xarxes socials

by

«El cant del signe», una (bona) novel·la policíaca

Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022

by

Desconeguts. Dues històries, la mateixa nit i una fosca sospita.

—Digue’m un altre llibre que t’agradi, Lara.
—No seré gaire original.
—Tant me fa.
—No està escrit a les estrelles, per exemple. La princesa prometida, Els avantatges de ser un marginat…

Aquest és un fragment de la conversa que mantenen una noia de disset anys, la Lara i un noi de dinou, en Wilde. S’acaben de conèixer personalment. De fet, és la primera vegada que ella el veu. Ell en canvi ja la coneix gràcies a les fotografies que ha pujat a la xarxa. Ambdós van començar a mantenir una relació d’amistat fa uns mesos i avui és el dia que han decidit veure’s en un lloc neutral, una estació de trens.
L’acció es situa al McDonalds de Sants, un lloc de pas on sempre hi ha molta gent que va i ve. Obren a les sis del matí i tanquen passada la mitjanit. Ningú no s’hi fixa en els clients i aquest és el lloc que han triat per aquest primer encontre.
M’ha agradat que bona part de la novel·la passi a l’estació de Sants. És un lloc per on passo sovint i a més, he recordat una magnífica obra d’en Bernardo Atxaga (esos cielos) que també comença en aquesta estació.

La novel·la té molt de trhiller i es va llegint i “veient” com una pel·lícula perquè hi ha tres escenaris, dos dels quals van en paral·lel en el temps i el tercer és un flashback de la preparació de la cita per part del noi i el seu company d’habitació. Molt cinematogràfic.

A més, l’acció va fluint i l’autor, en David Lozano, ens va endinsant en la psicologia i la personalitat dels dos protagonistes, mentre ens va deixant caure pistes del que podem intuir que passarà. De fet, a partir del segon capítol, ja sabem de la mort d’un jove que ens porta a relacionar-ho amb la noia i el sopar que s’està produint simultàniament al McDonalds.

Com que hi ha molts diàlegs, la novel·la és fàcil de seguir i avança a bon ritme. A més, de tant en tant, fa com una mena de recordatori i obre les diferents possibilitats i va apuntant als possibles culpables de la mort del noi i les seves motivacions.

Una molt bona història que val pena de llegir. Amb això ja n’hi hauria prou, però també ens obre el debat de les xarxes socials i dels seus perills. És en aquest espai virtual on s’amaguen éssers emmascarats que poden falsificar fàcilment la seva vida i aprofitar-se de la candidesa i la bonhomia d’altres persones. Crec que és un bon llibre per obrir aquests debat entre els alumnes de segon cicle de secundària i/o batxillerat.

Aquesta novel·la va ser mereixedora del premi edebé de literatura juvenil i confio en poder saludar l’autor ben aviat… (i fins aquí puc explicar)

LES DADES
Títol: Desconeguts
Autor: David Lozano
Traductora: Martina Garcia Serra
Col·lecció: Periscopi núm 38
Pàgines: 222
Barcelona, 2018


PREMI EDEBÉ DE LITERATURA JUVENIL 2018

by

Les TIC-TAC-TEP a la biblioteca escolar

Al número de novembre de la revista GUIX, la Maria Calvo, educadora i antropòloga social, fa unes reflexions sobre les eines que ens ofereix la web social a les biblioteques escolars i a les activitats de foment de la lectura. Segons explica, les possibilitats són infinites i les anomenades TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació), TAC (Tecnologia per a l’Aprenentatge i el Coneixement) i TEP (Tecnologia per a l’Empoderament i Participació) han arribat per quedar-s’hi.
L’article es complementa amb l’explicació d’una pràctica concreta basada en l’eina Kahoot i que va realitzar amb l’alumnat de sisè de primària per crear una activitat que va anomenar Adivina cuanto he leído, sobre la motxilla literària de cada alumne.

la María Calvo

L’article val la pena. Us transcric unes frases:
Los responsables del fomento de la lectura y bibliotecas no solo trabajamos para el desarrollo de la competencia lingüística, sino que tenemos también que considerar la competencia digital del alumnado y la competencia de aprender a aprender, puesto que nos servimos de la tecnología para conseguir nuestro propósito: fomentar el placer de la lectura. Por ejemplo, tenemos a nuestra disposición redes sociales específicas de lectura, que las hay magníficas para primaria como Leoteca (www.leoteca.es), una comunidad de lectura infantil en la que participan las familias y el profesorado. Y no nos podemos olvidar del potencial que nos ofrece el uso de redes sociales como facebook o twitter desde los colegios y bibliotecas escolares como medio de difusión y comunicación con la comunidad educativa, destacando principalmente las familias: recomendaciones de lecturas en familia, difusión de novedades en préstamo, compartir trabajos realizados alrededor del mundo de los libros en el colegio…
La lista de herramientas para realizar actividades de fomento de la lectura es larga, y su utilización nos permite acercarnos a los intereses y motivaciones del alumnado, en principio, por el simple hecho del uso de dispositivos digitales en el aula y/o biblioteca: cuaderno digital de lectura (Wiki, blogs), lectura en voz alta (Audacity, Ivoox), pósters multimedia colaborativos e interactivos (Glogster, Padlet), etc. Entre todas, hoy podríamos decir que tienen un plus añadido las que nos permiten gamificar, es decir, utilizar dinámicas y mecánicas de los juegos y su valor motivacional para aprender jugando, y en nuestro caso fomentar la lectura y conseguir una biblioteca viva que sea algo más que el lugar donde se guardan libros.

 

by

Connexions, d’Elizabeth Stewart

connexions-portadaUs presento el llibre Connexions, una lectura que m’ha creat certa incomoditat però que, alhora, considero necessària perquè ens remou la consciència i ens fa pensar en l’ús que en fem dels telèfons mòbils, de la tecnologia en general.

El llibre pivota al voltant del coltan, un mineral rar que s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils i ordinadors, i ho fa seguint la vida de tres noies adolescents que, en certa manera, estan “connectades”.

Una és la Sylvie que va fugir de la República Democràtica del Congo després que el seu pare va ser assassinat durant el conflicte pel control del coltan. Ara viu en un camp de refugiats, un lloc deplorable, on ha de cuidar dels seus germans. Amb quinze anys ha de fer de mare d’en Pascal de nou anys i de la Lucie de sis. Té un altre germà de catorze , l’Olivier, però a aquest ja no el pot controlar i desapareix durant dies i dies fora del camp de refugiats de Tanzània on viuen, fent encàrrecs per a un perdonavides que s’està enriquint al mercat negre de l’or blau, com anomenen al coltan.

Si heu llegit alguna cosa sobre la situació a la República Democràtica del Congo, ja sabreu  que no hi ha infraestructures socials i els líders polítics no són gaire honestos, per dir-ho suaument. Segurament haureu sentit a parlar dels nens de la guerra, dels assassinats i violacions constants, etc.

portada-usa

Uns altres capítols ens presenten la Laiping, una noia que treballa en una fàbrica xinesa, soldant components per als telèfons mòbils, amb les mans plenes de butllofes. Després de deixar el seu petit poble buscant la seva fortuna, s’adona que la fàbrica i les condicions de treball inhumanes l’estan aixafant: passa hores i més hores muntant telèfons mòbils, dormint poc i malament en un lloc, on fins i tot hi ha xarxes a les façanes per evitar els suïcidis. En algun moment la noia intentarà rebel·lar-se però veurà el que passa amb els que s’atreveixen a qüestionar les polítiques de l’empresa electrònica.

Elizabeth Stewart

La tercera noia és la Fiona, una noia canadenca, de Vancouver, de família benestant que un dia, sense pensar-s’ho gaire, envia una autofoto (selfie, en diuen ara) comprometedora, pujada de to, a un amic i això li crea molt de neguit per si la imatge s’escampa per les xarxes socials.

L’he llegit amb un cert aclaparament. Quan el text s’acosta al drama de les noies l’he trobat ben escrit, molt encertat però, en canvi, en algun moment, m’ha sobrat un cert didactisme.
Una història sobre la supervivència… molt en la línia de les denúncies d’en Jordi Évole. Molt recomanable.

El llibre l’ha editat Cruïla i està adreçat a joves a partir de quinze anys.

El booktrailer, a continuació:

by

Manifest del nou lector

Ned Hayes. Foto extreta del seu compte twitter

Ned Hayes. Foto extreta del seu compte twitter

L’escriptor americà, resident a Seattle, Ned Hayes ha publicat a la seva pàgina web  un emotiu Manifest del lector. L’he conegut a través d’en Kepa Osoro, un agitador cultural, amic i defensor de les biblioteques escolars.
Podeu llegir el manifest en versió anglesa entrant a http://nednote.com/readersmanifesto/

Ned Hayes defensa que en aquesta era digital d’Android, iPads, Facebook i Instagram, necessitem impulsar un Manifest del nou lector que recordi la diferència que suposa apostar per la lectura. 

En una traducció sui generis que he fet, el Manifest del lector diu:

Com a lector,

  • Quan estic avorrit, en lloc de jugar amb el mòbil o la tablet, llegeixo una història.
  • Si disposo d’un momentet més, vaig a llegir al bany en lloc de remenar el meu telèfon mòbil.
  • Quan em desperto al matí, llegeixo un capítol del meu llibre en comptes de mirar el correu electrònic o fer alguna entrada a les xarxes socials. Perquè sé que amb un bon llibre seré més feliç i estaré més preparat per al dia que m’espera.
  • A la nit, quan vaig al llit, llegeixo un altre capítol del llibre en comptes de fer una última revisió del correu electrònic o a les xarxes socials. Perquè sé que acabar el dia amb un bon llibre em farà més feliç, dormiré millor i tindré somnis agradables.
  • Llegeixo un llibre quan estic avorrit esperant el torn a la parada del mercat, en lloc de remenar el mòbil. I converso amb les persones que m’envolten i escolto les seves històries.DSC03184 copia
  • Llegeixo als avions. Llegeixo als autobusos. Llegeixo al metro. Llegeixo als trens. Llegeixo als submarins. Llegeixo als portaavions. Llegeixo a tot arreu!
  • De fet, llegeixo al metro i l’autobús fins i tot si la distància és curta; només una o dues frases que m’ajuden a reflexionar, en lloc de revisar les xarxes socials per veure la última i insípida actualització. Llegeixo i reflexiono sobre un poema que em deixa una petja significativa i de llarga durada.
  • Quan estic avorrit, trec el meu llibre i em submergeixo en un món alternatiu, ple de sorpreses i coneixements, en lloc de revisar el meu telèfon. Puc, si m’he oblidat el meu llibre, simplement avorrir-me i deixar que creixi la creativitat emergent a través del meu moment d’avorriment.
  • Llegeixo mentre espero. Llegeixo quan espero per a una cita. Llegir quan espero per començar una entrevista. Llegeixo quan espero una trucada telefònica. Llegeixo quan el meu vol es retarda. Llegeixo quan el meu autobús s’ha quedat encallat enmig del trànsit. Llegeixo quan he d’esperar, en lloc de fer qualsevol altra cosa.
  • Llegeixo en els moments de descans a la feina. Llegeixo en els moments de descans a casa. Llegeixo quan no tinc descans i només vull saber què passa després a la història que he començat.
  • Quan estic amb els meus fills, apago el telèfon i llegeixo amb ells, o els hi llegeixo. Sempre recordaran aquest moment al llarg de les seves vides.
  • Quan estic amb els meus pares o germans, apago el mòbil i em concentro en ells. Sempre els miro als ulls i parlo amb ells.
  • Quan estic amb els meus amics, em centro en ells, o els llegeixo en veu alta. I si no els agrada, potser és hora de trobar nous amics.
  • Escric ressenyes dels meus llibres favorits i comento a la gent els llibres que m’agraden i que estimo.
  • Llegeixo quan estic avorrit. Llegeixo quan estic feliç. Llegeixo quan estic enfadat. Llegeixo quan estic trist. Hi trobo temps per a la lectura tots els dies.
  • Llegeixo. Sempre.

DSC03180