El dijous 14 de gener a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès vam tenir el plaer de fer un recorregut per les joves heroïnes de la literatura infantil i juvenil que ens han ajudat a créixer.
Convidats per l’Àlex Cosials que, com sempre, ens va fer una presentació amigable i generosa i amb la sala força concorreguda, la Màriam Ben-Arab i jo mateix vam conduir una conversa que va girar sobre alguns personatges femenins que ens han marcat, ens han fet reflexionar o han obert nous camins i enfocaments de la literatura infantil potser perquè han estat els primers… bo i sabent que cadascú de nosaltres té els seus mites, bo i sabent que no hi ha un cànon específic.
En el meu cas, hi ha alguns llibres infantils i juvenils dels quals en guardo un gran record, per quan els vaig llegir o perquè a l’escola els vam treballar especialment. Per citar-ne tres:
Recordo l’Anastàsia Krupnik, un llibre que narra les vivències quotidianes d’una noia de 10 anys, filla d’artistes excèntrics (pare poeta i professor de literatura i mare pintora), que anota els seus secrets i desitjos en un quadern que sempre porta a sobre i on fa llistes amb les coses que estima i les que odia de la vida, en un moment especial des que els seus pares li diuen que tindrà un germà.
L’autora, Lois Lowry, va crear un personatge amb el que et pots identificar i l’èxit del primer llibre (als EUA) va generar una saga de nou llibres publicats entre 1979 i 1995. I quina és la seva gràcia? Doncs que són, com es diu ara, políticament incorrectes. Als Estats Units les aventures de l’Anastasia encara divideixen als docents. Hi ha escoles que les analitzen i discuteixen i altres que directament prohibeixen als alumnes portar llibres de Lowry a les classes.
Un altre llibre que em va marcar va ser Julie dels llops, la història d’una nena,
la Julie, que es perd en ple desert àrtic sense aliments ni brúixola. Filla de caçador, sap que l’única possibilitat de sobreviure consisteix en fer-se acceptar per Amarog, el gran llop negre.
I dels darrers que he llegit hi ha un àlbum il·lustrat que està molt bé. Es diu Salvatge i fa uns mesos li van concedir el premi Llibreter a l’àlbum il·lustrat.
És una bona historia que reviu un dels mites de la literatura universal. De fet, la idea d’intentar “domesticar” un infant de la selva fins i tot s’ha passat al cinema en diverses ocasions. El cas més conegut és el del Llibre de la selva però també formen part d’aquesta idea pigmaliana en Pinotxo, My fair lady o Pretty Woman.
Els ullassos de la nena, a la portada ens conviden a obrir el llibre, i a dins trobem unes planes en les que predominen les imatges de natura exuberant i uns animals que ensenyen a la nena a parlar, a menjar i a jugar. La frase final “no se puede domar algo tan felizmente salvaje” és la cirereta del conte. Un acabament que ens convida a la conversa i a la reflexió sobre els límits que s’han de posar als nens.
Els dies previs a la xerrada vaig preguntar als alumnes de l’escola quines noies eren les seves heroïnes, quines eren el seu model, quines els agradaven i admiraven. Pensava que em trobaria amb una resposta que em duria a personatges forts, amb caràcter violent, hipersexualitzades, femmes fatales, vampiresses, molt relacionades amb els còmics o amb els vídeo jocs. Pensava que em dirien Lara Croft, Supergirl, la princesa Mononoke, o alguna de les que Disney ha popularitzat. Però no. Van obrir les carteres i van treure uns àlbums de cromos i me’ls van ensenyar: “Això és el que ens agrada” i em van mostrar unes targetes amb dibuixos de noies sense nas i sense boca: les nines Gorjuss, dibuixades per l’anglesa Suzanne Woolcott. No m’ho esperava. Nines sense boca, com la popular Hello Kitty. Ho deixo aquí de moment perquè crec que mereix uns comentaris més exhaustius.
La xerrada la vam dividir en dues parts:
A la primera ens vam centrar en les generalitats, en entendre com, seguint a Anne Dafflon (Universitat de Ginebra) la literatura infantil instrueix en els valors i representacions transmeses als nens pels adults, en com, els llibres, són eines de formació, un mitjà d’accés a la cultura i un suport a la socialització.
Vam comentar també que a través dels llibres d’imatges és pot accedir a les representacions del masculí i femení que fan els autors i il·lustradors de contes infantils. Veiem-ne algunes característiques:
En general, les nenes i les dones són clarament identificables perquè porten sobretot roba i atributs exclusivament de dones (joies, accessoris per al cabell, etc.) A més, freqüentment apareixen amb atributs exagerats com poden ser pestanyes llargues o llavis vermells; en canvi, els nois, generalment es representen més asexuats.
Les noies estan representades, generalment, de forma més passiva, a casa, en companyia de la família, especialment dels seus germans més petits, amb els que duen a terme activitats maternals o domèstiques. En contrast, els nens estan representats de manera més activa, amb amics, a l’aire lliure i en llocs públics (parcs infantils, boscos), fent esports o jugant.
Els llibres infantils tenen una funció social: Han de desenvolupar l’estimació per la lectura i promoure la integració dels infants en la vida. Per tant, tota la literatura ha de ser un model. Sentiments com el coratge, la voluntat, la confiança en si mateix, les dificultats, el sentit de l’honor, la generositat, l’amistat,… tots els valors que hi apareixen narrats haurien de servir d’exemple per als lectors.
Vam passar una gràfica de unes estadístiques elaborades per Nina Schmidt, de l’Observatori de les Desigualtats (París) o es pot apreciar com encara (per sort, cada vegada menys) la presència de les heroïnes en els llibres infantils està per sota dels herois masculins i que si aquesta comparació la fem amb els còmics o amb les pel·lícules i jocs d’ordinador les diferències encara són massa grans.
La segona part de la xerrada la vam dedicar a repassar les heroïnes imprescindibles. Va ser un recorregut per algunes de les més conegudes. Vam començar amb les angleses Alícia (en terra de meravelles) i la Wendy de Peter Pan, vam continuar amb les americanes Jo March de Donetes i la Dorothy de El Magic d’Oz i després ens vam centrar en la saga començada per la Celia, continuada per Antoñita la fantàstica i que en els darreres temps l’Elvira Lindo ha mantingut amb el seu entranyable Manolito Gafotas. Vam fer una referència a la Margarida de Lola Anglada i una passada ràpida per la Pippi Langstrump, la Momo, l’Alba del Mecanoscrit, l’Hermione de Harry Potter, la Matilda de Roald Dalh i ho vam acabar amb les noies potents de les sèries distòpiques com la Katniss dels Jocs de la Fam i la Tris Prior de Divergent.
Mentre explicàvem totes aquestes lectures, la Màriam va anar dibuixant una d’elles que al final vam poder, amb l’ajuda de tothom, reconèixer com l’Arya Starck de la saga Jocs de Trons.
Després vam tenir una breu conversa on van aparèixer altres heroïnes com l’Anna de les teules verdes, la Chihiro, la Mafalda o les noies de la sèrie Crepúsculo.
M’ho vaig bé i vaig tenir la sensació que ens va faltar temps per llegir alguns fragments. M’hagués agradat llegir el darrer capítol de Pippi Calzaslargas (no quiere crecer) que és un dels fragments més emotius que he llegit.