Soledat

El Lleó blanc és un bonic llibre d’imatges escrit per Jim Helmore i il·lustrat per Richard Jones que tracta d’una nena que canvia de casa i de les dificultats que té per trobar nous amics. El tema no és nou —recordem, per exemple, Canviem de casa de Marta Altés— però aquí està tractat amb calidesa i el personatge del lleó resulta força entranyable.
Comença amb una primera doble pàgina que mostra un cotxe avançant en la foscor de la nit envers la nova llar. No ens expliquem perquè canvien de casa ni d’on venen però la imatge de la nit il·luminada per una lluna plena i algunes finestres de les cases veïnes transmet la sensació de por que la Caro, la nena protagonista de la història, sent. És una imatge potent: la casa dalt del turó, el cotxe solitari carregat de maletes, una guineu i un cavall desproporcionats i irreals… mentre la mirada del lector avança d’esquerra a dreta i convida a passar a la següent pàgina.

La Caro, a continuació, comença a explorar la seva nova casa —tenia les parets blanques, els sostres blancs, i fins i tot les portes eren de color blanc— que disposa d’un munt de racons solitaris i misteriosos però el seus pensament no poden evitar voler «tenir algú amb qui jugar».
Un dia, descobreix, entre les brillants parets blanques, un lleó amable amb un pelatge blanc com la neu. Aquest lleó serà l’amic que jugarà amb ella a tota mena de jocs divertits com a fet i amagar, li oferirà la seguretat que necessita i l’encoratjarà a fer el pas de sortir a jugar amb els nens que hi ha al parc. Serà un primer pas que l’ajudarà a sentir-se segura i confiada en fer nous amics.

Allò que més m’ha agradat del conte són les il·lustracions d’un desconegut, per a mi, Richard Jones i els tons suaus, gairebé màgics dels personatges. Al seu web, ell mateix explica la gestació de l’àlbum amb aquestes paraules:
El Lleó blanc va ocupar moltes, moltes pàgines d’esborranys abans que jo estigués satisfet d’haver trobat el personatge. Tanmateix, tenia clar que les seves mides relatives (les del lleó i les de la Caro) serien importants per comprendre la seva relació: Un lleó massa gran semblaria esborronador, mentre que més petit, semblaria que no tindira les qualitats de suport que necessitava oferir-li a la nena.
Encara que la història suggereix que “les parets eren blanques, els sostres eren blancs, fins i tot les portes eren blanques …” no vam voler que els espais quedessin massa buits als ulls dels joves lectors.

Tot i que la casa estava nua quan arriben volíem mostrar que també era un lloc ple de possibilitats i diversió i que indiqués que algun dia es convertiria en una casa càlida i amigable. A mesura que la Caro comença lentament a tenir més confiança i veiem el lleó cada vegada menys, hem fet que el color es vagi introduint, oferint caràcter i un toc de confort a les pàgines sense desfer la trama de la història. Em va interessar, especialment, pintar catifes. Estic content de la que apareix estesa al terra a la pàgina on la Caro i el lleó estant junts per darrera vegada dins la casa.

El conte ens explica que la soledat i la tristesa són quelcom natural, però mai no perduren per sempre.
Amb els infants de cicle infantil es pot explicar què passa amb el lleó blanc i les parets també blanques si agafem diversos papers de colors i els fem observar en quines superfícies es percep bé el contrast i en quines el color a penes es distingeix. Així s’entendrà millor què ha passat amb el lleó quan juguen a fet i amagar. Es pot aprofitar per gaudir dels treballs inspiradors de l’artista japonesa Yayoi Kusama. Es poden observar algunes de les seves produccions plàstiques per entendre el concepte de contrast.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web http://www.paintedmouse.com/town-mouse-country-mouse-2/
I del web de l’editorial
https://andana.net/llibre/el-lleo-blanc/
Lectura recomanada per al cicle infantil, a partir de 4 anys.

Les dades:
Títol El lleó blanc
Autor: Jim Helmore
Il·lustrador: Richard Jones
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
València, 2017

En català a Corimbo (Herman i Rosie)

L’australià Gus Gordon ha creat un àlbum il·lustrat que reflexa ben bé la solitud (i la bellesa) de les grans ciutats, en aquest cas de Nova York.
Els protagonistes, en Herman i la Rosie, són criatures de ciutat. Herman és un cocodril amb una predilecció pels entrepans de salsitxa que toca el seu oboè a la finestra del seu pis, a la setena planta de l’edifici. En un edifici proper viu, la Rosie, una cérvol que menja dolços i escolta discos de jazz. Cap dels dos no sap l’altre, de manera que fan les seves vides solitàries desconeixent l’ànima bessona que tenen tan a prop.
En Herman treballa de teleoperador en una gran oficina i la Rosie es guanya la vida en un restaurant de molt de renom i els dijous a la nit canta en un club de jazz.
Quan en Herman és acomiadat del seu treball per les poques vendes que fa i el club de jazz de la Rosie se’n va en orris i tanca les portes, tot sembla anar malament per als protagonistes. Però un dia les coses començaran a canviar.

El llibre està ple de detalls fascinants: les torres d’aigua, els paisatges que es veuen des dels terrats, el color de les línies de metro, etc. Són genials les guardes que presenten un mapa de la ciutat que identifica on viuen en Herman i la Rosie, però també on es pot trobar el lloc on fan les millors salsitxes.
M’agraden les postals reals que hi aparexien i que mostren des de Central Park fins a la sala de lectura de la Biblioteca Pública de Nova York.
Si mirem amb deteniment les dues pàgines en les que en Herman abandona la seva oficina per última vegada amb tots els seus béns en una caixa,i a la pàgina oposada la Rosie caminant penosament cap a casa en tornar del club de jazz el dia que el tanquen (les seves sabates vermelles de taló alt dins la cistella de la seva bicicleta), veurem com les dues imatges mostren diferents moments del dia, però si ens fixem bé veurem que són la mateixa cantonada del carrer. A la imatge de l’esquerra es representen els sorolls de la ciutat amb onomatopeies i a la de la dreta es veu a la Rosie en un imatge fosca, grisa, silenciosa, que representa la nit que s’acosta. La bústia que hi apareix a l’esquerra està feta amb col·lage i, en canvi, la de la dreta està pintada amb tons foscos, com indicant que en arribar la nit els objectes es tornen menys reals.
El llibre està ple de petits detalls intel·ligents. Des de les imatges i notes que veiem a la oficina d’en Herman fins a la casa de la Rosie on es pot veure com renta la roba (l’estenedor que va des del manillar de la seva bicicleta fins al televisor). Tot plegat ens dóna pistes de la vida d’aquests dos animals.
El llibre també juga en la idea de final feliç, però és un final al que sembla que no arribaran (el mapa de Manhattan amb el recorregut que fan els dos és meravellós) tot i que ja anem intuint que estan fets l’un per l’altre (bo i sabent que els cocodrils tenen tendència a menjar-se als cérvols).
El final no és ben bé una història d’amor però sí que és feliç. La música, com no!, els uneix.

En definitiva, un llibre sobre l’amistat que podem llegir tant els adults com els nens. Un tresor que convindria tenir a la biblioteca escolar perquè ens pot permetre múltiples activitats.