8 febrer 2023 by jcentell

«Els llops de la Lluna roja», una història d’amor i de guerra

Aquesta novel·la és un clàssic, si es pot dir així, que es va publicar per primera vegada fa vint anys. Encara conservo, la primera edició de “Columna” i també conservo (això és més valuós) l’amistat amb en Josep-Francesc, amb qui vam compartir els primers anys del Grup de treball “Passió per la lectura”.

El llibre el vam incloure en una de les primeres recomanacions que es deia “50 del XXI” i allà hi havia el bo i millor d’aquells dos primers anys de segle.

De què va “Els llops de la lluna roja”?

La Maria, la protagonista d’aquesta novel·la, és una pastora de tretze anys del Berguedà que té un molt bon amic: el seu gos Fílax. Quan arriba una llopada al poble, el gos s’enamora de la lloba i fuig dins del bosc. La Maria que no vol perdre el seu gos se’n va amb ell per protegir-lo.

Així, la primera part de la novel·la és el viatge d’aquests amics pels boscos i muntanyes de Catalunya. En la segona part de la novel·la, el final de la guerra civil pren tot el protagonisme.

En aquest relat seguim diverses trames interessants com la història d’amistat entre la Maria i els llops, la descripció minuciosa de la vida dels llops, la història d’amor de la Maria amb un soldat nacional i les conseqüències de la guerra en les famílies. Tot molt ben explicat fins arribar a un final del qual es desprèn que els dolents no són els llops, sinó les persones.

Com diu la Maria: Entre els llops he conegut gent més bona que entre les persones”. Aquella tarda no va parar de nevar. Els peus se m’ensorraven en la neu a sota els roures. La nit s’aventurava ben difícil. Però la tarda va ser el millor dia de la meva existència. Això que dic és injust, la meva família sempre m’havia estimat. Jo vaig tenir la sort de tenir uns pares i uns avis que m’estimaven i estaven per mi malgrat l’escassetat dels seus recursos. No tothom pot dir que els hagi tingut. Si dic que aquell dia va ser el millor és perquè uns animals tan perillosos com els llops m’estimaven.

Els llops de la lluna roja va obtenir el Premi Ramon Muntaner, l’any 2002.

Per als nois i noies, a partir de catorze anys és un gran relat que els pot portar a abordar diversos temes, com la geografia física (la Catalunya Nord, els Pirineus) i humana (el mon rural català), històrics (la Guerra Civil espanyola), filosòfics, morals, lingüístics (frases fetes, comparacions) i d’altres.

Podeu sentir l’autor explicant nombroses anècdotes i coneixements sobre aquesta novel·la en una entrevista que li van fer a Penedès televisió, clicant a:

https://www.youtube.com/watch?v=vDSj7dDCq_g&t=1s

Agraïm a Edicions del Roure de Can Roca, l’esforç per recuperar aquest títol que feia temps estava fora de circulació.

LES DADES:
Títol: Els llops de la lluna roja
Autor: Josep-Francesc Delgado
Editorial: El Roure de Can Roca
Pàgines: 320
La Garriga, 2022

4 Novembre 2021 by jcentell

«La lavandera de San Simón», una joia il·lustrada

Hi ha llibres que poden resultar incòmodes però són absolutament necessaris. He llegit un d’aquests. L’ha escrit l’Eva Mejuto, de qui ja vam referenciar el seu «22 segundos». M’ha trasbalsat molt.

Primer perquè està basat en un fet real, un capítol fosc de la nostra història que desconeixia i que m’ha fet recordar una conversa amb el meu cosí Miquel, quan em digué que s’havien trobat les restes d’un parent que va acabar, com tants altres durant la Guerra Civil, a la cuneta, a prop del poble.

Segon, perquè el relat és semblant a una novel·la d’en Miquel Rayó —El camí del far— que situa els fets en una illa, probablement del Mediterrani. En aquest cas, l’Eva assenyala i documenta perfectament on va passar i què va passar. Ens narra, de manera ficcionada uns moments dramàtics que tingueren lloc a l’illa de San Simón, a prop de Vigo.

Tercer, perquè ho descriu tan bé i les il·lustracions de la Bea Gregores són tan encertades que ens ho fan viure talment com si fos una pel·lícula. Ves que no hi hagi qui tingui el mateix pensament i la faci! Estaria bé. Si visquéssim als USA segur que ja la tindríem.

I quart, per la bona feina de l’editorial Lóguez. El disseny, el format, les guardes, el paper aspre, la tipografia, tot és formidable.

De què va «La lavandera de San Simón»?

En paraules de l’Eva que podeu trobar al blog que complementa el relat (http://sansimon.evamejuto.com/):

San Simón va ser presó i camp de concentració franquista, entre 1936 i 1943. Es calcula que uns sis mil homes van ser empresonats a l’illa, que fins aleshores havia estat convent.

Durant aquest període, es calcula que uns set-cents homes van morir a l’illa de malalties i desnutrició, a causa de les terribles condicions d’acumulació, falta d’higiene i alimentació, així com pels treballs forçats a què van ser sotmesos.

Mares, germanes, dones, fills i filles viatjaven d’arreu de Galícia i portaven als seus éssers estimats roba, menjar i una breu peça de companyia i afecte.

Als voltants es va crear una xarxa de cooperació, gent generosa i valenta que va decidir arriscar la seva pròpia vida per ajudar els presos, portant-los roba, menjar, mantes i cartes de familiars, sovint amagades entre la roba.

«La lavandera de San Simón» vol explicar, amb paraules i imatges, un tros d’aquestes històries silenciades, de dones resistents que han lluitat, des del dia a dia, contra la barbàrie i la injustícia. Pràcticament cap de les dones que va viure aquells temps ja està amb nosaltres: que la seva feina, la seva lluita i el seu patiment per un món més just, lliure i millor no caiguin en l’oblit.

Les il·lustracions de la Bea Gregores són formidables, especialment l’ús del color. Quedeu-vos també amb el simbolisme de l’ocellet que apareix a totes la pàgines.

Absolutament recomanable per a l’alumnat de l’ESO.

La propera vegada que vagi a Galícia, visita obligada a San Simón.

LES DADES:
Títol: la lavandera de San Simón
Autora: Eva Mejuto
Il·lustradora: Bea Gregores
Traductora: Eva Mejuto
Editorial: Lóguez
Pàgines: 40
Santa Marta de Tormes (Salamanca), 2021

Veieu-ne l’ISSUE:
https://issuu.com/loguezediciones/docs/la_lavandera_de_s._sim_n

28 Mai 2021 by jcentell

«Los distintos»: una guerra, dos germans i una diàspora

Ekaré és una editorial que té en el seu catàleg libres molt potents, amb contingut social i que ens fan reflexionar: «Els capibares», per exemple, és una delícia que ens interpel·la i ens colpeix.

L’últim que he llegit d’Ekaré també m’ha emocionat. Es titula «Los distintos» i d’entrada ja em tenia el cor robat per dos motius: Perquè les il·lustracions són de l’Eva Sánchez (de qui parlaré els propers dies) i perquè la primera part de la narració se situa al País Valencià.

Comença amb el pare de dos nens marxant del país per culpa de la guerra civil, o millor, perquè ell és un «rojo», la guerra ha acabat i està en el bàndol dels que han perdut. Aquesta presentació ja m’ha tocat perquè a la família vam viure quelcom de semblant. Recordo que mon pare m’explicava que va néixer a França perquè els meus avis van sortir del poble sense saber on anaven i allà van trobar acolliment i feina. El meu pare i la seva germana van viure força anys a França fins que van tornar al poble, a la província de Castelló. Podeu imaginar com he entès el relat.

De què va “Los distintos”?
És el relat de dos germans, Paquito i Socorro, que han d’amagar la identitat del pare, malviure com poden en un poblet controlat pels falangistes i patint gana i les mirades de veïns i companys d’escola.

El relat combina capítols amb la veu narrativa del nen i la nena. Venen marcats pel color del títol i la lletra capital. Està basat en uns fets reals, la qual cosa afegeix interès a la història d’aquests dos germans. Les il·lustracions són efectives i complementen i acompanyen la narració de manera fluida.

Hi ha final feliç. Els germans i la mare es retrobaran amb el pare en un altre país, iniciant una nova vida.

Lectura molt recomanable per a cicle superior de primària. Pot obrir un debat força ric i endinsar els infants en un dels episodis més dramàtics del nostre país.

LES DADES:
Títol: Los distintos
Autora: Mónica Montañés
Il·lustradora: Eva Sánchez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 52
Barcelona, 2020

Podeu veure el vídeo de presentació, amb nombroses opinions d’expertes i també de l’autora i l’il·lustradora. És una mica llarg però val la pena. El trobareu a: http://www.ekare.com/ekare/los-distintos/

1 Desembre 2016 by jcentell

Club de lectura en veu alta

A la biblioteca central Tecla Sala de l’Hospitalet fa més de deu anys que funciona un club de lectura en veu alta. Normalment llegeixen obres potents com Cien años de soledad o Guerra i pau i ho combinen amb d’altres més curtes com Pedra de tartera, per exemple. Durant una hora, els dimarts a les dotze del migdia, i amb la coordinació dels bibliotecaris, l’Olga i en Carles, van fent via, tranquil·lament, que és com es fan bé les coses. De tant en tant, en acabar el trimestre, els hi queden algunes sessions que aprofiten per llegir altres literatures més breus que es poden acabar en una o dues sessions. Aquestes dues setmanes han llegit Les galetes del Saló del Te Continental i van tenir l’amabilitat de convidar-me a la darrera trobada.

No cal ni dir-ho que va ser un plaer conversar amb persones que tenen uns records molt presents del que va ser la seva infantesa, una infantesa que, com la del protagonista del llibre, va viure i patir la Guerra Civil. Em va agradar sentir opinions sobre com, en realitat no es tracta de la Guerra Civil, o de la Segona Guerra Mundial, o de altres conflictes, del que es tracta és de la condició humana.
Per acabar-ho d’amanir l’Olga havia preparat unes galetes que, com en el llibre, estaven decorades en forma de lletres. Bé, i també un vinet dolç que ens va alegrar el dia.
Va ser un matí memorable perquè vaig veure persones amb ganes d’aprendre, de saber, de relacionar-se, de compartir, de divertir-se. Va ser un plaer i un honor que m’haguessin deixar entrar en el seu cercle virtuós i que em deixessin fer fotografies, algunes de les quals les he compartit en aquesta entrada.

7 febrer 2016 by jcentell

Història de la bicicleta d’un home llargandaix

L’autora d’aquest relat, la Fina Casalderrey, escriu a la dedicatòria “…relat amb gust de pastís de xocolata negra i de suc de llimona amb sucre” i és aquest el gust que et queda quan acabes de llegir la història del nen que té un nom molt gran, Mundo, i que viu en un poble de Terol, Albarracín, amb una mare que muny cabres i fa formatges i un pare, pastor d’un ramat de mil cinc-centes ovelles.
La novel·la comença quan el nen té deu anys i molts somnis al cap. En Mundo és eixerit, intel·ligent i bon jan i un dia coneix a en Camilo, un treballador de la companyia de telèfons que passa pel seu poble instal·lant els pals que aguantaran els fils telefònics. Aquest home, amic del pare del nen, es desplaça amb una bicicleta (la que dóna títol al llibre) que tindrà una importància cabdal en els darrers capítols:

“…tenia una barra central que anava des del manillar fins al seient i de la barra penjava una maleta negra amb la paraula TELEFONOS en lletres majúscules i un número a sota, 217. Tot escrit en blanc. Darrera del selló, al portaequipatges, hi duia molts cinturons curtets i amples….”

La novel·la se situa en els mesos previs a l’esclat de la Guerra Civil on la misteriosa desaparició del pare del nen, situa un escenari on els silencis, les mirades dels veïns, les denúncies, les traïcions i les complicitats formen una teranyina de situacions molt ben explicades, molt sentides i que ens arriben al cor, sense caure en artificis narratius fàcils o previsibles.
El personatge d’en Camilo, el zelador de telefonia, amic de la família, que ensenya al nen a anar en bicicleta i el fa pujar dalt d’un dels pals de telèfons, esdevé clau perquè les seves anades i vingudes permetran que el nen i la seva mare tinguin coneixement del seu pare mitjançant uns llibres que contenen missatges ocults; uns llibres de poesia que són un homenatge a Miguel Hernández (El rayo que no cesa i Viento del pueblo). També hi ha referències al conte que el poeta va escriure a la presó, sobre paper higiènic, per al seu fill Manolillo (El potro oscuro) sobre paper higiènic.

“El conte acabava dient:
I van anar galopant i galopant i galopant.
Li va semblar una història bonica. La va posar sobre la tauleta amb cura. Aquell paper era fràgil com les ales d’una papallona.”

Una història molt ben escrita, farcida d’imatges poètiques, i que serà una de les lectures comentades en els propers mesos. L’he llegit d’una tirada i crec que és molt recomanable, especialment a partir de cinquè de primària.
El llibre, traducció de l’original gallec historia da bicicleta dun home lagarto, el podeu trobar en català publicat per Nandibú, amb il·ustracions de Dani Soms.
Més informació de l’autora a http://fina.casalderrey.com/

9 Octubre 2013 by jcentell

Pantalons curts

Pantalons curts és el darrer llibre d’en Joaquim Carbó i segueix la línea que va apuntar amb Viure amb els ulls, on l’autor explica el món des de les seves vivències més íntimes. No es tracta de cap aventura inventada, no! Són les seves aventis de quan ell era un infant, explicades amb més sinceritat de la que hom pot esperar d’algú que ens obre els seus pensaments per fer-nos coneixedors d’un passat (molt proper en el temps, no ho oblidem!) i alhora d’una realitat que només de recordar-la fa feredat.

Si a Viure amb els ulls, el to que en Joaquim Carbó empra és contundent i crític, d’algú que les ha vistes de tots colors i que no té cap recança en dir les coses pel seu nom, en aquest Pantalons curs el to és molt amable, com sol pasar quan evoquem temps reculats i només volem conservar aquelles anècdotes que ens semblaven soprenents, aquells llocs que ja no existeixen o aquelles persones que deixen petja com la senyoreta Ibànez, una de les seves mestres.

M’ha agradat molt llegir aquesta obra perquè algunes de les situacions m’han fet recordar les que m’explicava el meu pare, sobretot els capítols de la vida a Barcelona. També la narració dels records de la Guerra Civil i les seves conseqüències és d’agrair perquè fan pensar en allò que molts hem viscut o hem sentit contar als nostres grans.

El llibre es llegeix d’una tirada, és molt amé i si, com diu el mateix Joaquim Carbó, la teva edat està per sota dels cinquanta anys no et creuràs algunes de les quotidianitats d’aquells foscos anys 40 del segle passat.

El llibre és un regal que ens fa en Joaquim Carbó. És per a nosaltres, els mestres que tenim l’obligació ética d’explicar els fets tal com van passar. Una molt bona manera és començar el dia llegint un capítol (són curts) i escoltant què diuen els alumnes.