—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.
Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.
El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.
Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.
Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.
LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.
La invitació a la lectura 
Fas venir ganes de devorar-lo!
Moltes gràcies!
Josep Maria, estem vivint una època preciosa pel que fa a la literatura juvenil; cada vegada els autors estan més ben preparats i creen històries ben pensades i ben escrites. Els qui vam néixer a mitjans del segle XX, vam créixer a l’època fosca amb pocs llibres -en castellà, of course- i tenim una història compartida de lectures comunes. Verne és un dels nostres referents. Les seves aventures ens feien viure altres vides i ens transportaven a llocs inversemblants. Vaig llegir Miguel Strogoff una pila de vegades i cada cop que arribava al capítol dels ulls m’emocionava i em sorprenia. Per això aquesta obra de la Ledicia Costa que té com a protagonista a Jules Verne m’ha agradat tant. Em declaro “fan” total de Verne i recomano la visita a Nantes, la ciutat on va néixer i créixer, on hi ha un Museu que val molt la pena dedicat a la seva persona i la seva obra.
Josep Maria, segueixo el teu blog i també les teves intervencions al tuiter. No paris. Una abraçada, amic del Bages.