Kathrin Schärer, la il·lustradora del mes (març 2019)

A la literatura infantil hi ha parelles d’artistes que comparteixen projectes durant molts anys. El cas més conegut és el de l’Axel Scheffler i la Julia Donaldson, però hi ha una altre equip molt potent que ja ha publicat 15 o 16 llibres, alguns d’ells espectaculars. Parlo de la il·lustradora Kathrin Schärer que fa tàndem amb en Lorenz Pauli, dos suïssos ben avinguts.

La Kathrin Schärer, nascuda el 1969, sabia quina era la seva vocació i per això va estudiar i treballar de professora de dibuix a Basilea. Després es va decantar pels àlbums il·lustrats i va dissenyar els seus propis llibres, a més de treballar amb Lorenz Pauli. El més conegut és «Johanna al tren», una llibre molts comentat i elogiat en el seu moment. La Kathrin ha estat nominada al Premi Andersen i al Premi Astrid-Lindgren, els dos premis internacionals més importants en el sector de llibres infantils i juvenils.

Johanna al tren va ser escrit el 2009 i explica com es fa una història sobre el paper. És genial perquè al centre situa un tren amb una porqueta que viatja i que intervé una i altra vegada en la creació del text i les imatges. Comença amb unes mans (les de l’autora) preparades per dibuixar, damunt d’un full en blanc (un ful en blanc que ja és famós i mític en la literatura infantil). A la taula, una pila d’estris de dibuix i pintura, llapis, bolígrafs, cúters, altres llibres (tres, d’autors suïssos, en concret) i a mesura que anem passant pàgines veiem com la porqueta va dient què cal fer i com.

Veieu com explica el seu procés creatiu amb Johanna al tren:
http://kathrinschaerer.ch/fragen-antworten

La majoria de llibres d’aquest parell d’artistes que han estat traduïts al català o al castellà son contes d’animals, a l’estil de les rondalles tradicionals, i amb un missatge força explícit. Els dibuixos de la Kathrin són molt naturalistes i expressius. Hi podem veure cérvols, conills, vaques, porcs, granotes i, sobretot, ratolins.

Els ratolins, segons la Kathrin, són bones figures per dibuixar perquè porten als infants a una identificació directa. El ratolí és un animal petit que sovint s’imposa als més grans i els dibuixa com si fossin nens amb dues potes petites com mans, entremaliats, divertits, expressius. Fixeu-vos en com els pentina, com els fa arrossegar les cues, les orelles caigudes.

La tècnica que empra és clàssica. Primer dibuixa i després acoloreix amb llapis de colors. Més tard amb el cúter retalla les imatges i fa com una mena de collage i els enganxa sovint amb paper marró perquè diu que ofereix més calidesa.

Altres llibres que podeu trobar d’aquesta il·lustradora són:

QUE SÍ! QUE NO!

Mentre juguen l’ós, la guineu i el teixó, tenen un accident i això els porta a discutir sobre qui i com han succeir realment les coses. El fet és el mateix, els testimonis són tres. Cada un té una versió diferent, fins que arriba l’esquirol i diu que sap com va passar l’accident. Un conte intel·ligent sobre l’amistat, la veritat i la tolerància.

Dolent, un llibre que ja vam recomanar en aquest blog.

I darrerament, s’ha publicar Rigo i Roc, un llibre que ens explica que “El Roc es va asseure a la pota del Rigo, els peus no li tocaven a terra. —Imagina’t que fessin un llibre sobre nosaltres! —va dir el Roc, assegut a la pota del lleopard i balancejant els peus. El Rigo va somriure: —Ai, Roc, un llibre sobre un lleopard i un ratolí… no se’l creuria ningú. A més a més, la nostra amistat és tan viva i càlida, tan gran, tan immensa… que no hi cap, en un llibre!”

Una visita al web de l’autora us aportarà més informació gràfica: http://kathrinschaerer.ch/

 

Any nou, capçalera nova!

Des de fa uns quants anys, en arribar aquestes dates canviem la il·lustració de la capçalera del blog. Estic agraït a en José Labari per haver-me deixat exposar la imatge de «Les històries de la Fada Nora» que ens ha acompanyat durant el 2018.
La capçalera que mantindrem durant els propers mesos és una il·lustració de la Sigrid Martínez, amb qui vaig compartir la creació d’una sèrie de contes que tenen com a protagonista un petit drac entremaliat («Els contes d’en Piula») a qui no acaben de sortir gaire bé les coses.
Per saber-ne més, cliqueu AQUÍ.

 

La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

Txa-txa-txaaan! El Capità Calçotets al cinema

La sèrie sobre «El Capità Calçotets» són uns llibres entretinguts i divertits que també contenen missatges positius. Els nois i noies de 7, 8 i 9 anys els llegeixen amb especial admiració i el Capità Calçotets ja és un clàssic. Tan és així que aquests dies s’ha estrenat al cinema una pel·lícula sobre aquest director d’escola que, de tan en tant, txa-txa-txaaan!, esdevé el superheroi capaç de resoldre qualsevol cas… bé, és un dir!
En Jordi Brunet, el rapadet amb corbata, i l’Oriol Xuriguera, el de la samarreta i cap d’escarola, són un parell de nois que es diverteixen fent bromes pesades i sobretot creant els seus propis còmics. Un dels personatges que han ideat serà el més gran superheroi en la història de la seva escola primària: El Capità Calçotets! Però aquest superheroi té una personalitat que ni ell mateix coneix perquè és el director de l’escola, el senyor Grabulós.
Com qui no vol la cosa, les aventures del Capità Calçotets ja han vist més de deu llibres des de la publicació del primer, allà pels volts del 2001, amb títols tan espatarrants com «El capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants», «El Capità Calçotets i la saga flairosa del cavaller Aixellapudenta», «El Capità Calçotets i la terrible trama del professor Tirapets» o «El Capità Calçotets i el combat cruent amb l’hominoide mucoide: La nit de les mil burilles», entre d’altres.
L’autor Dav Pilkey explica que quan ell era estudiant va dibuixar uns còmics molt semblants als que en Jordi Brunet i l’Oriol Xuriguera vénen a la primera aventura quan, aprofitant un descuit, entren a la sala de fotocopiar de l’escola i fan còpies dels tebeo per repartir-los entre els companys de classe. Diu en Pilkey:
—Quan vaig començar a fer llibres per a nens, el meu objectiu era fer un llibre sobre el Capità Calçotets, algun dia. Vaig escriure diverses versions d’aquesta història, incloent un còmic de 48 pàgines, però cada editor que el va veure el va rebutjar. Quan el llibre va ser finalment acceptat, va ser com si un somni es fes realitat.
I és que moltes de les aventis de «Les aventures del Capità Calçotets» li van passar a la seva infància: les bromes, els còmics, fins i tot la tècnica d’animació «Cine-a-mà» que es va repetint en diferents pàgines.
Diu en Pilkey que quan era petit tenia dislèxia i per això en la creació dels llibres el seu objectiu era que els llibres estiguessin fets de capítols curts i que s’assemblessin als llibres d’imatges; per això a cada pàgina veiem més il·lustracions que paraules.


Si encara no heu entrat en el món del Capità Calçotets, ara és un bon moment, aprofitant l’estrena de la pel·liculassa.

 

Connexions, d’Elizabeth Stewart

connexions-portadaUs presento el llibre Connexions, una lectura que m’ha creat certa incomoditat però que, alhora, considero necessària perquè ens remou la consciència i ens fa pensar en l’ús que en fem dels telèfons mòbils, de la tecnologia en general.

El llibre pivota al voltant del coltan, un mineral rar que s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils i ordinadors, i ho fa seguint la vida de tres noies adolescents que, en certa manera, estan “connectades”.

Una és la Sylvie que va fugir de la República Democràtica del Congo després que el seu pare va ser assassinat durant el conflicte pel control del coltan. Ara viu en un camp de refugiats, un lloc deplorable, on ha de cuidar dels seus germans. Amb quinze anys ha de fer de mare d’en Pascal de nou anys i de la Lucie de sis. Té un altre germà de catorze , l’Olivier, però a aquest ja no el pot controlar i desapareix durant dies i dies fora del camp de refugiats de Tanzània on viuen, fent encàrrecs per a un perdonavides que s’està enriquint al mercat negre de l’or blau, com anomenen al coltan.

Si heu llegit alguna cosa sobre la situació a la República Democràtica del Congo, ja sabreu  que no hi ha infraestructures socials i els líders polítics no són gaire honestos, per dir-ho suaument. Segurament haureu sentit a parlar dels nens de la guerra, dels assassinats i violacions constants, etc.

portada-usa

Uns altres capítols ens presenten la Laiping, una noia que treballa en una fàbrica xinesa, soldant components per als telèfons mòbils, amb les mans plenes de butllofes. Després de deixar el seu petit poble buscant la seva fortuna, s’adona que la fàbrica i les condicions de treball inhumanes l’estan aixafant: passa hores i més hores muntant telèfons mòbils, dormint poc i malament en un lloc, on fins i tot hi ha xarxes a les façanes per evitar els suïcidis. En algun moment la noia intentarà rebel·lar-se però veurà el que passa amb els que s’atreveixen a qüestionar les polítiques de l’empresa electrònica.

Elizabeth Stewart

La tercera noia és la Fiona, una noia canadenca, de Vancouver, de família benestant que un dia, sense pensar-s’ho gaire, envia una autofoto (selfie, en diuen ara) comprometedora, pujada de to, a un amic i això li crea molt de neguit per si la imatge s’escampa per les xarxes socials.

L’he llegit amb un cert aclaparament. Quan el text s’acosta al drama de les noies l’he trobat ben escrit, molt encertat però, en canvi, en algun moment, m’ha sobrat un cert didactisme.
Una història sobre la supervivència… molt en la línia de les denúncies d’en Jordi Évole. Molt recomanable.

El llibre l’ha editat Cruïla i està adreçat a joves a partir de quinze anys.

El booktrailer, a continuació:

El conte del llop carregat de mocs

coberta llopHe llegit aquest conte escrit per l’Eva Mor amb il·lustracions de la Violeta Crespo “Viuleta”.
M’ha vingut al cap una reflexió que em faig sovint quan remeno els llibres infantils que es publiquen a França i on la figura del llop és molt apreciada (estimada o temuda, vés a saber!) pel infants i on podem trobar centenars de versions dels clàssics i recreacions amb aquests personatges. Recordeu per exemple la sèrie d’en Mario Ramos, la d’en Geoffroy de Pennart o la d’Orianne Lallemand, per citar-ne tres de les més conegudes.

Le_loup_de_Mario_Ramos

Mario Ramos

Geoffroy de Pennart

Aquest “llop carregat de mocs” segueix amb la mateixa idea de presentar-nos el llop d’es d’una altra perspectiva. Aquí fa molta gràcia perquè tal com podem llegir a la contraportada:

El llop més temut de la contrada s’ha posat malalt i no pot sortir de casa per terroritzar les criatures i els animalons del bosc. Els seus intents per a treballar des del llit no fan cap efecte així que, per fi, la caputxeta, les set cabretes i els tres porquets poden viure tranquils i sense por de res. Sembla que aquesta vegada el llop s’ha de donar per vençut i demanar una baixa indefinida…

La tipologia del text està pensada per ser llegida en parella i per això recomanen aquesta lectura per als infants de cicle inicial que poden llegir amb els seus padrins de lectura o amb els seus pares. Una part està en lletra d’impremta i una part en lletra lligada (fàcil!).

llop2Es tracta d’una història amb moltes picades d’ullet a la nostra realitat com quan el llop crea un grup de Whatsapp o quan dissenya el primer llop-robot amb comandament a distància, per exemple.

dracAquest és el segon llibre de la col·lecció. El primer va ser La llegenda del drac que dormia i roncava.

Les dades:
El conte del llop carregat de mocs
Autora: Eva Mor
Il·lustracions de “Viuleta”.
Editorial Cruïlla
Col·lecció: Contes per fer la mona, núm. 2
Març 2016
32 pàgines.
7,50 €

 

En Pep va a l’escola (novetat editorial)

Pep-250x250Un dels llibres més estimats per la canalleta d’entre un any i dos és “En Pep”, un conte d’un pollet que s’explica encadenant les diferents parts del seu cos fins a arribar a la sorpresa final.
L’editorial Cruïlla, a més, va tenir l’encert d’acompanyar el llibre amb un peluix del pollet que és una delícia.

DSC03208
Ara, després de molt de temps esperant acaba de sortir una altra història del pollet: En Pep va a l’escola. L’autor i l’il·lustrador són els mateixos, naturalment:
Autor: Nick Denchfield
Il·lustrador: Ant Parker

en pep va a l'escola
En aquesta nova aventura ens situem al primer dia d’escola i veiem al pollet mandrós i tot el que li passa abans no arriba a l’escola. Com en el primer conte, aquest també és un pop-up, fet amb solapes prou resistents i un desplegable final.
Podeu veure un booktrailer de l’edició castellana (SM) a continuació.