«El retrato del conejo», sobre el món de l’art i l’obsessió per l’aparença

Observem la coberta. Què hi veiem? Diversos marcs de diferents formes i mides sobre un fons de quadrats vermells i verds. Al centre un marc ovalat que representa un retrat d’un conill.

Semblen els quadres qui hi ha en un museu. Distingim clarament quina mena d’animals són: un cérvol, un porc, una gata, una grua, un ratolí, un ruc, una mustela, un esquirol, una guineu, un teixó, un ànec de collverd.

A la contracoberta, un breu text que ens dona prou pistes per intuir de què pot anar el relat. Diu:

A Conejo se le ocurre una gran idea: ¿y si pidiera
a un pintor que un retrato le hiciera?
Enseguida va a buscar a su amigo Cerdo,
que de todos sus amigos es el más cuerdo.
—Tú que conoces bien el mundo del arte,
¿qué pintor (¡una estrella!) podrías aconsejarme
capaz de sacar a relucir mi mejor cara
para que una comadreja de mi se enamorara?

Una fábula sobre el arte y las apariencias
todo en rimas y referencias.

I ja ho tenim. De què podria anar aquest llibre? Fàcil, oi?

És la història d’un conill que és ric, però no sap res d’art i li demana ajuda al seu amic porc perquè li recomani un pintor prou conegut i famós que li faci un retrat. Li vol enviar a a la seva estimada mostela.

Per sort, el seu amic Porc és un expert en art i li aconsella que vaig a la Galeria del Ruc on hi ha una exposició d’una gran pintora, la guineu.

I fan tractes i la Guineu la fa un retrat. Quan el conill el veu queda profundament abatut perquè… no veu res! (Aquí ja estem pensant en “El vestit nou del Emperador“, el conte d’Andersen. I ho encertem perquè és la mateixa trama)

Com que el conill no hi entén d’art i tots els amics el feliciten pel resultat, acaba pagant la factura.

Al final, però sabrem que el conill tenia raó i tot havia estat una estafa. És la Mostela qui li diu, quan rep el regal.

Ah! però encara hi ha una altra sorpresa que no podem explicar però que és genial.

«El retrato del conejo» és un llibre que té moltes possibilitats de lectura i comentaris. Com que són imatges a doble pàgina, i hi ha moltes referències a quadres i pintors i escultors coneguts, val la pena relacionar-los amb les obres originals. A cada pàgina en trobem. Per exemple:

A la primera doble pàgina s’albira un retrat de Manet: El pífan.

A la segona doble pàgina reconeixem “el crit” de Munch, “la traïció de les imatges” de Magritte, “els jugadors de cartes” de Cézanne i “el caminant sobre un mar de núvols” de Friedrich.

A la següents pàgines, si estem alerta, reconeixem obres de Miró, Man Ray,Robert Delaunay Giacometti, Marcel Duchamp, Mondrian, Calder,Hokusai, Monet, Paul Klee, Niki de Saint Phalle, Leonardo da Vinci, Matisse o Dalí, entre d’altres.

Aquest llibre es pot llegir a cicle inicial però a cicle mitjà i superior també li podem treure molt de suc. Podem generar debats a partir del que opinen els amics i si sempre son bons consells, sobre si hem d’estar d’acord amb el que pensa la majoria o hem de tenir opinió pròpia.

No cal ni dir-ho, però com a introducció al mon de l’art és genial, en concret al mon dels retrats.

LES DADES:
Títol: El retrato del conejo
Autor: Emmanuel Trédez
Il·lustradora: Dephine Jacquod
Traductora: Ana Romeral
Editorial: Lóguez
Pàgines: 36
Salamanca, 2022

«Cueto Negro», el despertar a la realitat

A les primera pàgina d’aquest emotiu relat hi ha quinze frases en vint línies. Són frases curtes, directes, que ens situen en el lloc, en el temps (Los fines de semana de invierno subíamos a Pajares.) i ens presenten els personatges. Així, amb frases directes, l’autora, la Mónica Rodríguez, ens mostra què li passa a una noia, la Cecília, durant un cap de setmana.

És un d’aquells moments que potser hem viscut i recordem, i que queda fixat indeleblement en la nostra memòria perquè ens marca un canvi. Sol estar associat a una emoció molt forta (un accident, un desengany, una persona que passa per la nostra vida i ens il·lumina, una paraula).

El llibre, tot ell, com a objecte està fet amb una delicadesa extraordinària. Sovint em declaro admirador de l’editorial Lóguez i recomano amb vehemència els seus llibres. No els conec personalment i em sap greu perquè segur, segur, que una conversa amb ells pot resultar enriquidora per la manera com entenen la literatura infanti l i juvenil i l’estimació amb que presenten les seves publicacions.

«Cueto negro» és el relat d’un cap de setmana en una estació d’esquí que està entre Astúries i Lleó presidia pel cim del Cueto Negro. Si heu anat mai al Pirineu, probablement algunes de les descripcions que ens ofereix la Mónica us poden resultar familiars i evocadores.

La trama gira al voltant de les emocions que viu una noia, la Cecília, que està en aquella edat en que comença albirar el mon amb uns altres ulls, analitza i observa el que fan els adults i nota com a dins seu una sensació nova pren cos. És l’amor, agradable, sa, efervescent, envers un altre dels nois que també puja habitualment a esquiar al Cueto Negro.

Paral·lelament a aquest amor bonic, el relat també ens mostra la part més fosca de les relacions entre les persones i sense caure en l’explícit ens deixa entreveure una situació que trasbalsa molt a la noia. També hi ha un noi que, novament sense dir-ho, entenem que es autista i víctima d’abusos sexuals. Molt colpidor. I un pare i una mare i una germana, cadascú amb els seus conflictes personals.

«Cueto Negro» és una novel·la curta que es llegeix en dues o tres hores i que en mans d’un adolescent (recomanable per als 12-14 anys, sols o guiats en la lectura) pot tenir aquell efecte transformador que busquem.

La veu narrativa és la de la protagonista i ens fa molt creïble el que explica.

LES DADES:
Títol: Cueto Negro
Autora: Mónica Rodríguez
Il·lustració coberta: Eva Vázquez
Editorial: Lóguez
Pàgines: 176
Santa Marta de Tormes (Salamanca) 2021

Estar ahí. Qué sientes tú? Un àlbum per a la primera infància

La Diana Comes i la Núria Vouillamoz, companyes de l’Institut de la Infància (Sant Cugat del Vallès) presenten a la revista Guix d’Infantil una activitat relacionada amb el llibre de la Kathrin Schärer «Estar ahí ¿Qué sientes tú?». Es tracta d’una obra senzilla però profunda, de cobertes i pàgines gruixudes i cantonades arrodonides.

La Diana i la Núria apunten que “des de les primeres planes descobrim un món ple d’animals que s’emocionen, però uns estan… i d’altres són… Uns estan tristos i d’altres són feliços; uns estan sols i d’altres són valents»

I continuen explicant que «lluny de ser una enciclopèdia d’emocions, cada pàgina ens invita a la lectura d’imatges introduint-nos en un nou vocabulari que ajudarà els nostres petits infants a expressar tot allò que senten, i els adults a acompanyar-los en l’exploració dels seus sentiments.»

A la segona part de l’article ens aporten idees per aprofundir en aquest àlbum il·lustrat des de diferents àmbits. Per exemple, és perfecte per aprendre el nom d’emocions que els nens i nenes no fan servir habitualment, descobrir els animals del bosc a través de les il·lustracions del conte, proposar activitats creatives intentant esbrinar quina història es pot amagar darrera cada pàgina, etc.

Un article molt pràctic que trobareu a la revista Guix d’Infantil núm 113 del mes de març de 2022.

Recomanat per als infants de tres-quatre anys, especialment.

Hi ha un vídeo molt interessant on l’autora explica el procés de creació del llibre. El podeu veure a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=F-yCVuvqst4&t=1s

Les dades:
Títol: estar ahí ¿Qué sietnes tú?
Autora: Kathrin Scharer
Il·lustradora: Kathrin Scharer
Editorial: Lóguez
Pàgines: 64
Salamanca, 2021

«La lavandera de San Simón», una joia il·lustrada

Hi ha llibres que poden resultar incòmodes però són absolutament necessaris. He llegit un d’aquests. L’ha escrit l’Eva Mejuto, de qui ja vam referenciar el seu «22 segundos». M’ha trasbalsat molt.

Primer perquè està basat en un fet real, un capítol fosc de la nostra història que desconeixia i que m’ha fet recordar una conversa amb el meu cosí Miquel, quan em digué que s’havien trobat les restes d’un parent que va acabar, com tants altres durant la Guerra Civil, a la cuneta, a prop del poble.

Segon, perquè el relat és semblant a una novel·la d’en Miquel Rayó —El camí del far— que situa els fets en una illa, probablement del Mediterrani. En aquest cas, l’Eva assenyala i documenta perfectament on va passar i què va passar. Ens narra, de manera ficcionada uns moments dramàtics que tingueren lloc a l’illa de San Simón, a prop de Vigo.

Tercer, perquè ho descriu tan bé i les il·lustracions de la Bea Gregores són tan encertades que ens ho fan viure talment com si fos una pel·lícula. Ves que no hi hagi qui tingui el mateix pensament i la faci! Estaria bé. Si visquéssim als USA segur que ja la tindríem.

I quart, per la bona feina de l’editorial Lóguez. El disseny, el format, les guardes, el paper aspre, la tipografia, tot és formidable.

De què va «La lavandera de San Simón»?

En paraules de l’Eva que podeu trobar al blog que complementa el relat (http://sansimon.evamejuto.com/):

San Simón va ser presó i camp de concentració franquista, entre 1936 i 1943. Es calcula que uns sis mil homes van ser empresonats a l’illa, que fins aleshores havia estat convent.

Durant aquest període, es calcula que uns set-cents homes van morir a l’illa de malalties i desnutrició, a causa de les terribles condicions d’acumulació, falta d’higiene i alimentació, així com pels treballs forçats a què van ser sotmesos.

Mares, germanes, dones, fills i filles viatjaven d’arreu de Galícia i portaven als seus éssers estimats roba, menjar i una breu peça de companyia i afecte.

Als voltants es va crear una xarxa de cooperació, gent generosa i valenta que va decidir arriscar la seva pròpia vida per ajudar els presos, portant-los roba, menjar, mantes i cartes de familiars, sovint amagades entre la roba.

«La lavandera de San Simón» vol explicar, amb paraules i imatges, un tros d’aquestes històries silenciades, de dones resistents que han lluitat, des del dia a dia, contra la barbàrie i la injustícia. Pràcticament cap de les dones que va viure aquells temps ja està amb nosaltres: que la seva feina, la seva lluita i el seu patiment per un món més just, lliure i millor no caiguin en l’oblit.

Les il·lustracions de la Bea Gregores són formidables, especialment l’ús del color. Quedeu-vos també amb el simbolisme de l’ocellet que apareix a totes la pàgines.

Absolutament recomanable per a l’alumnat de l’ESO.

La propera vegada que vagi a Galícia, visita obligada a San Simón.

LES DADES:
Títol: la lavandera de San Simón
Autora: Eva Mejuto
Il·lustradora: Bea Gregores
Traductora: Eva Mejuto
Editorial: Lóguez
Pàgines: 40
Santa Marta de Tormes (Salamanca), 2021

Veieu-ne l’ISSUE:
https://issuu.com/loguezediciones/docs/la_lavandera_de_s._sim_n

«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

Llibres i propostes per al confinament – 3 (El oro de la liebre)


Un dels temes recurrents en la literatura infantil és la por. Tots en tenim, de por. És la primera de les emocions, la més potent i té un paper protector, de defensa contra alguna cosa: La foscor, els monstres, el desconegut, etc. Ho estem veien aquests dies amb l’experiència desagradable de la pandèmia que estem patint.

Una manera de vèncer les pors és conèixer-les. Quan el nen llegeix històries de por, aprèn a controlar-la, a distingir la por real de la imaginària i, amb l’ajuda o la presència tranquil·litzadora de l’adult, la supera.

Llegir contes de por ajuda a créixer i a domesticar les pors reals, les ansietats, els malsons. Trobar-se amb el llop o la bruixa alimenta la capacitat d’imaginar i permet que el nen conegui maneres de vèncer els seus propis temors, empatitzant amb el protagonista que aconsegueix guanyar, sempre, al monstre.

Avui expliquem “El oro de la liebre”, un conte escrit per Martin Baltscheit i il·lustrat per la Christine Schwartz que va publicar Lóguez l’any 2015. Una història impactant que ens explica com una llebre a punt de morir deixa en testament un bagul ple d’or per a qui demostri que és el més poruc, despertant la cobdícia entre els animals de bosc.

Unes il·lustracions molt expressives, sobretot en el tractament dels ulls que són el reflex del cor. El missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.

PROPOSTA DIDÀCTICA. El Hedbanz de les pors.
El Hedbanz té com a objectiu endevinar una imatge, normalment situada al front del jugador que pregunta als altres jugadors.

És un joc divertit que permet desenvolupar la lògica, el raonament, el llenguatge oral i la memòria. Les normes s’aprenen ràpidament perquè són molt senzilles. El que s‘ha de fer és preparar les cartes. A cadascuna d’elles es dibuixa una por (dentista, gos, llamps, fantasma, foscor, ratolins, avions, sorolls, monstres, serps, aranyes, globus, pallassos, etc.) o també es pot escriure només el nom.

Les cartes es col·loquen al mig del grup, sobre la taula i de cap per avall.

Cada jugador disposa d’una cinta al voltant del seu cap. El primer jugador agafa una carta, sense veure-la, i la col·loca entre la cinta i el seu front, encarada als altres, de manera que tots, excepte ell, vegin la imatge. A continuació, formula preguntes als companys amb la intenció d’endevinar quin tipus de por és la que té al seu front. Les preguntes es contesten amb «sí», «no», «potser» o «no ho sabem».

Fins al proper dilluns… Dilluns de Pasqua!

Peter Schössow: l’il·lustrador del mes de setembre

Peter Schössow va néixer a Hamburg, on encara hi viu, el 1953. És un dels grans peter_schossowdibuixants alemanys. Va estudiar Comunicació Visual i Il·lustració a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg. Treballa com a il·lustrador freelance per a editorials de llibres infantils, programes de televisió, diaris i revistes.
Els seus treballs combinen la tècnica mixta i usa l’ordinador de manera genial per aconseguir els escenaris màgics que trobem als seus contes.
Dels seus llibres publicats a casa nostra destaco un parell que són imprescindibles: El meu primer cotxe era vermell i No és possible! La història d’Elvis. A l’escola, també ens han fet passar bones estones altres llibres seus com El vent, La ratera i El petit Dodo.
Els comento, breument, a continuació. Si teniu oportunitat, no deixeu d’incloure’ls en la vostra tria per a la biblioteca escolar.

cotxe 1El meu primer cotxe era vermell
Des de la primera pàgina ja veiem que es tracta d’un cotxe de joguina. Un avi i el seu nét converteixen les restes d’un cotxe de pedals, rovellat, abonyegat, en un fantàstic cotxe de joguina i el deixen com nou.
Quan el tenen a punt, és l’hora del gran viatge. Una gran aventura pels voltants de la casa on hi viuen. El nen i el seu germà petit, que també hi puja al darrere, es trobaran amb sots, maniobres difícils i obstacles diversos i perillosos (vespes, arbres, túnels i porcs).
Schössow narra aquesta història de manera senzilla, però amb molt de diàleg i molt d’humor, sovint irònic.
El ritme narratiu és equivalent a la velocitat de la conducció, és a dir, cada vegada més ràpid, salvatge i impetuós. cotxe 2
El fons, fet amb ordinador, és borrós (com a moltes de les seves obres) però en primer pla hi ha una quantitat de detalls divertits i personatges fàcilment reconeixibles (com ara la Caputxeta i el llop)
Les il·lustracions, amb siluetes elaborades amb línia gruixuda negra i amb contrastos entre llum i ombra, ofereixen efectes que inviten a imaginar els objectes com si sortissin del paper.
Aquest àlbum va ser mereixedor del Premi Llibreter l’any 2011.

elvis 1¿Cómo es posible??! La historia de Elvis
En aquest cas, l’inici del llibre és difícil d’entendre: Una nena camina penosament a través d’un parc ple de gent i, de tant en tant, s’atura i enfadada, mira a tothom i crida: Com és possible?!
Ningú no li respon però tots perceben que es tracta d’una pèrdua. A poc a poc, cada vegada més persones la segueixen per veure què passa i finalment li pregunten. Llavors ella crida: “Elvis és mort!”.
Tots pensem immediatament, per descomptat, en el cantant movent els malucs, però quan la nena obre la bossa que duu, s’hi veu un petit ocell groc que es troba mort. L’ocell, de nom Elvis, necessita un funeral com cal. Un funeral complet amb processó, espelmes, flors, encens, etc. elvis 2
La nena explica com havia estat la vida del seu ocell, tots ploren una mica, s’abracen i s’imaginen com serà, allà al cel, quan els dos Elvis es trobin.
Per a mi, el millor llibre d’en Peter Schössow. Imprescindible.

el ventEl vent!
Els homes hem après molt al llarg de la nostra historia. Des del moment que vam baixar dels arbres i vam posar els peus a terra, hem aprés a córrer i també a nedar. L’únic que encara no som capaços de fer és volar. Per acomplir aquest somni hem inventat enginys i màquines.
En aquest conte sense paraules es veu un home, un dia de vent, a la platja. Porta abric, barret i una bufanda. El dia és tempestuós. Llavors el vent li arrenca el barret del cap, i abans que pugui fer res, una tempesta violenta s’emporta l’home com si fos un trosset de paper volant pel cel. En realitat no és un vol, és més aviat una passejada a través de l’aire. L’home estira els seus braços per anar més amunt, més enllà, com si fos un avió. Quan la tempesta amaina, l’home torna plàcidament a la seva platja. Està content d’haver sobreviscut i llavors agafa una caixa, s’hi puja a sobre i espera la següent tempesta mentre diu les úniques paraules de la història: “Una vegada més!”
L’escala de colors d’aquest conte es redueix a tons marrons, verdosos i vermellosos. L’aspecte de l’home va variant a mesura que va gaudint de l’experiència. Només cal veure com Schössow li modifica els ulls, els dits aprestats i el cabell despentinat per fer-nos veure el seu estat d’ànim.
Un llibre per somiar.

dodo 1El petit Dodo
A Peter Schössow se li nota que li encanta el mar i, per això, molts dels seus llibres hi estan relacionats.
A El Petit Dodo, l’inici ens mostra un petit vaixell remolcador al port d’Hamburg en el que la seva tripulació només està formada per una mostela, una llúdriga i un gripau de ventre groc.
Els tres personatges han patit un naufragi durant una tempesta.
Ells es poden salvar però el cost de la reparació del seu vaixell és tan cara que no la poden assumir.
Un dia, passejant per la platja, un d’ells troba un ou molt gran amb taques. El porta a casa i mira d’aclarir el seu origen.
Un altre dia mentre miren la televisió s’assabenten que l’ou, el seu ou, l’estan buscant uns investigadors i afirmen que és un ou d’un Dodo, una au ara ja extingida (sí, aquell que apareix a l’Alicia d’en Carroll). Comenten que fa anys que està extingit i, per tant, és molt valuós. Ofereixen una recompensa elevada. Els tres mariners veuen la possibilitat de cobrar la recompensa i amb els diners arreglar el seu vaixell.
Aconsegueixen els diners i neix el Dodo, però els mariners tenen dubtes quan el van a veure al parc. El Dodo està trist i llavors planegen un robatori per retornar l’animal a l’Illa Maurici…. on trobaran la família del Dodo, la seva mare i la resta de Dodos que encara hi viuen amagats en aquesta illa.dodo 2
És una historia més llarga del que ens té acostumats l’Schössow però hi ha una composició de les imatges molt curiosa perquè fa servir diferents enquadraments segons l’estat d’ànim dels personatges. Hi trobem imatges a doble pàgina, a sang, i altres més petites i emmarcades al costat del text.
Especialment ben trobades són les imatges que reflecteixen perfectament els ambients (l’ambient nàutic tan convincent com el soroll d’un pub abarrotat o la tranquil•litat d’un dia de família al zoològic). La seqüència d’imatges de la boira, les escenes en blanc i negre de la televisió, els interiors càlids i l’esplendor tropical de l’illa, per exemple, provoquen en nosaltres una gran impressió per la diversitat de recursos.

viaje 1El mar en calma y Viaje Feliz
El títol fa referencia a uns versos de Goethe. La primera part (“El mar en calma”) retrata l’estat de frustració d’un mariner en mig del mar envoltat de silenci i quietud, on ni tan sols es mouen les ones.
Schössow crea imatges que il•lustren cadascun dels versos i podem notar el sentiment d’estar perdut en mig del mar, sense límits perceptibles, desesperat, impotent, amb la sensació d’infinitud que envolta el mariner. viaje 2
A la segona part “Viaje Feliz”, un pàl•lid sol que s’obre camí a través de la boira i un estol de gavines donen pas al vent que comença a empènyer la barca amb suavitat. La cara del mariner somriu feliç.
Uns relats molt poètics, molt bonics.

la rateraLa ratera
En aquesta història, en Palström, un home molt alt, veu indefens com un ratolí s’ha instal•lat a la seva masia. Té un amic que el visita, en Von Korf, que li dóna la solució per enxampar el ratolí. Construiran una ratera molt gran i en Palström si ficarà dins i tocarà el violí per atraure el ratolí.
Quan el ratolí sent la música entra a la gàbia i en Von Korf la tanca i la trasllada, amb un camió, fins al bosc. ratera 2
El text és una mica surrealista. Els dos amics semblen “Laurel i Hardy”, la parella còmica del cinema. Schössow ha fet un treball molt meticulós amb l’ordinador, sense que les seves imatges es sobrecarreguen artificialment o tecnològicament. Les imatges de la gespa no es poden imaginar més realistes pel que fa a l’enfocament, el color, les ombres…

Altres llibres que ha il·lustrat en Peter Schössow i que podem trobar en català  (Símbol, Takatuka) o castellà (Lóguez) són:

yo contigouna cucharaditapaula-i-la-lleugeresa-de-l-esser-9788492696192el-pobre-peterñamrico 3rico 2