El gener de 2010 encetàvem una secció a la revista GUIX (AULA en castellà) que vam anomenar Viure la lectura i aquell primer articlet que duia per nom «Els llibres, tresors a compartir» l’iniciàvem amb la mítica frase d’en Borges «Vaig somiar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci»
Han passat nou anys i hem anat publicant els articles de manera regular, nou cada curs. En total, vuitanta-un escrits que, amb més o menys encert, han mostrat maneres diverses de treballar la lectura a l’educació primària. D’alguns articles n’estem molt contents perquè hem rebut imputs i comentaris valuosos de mestres de trinxera, en altres hem inclòs frases que només els qui em coneixen saben què volen dir (per exemple el de la Gacela Thomson de maig de 2011 o el del mirall retrovisor del número 371, homenatges a persones que admiro) i alguns que hem demanat a amics i col·laboradors ens han fet patir perquè han arribat en la dècima de segon anterior a tancar el número, o no han arribat.
Ara publiquem el darrer article de la sèrie i l’hem volgut acabar amb la poesia d’en Pedro Mañas i el seu llibre “Ciudad laberinto”. Expliquem que Tonucci ens recorda que una ciutat sensible a les necessitats de la infància serà millor per a tots i també que a les ciutats i pobles on vivim hi ha zones sorolloses i d’altres més tranquil·les. També tenim carrers amples i bonics o estrets i perillosos. Hi ha barris caòtics, alegres, amb museus, mercats, vies de trens, edificis històrics i gent diversa.

La literatura infantil i juvenil es fa ressò de tot aquest món i hi trobem emmirallada la nostra vida. Són històries que ens ajuden a comprendre la nostra realitat. Hi ha llibres que ens ajuden a conèixer l’arquitectura, la construcció física dels edificis; llibres on podem veure com creixen els gratacels, com són els centres comercials per dins o com canvien els edificis segons l’època o el lloc on se situen. Altres llibres ens parlen dels perills que ens amenacen o pensem que ens poden fer mal com el lleó de correus o la foscor dels carrers a la nit.

Però, sobretot, les ciutats són les persones que les habiten, famílies arrelades de tota la vida convivint amb gent vinguda d’altres llocs i que s’estableix entre nosaltres amb costums, religions i creences diferents i que parlen llengües que ens són desconegudes. Ho veiem en lectures que ens fan reflexionar sobre la condició humana i sobre el nostre comportament envers actituds que, de vegades, ens fan avergonyir de formar part d’una societat excloent.

Els mestres saben que s’estima allò que es coneix i per això a les escoles s’estudia el barri, els carrers dels voltants de l’escola. Bé, l’article complet el podeu llegir a la revista GUIX de desembre de 2018.

A partir del número següent la secció passarà a anomenar-se “Viure l’escriptura” i incidirem en les accions que ajuden a escriure millor i de manera més ordenada i entenedora. Tant de bo puguem aguantar nou anys més, ganes no ens en falten!