Records de l’estada a Valdepeñas de Jaen

Juan Infante escribia al Diario de Jaen, a propòsit del Festival de las Palabras que es va celebrar del 16 al 19 de juliol a Valdepeñas de Jaen:

Recuerdo en mi infancia, en las calurosas noches de verano, aquella frase, tras la cena, de vamos a “tomar el fresco”. Esta expresión, de la costumbre tan arraigada en muchos pueblos de Jaén y Andalucía, de sacar las sillas a la calle, no solo era un remedio doméstico para aliviar el calor del verano, era una forma de buena vecindad y de convivencia.

Aquest “sortir a la fresca” a conversar ho recordo de quan la meva mare i les seves cosines es trobaven, cada vespre dels estius que passàvem al poble, al carrer, sempre al mateix lloc. Eren les seves xarxes socials, on es parlava de tot.

El 8 de juliol vaig fer una entrada en aquest blog on presentava el programa del Festival de las Palabras (https://jaumecentelles.cat/2026/07/08/a%c2%b7rrimando-las-sillas-bajo-las-estrellas/). Allà hi ha molta informació.

Amb dues companyes de l’Espai Llamps i Centelles —la Maria Bote i la Laura Lagunas— vam enfilar en un viatge de deu hores (Marededeu!) fins a Valdepeñas de Jaen que d’haver-lo fet jo sol no hagués arribat ni al Delta de l’Ebre, però com que ens anàvem canviant per conduir, es va fer prou agradable.

Les jornades van ser molt profitoses. Vam poder conversar amb l’Alejandro Pedregosa del seu treball sobre Maria Goyri, amb en Raúl Vacas del seu poemari “27 casas” amb la gran Victoria Gullón i la seva capacitat extraordinària per contar i cantar els “Romances”, amb la Nieves García i els Trobaversos que ens van presentar i dramatitzar les cançons creades per als més menuts, amb la Sara de la Fuente, la Bianca y Genio, la Isabel Bermejo, i altres companyes d’aquest mon de l’educació i la literatura.

De les Jornades ens queda un record inesborrable i unes amistats amb les que hem establert noves aliances amb la intenció d’anar creant vincles entre la bona gent que hi ha escampada per la península amb la intenció de deixar de ser com una mena d’arxipèlag en que cadascú va a la seva i així poder compartir i aprendre els uns dels altres.

Nosaltres vam poder participar en tres moments.

Un, al Museu del Molino on vam llegir un relat fet exprés per a l’ocasió —Donde viven las palabras, el van titular. No vam ser prou agosarats com per fer un “romance”.

També vam participar amb la lectura de poemes quan vam fer el recorregut poètic pel “pasaje de las Chorreras”, un entorn idíl·lic seguint el camí que fa el riu fins arribar al final del camí

I, el darrer dia vam presentar de les activitats que fem a l’Hospitalet.

Vaig tornar content i vaig pensar que ma mare s’equivocava quan em deia “Deixa’t estar de romanços” perquè els romances que vaig sentir formen part de la tradició d’un poble que explica com veu els lloc on viu i les persones que l’habiten.

Com escribia Juan Infante:

[…] un amplio abanico de actividades culturales, en las que tendrán especial protagonismo: presentaciones de libros, recitales, cuentos, música, teatro, y sobre todo romances. La presencia de poetas, escritores, músicos, trovadores, narradoras… convertirá, a la “Ciudad de los Jilgueros”, en el “Pueblo de los Romances”; y los vecinos volverán a sacar sus sillas bajo las estrellas.

Vam tornar amb l’esperança de repetir un altre any!

«A la sombra de un romance» la vida d’una dona avançada al seu temps

A la darrera tertúlia, vaig descobrir aquesta biografia que rescata el llegat de la Maria Goyri, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.

El llibre té un format deliciós, com un quadern d’aquells que usen els exploradors i aventurers, amb la goma que protegeix els fulls com si d’una Moleskine es tractés.

L’autor, l’Alejandro Pedregosa, relata moments significatius en la vida de la María Goyri: la seva infantesa a l’escola de la natura pel parc del Retiro, l’educació humanista i liberal rebuda a l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, la creació d’un centre de formació per a universitàries, la seva col·laboració amb la Institución Libre de Enseñanza, etc.

El relat explica que va ser una de les primeres dones llicenciades i doctores en Filosofia i Lletres, a més de dedicar la seva vida a la docència a la Residencia de Señoritas i al Colegio Estudio de Madrid, del qual va ser directora. Formant “equip” amb el seu marit, Ramón Menéndez Pidal, va crear un arxiu imprès i sonor per conservar les “joies del patrimoni oral” que atresora el Romancero.

Les il·lustracions de la Concha Pasamar ens remeten a l’època que va viure la María Goiry amb detalls molt cuidats dels vestuaris, objectes, paisatges, etc.

El llibre és una joia i quan acabeu de llegir-lo és molt probable que us vinguin ganes de tornar a llegir algun Romancero com el d’en Lorca, per exemple ( Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas. El barco sobre la mar y el caballo en la montaña.)

Lectura recomanada a partir de dotze anys.

Les dades:
Títol: A la sombra de un romance
Autor: Alejandro Pedragosa
Il·lustradora: Concha Pasamar
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 80
Pontevedra, 2025

Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern amb Concha Pasamar

«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.

A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.

Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.

Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.

Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).

Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.

Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.

També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.

Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.

Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.

La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:

Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.

Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.

En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.

L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.

Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.

L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.

I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.

Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.

La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.

Us hi esperem!