A través dels ulls de Tom Haugomat

«A través» és un còmic sense text. Bé, hi ha un breu text que ens indica l’any on transcorre l’acció i el lloc i res més. Ens serveix per veure com va creixent el personatge i on es troba en cada moment. El llibre segueix la vida d’un home que, des de petit, està marcat per un destí curiós perquè el seu somni és convertir-se en astronauta. El llibre ens mostra tot el seu cicle vital, des del naixement fins a la mort, i veiem els moments principals de la seva vida (alguns molt coneguts de tots nosaltres com l’arribada a la Lluna o la caiguda de les Torres Bessones, per exemple).

La idea del llibre es basa en un joc de mirades. A cada doble pàgina veiem a l’esquerra el que veu el personatge, sempre A TRAVÉS d’un prisma particular (el barrots del bressol, un forat, una lupa, una finestra, una pantalla, etc.) i a la dreta el que està veient. Així, anem seguint la seva peripècia a l’escola, la mort de la mare, la universitat, la NASA i el viatge a l’espai. A partir d’aquí, el retorn a la Terra, el seu casament, el naixement del seu fill, etc.

Aquest còmic (o novel·la gràfica, o llibre mut) és un bon exemple d’allò que diem quan expliquem que la literatura, la bona literatura, no sap d’edats lectores perquè els adults podem disfrutar moltíssim llegint aquesta aventura (Ungerer ho tenia clar). De fet, a la llibreria on el vaig comprar el tenien a la secció d’art.

L’autor diu que li va ocupar gairebé set anys fer aquest llibre, format per una sèrie de petits paisatges extraordinaris que van des de la mirada d’un telescopi sobre el sistema solar, una tarda a Alaska a través d’una finestra, un embrió vist des de la pantalla d’una ecografia.

M’ha agradat força i m’ha recordat un altre còmic sense text que també explica la vida d’un home, des del naixement fins a la seva mort. El va escriure Pascal Blanchet i el va titular «La fuga». En aquest cas, el món i tot el que li passa, és vist amb un altre sentit, l’oïda, i les músiques que acompanyen la vida del protagonista.

Les formes són senzilles i els colors, plans.

«A través» és un llibre bonic, recomanat per a l’Educació Secundària.

LES DADES:
Títol: A través
Autor: Tom Haugomat
Editorial: AH Pípala
Pàgines: 185
Buenos Aires, 2020

Un reportatge molt interessant (en francès) on l’autor, Tom Haugomat, explica el perquè i el com va fer aquest llibre. El podeu seguir clicant a: https://vimeo.com/289241763

A la carretera, un Kerouac retrobat

Repasso mentalment les prestatgeries amb les novel·les que m’han acompanyat (algunes les conservo, d’altres van ser prestades i no retornades, n’hi ha que les vaig agafar en préstec a la biblioteca) i veig quin itinerari eclèctic he seguit durant la meva vida. Com altres persones, molts anem passant per etapes lectores influenciats pels amics o per les circumstàncies personals. Algunes novel·les s’obliden perquè no aporten res, d’altres, en canvi, deixen una petja inesborrable en la nostra memòria i conformen el nostre corpus particular. Allà estan entre altres El petit príncep, El llop estepari, Lolita, Rayuela, La fiesta del chivo, El senyor dels anells, Crim i càstig, Cims borrascosos, Assassinat a l’Orient Exprés, Una realidad aparte, El beso de la mujer araña, La plaça del diamant, Madame Bovary, Pedro Páramo i tantes i tantes històries que ens han fet passar bones estones.

La llista és llarga i possiblement no compartida. Això va a gustos però el cert és que algunes de les grans obres de tots els temps ho són perquè enceten un nou camí, una nova manera de narrar, o presenten temes inexplorats. T’agradin o no, són com aquells ports d’alta muntanya que pugen els ciclistes del «Tour» de França i que estan considerats «hors catégorie». Per poder-les jutjar cal situar-se en el context, en el moment en que van ser escrites.

Algunes editorials fan bona feina recuperant títols que només es podien trobar a les llibreries de vell o en algunes biblioteques. Ens n’alegrem quan es tornen a editar.

Kalandraka és una d’aquestes editorials que fa aquesta bona feina, encara que no t’acabi d’agradar determinada obra. M’ha passat amb algunes de les seves propostes però probablement són qüestions personals.

Ara acaben de publicar «A la carretera», una de les novel·les mítiques de Jack Kerouac i m’ha fet molt content perquè és una de les històries que recordo amb estimació perquè em va obrir els ulls a un moviment que es produí als Estats Units d’Amèrica: El fenomen de la «generació beat» (paraula que deriva de “beatífic”, curiosament).

El llibre descriu una sèrie de viatges frenètics que fan diversos joves a través dels Estats Units. El destí no importa, allò que és transcendental és el viatge en si, estar “a la carretera” sense aturador, enamorats de la vida, la bellesa, el jazz, el sexe, les drogues, la velocitat i el misticisme, defugint els horaris, les hipoteques i totes les recompenses tradicionals nord-americanes.

Jack Kerouc i Neal Cassidy (a la carretera)

«A la carretera» es va convertir en un text clàssic de la contracultura literària nord-americana. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el relat del viatge d’en Sal Paradise a través d’Amèrica va representar la lluita per mantenir la llibertat del somni americà en un moment històric dur, auster i sobri. El viatge des de l’Est fins a la Costa Oest d’Amèrica, seguint la ruta 66, va ser clau de l’emergent cultura Beat, de la qual Kerouac —juntament amb figures literàries com Ginsberg i Burroughs— es convertiria aviat en un representant carismàtic.

Lectura recomanada per a joves que vulguin conèixer què va passar els anys 50 del segle XX als USA i per a estudiants de Batxillerat.

Podeu veure el què diuen des de l’editorial, clicant AQUÍ

LES DADES:
Títol: A la carretera
Autor: Jack Kerouac
Editorial: Kalandraka Catalunya
Traductor: Ferran Ràfols
Barcelona, 2020

L’art d’enumerar. Escriure textos instructius

Res sembla més simple de confeccionar que una llista, però és més complicat del que es creu: sempre oblidem alguna cosa, estem temptats d’escriure “etcètera”, però en un inventari no s’escriu “etcètera”.

En els seus escrits, Georges Perec introdueix sovint llistes d’objectes, llocs o situacions. Fa classificacions sobre aspectes trivials i afegeix el seu toc sensible i la seva mirada poètica. Per exemple, al text sobre els objectes que hi ha a la seva taula de treball enumera «un llum, un paquet de tabac, un gerro, una caixa de cartró que conté petites fitxes multicolors, un gran secant de cartró dur amb incrustacions de carei, un portallapis de vidre, diverses pedres, un despertador,…».
Ens recorda al Jules Verne afeccionat a les llistes que feia una enumeració de peixos a «Vint mil llegües de viatge submarí» i també a alguns poemes que són enfilalls de paraules, com el de la Maria-Mercè Marçal (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda,...), o el «Mateo XXV, 30» de Borges (Estrellas, pan, bibliotecas orientales y occidentales, naipes, tableros de ajedrez, galerías, claraboyas y sótanos, un cuerpo humano para andar por la tierra,...)
Les llistes són un bon inici per deixar-se anar a l’hora d’escriure sense por i, després, partint de llistats reals o inventats, els infants practiquen textos instructius més complicats on descriuen objectes diversos. Van bé els que es relacionen amb els aliments (una taronja), regles de jocs (la xarranca), funcionament d’aparells (la grapadora) o altres referits al seu món quotidià.
Els textos instructius solen tenir una estructura definida i ajuden a regular el pensament i a ordenar diverses accions consecutives. Si, a més, es reforcen amb imatges o símbols icònics, la comprensió augmenta.
A la revista GUIX del mes de març en parlem i presentem una pràctica d’escriptura basada en els mapes per imaginar viatges fabulosos sense moure’ns de la cadira. Els viatges són una bona excusa per inventar un bon relat i, de fet, els millors viatges són els imaginats i, a més, ens ofereixen un bon suport a l’escriptura.

Els amics em deien que no seria capaç d’anar a la Cova de Zugarramurdi perquè hi viuen bruixes.
Però com que sóc tossut i una mica inconscient vaig agafar la bicicleta, una lot
i una motxilla on vaig encabir un entrepà i uns alls per si de cas.
Vaig sortir d’Arrigorriaga cap al tard i vaig pedalar amb força
per creuar el Monte Hermoso abans que no es fes fosc…

Ho podreu llegiu a la revista GUIX número 453. També a l’AULA, en castellà.

Una maleta, testimoni de la Història del segle XX

Me n’adono que quan comento un llibre que m’ha agradat anoto «Les dades» al final i afegeixo qui l’ha escrit, qui l’ha il·lustrat, el traductor, si és el cas, l’editorial que l’ha publicat i poca cosa més. No apunto l’isbn ni les mides del llibre. Així, qui llegeix el comentari no sap que, per exemple, el darrer llibre que vam presentar «Endevinacontes» és de format gran (37 x 24 cm, més que un full DINA4), o que el que comento avui és petit, petit. La dada és significativa i quan els veieu (a la llibreria o biblioteca) potser us sorprèn perquè us heu fet una idea diferent de com és físicament.

És curiós tenir tots els llibres junts, un al costat de l’altre, i comprovar la varietat de formats, colors, mides, etc. que hi ha.

Les guardes, el tipus de lletra, els capítols, la disposició de les imatges, són elements que tenen la seva raó de ser. Se’n diu «paratextualitat» i, sobretot en els àlbum il·lustrats, ens donen moltes pistes.
Ho explico perquè el llibre que avui comentem n’és un bon exemple. Es titula La maleta i té una mida de 18 x 12 cm. aproximadament. Si fa no fa és ample com els cedé, la mida dels quals es va dissenyar per encabir-los a les butxaques de la camisa, quan eren més grans que les d’ara, esclar.
Miraré d’incloure aquesta dada significativa de les mides, així com l’ISBN.

La maleta és una novel·la molt original perquè és un enfilall de petits relats (no passen de deu línies) que expliquen molts episodis històrics, succeïts als segle XX, i així podem veure els diversos costums i com es van produint els canvis. L’autora, la Núria Parera, ho fa d’una manera força enginyosa usant el personatge d’una maleta que va passant de mà en mà, el recorregut de la qual anem seguint com a lectors. La maleta sempre hi és present i és testimoni dels esdeveniment. Recorda, salvant les distàncies, el «Cavall de guerra» d’en Michael Morpugo, que també ens explicava les guerres des del punt de vista d’un cavall que anava canviant d’amos i ens oferia les visions dels dos bàndols.
La maleta comença quan un pare que viu al Pirineu li fa una maleta a sa filla que es casa i ha de marxar a viure a una colònia tèxtil del Llobregat. Després la maleta passa a mans d’un foraster que arriba al poble a projectar pel·lícules per entretenir a la gent. Som a principis del segle XX. Després la maleta anirà viatjant per diversos continents fins acabar a Lesbos, l’any 2012.
A les darreres pàgines hi ha un recopilatori d’esdeveniments que pot resultar molt útil als nois i noies, per iniciar noves recerques i aprofundir en els temes apuntats.
Un llibre que fa venir ganes de llegir com aquella beguda alcohòlica que ens donaven de petits i que alguns recordareu, oi? Si no ho sabeu, pregunteu als vostres pares.
Novel·la recomanada per a joves a partir de 14 anys.
La vaig descobrir gràcies a les companyes del grup de treball, la Montse i la Pilar, dues grans llibreteres.

Al web de l’editorial llegim:
Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle XX. Les colònies tèxtils, la revolució obrera, la guerra civil, l’exili, el fes l’amor i no la guerra, la caiguda del franquisme. I les migracions –volgudes o no– que mai s’aturen.
Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

LES DADES:
Títol: La maleta
Autora: Núria Parera
Il·lustradora: Maria Hergueta
Editorial Babulinka books
Col·lecció: Petites joies per a grans lectors
108 pàgines
12,5 x 17,5 cm.
ISBN: 9788494584275
Barcelona, 2018

El carter de l’espai, un còmic espacial (i especial)

En Bob és un carter espacial (de l’espai, vaja) que cada dia, de manera rutinària, reparteix cartes i paquets per l’espai.
La seva vida està pautada. Cada matí, es posa un vestit espacial, agafa la seva nau i condueix seguint un recorregut rutinari, tranquil, mil·limètric, sense incidents ni sobresalts. Però un dia el seu cap li diu que no farà la seva gira habitual i li assigna una nova ruta. En Bob s’enfada però accedeix, sense saber que cadascuna de les cinc entregues li suposarà viure un esdeveniment sorprenent i singular.
El carter de l’espai ens transporta a un univers de ciència ficció, mentre seguim el protagonista de planeta en planeta en el seu intent de lliurar el correu que se li ha encomanat.
El llibre té un principi còmic perquè veiem un antiheroi enfrontant-se a desafiaments no volguts ni triats per ell. Com que l’autor ens ho situa dins del marc de la ciència ficció, amb decorats una mica exagerats i personatges estrambòtics (com el cap que sembla un pop amb un només un ull, a manera de ciclop) en endinsa en la paròdia més divertida.

El primer lliurament el fa a un jardiner gegant al qual lliura un paraigua. La segona entrega la fa a una àvia que col·lecciona teteres, potser per lluitar contra la solitud. El gran paquet de la tercera entrega no té direcció i en Bob se les haurà de veure amb uns gossos afamats.
La seva quarta entrega el porta al planeta del senyor Petit i aquí ens quedem molt sorpresos perquè el senyor Petit és el Petit Príncep. El diàleg que mantenen ambdós és espatarrant de bonic i una picada d’ullet al clàssic de Saint-Exupéry.

I encara una cinquena entrega i un retorn a la (aparent) normalitat amb un final inesperat.

Estem davant d’un llibre en format còmic que recomanem a partir de tercer de primària però que en mans dels adults (pares i mares) produirà un efecte agradable, sens dubte.

Divertit i original, sense pretensions, ple d’humor i que en acabar de llegir ens farà veure la vida d’una altra manera. Seguint els passos d’en Bob el carter, els lectors descobriran que no hem de tancar la porta a les novetats. Una dificultat pot convertir-se en una experiència gratificant i agradable. Mirant el món de manera positiva, en Gillaume Perreault presenta una novel·la amb unes il·lustracions de línia neta, humorística, personatges entranyables i paisatges brillants on l´únic lament el notem a la darrera pàgina quan l’aventura s’acaba, ohh!


Gillaums Perreault és un dissenyador gràfic del Quebec (Canadà). Podeu saber més de la seva obra entrant al seu web: http://www.guillaumeperreault.com/

Les dades:
Títol: El carter de l’espai
Autor: Guillaume Perreault
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
144 pàgines
Barcelona, 2018

La mare se’n va de viatge (Mariana Ruiz Johnson)

la-mare-sen-va-de-viatge-CatDe camí a la Fira de Bolonia, la Mariana Ruiz Johnson va fer una breu escala a Barcelona i de la mà de la Cristina Concellón va presentar el seu nou treball a la llibreria Abracadabra.
El llibre en qüestió es diu “La mare se’n va de viatge” i explica les angoixes inicials d’una mare que per motius laborals ha de deixar la casa per uns dies i pateix per com s’ho pendrà el seu fill.
Va ser una bona oportunitat per conversar amb l’autora sobre com il·lustra, quines són les seves motivacions personals, quins temes l’interessen i quins projectes futurs té al cap.DSC04647

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir aquestes paraules:
Tras el éxito de “Mamá” (VI Premio Internacional Compostela de Álbum Ilustrado), Mariana Ruiz Johnson nos presenta en este nuevo álbum la experiencia de una madre que tiene que ausentarse del hogar por motivos laborales durante un tiempo. “El viaje de mamá” abarca todo el proceso: la preparación del equipaje, la despedida en el aeropuerto, los cambios en la rutina doméstica, la comunicación a distancia gracias a los avances de la tecnología y el regreso a casa. A través de un sencillo relato en primera persona, asistimos a la evolución en las emociones del hijo pequeño, que pasa de extrañar la presencia, la voz e incluso el aroma de su madre, a descubrir el día a día en compañía de su padre.
Los personajes de esta historia son animales humanizados que se mueven en escenarios próximos a los lectores, representándolos con tonos cromáticos suaves y cálidos. Más allá del texto, las ilustraciones también permiten apreciar los sentimientos de los miembros de la familia, pasando de la preocupación y la inseguridad inicial, a la normalidad, lo que finalmente depara una vivencia enriquecedora para todos. En suma, un álbum con el que muchas familias se sentirán identificadas, por la empatía con sus protagonistas.

Lectura recomanada per a cicle infantil.
Algunes imatges de la trobada:

DSC04646 DSC04651 DSC04654

 

El diario de la caja de fósforos

diario 1El diario de la caja de fósforos
Paul Fleischman
Il·lustracions: Bagram Ibatoulline
Editorial Juventud, 2013

El passat dimarts vam tenir una trobada amb mestres i bibliotecàries a Can Butjosa. Vam poder conversar un bon grapat de llibres i un dels que van tornar a aparèixer i que fa temps que vinc recomanant és EL DIARIO DE LA CAJA DE FÓSFOROS, una meravella adreçada als alumnes de cicle superior -i estirant una mica als de quart de primària. Me n’adono que no n’havíem parlat en aquest blog i passo a esmenar l’oblit.
El diario de la caja de fósforos és un àlbum il·lustrat escrit per Paul Fleischman i il·lustrat per Bagram Ibatoulline que narra la vida d’un immigrant italià des que és menut i analfabet fins que fa el llarg viatge a la recerca d’una nova vida, amb els seus pares, a Nova York.
En aquest conte moltes persones es poden veure emmirallades perquè el que explica ha estat (i encara és) força habitual. Malauradament ho estem vivint aquests mesos amb els sirians que fugen de la guerra.diario2
Aquest personatge analfabet va guardant en capses de llumins objectes que li són significatius i que li van recordant moments, situacions i persones que l’han marcat. El propi autor, en Paul Fleischman explica com va sortir la idea. Diu:
Va ser fa dues dècades que la meva amiga Kathy Chilton em va presentar al seu company, l’artista Gary Hamel, el qual va mostrar-me una caixa de cigars que contenia diverses dotzenes de caixes de llumins i cada una d’elles evocava algun dels seus viatges, amb la data i el motiu de la celebració. Tot i que mai ens havíem vist, vaig ser prou agosarat per demanar-li si em podia deixar jugar amb la idea. Em va dir que sí i la meva ment va començar a brunzir perquè la tasca més difícil d’un escriptor no és trobar una idea, sinó decidir què fer amb ella.

diario3

diario4
En Paul Fleischman és un amant de caixes i va fer una sèrie de teatres amb caixa de llumins. Són petits i es podem guardar en qualsevol lloc, com el diari del conte. Si en voleu veure un, aquí el teniu… al nen-besavi del conte El diario de la caja de fósforos li hagués agradat tenir-ne un.

Us animo a que penseu com treballar aquest conte amb els vostres alumnes… segur que se us passa pel cap alguna cosa relacionada amb els infants que han vingut d’altres països o potser us atreviu a demanar a cadascú que porti una capsa de llumins amb algun objecte significatiu de la seva vida i l’expliqui als companys.

Molt recomanable!

Una mirada al web dePaul Fleischman: http://www.paulfleischman.net/

Una mirada al web de Bagram Ibatoulline: http://www.bagramibatoulline.com/