Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.

La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)

Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:

«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»

Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.

Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.

També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.

Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.

Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.

A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)

El primer glosa la seva història:

Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera.
Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç.
El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.

Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent.
Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte.
Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara.
El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner.
Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la.
L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.

L’escrit d’en Ricardo, a continuació:

Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal.
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los.
Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar.
Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps.
Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí.
Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé.
No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.

Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.

I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.