Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022