Graó edicions

by

Blas!, un gos melòman

A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.

Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.

Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.

Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.

M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.

Del llibre en vam parlar en aquest mateix blog:

https://jaumecentelles.cat/2020/10/28/blas-un-gos-especial/

by

Cooperar per escriure

L’escriptura és una de les activitats que més costen als nostres alumnes. Hi ha una certa reticència a deixar-se anar a l’hora d’escriure textos (poètics, de ficció o informatius, tant se val) perquè sovint es tracta d’una tasca que es fa en solitari i, a més, s’afegeixen les dificultats de comprensió lectora i la manca de pràctica.

Sabem que només al voltant d’un trenta per cent dels infants són prou competents en escriptura i aquesta dada ens obliga a incrementar les hores de dedicació a aquesta activitat.

Si volem superar les mancances, cal una pràctica regular. En temps de tota mena de pantalles, costa captar l’atenció dels alumnes i que s’afeccionin a gaudir d’aquest moment de trobar-se amb ells mateixos per compartir idees, ser capaços de crear alguns pensaments o reflexions atractives. Per això, emprem diversos recursos per aconseguir que els infants activin les ganes d’escriure i inverteixin el temps que sigui necessari en fer córrer el bolígraf sobre el full blanc, deixant aquell rastre de color blau que mostra les seves produccions.

Dues de les idees més reeixides per aconseguir corregir aquest dèficit impliquen que l’escriptura sigui divertida i compartida. Perquè sigui divertida i compartida, cal que sigui creativa i cal que l’infant hi posi de la seva part una mica d’imaginació i d’esforç.

Hi ha nombroses accions engrescadores mitjançant les quals els alumnes aprenen a definir els personatges, construir els escenaris, escriure diàlegs o estructurar el relat de manera correcta. A la revista GUIX del mes de novembre en presentem algunes com «paraules a l’atzar», «aventura a les fosques» o «el cercle creatiu»

Es tracta d’activar el motor de l’escriptura i d’oferir enunciats engrescadors, idees divertides o esbojarrades, perquè es converteixen en perles sortides de la mà de l’escriptor que comença a gaudir escrivint.

Quan aconseguim que els alumnes entrin en el món de l’escriptura de manera eficaç, no només els hem donat quatre trucs o tècniques més o menys exitoses, també els hem proporcionat la possibilitat d’obtenir la clau que obre la porta a un dels descobriments més formidables de la nostra societat.

Podeu llegir l’article sencer a la secció «viure l’escriptura» de revista GUIX (AULA, en castellà) del mes de novembre de 2020.

 

 

by

S’acaba “viure la lectura”, comença “viure l’escriptura”

El gener de 2010 encetàvem una secció a la revista GUIX (AULA en castellà) que vam anomenar Viure la lectura i aquell primer articlet que duia per nom «Els llibres, tresors a compartir» l’iniciàvem amb la mítica frase d’en Borges «Vaig somiar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci»
Han passat nou anys i hem anat publicant els articles de manera regular, nou cada curs. En total, vuitanta-un escrits que, amb més o menys encert, han mostrat maneres diverses de treballar la lectura a l’educació primària. D’alguns articles n’estem molt contents perquè hem rebut imputs i comentaris valuosos de mestres de trinxera, en altres hem inclòs frases que només els qui em coneixen saben què volen dir (per exemple el de la Gacela Thomson de maig de 2011 o el del mirall retrovisor del número 371, homenatges a persones que admiro) i alguns que hem demanat a amics i col·laboradors ens han fet patir perquè han arribat en la dècima de segon anterior a tancar el número, o no han arribat.
Ara publiquem el darrer article de la sèrie i l’hem volgut acabar amb la poesia d’en Pedro Mañas i el seu llibre “Ciudad laberinto”. Expliquem que Tonucci ens recorda que una ciutat sensible a les necessitats de la infància serà millor per a tots i també que a les ciutats i pobles on vivim hi ha zones sorolloses i d’altres més tranquil·les. També tenim carrers amples i bonics o estrets i perillosos. Hi ha barris caòtics, alegres, amb museus, mercats, vies de trens, edificis històrics i gent diversa.

La literatura infantil i juvenil es fa ressò de tot aquest món i hi trobem emmirallada la nostra vida. Són històries que ens ajuden a comprendre la nostra realitat. Hi ha llibres que ens ajuden a conèixer l’arquitectura, la construcció física dels edificis; llibres on podem veure com creixen els gratacels, com són els centres comercials per dins o com canvien els edificis segons l’època o el lloc on se situen. Altres llibres ens parlen dels perills que ens amenacen o pensem que ens poden fer mal com el lleó de correus o la foscor dels carrers a la nit.

Però, sobretot, les ciutats són les persones que les habiten, famílies arrelades de tota la vida convivint amb gent vinguda d’altres llocs i que s’estableix entre nosaltres amb costums, religions i creences diferents i que parlen llengües que ens són desconegudes. Ho veiem en lectures que ens fan reflexionar sobre la condició humana i sobre el nostre comportament envers actituds que, de vegades, ens fan avergonyir de formar part d’una societat excloent.

Els mestres saben que s’estima allò que es coneix i per això a les escoles s’estudia el barri, els carrers dels voltants de l’escola. Bé, l’article complet el podeu llegir a la revista GUIX de desembre de 2018.

A partir del número següent la secció passarà a anomenar-se “Viure l’escriptura” i incidirem en les accions que ajuden a escriure millor i de manera més ordenada i entenedora. Tant de bo puguem aguantar nou anys més, ganes no ens en falten!