El carter de l’espai, un còmic espacial (i especial)

En Bob és un carter espacial (de l’espai, vaja) que cada dia, de manera rutinària, reparteix cartes i paquets per l’espai.
La seva vida està pautada. Cada matí, es posa un vestit espacial, agafa la seva nau i condueix seguint un recorregut rutinari, tranquil, mil·limètric, sense incidents ni sobresalts. Però un dia el seu cap li diu que no farà la seva gira habitual i li assigna una nova ruta. En Bob s’enfada però accedeix, sense saber que cadascuna de les cinc entregues li suposarà viure un esdeveniment sorprenent i singular.
El carter de l’espai ens transporta a un univers de ciència ficció, mentre seguim el protagonista de planeta en planeta en el seu intent de lliurar el correu que se li ha encomanat.
El llibre té un principi còmic perquè veiem un antiheroi enfrontant-se a desafiaments no volguts ni triats per ell. Com que l’autor ens ho situa dins del marc de la ciència ficció, amb decorats una mica exagerats i personatges estrambòtics (com el cap que sembla un pop amb un només un ull, a manera de ciclop) en endinsa en la paròdia més divertida.

El primer lliurament el fa a un jardiner gegant al qual lliura un paraigua. La segona entrega la fa a una àvia que col·lecciona teteres, potser per lluitar contra la solitud. El gran paquet de la tercera entrega no té direcció i en Bob se les haurà de veure amb uns gossos afamats.
La seva quarta entrega el porta al planeta del senyor Petit i aquí ens quedem molt sorpresos perquè el senyor Petit és el Petit Príncep. El diàleg que mantenen ambdós és espatarrant de bonic i una picada d’ullet al clàssic de Saint-Exupéry.

I encara una cinquena entrega i un retorn a la (aparent) normalitat amb un final inesperat.

Estem davant d’un llibre en format còmic que recomanem a partir de tercer de primària però que en mans dels adults (pares i mares) produirà un efecte agradable, sens dubte.

Divertit i original, sense pretensions, ple d’humor i que en acabar de llegir ens farà veure la vida d’una altra manera. Seguint els passos d’en Bob el carter, els lectors descobriran que no hem de tancar la porta a les novetats. Una dificultat pot convertir-se en una experiència gratificant i agradable. Mirant el món de manera positiva, en Gillaume Perreault presenta una novel·la amb unes il·lustracions de línia neta, humorística, personatges entranyables i paisatges brillants on l´únic lament el notem a la darrera pàgina quan l’aventura s’acaba, ohh!


Gillaums Perreault és un dissenyador gràfic del Quebec (Canadà). Podeu saber més de la seva obra entrant al seu web: http://www.guillaumeperreault.com/

Les dades:
Títol: El carter de l’espai
Autor: Guillaume Perreault
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
144 pàgines
Barcelona, 2018

El bolígraf de Higgs, o què passaria si…


Fa gairebé sis anys d’aquesta imatge i de les paraules «crec que la tenim». Es referia a l’anomenada «partícula de Déu», una nova partícula subatòmica coneguda com el «Bossó de Higgs». Va ser un moment inoblidable, semblant a quan, anys més tard vam veure la pel·lícula Interstellar i vam saber dels «forats de cuc», o quan expliquen els perquès dels premis Nobel de Química i quedem meravellats de tot el que desconeixem.
Fa un any, aproximadament, l’editorial Animallibres va publicar «El bolígraf de Higgs» d’en Rubén Montanyà. D’aquests autor havíem llegit «La nena de l’arbre» a La lliga dels llibres de l’Hospitalet i vam disfrutar dels aspectes científics plantejats al voltant del pas del temps. La novel·la, ben construïda, aporta unes reflexions que van més enllà de la pròpia peripècia de la nena de l’arbre.
Ara he llegit El bolígraf de Higgs i també m’ha aportat coneixements suplementaris perquè m’ha fet pensar molt en «què passaria si…»
La idea del llibre no és nova. En realitat, ens parla de la possibilitat de posseir un objecte (com una vareta màgica) que ens concedeix els desitjos. En aquest cas és una bolígraf que fa que tot el que s’escrigui amb ell esdevingui realitat.
El llibre és recomanable per diferents motius, però sobretot perquè és divertit i manté la intriga durant totes les pàgines. També és interessant la doble o triple veu narrativa. Ara un narrador que explica la història, ara el protagonista que, en primera persona, a través d’unes redaccions ens fa avinent els seus estats d’ànim, ara unes notes a peu de pàgina superdivertides que ens interpel·len com a lectors.
Està a la tria del premi «Protagonista Jove», i me n’alegro.
A la contraportada llegim:
Tot allò que un pot imaginar és possible. Jules Verne i H. G. Wells van descriure avenços científics i tecnològics que s’han acabat produint, en bona mesura, tal com els van imaginar. I ara, jo, acabo de trobar un bolígraf d’una marca que es diu HIGGS tot just quan estic a punt de començar una novel·la sobre un bolígraf que es diu HIGGS. De segur que és un senyal per descobrir el sentit de la vida. O no?
Un bon llibre per llegir a l’ESO i per parlar de molts temes. També es una  bona tria per als clubs de lectura juvenils.

Si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El bolígraf de Higgs
Autor:Rubèn Montañá
Editorial: Animallibres
Pàgines: 176
Barcelona, 2017

Emigrantes, una novel·la gràfica silenciosa de Shaun Tan

Ahir vaig tenir el plaer de compartir una estona amb l’equip del programa Estat de Gràcia de Catalunya ràdio, parlant de literatura infantil, dins l’espai Classe dels dofins. Em van tractar molt bé i només puc agrair-los tots els detalls que em van dispensar, cançó de l’Ismael Serrano inclosa.

dsc06482-2

Amb l’Elisabet Pedrosa i en Roger de Gràcia

Un dels llibres que vaig recomanar va ser Emigrantes perquè el tema que planteja és tan actual que a l’escola o a l’Institut s’hauria de poder llegir i comentar relacionant-lo amb el que ens està passant a Europa i a Amèrica del Nord.
Emigrantes és una novel·la gràfica silenciosa, així la defineix el seu autor, l’australià Shaun Tan. Està basada en fets reals: el viatge que moltes persones fan arreu del món i/o han fet durant la història de la humanitat.

portadaEl llibre és preciós, per mirar una i una altra vegada i trobar detalls admirables començant per la portada que representa un àlbum de fotografies antic i vell, gastat pel pas del temps. A la imatge, en color sèpia, un home amb una maleta que observa una criatura estranya, una mena de gos que ens anticipa que el hi ha a l’interior conté tocs surrealistes i de ciència ficció. L’autor ens situa en el mateix pla de l’emigrant que no entén res del que veu en el seu nou país d’acollida, ni què diuen els rètols, ni els costums alimentaris, ni res de res.
La força de les imatges és tan potent que no calen paraules. Shaun Tan ho explica així:
“Una de les raons fonamentals per les quals vaig decidir prescindir del text va ser destacar aquest principi: el protagonista no pot llegir ni comprendre res, així que el lector tampoc hauria de poder. A més, hi ha una lògica interna en què tots els detalls que poden apreciar-se a mesura que la història progressa (com funcionen les coses, etc.) i l’absència de narrativa escrita semblen convidar a una lectura visual més propera i molt més pausada. “
En el llibre trobem imatges reconeixibles com la del vaixell que és un homenatge a un quadre prou conegut de Tom Roberts.

vaixell

També està ple de simbolismes, com les ombres de les cues de drac que representen la guerra, o els gegants amb un sol ull que xuclen persones en referència als totalitarismes, etc. Són metàfores dels motius que porten a la emigració (gana, guerra, crisi,…)

shaun_tan zoom
Dins de la història principal de l’emigrant trobem uns altres relats de persones amb les que es creua i fa amistat i li expliquen els motius que els han portar a  fugir.
El llibre està ple de recursos narratius i expressius molt ben trobats i on es combinen pàgines amb detalls amb altres que emplenen tot l’espai.
Crec que és un bon moment per fer una lectura col·lectiva amb els alumnes i obrir un debat sobre què està passant al món i com hem d’actuar.

Dadesfinal
Emigrantes (Edició X aniversari)
Shaun Tan
Barbara Fiore Editora, 2014.
Rústica, color, 132 pgs. 20€.

 

 

I pel qui no conegueu a Shaun Tan…

Interestellar (La biblioteca infinita)

1. cartel de Interstellar Interstellar
Christopher Nolan
(2014)
El dia 11 de febrero de 2016 David Rietze, director de LIGO (Observatorio de ondas gravitacionales por interferometría laser) dijo en una rueda de prensa celebrada en Washington y emitida por internet: “Señoras y señores, hemos detectado las ondas gravitacionales. Lo hemos conseguido.”
Con estas palabras, abría una nueva ventana al Universo y daba la razón a una de las predicciones de Albert Einstein acerca de la relatividad del espacio-tiempo. Asimismo, validaba las ideas del físico teórico Kip Thorne —sobre cuyas teorías se apoya la película Interstellar— en el sentido que en el Universo podría haber al menos cinco dimensiones —dos más de las que somos capaces de captar— y, por tanto, hacer verosímiles los viajes en el tiempo.
Interstellar es una película catalogada como de ciencia ficción que dedica los primeros cuarenta y cinco minutos a explicarnos la relación de un padre, Joseph Cooper (interpretado por Matthew McConaughey), ex-piloto y actualmente granjero, con su hija Murphy (Mackenzie Foy). La acción se sitúa en un futuro cercano y la Tierra está sufriendo una catástrofe medioambiental en la que las plagas y tormentas de arena hacen imposible la subsistencia. La niña vive en la granja con su padre, su abuelo y su hermano y, un día, aparentemente por casualidad descubre las coordenadas de un proyecto secreto en el que la NASA está trabajando para salvar la humanidad y encontrar refugio en una nueva galàxia.
Los científicos de la NASA saben que una una civilización desconocida, extraterrestre, ha creado un agujero de gusano cerca del planeta Saturno que puede servir como acceso directo a una región lejana del espacio. Ese agujero de gusano funciona esencialmente como un puente que conecta dos puntos mediante el aprovechamiento de un cuarto espacio dimensional imperceptible.

2. biblioteca
Finalmente, Cooper es elegido, junto con otros tres científicos y dos robots, para emprender el viaje a la búsqueda de nuevos planetas habitables. A partir de este momento, la trama de la película se centra en el viaje, en los peligros y las vicisitudes que viven los astronautas. Una vez que salen de la Tierra entran en contacto con la noción relativista de Einstein del espacio-tiempo, avanzan a través del agujero de gusano y la gravedad de un agujero negro les roba décadas en lo que para ellos sólo son unos minutos.
En ese punto parece que la película vuelva a comenzar: El concepto del tiempo se distorsiona, las historias paralelas comienzan a converger y a acercarse hasta que se llega a una escena muy emotiva y que da sentido a todo lo visto.

Dicha escena se refiere a cuando Cooper cae en un Teseracto —un cubo en cuatro dimensiones— después de atravesar un agujero negro. En la película, se refiere a un hipercubo desfasado en el tiempo, en el que ocurren varios momentos de la historia pero todos a la vez. Como explica la Viquipedia: “el Teseracto es al cubo como el cubo es al cuadrado.”

3. libros
La secuencia maravillosa del hipercubo en el que Cooper queda atrapado y que le permite comunicarse físicamente a través del tiempo usando la gravedad està representada como la biblioteca que imaginó Borges. La escena muestra a un Cooper intentando hablar con su hija desde detrás de la estantería de la biblioteca de su casa, una biblioteca infinita multiplicada por cada uno de los momentos de la historia. Es una escena muy potente pero a la vez do
La trama de la cinta se sustenta, precisamente, en esa biblioteca familiar. Es la que le confiere sentido a toda la narración. Los libros que aparecen en la biblioteca y que le mandan un mensaje cifrado a la niña —Stay (quédate)— tienen su gracia porque cuando aparecen en primer plano podemos leer algunos de los títulos y comprobar que no están colocados al azar. Así podemos atisbar La flecha del tiempo de Martin Amis, Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, El cuento de invierno de Mark Helprin, Emma de Jean Austen, Los Poemas elegidos de T.S. Eliot, El arco iris de gravedad de Thomas Pinchon, y entre otros, por supuesto, los Laberintos de Jorge Luís Borges.
Resulta fantástico que en en una película de ciència ficción no aparezca ni una sola tablet o libro electrónico. Entre naves espaciales, robots y aparatos tecnológicos la relación del padre con su hija se establece mediante los libros, aspecto que puede denotar que son una puerta de entrada hacia el futuro del mismo modo que son un almacén del pasado.
“El amor es la única cosa que somos capaces de percibir que trasciende las dimensiones de tiempo y espacio”, dice una de las protagonistas, la doctora Amelia Brand (Anne Hathaway) en un momento de la película, pero el mensaje que nos envía Interstellar es que los los libros también trascienden esas dimensiones.
La cinta cuenta con buenos actores y una banda sonora hipnótica, pero sobretodo una trama muy bien urdida que te obliga a pensar y repensar. No es una película fàcil pero vale la pena el esfuerzo de intentar comprender los saltos temporales. Hay algunas escenas fuertes y emotivas, capaces de hacernos llorar, inevitablemente, como la de los mensajes de vídeo grabados por la família a lo largo de los años.
Obtuvo el premio Óscar a los mejores efectos visuales y fue la película más descargada de internet durante el año 2015 con 47 millones de descargas ilegales

portadamibiblioteca14L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 45 (primavera 2016) i sortirà editat aquest mes de maig.

L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo

9788424647650_imatge_portada_llibre_detall_9788424647650Acabo de llegir una de les darreres novel·les d’en Jordi Sierra i Fabra: L’extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La tenia pendent des que vaig veure el treball que havien fet a Oriola els mestres d’aquella ciutat.
M’ha agradat força. Bé, de fet l’he llegit perquè el curs vinent farem una recerca dels llibres que tenen com a elements claus els artefactes, les màquines o els enginys mecànics. Crec que aquesta obra ens anirà molt bé. Aquí es barregen realitat i ficció d’una manera molt natural, molt planera. Tot és creïble, la part fantàstica és un complement a la part real. M’ha recordat “L’invenció de l’Hug Cabret” pels tres personatge principals (el nen, l’adult i l’autòmat) i perquè es tracten temes que interessen als alumnes (o que poden interessar) com les relacions entre persones, la solidaritat, l’amor, l’amistat, les guerres, els extraterrestres, etc.

La lectura és fàcil i ràpida, plena de diàlegs i escrita en primera pèrsona pel narrador infant. En Jordi Sierra ens porta a través de la història combinant misteris, màgia, emoció i sentiments i, a mi, m’ha transportat a les novel·les de la meva infantesa, quan estava enganxat a Jules Verne.

La narració explica la vida d’un noi orfe que a principis del segle XX, a Lió, es cola en un teatre, veu l’actuació d’un mag ventríloc (el professor Palermo) i queda encisat per l’espectacle. Aquest ventríloc s’acompanya d’un Enginy Parlant que parla i es mou, aparentment sense fils ni sense contacte amb l’home.
L’interès i l’atzar portaran al noi a descobrir el misteri i el Professor l’incorporarà com a ajudant i li mostrarà el secret del seu ninot parlant.

DSC00990Més endavant, quan en Palermo mor, el noi passarà a ser el nou mag de fama internacional.

Aquesta obra va obtenir el 5è Premi La Galera Joves Lectors. Molt recomanable per als alumnes de cicle superior.

Com a anècdota, explica l’autor que el guió d’aquesta obra el va escriure en un tovalló de paper mentre sopava en una terrassa de Palerm, d’aquí el nom del mag.

Unes declaracions de Jordi Sierra al programa InfoK, a propòsit del llibre, les podeu veure a continuació, clicant AQUÍ

 

La quema de libros prohibidos… Fahrenheit 451

fahrenheit_451 carátulaLa HLO (Human Library Organization) es una organización que nació el año 2000, en Copenhague. Promovida por un grupo de jóvenes que querían denunciar la homofobia y los sentimientos anti-islamistas que percibían a su alrededor, partía de una idea simple, aparentemente. Se trataba de reconocer en cada persona un “libro”, alguien que tuviera una historia que contar.

Desde aquella primera biblioteca humana hasta hoy, el movimiento de Bibliotecas Humanas se ha ido extendiendo por todo el mundo. En España, por ejemplo, se han organizado eventos de este tipo en Alicante.

Los usuarios de esta biblioteca tienen la oportunidad de hablar de manera informal, durante dos horas, con los libros humanos que elijan. Ahí pueden conocer y comprender la vida de una bombero, de un cirujano militar, de un sikh, de un astrofísico, de un alcohólico en recuperación, de un fontanero, de un ciego, de un policía gay, etc. Se trata, como es fácil imaginar, de promover el diálogo, la comunicación positiva entre un variado grupo de personas “en préstamo”, personas muy distintas que ayuden a superar prejuicios, romper estereotipos y promover la tolerancia y la comprensión.

La idea se inspiró en la novela Fahrenheit 451. Su autor, Ray Bradbury, fallecido en junio de 2012 a los 91 años, considerado uno de los maestros de la ciencia ficción, escribió novelas de terror, poesía y relatos cortos. Fahrenheit 451 es, junto a las Crónicas marcianas que narran el intento de invasión y colonización del planeta Marte, su obra más célebre.

coche bomberosFahrenheit 451 se publicó en el año 1955 y está ambientada en una distopía futurista. El título hace referencia a la temperatura en grados Fahrenheit a la que arde el papel, porque una de las obsesiones de los líderes que gobiernan el mundo de esta obra es quemar libros para así poder controlar mejor aquello que debe aprender la población, gracias a la televisión. De esta novela, se han realizado innumerables adaptaciones (cómics, videojuegos) y también se llevó al cine en una película que dirigió François Truffaut el año 1966.

Los protagonistas de la película son un bombero encargado de quemar los libros prohibidos por el gobierno y una maestra en paro, amante de las lecturas. Son vecinos y entre ellos surgirá una amistad que transformará al bombero, el cual acabará siendo muy crítico con sus superiores y, convencido del valor de la lectura, se convertirá en un hombre-libro.

La película es fiel al relato de Bradbury. Ya en la primera secuencia nos explican en que consiste el trabajo de la patrulla Fahrenheit 451. Reciben un aviso y los bomberos se presentan en una casa. Remueven todos los muebles y dan con los libros escondidos que después son quemados en medio de la calle, con un lanzallamas. El primer libro que encuentran es El Quijote.

Más tarde, en otra escena, mientras Montag (el bombero interpretado por Oscar Werner) y la maestra (joven Julie Christie) caminan de regreso a sus respectivas casas mantiene el siguiente diálogo:
— ¿Es verdad que, hace mucho tiempo, los bomberos sofocaban incendios, en vez de quemar libros?
— No. Las casas siempre han sido a prueba de fuego.
— ¡Es extraño! Una vez, oí decir que hace muchísimo tiempo las casas se quemaban por accidente y hacían falta bomberos para apagar las llamas. ¿Lee alguna vez alguno de los libros que quema?
Él se sonríe.
— ¡Está prohibido por la ley. El mío es un trabajo como cualquier otro. El lunes quemamos a Miller, el martes a Tolstoi, el miércoles a Whitman, el viernes a Faulkner y el sábado y domingo a Schopenhauer y Sartre. Los convertimos en ceniza.

bibliotecariaLa escena más terrible se produce cuando descubren la biblioteca secreta de una bibliotecaria. Tiene su casa llena de libros y los bomberos los encuentran, los esparcen por el suelo, los rocían con queroseno y se disponen a quemarlos. En ese momento, la bibliotecaria se sitúa sobre los libros y ella misma prende una cerilla que acaba con los libros y con ella, abrasada.

La cinta tiene una estética algo antigua, por la precariedad de los efectos especiales de la época, pero mantiene la emoción de un guión sobrecogedor. Es muy recomendable, y las escenas finales son un alegato muy emotivo a favor de la lectura. Un momento espectacular es la quema de los libros que el protagonista, el bombero, esconde en su casa. Ha sido denunciado por su propia esposa, que lo abandona. Ahí vemos arder los grandes títulos de la literatura de todos los tiempos.

El otro gran momento es el discurso final, cuando Montag huye y va a vivir donde los hombre-libros, más allá de donde terminan las vías del tren. Con una banda sonora preciosa y un escenario cubierto por la nieve, recuerda a los hombres-libro de la Human Library Organization, la HLO de la que hablábamos al principio.

L’escrit que has llegit que he forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 38 (estiu 2014). Pots llegir el sumari AQUÍ.

Us deixo el vídeo de l’escena  de la crema de llibres. Cliqueu AQUÍ.