Taller de l’arbre de Nadal del senyor Eudald a “La Inexplicable”

Dissabte, 15 de desembre vam fer la tercera sessió de «Kanalla Inexplicable» centrada en les festes que s’acosten. Vam triar el llibre «l’Arbre de Nadal del Senyor Eudald», de Robert Barry, una història escrita l’any 1963 i que ara l’editorial Corimbo ha traduït al català.
Primer vam parlar del Nadal i dels elements que fan d’aquests dies un cicle festiu: La música (les Nadales), els personatges (el tió, el Pare Noel, els Reis de l’Orient, l’Home dels nassos, la Grossa, el caganer, etc.), els àpats, la història del naixement de Jesús, l’arbre de Nadal i de com les boles que ara pengem eren, originàriament, pomes vermelles.
Després hem anat llegint i comentant les imatges aquarel·lades i repassades amb tinta, i hem anat fent hipòtesis a mesura que avançàvem en la narració. Ens ha sobtat que fossin els personatges femenins els qui tallessis l’avet i hem entès que tot es pot aprofitar, perquè per sota del conte plana la idea del reciclatge.

Ens ha agradat molt veure com el conte és circular i acaba allà on comença i com el darrer personatge és l’inevitable ratolí que hi posa una estrella feta de formatge parmesà.
El text és de difícil traducció perquè juga amb els rodolins i alguns estan una mica forçats amb paraules poc usuals (escapçar, ornar, engegar a dida, deixondir, escarràs, etc.)


En acabar la lectura hem fet el nostre propi avet amb pintura sobre llenç.
Han quedat preciosos!

La propera trobada serà el 26 de gener a les 11 del matí i llegirem a Christian Voltz.

Una vegada hi havia un lleó golafre…

Un lleó golafre o com menys serem més riurem és el primer àlbum il·lustrat de la Lucy Ruth Cummins i continua amb una tendència relativament nova que consisteix en fer partícip de l’aventura al lector que va fent hipòtesis de per on anirà la història i després veurà com s’ha equivocat de totes, totes. Més o menys com ho fa en Jon Klassen.
A la portada veiem un lleó d’aspecte tranquil, dibuixat amb llapis i acolorit amb tons intensos, i un seguit d’animals petits amb cara de felicitat. Hi ha un pingüí, una tortuga, un gatet de colors, un ratolí marró, un conill amb les orelles caigudes i un conill amb les orelles dretes, una granota, un rat penat, un porc petit, un coala, una ovella i una gallina.
Llegim que es tracta d’un lleó golafre però el seu posat no anuncia cap intenció de fer mal a ningú.
Passem pàgina i la història comença amb un “Una vegada hi havia…” i a la següent veiem com torna a començar amb “Una vegada hi havia…” però a la imatge hi ha menys animals. Tornem a avançar pàgina i novament “Una vegada hi havia…” i encara menys animals i així fins que només queden el lleó golafre i la tortuga amagada dins la seva closca.


Els dibuixos són força expressius i el lector sospita que la disminució de personatges es deu precisament a la presència del lleó afamat. Es preveu que a la següent pàgina la tortuga desapareixerà… i així és.
Passem pàgina i veiem com el lleó arriba a casa seva i es troba amb una sorpresa. Bé, ell es queda sorprés però el lector encara més. És una sorpresa subversiva perquè després en vindrà una altra i encara una tercera que serà la més espatarrant.
Un llibre força original i diferent que està indicat per a lectors entre 4 i 7 anys i que proporciona una bona dosi de rialles. Per ser llegit en veu alta i anar fent inferències del que creiem que pot passar.

 

LES DADES
Títol: Un lleó golafre o com menys serem més riurem
Autora/il·lustradora: Lucy Ruth Cummins
Traductora: Fina Marfà
Editrial: Corimbo
40 pàgines
Sant Joan Despí, 2018

Kitty Crowther, la il·lustradora del mes (juny 2017)

La il·lustradora d’aquest mes es diu Kitty Crowther. De pare anglès i mare sueca, va nèixer el 1970 a Brussel·les on encara hi viu. Probablement el fet que en néixer patís un problema d’audició va provocar que li costés molt parlar. A les dificultats físiques potser es va ajuntar el batibull de llengües perquè el pare anglès i la mare sueca en un país de parla francesa o flamenca compliquen (o enriqueixen, que això no se sap mai) l’aprenentatge. El cert és que la Kitty va trobar en l’art la seva manera d’expressar sentiments i emocions i des d’aquells llunyans dies de la seva infantesa encara no ha parat de dibuixar i d’escriure.
L’any 2010 va ser guardonada amb el Premi Astrid Lindgren, el més prestigiós que existeix en el món de la literatura infantil i juvenil. Aquest premi li va donar l’oportunitat de ser més coneguda i que els seus llibres es traduïssin a molts idiomes.
La Kitty Crowther parla de temes com l’amistat, la soledat o la pèrdua d’un ésser estimat, subjectes quotidians com la por (Scric scrac bibib blub!), l’espera, el temps que passa (I doncs?) o els petits triomfs de cada dia (la sèrie Poka y Mina). La natura també és molt present en les seves obres.

Diu que no intenta fer llibres bonics, sinó històries que li interessen profundament i té la sensació que són aquests temes els que la trien a ella. Els seus contes estan plens de misteris i éssers estranys i pertorbadors però tendres i delicats. El seu món és força intens i combina la foscor amb els somnis. Un món màgic, vaja.
Segons la Kitty el dibuix és una forma d’escriptura. Ella escriu i dibuixa al mateix temps. Comenta que si la història l’emociona continua pàgina rere pàgina sense saber com acabarà. La mà li marca el ritme i ella va traudint el que li passa pel cap en imatges. Segons diu: «Una de les meves grans alegries és aquesta sensació de llibertat total.»

D’entre els seus moltíssims llibres, recomanem:

I doncs?
A la sala de jocs tot està tranquil. La nina llegeix un llibre.
Arriba l’ós blau.
—Llavors? —pregunta l’ós— Ha arribat?
—No —respon la nina
Arriba el conill rosa.
—Ha arribat?
—Encara no
—Llavors? Llavors? —pregunten tots… Xist, se sent un soroll…

La sèrie Poka y Mina
Las alas nuevas
El fútbol
De pesca
En el cine
Despertar

Són uns llibres protagonitzats per dos insectes farcits de bones intencions i sentiments que els infants poden reconèixer. Les frases són senzilles.

Mi amigo Juan
El Nico és una merla però el mar l’ha atret des de sempre. Un dia decideix deixar el bosc. Quan arriba a la vora de la mar troba a en Joan, la gavina. És el principi d’una gran amistat.

¡Scric scrac bibib blub!
Amb aquesta família de granotes, Kitty Crowther se les arregla per fer-nos riure i emocionar-nos. Les imatges senzilles fetes a llapis i una o dues frases són suficients perquè els lectors se submergeixin en aquesta història. El tema és clàssic. És l’hora d’anar a dormir i en Jerónimo, la petita granoteta, té por de quedar-se sol a la seva habitació, a les fosques. Els pares han fet el que cal per prendre totes les precaucions (llegir-li un conte, el petó de bona nit…) però, quan finalment es troba sol, els monstres i els sorolls de la nit tornen a aparèixer, especialment un estrany soroll: ¡SCRIC SCRAC BIBIB BLUB! La solució és anar a dormir al llit dels pares. Però el pare, despert, comença a sentir el mateix soroll …

El niño raiz
La guineu porta a en Leslie cap al bosc profund, un bosc que no apareix als mapes. En una clariana, trobarà un ésser estrany i misteriós que li canviarà la vida.

 

 

Philippe Corentin, l’il·lustrador del mes (juliol 2015)

AVT_Philippe-Corentin

Imatge extreta de Babelia

Aquest mes presentem un dels il·lustradors que més fan riure als infants. El riure és sa però en els contes de Philippe Corentin també conté una certa contradicció perquè representa alhora la grandesa i la misèria humana.
Aquesta autor francès va néixer el 1936 a Boulogne-Billancourt (a tocar de París) i el seu nom real és Philippe Le Saux. Va començar com humorista gràfic en el món de la publicitat i des d’allà va passar a il·lustrar llibres per a infants i joves.
La característica principal de la seva obra és que els personatges sovint són una mescla de persones i animals. Vesteix els animals com a persones i els aplica trets humanes, creant una interacció dels dos mons.
A les seves obres trobem un personatge que es va repetint, el llop. Però és un llop que té molt a veure amb el personatge de la literatura clàssica, de la narració oral.
Corentin ens repta a plantejar-nos què és la imaginació i en els seus dibuixos podem veure un món una mica estrany on podem trobar-nos amb, per exemple, un gat de color rosa.
papá 2La gràcia de les seves il·lustracions són els seus colors brillants i els jocs de paraules. Aquest autor juga fins i tot amb la forma dels llibres que converteix en part bàsica del conte. Per exemple, la manera com hem de passar les planes a “L’ogre, el llop, la nena i el pastís” ens recorda molt el moviment de les onades que fem quan nedem o, en aquet cas, quan creuem el riu dalt d’una barca. Un altre cas significatiu és Xap! Amb una forma vertical que apunta el contingut que trobarem: un llop que creu veure un formatge al fons del pou.

Imaginació a l’abast dels nens però que també ens agrada als grans.

Si voleu iniciar-vos en el món d’en Pillipe Coerentin us recomano que comenceu per aquestes dues obres:

zigomarL’Àfrica d’en Zigomar

El ratolí Pipiolí és un ratolinet inquiet. Mentre la mare el banya li pregunta perquè l’oreneta emigra a l’Àfrica i els ratolins no. La mare respon que els ratolins mengen gra i no els cal emigrar. Però en Pipiolí vol veure món. Primer intenta que el dugui a l’Àfrica la seva amiga Gineta, però pesa massa per a ella. Després ho intenta amb les cigonyes, però s’adona que se’l poden menjar. Finalment la merla Zigomar accedeix a endur-se’l. Fins i tot s’hi afegeix una granota. De camí cap a l’Àfrica Pipiolí i la granota que van en direcció contrària a les oques. Però Zigomar no en fa cas i afirma que coneix perfectament la ruta i que el primer que veuran és un elefant. Els explica que els elefants es caracteritzen pels seus ullals. Quan hi arriben, efectivament, veuen un animal de grans ullals, però el dibuix mostra al lector que és un elefant marí. A les làmines següents Zigomar mostrarà uns micos que en realitat són pingüins; uns cocodrils que en realitat són foques, un hipopòtam que és un caribú i un lleó que és un ós blanc. Els tres amics tornen cap a casa per la por de l’ós. Quan la mare de Pipiolí els pregunta com és l’Àfrica la granota respon que hi neva i hi fa molt fred.

darabuc-ogre-llop-nena-pastis-philippe-corentinL’ogre, el llop, la nena i el pastís.
Un ogre torna de cacera amb un llop, una nena i un pastís. Per arribar al seu castell, ha de creuar un riu però la seva barca només té dos seients i se li planteja un veritable problema: a qui s’emporta primer… no pot deixar el llop amb la nena… ni la nena amb el pastís … Quina és llavors la solució per portar-los a tots a l’altra banda del riu amb total seguretat?

És un llibre que il·lustra un enigma prou conegut amb diverses variables. La gràcia d’aquest àlbum il·lustrat és com presenta la doble plana amb una pestanyeta en mig que ajuda a visualitzar l’acció. El llibre és molt bonic i està molt ben pensat per veure les anades i vingudes a banda i banda del riu.
Però també podem seguir una altra història que modificarà el final esperat.

Però segur que també xalareu molt amb la resta de llibres d’en Corentin.

Els que podem trobar a casa nostra són de l’editorial Corimbo i són traduccions de la francesa Ecole des loisirs. Aquest són alguns dels sus llibres:

arbre chien chat les dents Mademoiselle_tout_a_l_envers ogrione papa!-idioma-catala pataplaf1 pipioli Un pobre quisso xap

 

 

Herman i Rosie

En català a Corimbo (Herman i Rosie)

En català a Corimbo (Herman i Rosie)

L’australià Gus Gordon ha creat un àlbum il·lustrat que reflexa ben bé la solitud (i la bellesa) de les grans ciutats, en aquest cas de Nova York.
Els protagonistes, en Herman i la Rosie, són criatures de ciutat. Herman és un cocodril amb una predilecció pels entrepans de salsitxa que toca el seu oboè a la finestra del seu pis, a la setena planta de l’edifici. En un edifici proper viu, la Rosie, una cérvol que menja dolços i escolta discos de jazz. Cap dels dos no sap l’altre, de manera que fan les seves vides solitàries desconeixent l’ànima bessona que tenen tan a prop.hermanrosie
En Herman treballa de teleoperador en una gran oficina i la Rosie es guanya la vida en un restaurant de molt de renom i els dijous a la nit canta en un club de jazz.
Quan en Herman és acomiadat del seu treball per les poques vendes que fa i el club de jazz de la Rosie se’n va en orris i tanca les portes, tot sembla anar malament per als protagonistes. Però un dia les coses començaran a canviar.

hermanandrosie2El llibre està ple de detalls fascinants: les torres d’aigua, els paisatges que es veuen des dels terrats, el color de les línies de metro, etc. Són genials les guardes que presenten un mapa de la ciutat que identifica on viuen en Herman i la Rosie, però també on es pot trobar el lloc on fan les millors salsitxes.
M’agraden les postals reals que hi aparexien i que mostren des de Central Park fins a la sala de lectura de la Biblioteca Pública de Nova York.
Si mirem amb deteniment les dues pàgines en les que en Herman abandona la seva oficina per última vegada amb tots els seus béns en una caixa,i a la pàgina oposada la Rosie caminant penosament cap a casa en tornar del club de jazz el dia que el tanquen (les seves sabates vermelles de taló alt dins la cistella de la seva bicicleta), veurem com les dues imatges mostren diferents moments del dia, però si ens fixem bé veurem que són la mateixa cantonada del carrer. A la imatge de l’esquerra es representen els sorolls de la ciutat amb onomatopeies i a la de la dreta es veu a la Rosie en un imatge fosca, grisa, silenciosa, que representa la nit que s’acosta. La bústia que hi apareix a l’esquerra està feta amb col·lage i, en canvi, la de la dreta està pintada amb tons foscos, com indicant que en arribar la nit els objectes es tornen menys reals.herman2rosie3
El llibre està ple de petits detalls intel·ligents. Des de les imatges i notes que veiem a la oficina d’en Herman fins a la casa de la Rosie on es pot veure com renta la roba (l’estenedor que va des del manillar de la seva bicicleta fins al televisor). Tot plegat ens dóna pistes de la vida d’aquests dos animals.
El llibre també juga en la idea de final feliç, però és un final al que sembla que no arribaran (el mapa de Manhattan amb el recorregut que fan els dos és meravellós) tot i que ja anem intuint que estan fets l’un per l’altre (bo i sabent que els cocodrils tenen tendència a menjar-se als cérvols).
El final no és ben bé una història d’amor però sí que és feliç. La música, com no!, els uneix.

Herman-Rosie-davant la lluna
En definitiva, un llibre sobre l’amistat que podem llegir tant els adults com els nens. Un tresor que convindria tenir a la biblioteca escolar perquè ens pot permetre múltiples activitats.

El quadern d’activitats que es troba al web de Gus Gordon el podeu descarregar AQUÍ

Web de Gus Gordon: http://www.gusgordon.com/

 

Mario Ramos, l’il·lustrador del mes (gener 2015)

foto mario ramosL’il·lustrador d’aquest mes és en Mario Ramos, un autor que va néixer a Brussel·les el 1958, de mare belga i pare portuguès.
Com tots els nens, en Mario solia dibuixar, només que en el seu cas, simplement no va parar de fer-ho durant tota la seva vida.
Segons ell mateix explicava, dibuix sempre el va ajudar a viure. A casa seva no tenien televisor i les seves fonts d’inspiració artística van ser els còmics de Tintín i les pel·lícules de Charles Chaplin.
Va estudiar comunicació gràfica i els seus mestres van ser els dibuixos fabulosos de l’americà Saul Steinberg (el pare de tots els il·lustradors) i els de Tomi Ungerer.
El 1983 va començar a guanyar-se la vida com a il·lustrador. Primer va fer de cartellista i els seus dibuixos aviat es van veure publicats a la premsa: portades, dibuixos per anuncis, etc.
Cap al 1991 va començar a abandonar la publicitat perquè començava a avorrir-se i les seves millors idees mai no van ser utilitzades.
Va ser per aquella època que va fitxar per “L’école des Loisirs”, una editorial que va creure en els seus somnis i li va permetre desenvolupar el seu món personal.
Primer va il·lustrar alguns textos d’altres autors però el que realment volia era dedicar-se a les seves pròpies històries.
El 1995 va publicar el seu primer llibre(text i dibuixos): “El món al revés”.
En Mario tenia la idea que allò que interessa no són les il·lustracions, allò que aguanta un bon àlbum il·lustrat és la història que s’explica.
Els seus dibuixos busquen la senzillesa (que sovint exigeix molta feina).
Per conèixer-lo una mica més us transcric algunes frases que ens va deixar en una excel·lent entrevista que li van fer des de l’editorial francesa Ricochet.
Jo era un nen molt rebel i l’únic que em tranquil·litzava eren els llibres. Realment tinc passió pels llibres. En compro molts i de tota mena.
En un llibre, el que m’interessa és el que vull a compartir amb altres. Després ja em preocupo dels colors, la mida, el disseny, tot el podríem dir-ne la “decoració”. L’important és el missatge. un llibre és com una pel•lícula. Som narradors i no pintors. Això és l’essencial! Quan faig un llibre, m’importa que les històries siguin potents.
caputxetaCada llibre m’ocupa uns cinc o sis mesos de creació. A “El petit soldat” volia parlar de la guerra, vaig començar amb el text i després ja vaig començar amb els dibuixos. No és una cosa que vagi abans que l’altre… Tots dos expliquen la història.
La major part dels seus llibres es representen amb animals:
A la major part dels meus llibres uso els animals, són animals amb actituds humanes, com si fossin les faules de Lafontaine.
Treballo temes que m’encanten, com jugar amb el llop i els tres porquets. És una història que tots tenim al cap, és coneguda per tots nosaltres. Em serveixo d’aquestes històries per relacionar-les amb la nostra vida actual.
Parlar del costat “menys positiu” o de les petites dificultats de la vida també m’obsessiona. Crec que els nens entenen i saben molt més del que pensem. Sovint confio en ells i sovint em sorprenen. Per exemple, si anem a un parc infantil, no hi ha res més cruel que els nens… M’encanta aquesta època de la vida de les persones ja que té una gran sinceritat. Una sinceritat que perdem una mica després.
L’humor és una cosa molt important per a mi, primer perquè així és com m’agrada parlar. És part de la meva vida. En els moments més difícils, sempre m’he alliberat a través de l’humor. Crec que l’humor és la cortesia de la desesperació.
Amb bon humor, podem fer front a les pitjors situacions i els pitjors personatges poden ser abatuts amb un humor ben escrit, ben triat. Jo no faig llibres per divertir, però jo faig servir l’humor per explicar històries que em toquen molt, com parlar de la diferència, la guerra, etc. Per exemple, a “el petit soldat” era important per a mi que el soldadet es trobi en roba interior en un moment de la història. Això fa riure a tots els nens, és clar. I no és un fet trivial. La guerra és l’orgull de l’uniforme i si els exèrcits estan en pantalons curts…
A “El Rei està ocupat”, un llibre que aborda el poder, la història acaba amb el rei al lavabo. Això només pot fer riure, i, a més, es desmitifica la imatge del poder. El rei també va al bany. Que els ho diguem als nens és important. llop2
Una part de la meva feina és anar per les escoles. M’encanta conèixer al meva públic, perquè és qui em dóna de menjar i cal mantenir el contacte amb els nens, perquè no són els mateixos nens que jo coneixia quan jo era petit. No tenen les mateixes preocupacions.

Ja ho veieu: Amb llapis i paper, tot és possible. És màgia!
En Mario ens va deixar fa dos anys,  el 16 de desembre de 2012, però segueix vivint en les nostres ments i els nostres cors, gràcies als seus magnífics àlbums il•lustrats.

Us deixo amb una tria dels millors llibres d’en Mario Ramos, traduïts al català per l’editorial Corimbo.

soc el mes fortSóc el més fort!
Quan un llop vol estar tranquil, què fa? Preguntar als habitants del bosc: “Digueu-me, qui és el més fort?”. I tothom, des de la Caputxeta fins als tres porquets, passant pels set nans, li responen el mateix: “El més fort ets tu, senyor llop”. Fins que un dia, una espècie de gripau li contesta una altra cosa. El llop s’enfada…

Mentre observava els nens jugant al pati de l’escola, en Mario va trobar la idea d’aquest llibre. Ho explica així:
És una pregunta que ens fem sovint ( i no només els nens…) simplement hem de fer una ullada al nostre voltant o escoltar les notícies.
Jo vaig construir la història amb humor: les trobades amb els personatges són divertides, però només el final li dóna a la història la seva veritable dimensió.
Observeu com tot va bé sempre que el llop (símbol de poder) obté la resposta que està buscant. Sembla agradable, gairebé entranyable, però tan aviat com el contradiuen, apareix la seva veritable naturalesa.
En aquest món basat en la competència, molts de nosaltres pensem que una mica de modèstia aniria bé a certes persones. De tota manera, tot és relatiu: depèn de amb qui et comparis.
La reunió amb els set nans era inevitable ¿Havíeu pensat alguna vegada que els set nans treballen tot el dia, sota terra, en condicions terribles, i cantant tot el temps? És una bogeria, no és així?
El que el llop no sap és que la mare ja està a la portada… ah, sí, mireu correctament, just al seu darrere.

romeuijulietaRomeu i Julieta
Hi havia una vegada un enorme elefant, gran com una muntanya. El seu nom era Romeu i era feliç. Bé, gairebé … Només tenia un petit problema. Un petit problema de res, però que li molestava molt. Era tímid. Molt, molt tímid. Per res es posava vermell, es ruboritzava de cap a peus.
Un llibre sobre les dificultats de viure amb els qui són diferents. La trobada amb la Julieta és fonamental per a en Romeu, perquè és la primera vegada que algú no li pren el pèl.
Volia explicar la història d’una parella inusual: que ens preguntéssim què estan fent junts…
D’altra banda, el més fort dels dos no és el qui estem pensant.
Els elefants que li prenen el pèl, agrupats, són la imatge de la multitud monstruosa i idiota.
El llibre acaba amb la següent frase: “Mai es van separar perquè eren, senzillament, feliços junts”. Un final feliç que implica que quan ja no siguin feliços, seran prou valents com per a separar-se.

soc-el-mes-ben-plantatSóc el més ben plantat!
Després d’un bon esmorzar, el llop incorregible es posa les seves millors gales i se’n va a fer una passejada, per tal que tothom el pugui admirar.
De camí, es troba amb la Caputxeta Vermella, els tres porquets, els set nans, la Blancaneus, etc.
És un llibre que ens parla sobre l’aparença, que ocupa cada vegada més espai en la nostra societat. Nomé cal mirar els anuncis o campanyes electorals, per exemple. I a més, qui no es reconeix una mica en el personatge del llop?
La idea del llibre va sorgir a partir d’una trucada telefònica: la persona amb qui estava parlant em va dir: “Estic tan guapo!”. Em vaig posar a riure i li vaig dir que seria un molt bon títol.
El llop estava tan feliç en el seu nou abillament que jo no ho podia deixar de passar l’oportunitat de fer-li fer una altra passejada pel bosc. Aquest llibre d’imatges recorda a ”Sóc el més fort!”
Com que el tema és la bellesa, la trobada amb la Blancaneus era inevitable. Jo sé que ella no fa servir el mateix vestit que en la pel·lícula de Disney (que es va fer el 1937), però això és el normal: ella també disfruta canviant de roba de tant en tant.
A la portada, fixeu-vos bé en el marc del mirall del llop: Hi podreu veure els tres porquets.

al llit petit monstreAl llit, petit monstre!
Què fa un monstruet abans de dormir? Fa ximpleries amb la pasta de dents, demana que li expliquin un conte o un got d’aigua i balla una samba a sobre del llit.
L’únic moment en el petit monstre està en calma és quan escolta el seu llibre preferit: “Allà on viuen els monstres”, de Maurice Sendak, un gran clàssic.
El llibre s’ha convertit en un gran èxit. Els pares vénen a dir-me que reconeixen la situació que experimenten totes les nits amb el seu fill. És sempre al voltant de l’edat de tres anys que el nen fa tot el possible per allargar l’hora d’anar a dormir.
Quan vaig rebre el llibre imprès, em vaig adonar que hi havia un error en el dibuix dels lavabos però, sorprenentment, ningú no se n’ha adonat mai. Tots vosaltres heu estat en un bany, així que si busqueu com cal… detectareu l’error (i no és a les canonades!).

Mama-LMare!
Un nen crida a la seva mare a cada pàgina. La seva casa està plena d’animals inusuals en situacions còmiques. Al final, es descobreix per què està tan espantat…
Em va semblar divertit per explicar la història d’un nen obsessionat per un petit detall mentre, al seu voltant, tot s’ha tornat boig. Una mica com a la nostra societat.
Un llibre que parla de diferents maneres de veure: els nens tenen una visió fragmentada de la realitat i els adults tenen una visió global.
Els nens sovint veuen els petits detalls que els pares passen per alt.
A cada pàgina, es representa el nombre. Per exemple, a la pàgina dels lleons, el 2 és el Gazelle Magazine, que és la seva revista favorita. A la dels cocodrils, el 4 és de Chanel 4, una colònia que no existeix: més barata que Chanel 5, però fa pudor, així que no us amoïneu a comercialitzar-la. A la pàgina dels porcs, el 8 és el trencaclosques de la Caputxeta Vermella.
A les guardes, trobareu els números de 1-2970 (es podria haver continuat). Ho vaig fer per demostrar que els nombres són infinits (que sempre m’ha fascinat).
Una vegada, quan estava signant llibres, una senyora em va dir que 2970 representa el nombre de vegades que diem “mama” a la vida. Em va semblar molt poètic.

ocupatEl rei està ocupat
Tu és el personatge principal del llibre. Vas a veure al rei però els guàrdies t’ impedeixen entrar al castell: “El rei està ocupat! Torni un altre dia! ” Però no et conformes i trobes un passadís secret, que et permet entrar al castell. A traves dels passadissos, finalment arribes a la sala real. Però, on és el rei?
Aquest llibre respon a una pregunta fonamental: ¿què fan totes aquestes persones importants (rei, president o primer ministre), per estar sempre tan ocupats?
És un llibre que els nens els encanta. Un llibre per jugar, però no només per jugar. Hi ha molts altres camins per explorar.
El principi és molt important: “Un va a veure al rei per dir-li tot el que està malament”. A partir d’aquí, podem demanar als nen què creuen que està malament al món, parlar-ne…

el-llop-que-volia-ser-un-xaiEl llop que volia ser un xai
Són els petits somnis d’un llop que vol deixar el bosc i volar pel cel.
El llop ha vist que fan les ovelles: no tenen ales, però no obstant això, de vegades s’enlairen.

el-mes-astutEl mes astut
El llop, és clar, vol engolir a la Caputxeta Vermella.
Tot va bé fins que es posa la camisa de dormir de l’àvia…
La història de la Caputxeta Vermella és el punt de partida per ridiculitzar el llop. És tan agradable burlar-se del Llop Ferotge.

 

Chen Jiang Jong, l’il·lustrador del mes (maig 2014)

Aquest mes us volem presentar un autor xinès que ens ha fascinat des de fa molts anys, concretament des de l’aparició del seu “Príncep tigre”.
chen

Es tracta de Chen Jiang Jong, un il·lustrador que va néixer a la ciutat portuària xinesa de Tianjin el 1963 i va créixer durant la Revolució Cultural. Va estudiar pintura a la seva ciutat natal i va completar els seus estudis a Beijing el 1987 a l’Acadèmia Central de Belles Arts de la Xina. Des de llavors ha viscut i viu a França, on treballa com a pintor i il·lustrador freelance de llibres que han estat traduïts a més de deu idiomes.

El seu prestigi es deu principalment als seus àlbums per a infants. Al nostre país l’editorial Corimbo n’ha publicat alguns, que són els que comentem a continuació:

caballoEl cavall màgic de Han Gan explica la llegenda de Han Gan, un artista xinès del segle vuitè que fa unes pintures de cavalls tan bones que esdevenen realitat.

 

principe tigreEl príncep tigre és una història preciosa, il·lustrada de manera fascinant que narra la relació mare-fill entre un petit príncep i una tigressa.

 

 

principe tigre 2

mao y yoMao y yo tracta de la seva infància, durant la qual en Chen Jiang va tenir una forta influència del seu avi. Possiblement és l’obra mestra, la més personal i més emotiva.

 

petit àguilaPetit àguila. Narra una història que va passar fa molts anys a la Xina. Explica com una nit d’hivern un savi, el mestre Yang, adopta un infant orfe i decideix encarregar-se de la seva educació.

 

 

cometaLa llegenda de l’estel narra la relació entre un avi i un nen que ha perdut el seu estel i està trist. Per consolar-lo el seu avi li explica una història que mai oblidarà.

Les il·lustracions de Chen es caracteritzen pel seu impressionant dinamisme, així com per la combinació de la pintura xinesa clàssica amb la imatgeria occidental moderna.
Les seves pintures han estat exposades en diverses galeries i museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Fins ara ha escrit i il·lustrat onze dels seus propis llibres i també ha il•lustrat una vintena d’obres d’altres autors.
En la seva obra es percep com a central la idea de la transmissió (coneixement, saber fer), així com la virtut del treball.

Un deixo un vídeo on podeu veure com treballa.