindrà un germanet?
Potser per això dins la literatura infantil trobem algunes idees de com enfocar-ho.
Un dels darrers llibres que en parlen es Gegantíssima. Així, tal qual, amb l’adjectiu superlatiu ens inviten a imaginar què li passarà a la nena que emplena la portada com si fos l’Alícia després de menjar-se una de les galetes que la fan créixer, perquè de créixer és del que va el llibre.
Els qui heu tingut més d’un fill ja sabeu que passa quan arriba el segon.
El primer, el que ocupava tot l’espai, totes les atencions i era “el petit” , de cop i volta el veiem gran, enorme.
Aquest és el tema del conte Gegantíssima: La història d’una nena que veurà com arriba un nou membre a la família.
La narració de la Bel Olid està ben escrita, amb un vocabulari dolç i entenedor per als infants.

Les il·lustracions de la Màriam Ben-Arab són molt xules. No sé com s’ho fa però és capaç de canviar de registre segons sigui la història. M’agrada. En aquest cas, ens fa veure les expressions de la protagonista valent-se del truc de fer-li el cap molt gran en proporció al cos, i això li dóna molta proximitat. A més, pensant en els infants de 0-6 anys, ajuda molt l’absència de fons,… tan sols uns núvols per generar la perspectiva adequada en alguna pàgina i res més.
M’agrada la última imatge. Sembla que s’ha posat de moda incloure un desplegable i està bé. Es un recurs que trobem en alguns llibres i als nens els agrada força obrir aquesta misteriosa pàgina. Penseu en “Pep el pollet” o “Papallona, papallona”.
Lectura recomanable per a infants entre dos i quatre anys acompanyats de l’adult.
Editat per Estrella Polar.
Pots veure les primeres pàgines clicant a l’enllaç següent:

Feu clic per accedir a 32019_Gegantissima.pdf

15 gener 2016 by jcentell

De la Terra de les meravelles a Invernàlia

El dijous 14 de gener a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès vam tenir el plaer de fer un recorregut per les joves heroïnes de la literatura infantil i juvenil que ens han ajudat a créixer.

Convidats per l’Àlex Cosials que, com sempre, ens va fer una presentació amigable i generosa i amb la sala força concorreguda, la Màriam Ben-Arab i jo mateix vam conduir una conversa que va girar sobre alguns personatges femenins que ens han marcat, ens han fet reflexionar o han obert nous camins i enfocaments de la literatura infantil potser perquè han estat els primers… bo i sabent que cadascú de nosaltres té els seus mites, bo i sabent que no hi ha un cànon específic.

En el meu cas, hi ha alguns llibres infantils i juvenils dels quals en guardo un gran record, per quan els vaig llegir o perquè a l’escola els vam treballar especialment. Per citar-ne tres:
Recordo l’Anastàsia Krupnik, un llibre que narra les vivències quotidianes d’una noia de 10 anys, filla d’artistes excèntrics (pare poeta i professor de literatura i mare pintora), que anota els seus secrets i desitjos en un quadern que sempre porta a sobre i on fa llistes amb les coses que estima i les que odia de la vida, en un moment especial des que els seus pares li diuen que tindrà un germà.
L’autora, Lois Lowry, va crear un personatge amb el que et pots identificar i l’èxit del primer llibre (als EUA) va generar una saga de nou llibres publicats entre 1979 i 1995. I quina és la seva gràcia? Doncs que són, com es diu ara, políticament incorrectes. Als Estats Units les aventures de l’Anastasia encara divideixen als docents. Hi ha escoles que les analitzen i discuteixen i altres que directament prohibeixen als alumnes portar llibres de Lowry a les classes.

Un altre llibre que em va marcar va ser Julie dels llops, la història d’una nena,
la Julie, que es perd en ple desert àrtic sense aliments ni brúixola. Filla de caçador, sap que l’única possibilitat de sobreviure consisteix en fer-se acceptar per Amarog, el gran llop negre.

I dels darrers que he llegit hi ha un àlbum il·lustrat que està molt bé. Es diu Salvatge i fa uns mesos li van concedir el premi Llibreter a l’àlbum il·lustrat.
És una bona historia que reviu un dels mites de la literatura universal. De fet, la idea d’intentar “domesticar” un infant de la selva fins i tot s’ha passat al cinema en diverses ocasions. El cas més conegut és el del Llibre de la selva però també formen part d’aquesta idea pigmaliana en Pinotxo, My fair lady o Pretty Woman.
Els ullassos de la nena, a la portada ens conviden a obrir el llibre, i a dins trobem unes planes en les que predominen les imatges de natura exuberant i uns animals que ensenyen a la nena a parlar, a menjar i a jugar. La frase final “no se puede domar algo tan felizmente salvaje” és la cirereta del conte. Un acabament que ens convida a la conversa i a la reflexió sobre els límits que s’han de posar als nens.

Els dies previs a la xerrada vaig preguntar als alumnes de l’escola quines noies eren les seves heroïnes, quines eren el seu model, quines els agradaven i admiraven. Pensava que em trobaria amb una resposta que em duria a personatges forts, amb caràcter violent, hipersexualitzades, femmes fatales, vampiresses, molt relacionades amb els còmics o amb els vídeo jocs. Pensava que em dirien Lara Croft, Supergirl, la princesa Mononoke, o alguna de les que Disney ha popularitzat. Però no. Van obrir les carteres i van treure uns àlbums de cromos i me’ls van ensenyar: “Això és el que ens agrada” i em van mostrar unes targetes amb dibuixos de noies sense nas i sense boca: les nines Gorjuss, dibuixades per l’anglesa Suzanne Woolcott. No m’ho esperava. Nines sense boca, com la popular Hello Kitty. Ho deixo aquí de moment perquè crec que mereix uns comentaris més exhaustius.

La xerrada la vam dividir en dues parts:
A la primera ens vam centrar en les generalitats, en entendre com, seguint a Anne Dafflon (Universitat de Ginebra) la literatura infantil instrueix en els valors i representacions transmeses als nens pels adults, en com, els llibres, són eines de formació, un mitjà d’accés a la cultura i un suport a la socialització.
Vam comentar també que a través dels llibres d’imatges és pot accedir a les representacions del masculí i femení que fan els autors i il·lustradors de contes infantils. Veiem-ne algunes característiques:
En general, les nenes i les dones són clarament identificables perquè porten sobretot roba i atributs exclusivament de dones (joies, accessoris per al cabell, etc.) A més, freqüentment apareixen amb atributs exagerats com poden ser pestanyes llargues o llavis vermells; en canvi, els nois, generalment es representen més asexuats.
Les noies estan representades, generalment, de forma més passiva, a casa, en companyia de la família, especialment dels seus germans més petits, amb els que duen a terme activitats maternals o domèstiques. En contrast, els nens estan representats de manera més activa, amb amics, a l’aire lliure i en llocs públics (parcs infantils, boscos), fent esports o jugant.

Els llibres infantils tenen una funció social: Han de desenvolupar l’estimació per la lectura i promoure la integració dels infants en la vida. Per tant, tota la literatura ha de ser un model. Sentiments com el coratge, la voluntat, la confiança en si mateix, les dificultats, el sentit de l’honor, la generositat, l’amistat,… tots els valors que hi apareixen narrats haurien de servir d’exemple per als lectors.

Vam passar una gràfica de unes estadístiques elaborades per Nina Schmidt, de l’Observatori de les Desigualtats (París) o es pot apreciar com encara (per sort, cada vegada menys) la presència de les heroïnes en els llibres infantils està per sota dels herois masculins i que si aquesta comparació la fem amb els còmics o amb les pel·lícules i jocs d’ordinador les diferències encara són massa grans.

La segona part de la xerrada la vam dedicar a repassar les heroïnes imprescindibles. Va ser un recorregut per algunes de les més conegudes. Vam començar amb les angleses Alícia (en terra de meravelles) i la Wendy de Peter Pan, vam continuar amb les americanes Jo March de Donetes i la Dorothy de El Magic d’Oz i després ens vam centrar en la saga començada per la Celia, continuada per Antoñita la fantàstica i que en els darreres temps l’Elvira Lindo ha mantingut amb el seu entranyable Manolito Gafotas. Vam fer una referència a la Margarida de Lola Anglada i una passada ràpida per la Pippi Langstrump, la Momo, l’Alba del Mecanoscrit, l’Hermione de Harry Potter, la Matilda de Roald Dalh i ho vam acabar amb les noies potents de les sèries distòpiques com la Katniss dels Jocs de la Fam i la Tris Prior de Divergent.

Mentre explicàvem totes aquestes lectures, la Màriam va anar dibuixant una d’elles que al final vam poder, amb l’ajuda de tothom, reconèixer com l’Arya Starck de la saga Jocs de Trons.

Després vam tenir una breu conversa on van aparèixer altres heroïnes com l’Anna de les teules verdes, la Chihiro, la Mafalda o les noies de la sèrie Crepúsculo.
M’ho vaig bé i vaig tenir la sensació que ens va faltar temps per llegir alguns fragments. M’hagués agradat llegir el darrer capítol de Pippi Calzaslargas (no quiere crecer) que és un dels fragments més emotius que he llegit.

29 Juny 2015 by jcentell

Màriam Ben-Arab, la il·lustradora del mes (juny 2015)

cliqueu sobre la imatge!

A Espanya s’editen, actualment, més de seixanta mil llibres anuals (68.378 l’any 2014). D’aquests prop de 70.000 títols, el 12% són de literatura infantil (8.400 títols cada any). Només a Espanya. I una bona part d’aquests 8400 estan il·lustrats. És una bona notícia per als lectors i per als il·lustradors, i és una tendència que va creixent poc a poc des que es tenen dades fiables.
Davant d’aquesta allau de títols ens trobem que no sabem ben bé per on començar a triar i llavors hem d’anar a demanar ajuda als llibreters de confiança, als especialistes que fan ressenyes en determinades revistes o deixar-nos guiar pel nostre instint i/o experiència.
En aquesta secció hem anant comentant els treballs d’alguns grans autors, des d’Emily Gravett, que va ser la primera, passant per noms consagrats com Jutta Bauer, Anthony Browne o Roberto Innocenti i descobrint a Melánie Rutten o Anna Laura Cantone, entre d’altres.
He tingut la sort de conèixer personalment a alguna d’aquestes persones però mai m’havia passat el que ara us explicaré i que em servirà per introduir a la il·lustradora d’aquest mes.
Amb la gent amable, la bona gent de Cruïlla, estem treballant sobre un projecte que, si tot va com ha d’anar, veurà la llum el 2016. Són sis contes que hem escrit conjuntament amb l’Andrea Pozo, sota la supervisió de l’editora Núria Hervada. Quan vam tenir els contes més o menys acabats ens van presentar la persona que, segons l’editorial, tenia el millor perfil com a il·lustradora. Es tractava de la Màriam Ben-Arab i vam quedar un dia amb ella per fer una sessió de treball, una mena de brainstorming per acabar de polir i fer-li avinent com estava enfocada la sèrie. La Màriam ens va passar alguns esbossos del que havia interpretat i imaginat i els ulls se’ns van posar com a taronges. Una divinitat, ho podeu creure!

De camí a casa, vaig fer una parada obligatòria a la llibreria a comprar alguns dels llibres de la Màriam i a intentar entendre el seu estil, perquè té una varietat de registres que fa difícil dir si s’assembla a la Cristina Losantos (que sí, de vegades!), ens recorda a l’Oliver Jeffers (que també!), ens evoca Luke Pearson (força!) però sobretot ens recorda als camaleons, aquelles bestioles capaces d’adaptar-se a l’entorn (llegiu, capaces d’entendre el text, pescar la idea i aportar els colors, les perspectives, els moviments, etc., tot el necessari per transmetre les emocions que multipliquin l’aventura). Com molts dels il·lustradors les primeres idees les treballa a llapis i després les escaneja i continua polint la composició en pantalla. Però també podem veure que alguns dels seus treballs empren tècniques més convencionals com els llapis de colors o els acrílics.
La Màriam de seguida es va entusiasmar amb el projecte (cerc que s’apassiona fàcilment) i vull compartir en aquest blog el poc que conec d’ella. (bàsicament informació que podeu trobar al seu web http://www.mariambenarab.com/ i al seu blog https://mariambenarab.wordpress.com/ d’on he manllevat algunes de les imatges que us mostro.

La Màriam Ben-Arab va néixer l’any 1983 a la Roca i va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i també a la Llotja. S’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil. Ha publicat diversos àlbums il·lustrats a nivell nacional i internacional i col·labora en diverses revistes infantils amb els seus dibuixos i còmics.
Ha il·lustrat, per exemple, els llibres infantils La llegenda de Sant Jordi (Empúries) i Opa ist überall (Edelkids, Hamburg), Endevinalles per jugar i Refranys per jugar (Vox). També ha il·lustrat Politik, una novel·la gràfica escrita per Emma Reverter i publicada per Roca Editorial.
Hi col·labora amb editorials com Ara Llibres, Barcanova, Casals, La Galera, Larousse, Teide i amb les revistes infantils Cavall Fort, El Tatano i Súpers! El 2009 va quedar finalista del Premi de Còmic Cavall Fort.

Imatge revista El Tatano

El jardí de les emocions

El vestit nou de l’emperador

D’entre els seus treballs en destaco:
Endevina quantes endevinalles endevinaràs, escrit per Nathalie Pons, ens presenta un seguit d’endevinalles i jocs de paraules que ens ajuden a enriquir el vocabulari. En els seus dibuixos introdueix algunes pistes per trobar les solucions.
La llegenda de Sant Jordi, un conte que explica la coneguda llegenda però des d’un punt d vista una mica especial.
El meu primer llibre de la mona és un conte en cartoné, adreçat als infants més petits
Quin estiu! : diari de les meves vacances, escrit per l’Àngels Farré és com una mena de diari on els infants poden escriure els coses que els hi passen durant l’estiu. A més d’espais per escriure, també n’hi ha per enganxar fotos i, al final, una capseta per muntar i desar-hi els records de l’estiu.
Xiroi, el meu amic núvol, d’en Carles Sala, explica la història de la Berta que, una tarda de divendres, va amb la seva germana gran al parc. Però tots els seus amics han marxat de cap de setmana. Seu tota sola a l’ombra d’un núvol i sent una veu que la saluda. Mira al seu voltant, però no hi ha ningú. Aixeca el cap, i només hi ha un nuvolet petit que li fa ombra i sembla que l’estigui mirant a ella. Pot ser que hagi estat el núvol?
El misteri del caganer d’Antoni Dalmases presenta una situació en la qual els personatges del pessebre estan enfadats per la pudor que desprèn el caganer.
També ha publicat alguns contes a d’altres països que no estan traduïts a casa nostra. En destaco Dave the Dinosaur , una historia adreçada a infants de cicle infantil i inicial, que planteja els terribles hàbits alimentaris del dinosaure però en clau humorística i divertida. Tracta de potenciar l’alimentació saludable.